Guia jurídica contra les violències sexuals

La primera recomanació de la guia és situar les autocures al centre. En aquest sentit, es reconeix que el fet d’interposar una denúncia implica l’activació d’un procediment penal llarg i emocionalment dur per a qui denuncia.    

Per aquest motiu és fonamental que es pugui prendre la decisió sense pressions. Si finalment es decideix denunciar, és aconsellable buscar l’assessorament d’una entitat especialitzada i escollir bé les persones acompanyants. Cal tenir en compte, però, que hi ha un temps màxim per fer-ho abans que el delicte prescrigui.

Després d’anar al centre mèdic de referència, es pot acudir a la policia o bé a un jutjat de guàrdia. En el primer cas, cal insistir en que el redactat de l’agent reflecteixi bé el que s’està explicant. En el segon, els fets poden ser redactats per la pròpia denunciant, excepte si es decideix interposar una querella, que haurà de redactar una advocada/at.

Aquest pas no és gens fàcil, ja que és molt normal no retenir-ho tot. Per això existeix el dret a que s’assigni una advocada/at d’ofici a la denunciat, que pot ajudar-la en la redacció del text. Com a supervivent d’una agressió sexual també es té dret a obtenir una còpia certificada de la denúncia, a rebre assistència lingüística gratuïta si es requereix, a ser atesa per una dona, als serveis de suport i a les mesures de protecció establertes per la llei (inclús sense denúncia).

Tant si es decideix denunciar com si no, s’han d’intentar conservar les proves: roba i cos sense rentar, lloc dels fets sense netejar, testimonis, material digital, documents que acreditin un canvi de domicili o un acompanyament terapèutic... A més, el testimoni de la denunciant pot constituir una prova si el seu relat es considera versemblant.

Segons la guia, les fases del procés judicial són quatre:                        

• La instrucció: es tracta d’una fase d’investigació en què es presenten les declaracions tant de l’acusat com de la denunciant i els testimonis i, en segon lloc, les proves documentals, per determinar si realment es tracta d’un delicte i l’autor és identificable.
  
  A continuació, es presenten l’escrit d’acusació i l’escrit de defensa amb cadascuna de les versions dels fets, la petició de presó i/o indemnització i les proves que haurien de practicar-se el dia del judici en cas que la jutgessa no decideixi arxivar el cas definitivament.
  
   
• El judici oral: aquest consta de sis parts. La confirmació de les proves; les declaracions de totes les parts, que se sotmeten a preguntes de l’acusació i la defensa; la presentació de les proves documentals; l’al·legat en què es valoren les proves i s’extreuen conclusions; el dret a l’última paraula de l’acusat; i la resolució, en què la jutgessa declara que el cas queda “vist per sentència”.
  
  Sentir-se nerviosa quan s’han de tornar a relatar els fets durant el judici és normal. Es recomana tenir un esquema mental preparat i recordar que ningú no pot fer preguntes sobre la vida privada de la denunciant. En aquesta línia, també es pot demanar que no hi hagi contacte visual amb l’acusat, estar acompanyada, sortir quan ja s'hagi declarat o que no hi hagi públic, tot i que serà la jutgessa qui ho determinarà.
   


• Els recursos: trigaran setmanes o fins i tot mesos a redactar la sentència. Tant el jutjat com l’advocada/at poden notificar la denunciant sobre el caràcter d’aquesta, que bé pot ser absolutori (de manera que es tancaria el procés sense càrrec pel denunciat) o condemnatori. Posteriorment, les parts poden recórrer la sentència a l’òrgan superior, el qual la confirmarà o estimarà el recurs per modificar-la.
  
   
• L’execució: si es confirma la sentència condemnatòria, el jutge o la jutgessa supervisen que el condemnat compleixi el que se li ha imposat. La supervivent de l’agressió sexual, si ho desitja, pot estar al corrent de tot a través de les oficines d’atenció a la víctima del delicte. Així mateix, en tot moment té dret a rebre una comunicació clara i a ser informada.

Existeixen dos tipus de mesures de protecció judicial. D’una banda, les mesures cautelars, que s’apliquen abans del judici si s’acredita que hi ha indicis de comissió d’un delicte i risc. D’altra banda, les penes accessòries, que s’interposen a banda de la presó quan ja hi ha hagut una sentència condemnatòria.

Quant a indemnitzacions, existeix el que s’anomena ‘responsabilitat civil’, mitjançant la qual l’acusat podria realitzar el pagament dels danys i perjudicis patits a causa del delicte. De la mateixa manera, aquest podria pagar les costes del procediment judicial si és declarat culpable. En referència al tractament terapèutic de la víctima, hi ha una ajuda provisional que el cobreix, però només es rep si es compleixen una sèrie de requisits molt concrets.

Una de les figures més importants en el procés judicial pot ser la de l’advocada o advocat. S’ha de considerar que, en cas de no tenir-ne, la denunciant actuarà en tot el procediment com a ‘testimoni víctima’. És a dir, només podrà participar per declarar davant el jutge o la jutgessa d’instrucció, ja que l’acusació l’haurà de dur a terme la fiscalia. Si es decideix arxivar el cas, podrà recórrer i sol·licitar-la.

En cas de tenir-ne, la denunciant actuarà com a acusació particular i, per tant, podrà intervenir en tot el que succeeixi als jutjats a través de la lletrada. Aquesta professional ha d’escoltar, informar, donar suport i defensar els interessos i drets de la denunciant, tant si l’ha pogut escollir com si és d’ofici. Els seus serveis es poden demanar a qualsevol instancia policial o judicial i, si posteriorment es requereix un canvi, cal acreditar molt bé les raons.

Altres professionals que solen intervenir en el procés són el metge o la metgessa forense, que elabora l’informe mèdic i l’envia al jutjat (el qual el conservarà durant cinc anys); l’equip d’assessorament tècnic penal (EATP), és a dir, les psicòlogues i treballadores socials que realitzen informes a través d’entrevistes; els i les procuradores, que s’encarreguen de fer el traspàs d’informació entre l’advocada i el jutjat i, per últim, els i les pèrites, persones expertes en una matèria determinada que poden aportar comunicats per a qualsevol de les parts.  

Desgraciadament, tot aquest procés segueix estant marcat moltes vegades per la violència institucional, que aquesta guia jurídica defineix com “l’actuar negligent o deficitari del funcionariat de l’estat en el compliment de les seves funcions, cosa que desemboca en la revictimització”.

És vital, per aquesta raó, que la supervivent d’una agressió sexista tingui temps per a identificar les seves necessitats i validar-les. Així mateix, es recomana que disposi d’un acompanyament que no la patologitzi per part de professionals i/o espais de trobada i reconeixement entre dones.

Tot i així, actualment és difícil evitar que el procés penal i l’entorn social acabin ferint les víctimes o supervivents d’aquestes agressions, ja que les pressions i els judicis són encara molt freqüents. Aquesta guia ofereix eines, informació i recursos per tal de revertir aquesta situació, alhora que defensa una mirada feminista i interseccional en la prevenció de les violències sexuals.