De què ens parla Nadal?

La directora de la Fundació Salut Alta fa un interessant exercici de comparació entre la tasca del voluntariat i el Nadal.

D’una bona notícia enmig de la desesperació.

Maria i Josep van tenir un fill mentre s’estaven, forasters, en un poble on ningú no els va acollir. Quantes situacions de desesperació no vivim actualment en el nostre món? En cada persona que puja a una pastera fugint de la guerra, la fam, la misèria, la desesperança; en el pare que no té ingressos i que no pot pagar la quota del menjador de les seves filles, ni l’extraescolar, ni el material de l’escola; en cada persona que em creuo per la ciutat i que no té un sostre on aixoplugar-se i ho ha de fer en un caixer, un banc, un cartró; en cada infant que, en la seva vida diària en un centre d’acollida, segueix rebent la visita d’uns pares o mares que no tenen permís per tenir-lo a casa; en la veïna del quart, que és gran, viu sola i no rep visites de ningú. Enmig de tantes i tantes situacions de desesperació trobem bones notícies; ONGs, entitats, voluntaris, bons veïns, educadors...

De la capacitat de les persones humils i senzilles de captar la bona notícia i celebrar-la.

Qui va anar a celebrar el naixement de Jesús i acompanyar els seus pares en aquell moment tan solemne? Els pastors, els qui vivien al ras, també lluny de casa, sense res per oferir més que el que portaven a sobre. Que important que és l’acte de celebrar! I que difícil em seria a mi celebrar res si la meva situació personal, familiar, social... s’aguantés per un fil! I tot i així, a Badalona, a Tànger, al Salvador... a qualsevol dels llocs on he estat colze a colze amb els qui tenen menys, qualsevol cosa era motiu de celebració, per petita que fos.

Del coratge de gent que voluntàriament, malgrat tenir-ho tot resolt, segueixen atents a qui els necessita.

Es parla de tres reis que van deixar els seus països, riqueses i comoditats per anar a adorar un infant que havia nascut en un poble llunyà i desconegut. Deixar-ho tot per quelcom arriscat, incert i potser temerari... Doncs segueix havent-hi molta gent que ho fa, molta. Persones que ho deixen tot per marxar a acompanyar refugiats en els camps o a la frontera, que diuen adéu a la família o amics i es fan un més d’una comunitat perduda de Brasil, Haití, India, Moçambic... o fins i tot, aquí mateix, persones que, per opció conscient i volguda, se’n van a compartir veïnatge en barris de la perifèria de la gran ciutat, barris obrers, d’immigrants, amb barreja de cultures, mancances econòmiques, poca o gens xarxa cultural i associativa... i són feliços!

De la vida que segueix naixent malgrat les dificultats.

Doncs sí: en cada infant nascut s’hi amaga un camí nou per recórrer que pot dur el món a ser un lloc millor. Cada naixement, cada fill o filla és motiu d’esperança. Com m’impressiona l’alegria de les dones que, vivint en situacions pràcticament insostenibles i amb uns quants fills a casa, em diuen que tornen a estar embarassades! Una nova vida que pot dur llum, esperança, il·lusió, noves oportunitats de fer-ho millor... i el misteri de sentir que l’estimem fins i tot abans que neixi.

Doncs sí... 2016 anys després, Nadal segueix vigent i ens segueix parlant. Bon Nadal!

Afegeix un comentari nou