Cinc oportunitats de pau (més enllà d’Ucraïna) per aquest 2022

Europa afronta un dels atzucacs més importants de la seva història recent arran de la invasió russa a Ucraïna, que amenaça l’estabilitat d’un món que de per si ja es troba en un moment convuls. Fa més de cent dies que va esclatar la guerra i ja n’hem pogut copsar els primers–i gens encoratjadors– efectes col·laterals: despesa militar a l’alça a escala global, acceleració del ritme del rearmament i reverdiment del discurs militarista arreu. 

En aquest context, l’Escola de Cultura de Pau (ECP) ha publicat l’informe ‘Alerta 2022!’, que edita anualment des del 2001 i en què analitza l’estat del món en termes de conflictivitat i construcció de pau. Ho fa transitant a través de tres eixos principals: conflictes armats; tensions; i gènere, pau i seguretat

Conflictes, tensions i escenaris de risc

Entre les conclusions més rellevants de l’informe, l’ECP ha identificat trenta-dos conflictes armats al món el 2021, una xifra lleugerament inferior a l’any anterior. La majoria es concentra a l’Àfrica, amb quinze; a l’Àsia, amb nou; i a l’Orient Mitjà, amb cinc. Europa i Amèrica en registren dos i un, respectivament. 

A més, per primer cop en una dècada, els conflictes armats d’alta intensitat representen més de la meitat del total. Entre aquests, destaquen els de països com el Camerun, Etiòpia, Mali, Moçambic, la República Democràtica del Congo (RDC), el Iemen, Síria o el Sudan del sud, entre altres.

L’informe evidencia el fracàs de la crida del secretari general de Nacions Unides, António Guterres, per declarar un alto el foc global i concentrar tots els esforços a respondre a l’emergència sanitària derivada de la covid-19. Al contrari, el document fa palès que el context de pandèmia ha amplificat i agreujat l’impacte dels conflictes armats en la població civil, amb més víctimes que els anys anteriors. 

L’ECP també destaca la persistència de la violència sexual i de gènere al món, que afecta sobretot dones i nenes; i ressalta les dades de l’Alt Comissionat de Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR), que va xifrar en 82,4 milions les persones desplaçades per la força a finals del 2020. Avui, i en bona part a causa de la guerra d’Ucraïna, aquesta dada ja supera la barrera dels cent milions. 

Pel que fa a les situacions de tensió, el 2021 es van identificar noranta-vuit casos, tres més que el 2020, fet que reforça una tendència alcista dels darrers anys respecte a les crisis sociopolítiques que sacsegen el món. De nou, l’Àfrica és la regió que n’aplega més –seguida d’Amèrica– i de més intensitat, com al Txad, Etiòpia, Guinea o Kènia, entre altres. 

Les analistes de l’entitat també destaquen sis àmbits de risc,  escenaris de conflicte armat i tensió que tenen altes probabilitats d’empitjorar i esdevenir focus de violència més greus durant aquest 2022. L’informe parla dels diversos cops d’estat que s’han succeït a l’Àfrica, del conflicte entre la RDC i Uganda, de Myanmar, d’Indonèsia (Sulawesi), de Bòsnia-Hercegovina i de Palestina. 

Cinc escenaris per treballar en la construcció de pau el 2022 

A banda d’analitzar els conflictes armats al món, l’estudi també gira el focus cap a escenaris que poden constituir oportunitats de pau aquest 2022. Es tracta de contextos –cinc, en concret– on existeix o ha existit una situació de conflicte o de tensió i que, per diversos factors, poden experimentar una transformació positiva que obri les portes a la pau.  

No obstant això, s’adverteix que propiciar un context de construcció de pau requerirà l’esforç i el compromís real de les parts implicades, així com un suport d’actors internacionals per desenvolupar i potenciar les sinergies positives que reguin aquestes expectatives de canvi. 

• El diàleg nacional al Txad: un procés ple d’incerteses per construir la pau 

El procés de diàleg emprès al Txad pot obrir una finestra d’oportunitat que contribueixi a posar fi a la fragilitat i inestabilitat endèmiques que el país africà arrossega des de fa dècades. La mort del president Idriss Déby en un combat contra els rebels  l’abril del 2021, tot just després de ser reelegit, va desencadenar un cop d’estat militar que no albirava un futur plaent per al país.

El cop d’estat va donar pas a una junta militar de generals propers al president que va situar el seu fill, Mahamat Déby, al capdavant del Consell Militar per a la Transició (CMT) encarregat de governar el país. En aquest context, les autoritats de la transició, però, van anunciar un procés de diàleg nacional inclusiu que ha començat a caminar i hauria de culminar en una apertura política i en el retorn al poder d’un govern civil. 

Ara bé, l’èxit d’aquesta fràgil transició requereix que se superi el clima de desconfiança amb les elits del país, que lideren el procés; així com de la implicació d’agents internacionals com França i la Unió Africana i el monitoratge de la societat civil organitzada i mobilitzada.

Sense oblidar tot el ventall de reptes complexos i interrelacionats que cal abordar al país, el procés de diàleg pot dibuixar un camí que assenti les bases per a un futur més esperançador i lliure de violència. 

• Compromís de l’Índia i el Pakistan per consolidar la desescalada de la violència a la Línia de Control

El novembre del 2003, l’Índia i el Pakistan van acordar un alto el foc a la Línia de Control, la frontera militar establerta entre ambdós països en el territori de Jammu i el Caixmir. Això va comportar una sèrie de mesures per millorar la comunicació a la zona i va propiciar un inici de diàleg entre les dues parts.  

Passats els anys, es va constatar el fracàs de les converses i el deteriorament de la relació entre els dos països, que es va traduir en una violació sistemàtica de l’alto el foc i més episodis de violència a la frontera, que van tenir el seu punt àlgid el 2020. 

Fins al febrer del 2021, quan els governs de l’Índia i el Pakistan van acordar reprendre els compromisos al voltant de l’alto el foc declarat el 2003. La renovació de l’acord va menar a un nou escenari de diàleg que, malgrat que s’ha interromput, ha reforçat un clima de cessament de la violència a la frontera. Un fet, sense dubte, positiu per a la població civil, víctima dels embats violents portats a terme per les dues parts.

No obstant això, l’informe adverteix que cal perseverar en el repte d’aconseguir un apropament entre els dos països que vagi més enllà de l’alto el foc i s’enfoqui en les qüestions centrals de la pugna que els enfronta des de fa dècades.  

• Una nova oportunitat per a la negociació a Veneçuela? 

El país sud-americà viu immers des de fa dècades en una crisi sociopolítica, econòmica i humanitària que ha tingut greus conseqüències per a la població civil. Com a exemple, l’ACNUR ha assenyalat que la inseguretat, la violència i la situació econòmica i sanitària que arrossega el país han forçat 5,9 milions de veneçolans a abandonar la seva llar, fet que el converteix en el segon país del món amb major nombre de persones desplaçades, només per darrere de Síria.

La crisi política al país es va aguditzar el 2018 després de la reelecció de Nicolás Maduro, en uns comicis que l’oposició i bona part de la comunitat internacional, liderada pels Estats Units de Trump, van considerar fraudulentes i van propiciar que un ampli ventall de països reconeguessin Juan Guaidó, llavors president de l’Assemblea Nacional, com a president legítim, a més d’endurir les sancions internacionals i la pressió al Govern de Maduro.

Una pressió exponencial que no va aconseguir derrocar l’Executiu veneçolà i que va resultar en nous intents de negociacions en què es va implicar el Govern de Maduro –i que algunes veus consideren que respon a l’empitjorament de la crisi econòmica i humanitària del país fruit de les sancions– i part de l'oposició.

Alguns canvis interns a Veneçuela i a nivell extern, com el relleu de l’Administració Trump als EUA, han facilitat un diàleg que es va iniciar a Mèxic l’agost del 2021, amb la mediació de Noruega i l’acompanyament de Rússia i els Països Baixos, i que ha comptat amb el suport unànime de la comunitat internacional. 

A mitjans d'octubre el Govern de Maduro es va retirar de les negociacions, però tot fa pensar que es mantenen les condicions per reprendre aquest procés que pugui facilitar un escenari de més cooperació i una sortida a la crisi multifactorial que castiga el país.

• Expectatives de millora en les relacions entre Turquia i Armènia

2021 ha estat l’any en què s’han generat expectatives de millora en la relació, històricament convulsa, entre Turquia i Armènia. Un enfrontament que ve de lluny, amb capítols foscos com el genocidi armeni en mans de l’Imperi Otomà o, més recentment, el suport turc a l'Azerbaidjan en la seva disputa amb Armènia en relació amb l’estatus de Nagorno-Karabaj.

Així, l’informe de l’ECP apunta que l’any passat es van fer passos encaminats a establir un diàleg i bastir ponts entre els dos països. Un nou escenari afavorit per alguns canvis en la regió, com els moviments cap a una major integració regional, sobretot econòmica.

No obstant això, aquest apropament topa amb dificultats i reptes importants, com incorporar actors, mecanismes i processos de diàleg més amplis que no es limiti a les elits i permeti abastar dimensions com el diàleg social i possibiliti una vertadera reconciliació.  

• El Tractat per a la Prohibició de les Armes Nuclears: l’inici d’un camí per acabar amb l’amenaça nuclear?

La qüestió nuclear és cabdal en l’abordatge dels reptes de la seguretat internacional i representa “la principal prioritat de desarmament per a Nacions Unides”, segons va assegurar António Guterres, secretari general de l’organització. L’entrada en vigor el 2021 del Tractat per a la Prohibició de les Armes Nuclears (TPAN) ha estat considerat un avenç prou significatiu en aquest àmbit.

Formar part del TPAN, avui ratificat i signat per seixanta Estats i amb el suport de més d’un centenar, implica de manera vinculant la prohibició de desenvolupar, emmagatzemar i emprar armes nuclears, entre altres, i el compromís dels països que en tenen de destruir-les.   

Malgrat que cap de les potències nuclears l’ha signat o ha manifestat voluntat de fer-ho, sí que ho han començat a fer Estats tradicionalment aliats dels països que en tenen i que podrien jugar un paper important, així com les organitzacions de la societat civil que promouen el tractat, en l’ampliació de l’acord i l’impuls de la desnuclearització.

Així, acabar amb l’arsenal nuclear mundial és avui més urgent que mai, i molt més arran de l’augment exponencial de la tensió entre Rússia i els països de l’òrbita euroatlàntica, com ha demostrat clarament la invasió russa a Ucraïna i l’amenaça de Putin, que no ha dubtat a agitar l’espantall nuclear per frenar l’expansió de l’OTAN.