Deixar de ballar significa perdre part del patrimoni

Encara que sigui molt evident, potser caldria recordar que la dansa és una de les primeres expressions artístiques de l’ésser humà, i així es constata arreu del món com si fos connatural a totes les races humanes. A més a més, les diverses formes d’expressar els seus sentiments i emocions a través de la dansa, constitueixen un dels trets més característics de cada poble.

Per tant, a l’hora d’avaluar la riquesa cultural i artística d’un poble, hi trobarem sempre la dansa, i el seu ventall de manifestacions, com un factor essencial. Té una importància indiscutible dins el patrimoni cultural de cada agrupament humà i mereix una protecció i un estímul per part dels dirigents polítics més propers als individus dels col·lectius.

El meu amor per la dansa em va portar el neguit suficient per interessar-me pel ball de l’Espolsada de Premià de Dalt, que es va deixar de ballar a la guerra civil, com tants altres, tot i haver tingut un intent de recuperació l’any 1984 per part de la Societat Cultural i Recreativa Carnestoltes. L’oportunitat d’estudiar aquesta dansa i aprendre-la no va ser possible fins a l’octubre 1994 amb l’Agrupament d’Esbarts Dansaires de Catalunya.

Engegar la recuperació del ball de l’Espolsada, amb un grup d’adolescents de diferents barris del poble, sota el paraigua de l’ajuntament, va ser una feina de superació col·lectiva i d’esforç. Reconstruir i ennoblir l’Espolsada va ser, amb tota modèstia, important en el moment, però sobretot per un endemà, constituint així un element més que configura la infraestructura necessària per conservar la memòria històrica del que és i representa aquest ball com a patrimoni cultural del poble.

Iniciar l’Esbart l’Espolsada i conduir-lo durant 22 anys ha estat una tasca amb sentiments agredolços. La incertesa, l’entusiasme, el valor, el sacrifici, la tolerància, no han estat suficients per gestionar l’ensenyament de la dansa catalana i el seu espectacle divulgatiu. No vaig ser capaç de solucionar els grans problemes que van anar sorgint.

Vaig voler que l’accés a l’Esbart fos finançat per l’ajuntament formant part del protocol, per tant, ha estat una activitat gratuïta per tots els dansaires que hi han passat durant aquests 22 anys. Però assolir els nivells de qualitat indispensables per continuar endavant sense promocions, publicitat o inversió va ser impossible. Engegar serveis esperant que els professionals que en són al capdavant es responsabilitzin de tot és, sense cap mena de dubte, la política de la deixadesa.

Catalunya és un país cosmopolita, integrador i amb grans barreges ètniques. Però conèixer i acceptar altres cultures no ens ha de fer oblidar el nostre patrimoni cultural, la gastronomia, les tradicions, l’idioma, i la gran riquesa de la Dansa Catalana.

Vull agrair des d’aquí a tots els alumnes de l’Esbart l’Espolsada l’esforç i la voluntat de superació col·lectiva i orgull, sense ells hauríem perdut molt abans aquest tros de cultura i patrimoni.