Silvia Avila: "Fer de voluntària m'omple de vida"

Quan la vida professional i la familiar li han permès, Silvia Avila s'ha incorporat a l'equip de voluntariat de l'Hospital de Sant Joan de Déu, on acompanya infants amb càncer i les seves famílies. Ho tenia al cap des de fa anys, quan la seva filla va haver d'estar ingressada al centre. Té clar que la formació per fer una acció voluntària és molt important, també diu que ho és observar com actuen les professionals de l'hospital i saber escoltar els i les pacients i les seves famílies. El voluntariat, sempre hi és, però en un segon pla.

Avila considera que el voluntariat té "una funció humanitzadora" als hospitals i explica que una de les coses que ha après és la importància de veure la pacient no com una persona malalta, sinó com una persona.

Segurament moltes persones que comencin a llegir aquesta entrevista a una persona que fa voluntariat amb persones amb càncer esperaran un titular de l’estil: “Fer de voluntària m’ha canviat la vida”... T’ha canviat la vida? 

En el meu cas, en fer un canvi en la meva carrera professional i disposar de més temps lliure em va permetre fer-me voluntària. El que sí puc dir és que fer de voluntària m'omple de vida, em fa sentir molt plena.

Per què una dona economista fa de voluntària en un hospital i amb persones amb càncer?

A l’inici de la meva carrera professional, vaig tenir l’oportunitat de fer-me voluntària. Aquella experiència em va permetre descobrir que rebia molt més del que jo volia donar i que em feia sentir molt satisfeta, molt feliç. Malgrat tot, la dedicació a la meva feina i la meva família em van impedir continuar.

Quan vas començar el que fas ara?

El voluntariat actual el vaig començar el juny 2021, en disposar de més temps lliure.

Hi té a veure que la teva filla va estar malalta...

Si, quan la meva filla gran tenia deu anys va haver d'estar un any essent atesa a l’Hospital de Sant Joan de Déu i allà vaig conèixer no sols un excel·lent equip mèdic, sinó un hospital d'extraordinària qualitat humana. Llavors vaig decidir que en el moment en què disposes del temps m’oferiria com a voluntària.

On fas voluntariat actualment?

A l'Hospital Maternoinfantil de Sant Joan de Déu, de Barcelona, que recentment ha inaugurat el Pediatric Cancer Center de Barcelona.

Vas començar amb la Covid-19, per tant, devia ser molt dur...

Vaig començar al final de la pandèmia i, efectivament, l'hospital i, per tant, també l'equip de voluntaris, havien adaptat els seus serveis i procediments a la nova situació, que era molt més complicada. Però jo hi vaig trobar una organització que em va fer molt fàcil la incorporació.

Has acompanyat persones amb càncer adultes i infants? És diferent? Per què?

Faig de voluntària en l'hospital infantil i, per tant, tots els pacients amb càncer que he acompanyat són infants. Tot i això, tenen diferents edats i no és el mateix acompanyar nens petits que adolescents, perquè les seves inquietuds i necessitats són diferents. El que sí que és cert és que tots els infants amb càncer maduren molt ràpidament.

"El voluntariat té una funció humanitzadora a l’hospital"

Quin paper hi té l’acompanyament a les famílies? 

Encara que les famílies estan molt ben ateses per tot l'equip sanitari, el seu ingrés a l'hospital suposa un canvi important en les seves vides i moltes vegades han d'afrontar situacions que resulten difícils. El paper dels voluntaris en aquestes situacions pot ajudar-los a sentir-se recolzats en el terreny afectiu, així com rebre suport per a facilitar-los l'atenció a les diferents necessitats que puguin tenir. El voluntariat té una funció humanitzadora a l’hospital.

Com ha de ser una persona que vulgui fer de voluntària amb persones amb càncer? I com es prepara?

Ha de tenir capacitat d'observació i d'escoltar per entendre les necessitats del pacient, ser empàtica, afectuosa, càlida, i saber mantenir la serenitat i la calma. Ha de ser respectuosa, discreta i saber donar suport mantenint-se en un segon pla, respectant en tot moment la intimitat i els desitjos de la família.

També és rellevant veure el pacient no com un malalt, sinó com una persona. Per descomptat, cal identificar quan els nens necessiten repòs i descans, però, malgrat que estiguin malalts, és crucial faciliar tant com sigui possible la seva autonomia i encoratjar la seva creativitat i la capacitat de jugar i passar-ho bé.

Continuen essent Infants…

Molts cops sorprèn veure que nens que estan en situacions crítiques mantenen una enorme energia i ganes de divertir-se. En aquest sentit, les infermeres són per a mi unes autèntiques mestres en l'art de com tractar els nens i nenes en aquestes situacions.

També les mestres de veritat són molt valuoses. L’hospital compta amb una escola i hi ha mestres que es desplacen a l'habitació del nen quan ha d'estar aïllat. Normalitzar la seva situació a l'hospital tant com sigui possible és de gran ajuda per a l'evolució de l’infant i de la malaltia. La interacció amb els Pallapupes, els gossos, músics o els tallers d’art, així com jugar amb el voluntariat són algunes de les activitats que més els diverteixen.

"Les infermeres són unes autèntiques mestres en l'art de com tractar els nens i nenes en aquestes situacions"

Això deu requerir una bona preparació del voluntariat...

La preparació és molt important per conèixer les mesures de seguretat sanitària i ètiques, així com per conèixer els valors de la institució en la qual dones servei i actuar d'acord amb aquests valors. I, com et deia, per mi les infermeres i en general el personal sociosanitari són uns excel·lents mestres.

La preparació que ofereix l'hospital és clau per conèixer la institució, la seva organització, la funció específica que realitza el voluntariat, com fer-la i, especialment, per actuar d'acord amb els valors de la institució.

T'has trobat en algun moment amb la mort d’una o d’un pacient?

Sí. Afortunadament, més del 80% dels casos de càncer infantil tenen cura, però sí que he viscut la defunció d'algun pacient al qual havia acompanyat. Fins ara he pogut portar bé aquestes situacions.

Òbviament, enfrontar-se a la mort d'un infant sol ser molt dolorós. Però he vist exemples extraordinaris de la resiliència de les famílies i de com viure aquesta experiència ha estat un impuls per dur a terme projectes socials d'una enorme transcendència. En concret, la creació del Pediatric Cancer Center de Barcelona n'és un clar exemple.

Hi ha hagut algun moment que hagis dit: “Plego”?

Fins ara mai. Cada dia, quan surto de l'hospital, surto plena d'energia i encara que hi hagi hagut dies que han pogut ser més intensos que uns altres, treballar com a voluntària em fa sentir molt plena.

Pots triar un moment bonic i compartir-lo?

Són molts els moments bonics que he viscut, fins i tot alguns que es podrien considerar tristos. Un que ara em ve al cap és el d'un nen ucraïnès d’uns deu anys que estava rebent tractament a l'hospital de dia. Ell anava acompanyat de la seva mare i li vaig ensenyar a jugar a parxís. Ens ho vam passar tan bé i vam riure tant que la seva mare va acabar demanant-me permís per fer-nos fotos mentre jugàvem. Com aquesta hi ha moltes anècdotes. He viscut moltíssims moments divertits.