A mitjan segle passat el món del pessebrisme va experimentar un canvi en els seus costums. Les associacions de pessebristes fundades majoritàriament al voltant dels anys 50 es van constituir per practicar un pessebrisme molt diferent d’aquell que habitualment es fa, amb suro i molsa, a les cases. Els pessebres fets amb guix i en format diorama van ser una realitat a partir de l’any 1912 en què el barceloní Antoni Moliné va iniciar aquesta nova i trencadora tècnica.

Amb la recuperació de la cultura popular als anys 80 es va constituir una nova fornada d’associacions de pessebristes que l’any 1985, ara en fa vint-i-cinc, van fundar la Federació Catalana de Pessebristes amb la intenció de coordinar les associacions i fomentar el pessebrisme. Les activitats emblemàtiques d’aquesta federació han estat la Trobada anual de pessebristes i la Biennal del Pessebre Català.

En aquest quart de segle la nostra societat ha canviat molt i molt de pressa. El pessebrisme, especialment pel seu rerefons religiós, té un encaix a la societat molt diferent del context de nacionalcatolicisme que va veure néixer moltes associacions i del context de recuperació identitària que envoltava la fundació de la Federació.

Els reptes de futur passen per posar èmfasi en el paper aglutinador que ha de tenir una federació, el pessebrisme és un món divers i complex en el qual tots els seus elements es retroalimenten. Cal també dedicar esforços a visualitzar aquesta activitat d’una forma moderna, atractiva, que lligui amb el nou context social i cultural en què ens trobem. Finalment, és important apostar per l’exploració de nous llenguatges artístics en el pessebrisme tal com ha fet el Grup Pessebrista de Castellar del Vallès en la 13a Biennal del Pessebre Català on s’ha dedicat una exposició als artistes que treballen el pessebrisme de forma diferent a la tradicional.