Envelliment actiu i soledat no desitjada: un repte per a la nostra societat
Comparteix
L’envelliment actiu i la soledat no desitjada són dues cares d’una mateixa moneda, que plantegen reptes socials, polítics i culturals en una societat cada cop més diversa i envellida. La nostra responsabilitat col·lectiva és garantir que les persones grans puguin viure una vellesa plena, integrada i digna. Això implica repensar les polítiques públiques i els models de gestió comunitària per adaptar-nos a la realitat canviant de les noves generacions de gent gran i abordar l’aïllament social i la soledat no desitjada, dos dels problemes més urgents del nostre temps.
Quan parlem d’envelliment actiu, ens referim a la capacitat de les persones d’envellir amb una qualitat de vida òptima, mantenint-se implicades socialment, físicament i mentalment. Aquest concepte, que posa l’accent en la prevenció i la participació, no només beneficia la salut de les persones grans sinó que també és clau per evitar l’aïllament social i la soledat no desitjada, dos fenòmens amb un impacte profund en el benestar individual i col·lectiu.
L’aïllament social es caracteritza per la manca de relacions interpersonals significatives. És un fenomen objectivable, que es pot mesurar per la densitat de les xarxes socials de les persones. Però la soledat, un sentiment subjectiu, és més complexa. Tal com destaca Peplau i Perlman (1982), la soledat apareix quan hi ha una discrepància entre les relacions socials que desitgem i les que realment tenim. Aquesta sensació pot manifestar-se tant en persones que viuen soles com en aquelles que, malgrat tenir gent al seu voltant, no senten connexió emocional.
La soledat no és un sentiment exclusiu de les persones grans, però sovint es relaciona amb aquesta etapa de la vida degut als canvis associats amb l’envelliment: la pèrdua de rols, la disminució de la capacitat funcional o la pèrdua de persones estimades. No obstant això, com bé argumenten Pinquart i Sörensen (2001), la soledat no és una condició sine qua non de l’envelliment. És a dir, envellir no ha d’implicar, necessàriament, sentir-se sol. L’envelliment actiu esdevé així un element preventiu clau davant la soledat.
Nous paradigmes: Polítiques públiques i models comunitaris
Les polítiques públiques han de respondre a la diversitat creixent entre les persones grans. Ja no podem pensar en l’envelliment com un procés homogeni. Cada vegada més, les persones grans són un grup més divers, no només per qüestions de gènere o classe social, sinó també per les seves trajectòries vitals, les seves expectatives d’oci i la seva manera d’entendre el món. Això comporta un repte en la gestió d’equipaments per a la gent gran, que s’han d’adaptar a noves formes de participació i autogestió.
Afegeix un nou comentari