J.M. Contel: “L’autoorganització associativa gracienca va néixer a la llum de les espelmes”

President del Taller d’Història de Gràcia, director del refugi antiaeri de la Plaça del Diamant, membre de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana, de la Coordinadora de Trabucaires de Catalunya i patró de la Festa Major de Gràcia, Josep Maria Contel comparteix els seus coneixements de Gràcia en un matí a la vila que el va veure néixer. El mes d’abril publicarà el llibre “Gràcia desapareguda”, dins de la col·lecció “Catalunya Desapareguda” (Editorial Efadós). També està preparant la celebració del bicentenari de la Festa Major de Gràcia.

Quins són els orígens de la Vila de Gràcia?

Els graciencs sovint diem que Barcelona és el Port de Gràcia. Quan creues el carrer Còrsega, estàs a ciutat. La Vila és un poble amb 200 anys d’història, entesa com a nucli poblacional. És un conglomerat de catalans vinguts d’arreu durant el primer terç del 1800, quan el terreny estava configurat per rieres i torrents amb quatre masies. A finals del segle XVII, els carmelites descalços van fundar el Convent de Santa Maria de Gràcia i quan van voler beneir l’Església dels Josepets, el bisbe els hi diu que la petició l’han de fer arribar al rector; en desacord amb el tràmit, els carmelites decideixen tirar pel dret i signar una acta notarial que van fer arribar al bisbe; així van obrir portes. Aquest és el tarannà gracienc. Entre el 1817 i el 1897 Gràcia va passar de 1.000 a 61.000 habitants, situant-se en la segona ciutat més gran de Catalunya en quant a població. La crescuda poblacional només es va aturar durant la Guerra del Francès (1808-1814).

Quins factors van atraure als nouvinguts fa dos segles?

Des de finals del segle XVIII fins que es van enderrocar les muralles de Barcelona (1854-1873), on hi havia camps s’hi van anar edificant cases d’una planta, places i espais oberts, una trama urbana ventilada a tocar de la ciutat que va atraure a gent de diferents punts de Catalunya i amb diversitat de realitats i inquietuds. L’Eixample de Gràcia, més tard, va esdevenir un dels nuclis més preuats del territori i, per això, Barcelona va voler annexionar la vila. En aquest context s’hi va generar un moviment obrer important (cooperatives, el Casino L’Artesà, per exemple) i un teixit associatiu variat –laic, d’una banda, i vinculat a l’Església de l’altra-, que convivia amb  famílies benestants i instruïdes. Excepte Lluïsos de Gràcia, el Centre Moral i Instructiu, el Cercle Catòlic, l’Orfeó Gracienc, estretament vinculades amb l’església i que perviuen avui, algunes entitats culturals acabaran passant de l’àmbit local a ser una secció d’altres entitats nacionals. Tot plegat quan no existia l’electricitat. Podríem dir que l’autoorganització associativa gracienca va néixer a la llum de les espelmes al segle XIX.

Són atractius que romanen avui?

En certa manera sí. A Gràcia hi ha un fort sentiment de pertinença i autonomia, una trama urbana amb poca circulació de cotxes, una ubicació ideal dins de Barcelona i una amalgama de cultures diverses. Tenim una àmplia oferta cultural, festes, comerços, sensació de barri... Som un poble i hi tenim de tot!

L’hetereogeneïnat veïnal segueix essent una marca identitària de Gràcia, doncs?

La fauna gracienca està formada pels i les veïnes de tota la vida i els nouvinguts. Amb la paradoxa contínua que els de tota la vida també provenen d’orígens diversos. Així, de generació en generació, quan n’arriben de nous, consideren vells els hàbits dels qui ja hi eren. Avui, com passava fa dos segles o fa vint anys, han vingut a viure joves. Ara, hi ha els que coneixem com a “hipsters”, més individualistes però amb un alt interès cultural, i els qui militen en col·lectius polítics, com Arran o la CUP, més preocupats per la transformació de l’entorn. Conviuen en un mateix petit territori amb comerços de proximitat. Jo em fixo en el fenomen Erasmus: amb la democratització i abaratiment del preu dels viatges, la fluctuació estrangera és el pa de cada dia. Això permet que els i les joves estudiants –i els seus amics- intercanviïn estils de vida. Molts d’ells viuen a antigues cases de vídues, que ara són molt preuades per la seva arquitectura.

“Gràcia és oasi de traçat amable i oferta cultural novedosa”

L’oci cultural és un reclam potent?

Un dels elements que altera la història de Gràcia és la transformació d’algunes cooperatives en equipaments culturals, com el Teatre Lliure (1976) i Teatreneu (1988). Als vuitanta també s’instal·len els Cinemes Verdi, amb una programació alternativa als circuïts convencionals. El públic gracienc ja estava acostumat al teatre aficionat i a sessions de cinema a les entitats, però s'introdueixen formats professionals. Aquest atrau a població amb un poder adquisitiu alt que descobreix un reducte urbà que, pel seu traçat amable i oferta cultural novedosa, sembla un oasi.

La diversitat associativa es manté a l’ADN gracienc?

El pluriassociacionisme i la riquesa cultural són de Gràcia, sense dubte. I és fonamental. Si la joventut no s’activa per transformar el seu entorn, des de la inquietud que sigui, Gràcia, com la resta del món, s’adormiria. De fet, i tornant a l’inici de la conversa, l’esperit de rebel·lia dels Carmelites que van beneir la seva parròquia ja va ser tel·lúric.

Així, quina és la Gràcia desapareguda?

Al segle XIX generem una Gràcia desapareguda conforme es va modernitzant. Paulatinament, la vida de camp es va deteriorant a mesura que arriben nous veïns i veïnes, amb les respectives cultures. Alguns d’ells s’associen per donar cabuda a noves necessitats culturals sorgides de l’heterogeneitat. I alhora, la nostàlgia també fa que alguns d’ells s’autoorganitzin de forma reaccionària als canvis demogràfics.

Parlem d’elements urbanístics com per exemple la Travessera de Gràcia que passa de ser estreta a ampla per donar cabuda als vehicles; de substitució d’edificis primogènits per noves construccions més altes; de la desaparició d’actes litúrgics populars al carrer com les processons; modificacions en la celebració de la Festa Major de Gràcia; entitats –i les seves seus- que ja no existeixen i d’altres que s’han transformat amb el pas dels anys.