Quan només et queda el carrer

Són les quatre de la tarda d’un dimecres i al número 24 del carrer Riereta de Barcelona no para d’entrar-hi gent. La porta està tancada i cal tocar el timbre tot i que hi ha un home que s’encarrega de fer-ho, fen-te així l’arribada una mica més còmode. Els senzills bancs de fusta del rebedor estan plens, la majoria són homes que aparenten més de 40 o fins i tot 50 anys. La majoria parlen alegrament entre ells, és com si es coneguessin de fa temps. Tots esperen que els voluntaris d’Arrels Fundació comencin l’activitat que els tenen preparada per la tarda. El Centre Obert d’Arrels és un espai on pot accedir tothom qui vulgui, tot i que està pensat especialment per persones en situació de sense sostre. D’aquesta manera, al Centre s’hi ofereixen una sèrie de serveis que fan millor el dia a dia dels qui hi acudeixen: dutxes, rober, consigna, dispensació farmacològica. A més, s’hi organitzen activitats que permeten fomentar les relacions i fer que el Centre resulti un lloc d’acollida agradable i dinàmic: tallers de premsa, sessions de musicoteràpia, projeccions de pel·lícules...

Maria Pomés: "Hi ha persones que baixen del tren voluntàriament i altres que després d’haver anat durant un temps a l’últim vagó, cauen"

Enguany Arrels Fundació ha fet 25 anys. Tota una vida dedicada a atendre persones que viuen al carrer. Aquell primer grup de voluntaris que va tirar endavant el projecte no va tardar a adonar-se que el tracte personal era bàsic per crear lligams entre ells i les persones que vivien al carrer i havien començat a freqüentar el centre. Al 2012 Arrels segueix mantenint aquest principi com quelcom fonamental, però la Fundació ha anat molt més enllà. Actualment disposa de múltiples equipaments com la Llar Pere Barnés, on s’ofereix atenció personalitzada i integral per tal que "les persones acostumades a viure al carrer tornin a adquirir alguns hàbits d’higiene i alimentació", comenta Maria Pomés, membre del departament de comunicació d’Arrels Fundació i responsable del programa escoles. Allà, les persones hi fan vida: dormen, mengen i realitzen activitats diverses. Tanmateix, cada cop més gent es veu obligada a dormir al carrer: "Hi ha persones que baixen del tren voluntàriament i altres que després d’haver anat durant un temps a l’últim vagó, cauen. Nosaltres intentem que hi puguin tornar a pujar però no sempre s’aconsegueix", explica Pomés.

El 8 de novembre del 2011, 696 voluntaris i voluntàries van participar en un recompte de les persones sense llar a la ciutat de Barcelona organitzat per la Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar (XAPSLL). Distribuïts per zones, van comptabilitzar totes les persones que aquella nit de tardor estaven dormint al carrer: 838 segons l’informe Diagnosi 2011, publicat després del recompte. La diferència respecte a les dades presentades pel recompte que la XAPSLL va fer el 2008 és considerable: 204 persones més pernocten actualment al carrer.

Una de les múltiples cares d’aquesta crisi que va començar el 2008 són els problemes que molts ciutadans han viscut en relació amb l’habitatge: lloguers i hipoteques que no es poden pagar i que acaben conduint a desnonaments i, en el pitjor dels casos, amb l’obligatorietat de seguir pagant l’hipoteca tot i haver perdut el pis. "Hi ha persones que ens diuen que han arribat al punt d’haver de triar entre pagar el lloguer del pis o comprar menjar. I quasi sempre s’acaben decidint pel menjar", afirma vehement Maria Pomés. L’exclusió residencial té moltes cares, però la més punyent i extrema és la de les persones en situació de sense sostre.

La Diagnosi 2011 va comptabilitzar quasi 2.800 persones sense llar només a Barcelona. D'aquestes, 838 dormien al carrer

Aquella mateixa nit de novembre, segons la el recompte, 1.222 persones van dormir en equipaments de la XAPSLL com residències o pisos subvencionats de Barcelona i 695 en assentaments formats per caravanes, estructures provisionals o naus abandonades, entre d’altres. Les xifres fan posar la pell de gallina. L’any passat, hi havia gairebé 2.800 persones sense llar només comptant Barcelona. Tanmateix, les dades que el 2009 va publicar la secretaria d’habitatge superen, i de molt, les dades de la Diagnosi 2011. Segons el Pla Territorial Sectorial d’habitatge, fa tres anys, només comptant Barcelona ciutat es van detectar 1.613 casos de persones en situació de sense sostre i 833 casos de persones que dormen en equipaments de la XAPSLL i similars.

Miguel Virto: "El primer dia al carrer, dolorós, és l'ingrés a la Universitat de la Vida"

La manca d’habitatge és un fenomen social sovint incomprès i són moltes les entitats que treballen per conscienciar a la població i eliminar alguns tòpics. "Òbviament que hi ha persones sense llar que són alcohòliques i que no fan massa res per millorar la seva situació, però n’hi ha d’altres que sense esperar-s’ho i quasi d’un dia per l’altre s’han trobat dormint al carrer", comenta Pomés. Pedro Copado ho sap bé. Té 74 anys i amb els 17 anys que porta com a voluntari del Centre Obert d’Arrels afirma haver vist de tot. Explica que, una tarda, estant al Centre, va veure entrar un antic conegut que, després de quedar-se sense feina s’havia separat de la seva parella i s’havia acabat quedant sense pis. Fa un temps, Miquel Julià, responsable de l’Equip de Carrer d’Arrels publicava un article al diari 20 minutos on il·lustrava de manera clara la situació de la qual parla Copado: "Cadascú de nosaltres som com una teranyina formada per fils de la salut, la formació, els amics, la feina, la família... Si un fil es trenca la resta ens sosté. Però si després se’n trenca un altre, i un altre, la teranyina cau i la persona arriba al carrer. Teixir de nou la teranyina és un procés llarg i lent".

Miguel Virto narra a la pàgina web d’Arrels com va ser el seu primer dia al carrer: "Dues línies: frustració, molta tristesa, incertesa, desemparament, indeterminació, molt mal i tots els dubtes". "El primer dia al carrer, dolorós, és l’ingrés a la Universitat de la Vida", afirma. Tot i així, destaca que per més que tot quedi completament invertit, a ell els dies al carrer li han "deparat un món de sentiments extraordinaris, amistats lleials i solidaritats insospitades". Antonio Escoriza és usuari del Centre Obert i en el seu cas, només té paraules d’agraïment pels voluntaris d’Arrels Fundació: "Fa cinc anys que l’atzar («les males companyies») va fer possible la meva trobada amb Arrels. He de confessar que allò inesperat es va produir. Em refereixo a l’amor que vaig sentir des del primer dia per la institució, en especial per aquesta mena de «follets» anomenats voluntaris". Escoriza relaciona el que ell considera “l’esperit de sacrifici noble i desinteressat” dels voluntaris amb el fet que encara avui “queden persones que es preocupen dels més necessitats”.