Verónica Forqué: responsabilitat col·lectiva, salut mental i un món més amable

Hem de replantejar-nos continguts televisius com els 'reality shows' i limitar la violència a les xarxes socials? Estem dedicant prou cura i recursos a la promoció de la salut mental i a la prevenció del suïcidi, la primera causa de mort no natural a l'Estat que s'emporta onze persones cada dia? El suïcidi de Verónica Forqué ha remogut consciències i reobert debats sobre la responsabilitat col·lectiva de la societat sobre la salut emocional, que viu un moment sense precedents a nivell mundial i que ha de ser tractada com un problema de salut pública.

L'actriu va abandonar el programa Masterchef afirmant visiblement afectada que no podia més. El jurat va insistir i la humiliació va continuar a les xarxes socials amb comentaris com "que tanquin aquesta dona al psiquiàtric i no la deixin sortir més". Unes xarxes que són camp de cultiu per opinar sense tenir en compte les persones i complexitats que hi pot haver al darrere i que "censuren un pit, però fan espectacle de la violència o de l'escarni", afirma Marta Delgadillo, d'ActivaMent, col·lectiu actiu de persones amb l'experiència del trastorn mental.

El 'The Guardian' ha xifrat en 38 persones les que s'han suïcidat després de passar per un 'reality show'. "Només pot quedar un i els altres són fracassats, fan judici de la persona, el nivell d'exposició que suposa no va bé ni als que participen ni als que miren. És la normalització del bullying", assenyala Hernán Sampietro, també d'ActivaMent.

Acompanyar el patiment

Per què ningú va reaccionar, almenys públicament, oferint ajuda? "No tenim cultura d'acompanyar el patiment. Tendim a no prendre'ns-ho seriosament, a tranquil·litzar, a culpabilitzar, a donar consells o a desaparèixer per no saber com abordar-ho", afirma Sampietro.

Glòria Iniesta, de l'Associació per la Prevenció del Suïcidi i l'Atenció al Supervivent (APSAS), creu que xarxes i televisió reflecteixen la nostra falta de sensibilitat i es pregunta si calia mostrar-ho. Des d'aquesta entitat, defensen que podem oferir ajuda com a amigues, conegudes o familiars, apropar-nos i ajudar a buscar recursos.

Recursos com els CAPs, el telèfon de l'esperança, grups de suport mutu com els d'Activament, l'espai Situa't de la Federació de Salut Mental de Catalunya o l'acompanyament de l'Associació Catalana per la Prevenció del Suïcidi (ACPS), entre d'altres.

Considera que ens falta anticipar-nos per ajudar les persones abans que estiguin al límit, que cal començar des de l'entorn proper i trencant els prejudicis sobre les persones amb trastorn de salut mental, que s'han considerat tradicionalment com a "boges" o "estranyes fora de la norma": "Les persones amb trastorn mental són més que el seu diagnòstic".

El tabú, a les institucions

El tabú de la societat arriba també a les institucions que aposten per la psicopatologització i la medicalització: a "un sistema psiquiàtric coercitiu, que fa servir la medicalització forçosa i contencions mecàniques", i a una Xarxa Pública d'Atenció a la Salut Mental on, quan Sampietro va acudir després d'un intent de suïcidi, el van enviar a casa fins que sis mesos més tard li van donar hora per l'atenció psicològica pública, un servei sobresaturat ja abans de la crisi i que ara torna a perdre el caràcter presencial.

Des d'ActivaMent reclamen recursos comunitaris davant les inversions en recerca biomèdica, com la que organitza La Marató de TV3 aquest diumenge, que consideren ineficaces per assumir la dimensió psicosocial. Iniesta creu que calen més recursos humans, mesures i voluntat política, "una visió més global del suïcidi": "Tenim la sensació que sempre anem tard, però soc positiva. Tenim una situació de vulnerabilitat sense precedents, però molts més recursos que fa vint anys".

I és que el cas de Forqué "ajuda malauradament a donar visibilitat a quelcom que ja fa molt temps que ens està passant". Ara bé, "cada cop que una persona mediàtica mor per suïcidi sembla que es farà tot de cop i no és cert".

Les causes psicosocials

En el cas de Forqué, s'ha parlat de la precarietat del món de l'espectacle, amb feines intermitents i pocs drets socials, i de les pressions estètiques que pateixen les dones, especialment les que s'exposen mediàticament, quan es fan grans i queden excloses dels cànons estètics.

A APSAS són conscients de l'efecte d'aquestes pressions i dels cànons de gènere als instituts i les estadístiques ens mostren que aquest 2020 han augmentat les morts de dones per suïcidi, tot i que els homes continuen gairebé triplicant les xifres. També hi ha "un biaix de gènere en els homes": "Sentim que hem d'amagar-nos, recórrer a les drogues i travessar-ho tot sols", explica Sampietro.

La conducta suïcida és multifactorial i, pel que fa als problemes de salut mental, al contrari del que sovint pensem, "no s'han demostrat les causes neuroquímiques, però sí les causes psicosocials": "per exemple, una de cada tres persones amb un trastorn mental sever ha patit abús sexual en la infància".

Hi poden influir també factors econòmics, l'atur i el treball precari, les pressions de les xarxes socials, l'aïllament arran de la pandèmia, la falta de vincles comunitaris, l'exclusió del mercat laboral, les violències, entre un llarg etcètera. Es tracten com a problemes individuals, quan és de responsabilitat col·lectiva cobrir les necessitats bàsiques i construir una societat més amable, conscient i reflexiva. "Es sobrevalora la intel·ligència, l’èxit i la bellesa, i no tenim en alça un valor que és l’amabilitat", exposa Delgadillo.

L'important, però, és no culpabilitzar les persones per la seva gestió emocional. "De què em serveix fer 'mindfullness' si em volen desnonar de casa meva?", ironitza Sampietro. Com diu el president de l'Associació Espanyola de Neuropsiquiatria, Mikel Munárriz: "Una renda bàsica universal faria molt més per prevenir problemes de salut mental que tenir tota una tropa de professionals medicalitzant el malestar".

Els mitjans de comunicació i l'efecte Papageno

Durant molts anys, els mitjans de comunicació ometien les notícies sobre suïcidis per l'anomenat efecte Werther, nom que pren d'una novel·la de Goethe que romantitzava el suïcidi, segons el qual aquesta informació feia augmentar els suïcidis per imitació. A ActivaMent defensen informar-ne amb cura tenint en compte l'efecte Papageno, que agafa el nom del protagonista de la Flauta Màgica de Mozart, que informava dels seus desitjos de morir i que suposadament va fer disminuir el nombre de suïcidis.

Com que consideren que tenen un efecte en com ens comuniquem i, per tant, una responsabilitat, volen fer arribar un seguit de recomanacions als mitjans de comunicació, segons diverses guies. S'ha d'informar d'un suïcidi quan:

• Aporta informació útil
• Informa sobre senyals que poden prevenir conductes suïcides
• Ofereix exemples de persones que han fet front al suïcidi satisfactòriament
• Disminueix l'estigma i els prejudicis
• No és repetitiu o redundant
• No es presenta com a desitjable
• No fa servir llenguatge sensacionalista
• No estigmatitza la persona
• No s'utilitza la paraula suïcidi al mateix titular
• No menciona el mètode i les causes
• No utilitza imatges que es puguin vincular al suïcidi
• Inclou detalls en relació a on demanar ajuda
• Inclou informació sobre com actuar quan algú té idees suïcides
• Evita explicacions reduccionistes
• Ho exposa com un problema psicosocial de salut pública

Parlar i parlar

Des d'APSAS mostren preocupació pel control de les xarxes socials, on campen lliure els perfils prosuïcidi als quals les i els joves tenen accés. Per plantar-li cara cal conèixer la realitat i "perdre la por a parlar-ne". Com diu l'Associació Catalana de Prevenció del Suïcidi (ACPS) en una de les seves campanyes: "N'hem de parlar, parlar i tornar a parlar".