Enric Garriga: “Visitar els camps de concentració és més necessari que mai”

L’Amical de Mauthausen i altres camps és l’associació que aplega els deportats republicans dels camps de concentració nazis. Fundada a la clandestinitat el 1962, no fou legalitzada fins al 1978 i desenvolupa una tasca essencial per preservar la memòria de les víctimes de l’horror que va perpetrar el Tercer Reich.

L’Enric Garriga és nét del Marcel·lí Garriga, un lluitador republicà que fou deportat al camp de Buchenwald, i presideix l’associació des del 2012. Parlem amb ell de la commemoració del 75è aniversari de l’alliberament dels camps nazis.

Aquest és un any important per a l’Amical de Mauthausen.  

Sí, sens dubte, és un any transcendent. Volem aprofitar el ressò del 75è aniversari de l’alliberament dels camps per amplificar i potenciar el nostre missatge.

Què voleu transmetre?

Que no hem de deixar de recordar el que va passar, per què va passar i qui ho va patir. Em refereixo a la història dels republicans i republicanes espanyols, que s’ha explicat més aviat poc. Es parla molt d’altres col·lectius, però creiem que hem d’incidir i defensar la memòria de la deportació republicana.

No és l’únic objectiu de l’Amical.

També volem aprofitar la visibilitat del 75è aniversari per continuar treballant en la prevenció del feixisme i la lluita contra l’avenç de l’extrema dreta. Ja ho fem a través de projectes com la xarxa de memòria ‘Mai més’, que treballem des de fa temps amb el món municipal.

Què teniu previst fer per commemorar l’alliberament dels camps nazis?

Ampliar i potenciar el que ja fem habitualment, que són sobretot les visites als camps. Organitzem visites als camps de Mauthausen, Sachsenhausen i Buchenwald. Enguany, de forma excepcional, també hem enviat una delegació a la cerimònia de l’alliberament d’Auschwitz que s’acaba de celebrar.

Què passarà amb la memòria de les víctimes del nazisme quan no quedin testimonis directes?

Ara ja gairebé no en queden, la feina és dels fills dels que ho van patir, com jo mateix, que hem de reprendre el seu testimoni. Una altra manera de preservar la memòria és viatjar als camps, trepitjar-los sobre el terreny i veure els espais on va passar. Visitar els camps de concentració és més necessari que mai.

Perquè és important que els joves visitin els camps?

Per a ells és un abans i un després, els seus pares ens diuen que tornen molt canviats. Els propis joves et diuen: ‘ara entenem què és el nazisme’. Surten vacunats contra la retòrica de l’extrema dreta, que parla del perill dels immigrants, etc. Entenen que aquests discursos d’odi poden acabar a les càmeres de gas.

El jovent d’avui és prou conscient del que va passar?

Nosaltres fem moltes xerrades a instituts i escoles i hi ha de tot, però en general creiem que estan força conscienciats, i això és una sort i una esperança.

També és important no banalitzar el nazisme.

Absolutament, cal denunciar-ho i explicar clarament què representa la paraula nazi i el nazisme. Utilitzar aquests termes en circumstàncies que no toca, com malauradament passa habitualment, és fer un greuge i insultar la memòria de les persones que van lluitar-hi. Hi ha molta incultura al voltant de la terminologia de les coses.

Com s'afronta el fet més traumàtic de la història contemporània d’Europa?

Sobretot cal conèixer la història, saber què va passar, per què i a qui. És important canviar la visió de víctimes del nazisme per la de lluitadors i resistents antifeixistes. Els deportats republicans que van acabar als camps ho van fer perquè van lluitar contra el franquisme i el nazisme per defensar els valors republicans. Aquest és el missatge que hem de col·locar avui.

Cal saber qui eren aquests lluitadors.

És clar, això és una altra tasca important: posar cara i noms als qui ho van patir, que no quedi en meres xifres i estadístiques.

En aquest sentit s’ha avançat: fa uns mesos el Govern espanyol va publicar al BOE els noms dels morts en camps de concentració nazis.

És un pas endavant, és cert, perquè moltes persones van poder determinar i assumir la mort d’aquelles persones des d’un punt de vista legal administratiu, quelcom que fins ara no passava. Ara bé, també és veritat que el llistat té bastants errors, està incomplet i arriba tard.

75 anys després de la derrota del nazisme encara ens preguntem: com va ser possible?

Crec que és una pregunta que no té resposta. És incomprensible per a la mentalitat humana. S’han fet molts estudis històrics sobre el nazisme, però creiem que falta un aprofundiment en l’àmbit de les ciències socials: la filosofia, la psicologia, l’antropologia, la sociologia, etc. Encara no hem estat capaços d’explicar com una societat culta i ordenada va ser capaç d’assassinar 6 milions de persones.

Tenim prou mecanismes com a societat per evitar que es repeteixi?

Malauradament no. Com a societat estem cometent, i el que és pitjor, repetint molts errors. L’estructura social és feble, ho estem veient amb l’augment de les desigualtats, de la pobresa, amb la destrucció dels recursos naturals, les fronteres i els camps de refugiats...

Europa no ha estat a l’altura?

Nosaltres defensem el model d’Europa que va sortir dels camps, de la lluita contra el feixisme. Era el gran baluard de les llibertats i la democràcia, però ara té uns altres valors, és una Europa més economicista, que posa fronteres i barreres. Fa falta un canvi de paradigma.