Tania Montesinos: "Totes les nostres intervencions parteixen de les necessitats que expressa la població"

Amb més de trenta anys de trajectòria a l’esquena, Farmamundi acumula 311 intervencions d'emergència i ha subministrat unes 2.700 tones de medicaments i material sanitari en més de 8.000 enviaments d'ajuda humanitària. Aquestes dades reflecteixen l'abast de la tasca d'aquesta ONG, centrada en la defensa del dret a la salut i la resposta a les crisis humanitàries.

Amb tot, com explica Tania Montesinos, responsable d'Acció Humanitària i Emergències de l'entitat, la feina de Farmamundi va molt més enllà de l'atenció sanitària. Parlem amb ella sobre els reptes de treballar en països afectats per conflictes armats, el paper de les organitzacions locals i la situació actual a Síria, país que ha visitat recentment.

Quin paper té Farmamundi en els contextos de conflicte armat?

En l'àmbit de l'acció humanitària, tenim l'acreditació de la Unió Europea com a organització humanitària. A l'Estat espanyol només hi ha quinze organitzacions amb aquesta acreditació, que no és fàcil d'obtenir. Actualment, treballem en vuit països, en cinc dels quals de manera continuada, sobretot en contextos de conflictes armats actius o acabats recentment, o amb molta població refugiada o desplaçada dins del mateix país.

Com articuleu aquesta feina sobre el terreny?

Una particularitat de Farmamundi és que apostem plenament per la localització de l'ajuda humanitària. Entenem que la feina sobre el terreny l'han de fer les organitzacions locals, no les internacionals. Nosaltres no executem directament els projectes, sinó que assessorem i acompanyem les nostres sòcies locals, especialment en la gestió econòmica i en qüestions tècniques. Fa vint-i-cinc anys que treballem en acció humanitària i hem establert relacions de molta confiança amb aquestes entitats. El procés per acreditar-les és molt exigent. 

Quin tipus de necessitats ateneu?

Treballem en l'àmbit de la salut i comptem amb professionals sanitaris de diferents especialitats, però l'experiència ens ha fet veure que cal abordar tots els factors que hi influeixen. Això inclou l'atenció sanitària i la salut mental, que ha estat una gran oblidada en aquests contextos, però també l'accés a l'aigua, l'educació dels infants, l'atenció psicosocial i les violències contra les dones i els infants. També distribuïm kits i productes alimentaris i no alimentaris. En definitiva, fem molt més del que habitualment s'associa al sector de la salut.

Com afecta un conflicte armat l'accés de la població a la salut?

Depèn molt del context. M'agrada posar l'exemple de la covid-19, perquè aquí la vam viure molt intensament i la gent s'hi pot identificar. En canvi, en alguns països on treballem gairebé no es va notar. A l'Àfrica subsahariana, per exemple, l'esperança de vida és més curta i la covid va afectar sobretot les persones grans. A més, per l'experiència amb epidèmies com el còlera o l'Ebola, en països com la República Democràtica del Congo ja estan acostumats a mesures com la distància física.

I què passa quan la població es veu obligada a fugir?

En situacions de grans desplaçaments de població, molts tractaments mèdics queden interromputs d'un dia per l'altre. Passa en països com Ucraïna o Síria, amb perfils epidemiològics semblants als europeus, on persones amb diabetis o càncer deixen de tenir accés als tractaments que necessiten. És una de les qüestions en què ens fixem especialment.

Amb tot, no totes les emergències requereixen la mateixa resposta.

En altres contextos, hem de fer front, per exemple, a epidèmies, com el còlera, amb què ara estem treballant a Etiòpia. Gràcies a l'Organització Mundial de la Salut, disposem de kits bàsics d'emergència amb els medicaments necessaris per respondre a situacions concretes, com desplaçaments sobtats de població o terratrèmols.

Per tant, us heu d’adaptar a cada context.

Exacte. En aquest sentit, els kits bàsics d'emergència estan estandarditzats i segueixen uns protocols. Conèixer aquests procediments forma part de l'acreditació europea que t'explicava i nosaltres mateixos hem participat en l'elaboració dels kits. Per això és tan important coordinar-se bé i treballar amb organitzacions locals. Hi ha ONG que jo anomeno paracaigudistes, que arriben a una emergència sense gaire coordinació. També va passar amb la DANA a València, per exemple, quan de sobte tothom hi anava sense cap ordre. I això, al final, perjudica més que no pas ajuda.

Com garantiu que els medicaments i l'atenció sanitària arribin a les zones de conflicte on hi ha problemes de seguretat o dificultats d'accés? Quin paper hi tenen les organitzacions locals?

Les organitzacions sòcies locals fa temps que treballen al territori i compten amb el suport d'una entitat espanyola com Farmamundi. Aquest aval d'una organització del Nord global els aporta una certa credibilitat, especialment si està acreditada. A més, el dret internacional humanitari obliga a facilitar l'accés de l'ajuda en qualsevol conflicte, tot i que a Gaza, per exemple, aquesta obligació ha saltat pels aires. Una altra cosa és que les parts vulguin controlar o inspeccionar els combois humanitaris per evitar que hi entrin armes.

És el que s’anomena corredors humanitaris.

Exactament. Si formes part del sector humanitari i tens l'acreditació, pots accedir a aquests corredors per fer arribar l'ajuda. Al Congo, que per a mi és un dels contextos més terribles dels últims cinquanta anys, continuem treballant fins i tot en zones ocupades. Això és possible perquè parlem amb totes les parts implicades en el conflicte. L'ajuda humanitària ha de ser neutral i, per tant, cal negociar amb tothom. A més, a cap de les parts li interessa tenir la població en contra. Necessiten mà d'obra per a la guerra, malauradament, i també tenen interès que arribi l'ajuda. És molt poc romàntic, però és així.

 

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by Farmamundi (@farmamundi)

I quines dificultats us trobeu a la pràctica?

En tots aquests anys no ens hem trobat amb situacions en què no hàgim pogut accedir a una zona. Sí que hem patit retards i traves administratives o burocràtiques que han fet arribar l'ajuda més tard del previst. Però, en més de vint anys treballant en aquest àmbit, mai m'he trobat amb una situació d'inaccessibilitat total. I això té molt a veure amb el fet de treballar amb organitzacions sòcies locals.

Has estat recentment a Síria. Quina situació t'hi has trobat i quina feina hi esteu fent?

A Síria hi treballem des del 2016. Vam començar en camps de població palestina refugiada, persones que havien patit un doble desplaçament. La nostra activitat es va intensificar després del terratrèmol del 2023. Amb el règim d'Al-Assad, el país estava completament tancat i no podíem transferir-hi fons. Vam començar a treballar al nord-est a través de Turquia, que fins fa dos mesos tenia el control de facto d'aquella zona. Ens vam encarregar de gestionar dos camps de persones desplaçades internes al nord del país.

Quines actuacions heu dut a terme?

Hem construït pous d'aigua i habitatges, perquè molta gent feia quinze anys que vivia en tendes de campanya. Aquesta ha estat una de les nostres principals línies de treball. El desembre del 2024, amb el canvi de règim, la situació va començar a canviar i molta gent ha tornat al país. Síria està absolutament destruïda després de tants anys de guerra, amb la intervenció dels russos, els nord-americans i els mateixos actors del conflicte.

Quina sensació t'has endut de la situació actual?

La situació continua sent molt difícil, però també és esperançadora perquè hi ha una certa obertura. S'han aixecat les sancions internacionals i l'ajuda pot anar entrant, tot i que encara amb comptagotes. La gent té esperança i il·lusió. És cert que la guerra amb l'Iran ha agreujat els problemes amb els combustibles i que la manca d'electricitat encareix encara més la vida. Tot i això, sembla que les coses van millorant. Ja s'estan obrint entitats bancàries, tot i que encara no hi ha targetes bancàries, i s'ha renovat la moneda. Salvant molt les distàncies, la situació no té res a veure amb la d'abans. Queda molta feina per fer, però comencen a aparèixer brots verds. Encara que també és veritat que jo sempre soc molt positiva.

Quines són les principals dificultats que afronteu i què caldria millorar en la resposta a les crisis humanitàries?

Ens falta suport dels països del Nord global. Crec que les institucions i les organitzacions hem de fer entendre a la ciutadania que, encara que aquí també tinguem problemes, hi ha països en situacions molt pitjors. Em fa la sensació que cada vegada pensem més en nosaltres mateixos i oblidem que tenim una responsabilitat. Probablement, si aquí vivim molt millor que en altres països, és també per una qüestió històrica. Cal més sensibilització, perquè si la ciutadania pressiona les administracions, hi haurà més pressupost per a l'acció humanitària i les emergències.

I més enllà del suport econòmic?

També cal més professionalització i coordinació. No tot s'hi val. Segurament Farmamundi també ha comès errors, però hem de fer un bon ús dels recursos disponibles, perquè una resposta coordinada sempre tindrà més impacte. Després hi ha les dificultats de seguretat i els governs que incompleixen el dret internacional. Tot i això, crec que al sector encara estem prou sonats per continuar treballant, encara que ens hi juguem una mica més la vida que abans. Necessitem suport i que la gent entengui la importància d'aquesta feina, perquè cada dia moren persones, literalment, per manca de suport.

Les necessitats de la població afectada canvien gaire d'un context a un altre?

Sí, molt. El clima, per exemple, condiciona molt el tipus de malalties. No és el mateix treballar a Ucraïna, Síria o en zones de Bòsnia, on també hem estat, que fer-ho a l'Àfrica subsahariana o a Haití. Hi ha diferències enormes, fins i tot en qüestions que poden semblar secundàries, com la bretxa digital. Per això adaptem tots els programes a cada context, però hi ha una cosa que no canvia. Totes les nostres intervencions parteixen de les necessitats de la població. Treballem amb persones de referència i grups focals perquè sigui la mateixa gent qui ens expliqui què necessita. I és a partir d'aquí que construïm tota la resposta.

Es tracta que les persones puguin decidir sobre allò que necessiten.

Sí, per a nosaltres també és fonamental respectar la dignitat de les persones. Evidentment, continuem facilitant medicaments i reconstruint hospitals, però cada vegada apostem més pel cash transfer, una línia de treball que també hem aconseguit incorporar a l'Estat espanyol. Està bé donar suport a la gent, però totes volem poder comprar-nos una compresa o l'arròs que li agradava al meu pare. Aquesta manera de donar-ho tot fet em sembla una mica antiquada i etnocèntrica, pròpia d'una mirada del Nord global. Crec que és important escoltar les persones i que també exigeixin el seu dret a rebre una ajuda adequada.