Núria Casals Pérez té setanta-dos anys i està acostumada a fer reflexió sobre l'envelliment i les persones LGBTI. Diu que la lluita de jove era una -o moltes, perquè va començar amb el sindicalisme i el feminisme- i ara en toquen d'altres, d'acord amb l'edat. Adverteix, però, que no es pot abaixar la guàrdia perquè els drets LGBTI estan encara agafats amb pinces. Participa en el grup Feministes per la Independència i a les activitats de Ca la Dona.

Investigant una mica sobre tu, he vist que comences a la lluita sindical. Vau crear un grup format per dones treballadores...

Vols que et parli d'aquella època? Començo la lluita en l'antifranquisme, als anys setanta... Començo en el món sindical i, en el fons, era una miqueta una manera de voler canviar el món... Que el món fos d'una altra manera, d'ànsies democràtiques...

Vaig estar treballant a diverses fàbriques de diverses empreses i en una d'elles, on vaig estar més temps i es deia Alfa, vam crear un grup de dones a dins de l'empresa. Va ser superinteressant per plantejar les reivindicacions.

Quines reivindicacions? Què era el que més us preocupava?
En aquell moment, estava a CCOO i també allà unes quantes dones ens vam plantejar el tema feminista: què passava amb les dones, amb els drets, amb les reivindicacions... A dins del sindicat es va crear la Secretaria de la Dona. Va ser el primer que la va crear. Després es va generalitzar. Va ser una lluita interessant. Era una manera de crear un debat intern en el sindicat i una coordinació de les dones de les diferents comarques i federacions per poder parlar tant de plataformes reivindicatives com de drets socials, del dret a l'anticoncepció, l'avortament, el divorci...

Això coincideix, el 1976, amb les primeres Jornades Catalanes a la Dona. Van representar un canvi bestial.

Per què?
Parlo per mi. Vaig tenir una visió molt més àmplia del que representava la lluita pels drets. No només dels drets socials i dels democràtics, sinó també la perspectiva de les dones. La perspectiva des del dret al nostre cos, a plantejar-nos coses, poder escollir com volem viure, les nostres opcions. Estic parlant de l'any 1976.

També estava en un partit minoritari de l'esquerra del PSUC, el Moviment Comunista de Catalunya. Era la combinació de la lluita antifranquista, la lluita per canviar el món, la lluita sindical dins de comissions i la lluita feminista com un element més, com un front més de lluita.

Molts fronts oberts...

Vaig estar de responsable de les secretaries de la dona. Van ser lluites des del 76, quan van legalitzar els sindicats fins al 83 o 84.
I en un món, suposo, sobretot masculí...

En un ambient masculí i patriarcal. Reivindicar els drets de les dones en aquella època era molt difícil. Ens deien que no dividíssim la classe treballadora, que després ja plantejaríem els drets de les dones, que no denunciéssim agressions dels companys i dels encarregats... Va ser tota una batalla! Una època dura, dura, positiva, però difícil.

I en la lluita LGBTI, quan hi entres?

Més tard. En aquella època, em separo del meu company, m'enamoro d'una dona i tenia relacions lèsbiques. Estava en contacte amb el moviment feminista i vam veure, quan venia el 28 de juny, la necessitat de defensar els drets de les lesbianes i els gais, de la lluita LGBTI.

Vam fer una convocatòria per aplegar-nos totes les lesbianes més enllà de les que ja ens trobàvem a Barcelona i, després de moltes discussions, vam crear el Grup de Lesbianes Feministes. Era el 1988. Llavors vaig aparcar la lluita sindical. En vaig sortir una mica cremada i vaig decidir dedicar més temps a Ca la Dona i a Lesbianes Feministes. Les lesbianes hem estat molt actives des del començament a dins del moviment feminista.

I n'esteu contentes?

Va ser una batalla des del principi que el moviment feminista incorporés ràpidament també els drets de les lesbianes, de les persones homosexuals, de fet. Vam crear les segones jornades, les de vint anys de feminisme a Catalunya, el 1996. I va representar una retrobada del moviment feminista, que estava diversificat. El Grup de Lesbianes Feministes es va acabar el 2002, però va ser superinteressant, perquè ens trobàvem cada setmana i discutíem sobre tot.

Va ser un espai de trobada molt important per reafirmar els nostres drets i els nostres desitjos.

Però ho vau continuar fent des de Ca la Dona, no?

S'han creat altres grups, sí. I hi participo. L'altre dia em van trucar per parlar del fet de fer-se gran.

I què hi vas explicar?

Tot el que t'he explicat de la meva vida ha anat passant i ara ja tinc setanta-dos anys. Vaig parlar sobre el que representa ser lesbiana i envellir en una societat on sembla que quan et fas gran has de tornar a dins de l'armari.

"Si no dius el contrari, l'etiqueta que et toca és que ets heterosexual. És una sensació que no m'agrada, però és la realitat"

Tens aquesta sensació?

Sí. No vaig dient pel món que soc lesbiana i quan et fas gran et trobes que els teus espais i el teu món quotidià, des del centre cívic i l'hospital fins a la gent del teu entorn, com que no dius res, donen per fet que ets heterosexual. Llavors, sí que és com una manera de tornar dintre de l'armari, no?

Què vols dir?

Hi ha tota una reflexió de què passa amb les persones homosexuals quan som grans. Com et planteges determinades coses, també, sobretot si no tens parella.

Treballeu en aquestes reflexions?

Parlem sobre l'envelliment, sí. M'interessa molt aquesta reflexió. Sempre he tingut tendència a parlar en comunitat, a discutir les situacions i experiències... I ara ens trobem en aquesta etapa. El contacte personal i el contacte de grup ha estat un element determinant al llarg de la meva vida i són coses que donen sentit a viure.

Vols dir que ara que et fas gran no pots portar una vida normalitzada com a lesbiana?

Això mateix. L'element determinant és que ara no tinc parella. A veure, amb setanta-dos anys no me'n vaig a lligar, no sé com explicar-t'ho... Et tornes com asexuada d'alguna manera, no? Si no dius el contrari, l'etiqueta que et toca és que ets heterosexual. És una sensació que no m'agrada, però és la realitat.

I com ho vius?

Doncs aprens a dir que ets lesbiana a la gent de més confiança... Estic convençuda que el fet de ser lesbiana m'ha marcat al llarg de la vida, com m'han marcat moltes altres coses. I en aquests moments, doncs, em sento... no sé molt bé com explicar-ho...

Estic contenta i feliç, però em fa respecte l'envelliment, perquè la vida et canvia i la independència de la qual sempre has parlat, de ser de nosaltres mateixes, del nostre cos... La realitat és que hi ha un deteriorament del cos i una baixada de forces que et marca la vida. Has d'abordar-ho i també la malaltia... I fa respecte.

Naturalment.

Diria que hi ha experiències diverses entre lesbianes i gais. Nosaltres ens acompanyem més de les amigues per compartir, socialitzar, per cuidar-nos i donar-nos suport. Veus que n'hem parlat molt, però dur-ho a la pràctica costa.

Amb el temps costarà menys?

Patim una doble discriminació homòfoba i edatista. Canviarà? No ho sé. No ens podem deixar absorbir pel sistema i també depèn de la situació política. Els drets de les persones LGBTI, com els de les dones, van molt en funció del moment polític. La societat encara és patriarcal i hi ha drets molt fràgils que hem de continuar defensant. Mira, els Estats Units amb el dret a l'avortament... Hem de continuar lluitant per defensar els drets de les persones LGBTI.