L’amenaça nuclear ha deixat de ser un record de la guerra freda per convertir-se en una possibilitat real que avui ja ningú s’atreveix a descartar. La invasió russa a Ucraïna ha despertat el fantasma latent de la catàstrofe nuclear, un escenari que fins fa poc semblava improbable, però que cada dia que passa esdevé més plausible, atiat per les bravates del cap del Kremlin, Vladímir Putin, i declaracions com les del president dels Estats Units (EUA), Joe Biden, qui no ha perdut l’ocasió d’agitar l’espantall nuclear advertint que “l'Harmagedon nuclear està més a prop que mai” des de la crisi dels míssils de Cuba el 1962.

Amb tot, hi ha moltes persones, entitats i col·lectius d’arreu del món que persisteixen i treballen des de fa dècades perquè l’amenaça nuclear es redueixi al no-res i quedi com un record caduc. No ha estat una tasca fàcil, atès que sovint a qui alertava de les conseqüències que suposaria un desastre nuclear se’l titllava poc menys que d’alarmista i catastrofista.

“Per a totes les que fa anys que denunciem aquest perill, la qüestió de les armes nuclears era un tema ardu de treballar, perquè a la gent li semblava molt llunyà i irreal”, explica a Xarxanet la Lourdes Vergés, responsable de comunicació de FundiPau i membre de l'equip de coordinació europea de la Campanya Internacional per l'Abolició de les Armes Nuclears (ICAN), qui assegura que la guerra d’Ucraïna “ha generat més tensió en l’opinió pública respecte a aquest tema i l’ha tornat a situar a l’agenda”.

Per això, aquest ha estat un moment molt adient per presentar l’Alianza por el Desarme Nuclear, una nova plataforma d’abast estatal que ha nascut de la unió de quaranta-cinc entitats i ONG, que han sumat forces per bastir aquesta coalició amb l’objectiu d’avançar cap al desarmament nuclear i pressionar el Govern espanyol perquè s’adhereix al Tractat de Prohibició de les Armes Nuclears (TPAN). Entre les entitats impulsores de l’aliança n’hi ha de catalanes com FundiPau, el Centre Delàs d'Estudis per la Pau, l’Escola de Cultura de Pau i Ca la Dona, entre altres.

Una suma d’esforços per fer camí cap al desarmament nuclear

L’embrió de l’Alianza por el Desarme Nuclear va ser la ICAN, que es va fixar com un dels seus objectius principals l’elaboració d’un tractat que prohibís l’ús d’armament nuclear a escala global i fos ratificat pels diferents països del món. La voluntat era que el text aplegués el suport i l’aval de la societat civil, la comunitat científica, personalitats i parlamentaris de tot el món. “Amb la ICAN es va articular tota una estratègia per generar un estat d’opinió favorable a la creació del tractat i pressionar tots els estats per cercar el seu compromís amb l’acord”, assenyala Vergés.

De la tenacitat d’aquesta iniciativa internacional, guardonada amb el Premi Nobel de la Pau el 2017, va néixer el TPAN, un acord històric impulsat pel moviment antinuclear que es va aprovar el 7 de juliol del 2017 a l’Assemblea General de Nacions Unides amb cent vint-i-dos vots a favor. Tanmateix, les potències nuclears i part dels seus aliats van declinar participar en la votació.

L’octubre del 2020, poc més de tres anys després de la seva creació, el tractat va assolir les cinquanta ratificacions necessàries per a la seva entrada en vigor. Una fita que va culminar el 22 de gener del 2021, data en què l’acord va ser plenament vigent. Fins avui, noranta-dos països l’han signat i seixanta-vuit són estats part.

A partir de la seva entrada en vigor, es va començar a gestar l’Alianza por el Desarme Nuclear, que, gràcies a campanyes com l’anomenada ‘10 raons per firmar el TPAN’, va començar a treballar per reclamar a l’Estat espanyol que s’adherís a l’acord o, almenys, assistís com a país observador a la primera Conferència d’Estats Parts que es va celebrar a Viena el juny del 2022, com va fer, per exemple, Alemanya.

Això no es va aconseguir, però la coordinació de les entitats de l’estat es va enfortir i va fructificar en la creació de l’Alianza por el Desarme Nuclear, que avui ja és una realitat i compta amb la participació de quaranta-cinc organitzacions. “Un dels aspectes més interessants d’aquesta realitat és que aplega entitats molt diverses, no només de pau o antimilitaristes, sinó també d’altres àmbits com la defensa dels drets humans, el feminisme o l’ecologisme, entre altres”, apunta la membre de FundiPau.

D’aquesta manera, l’aliança és la suma d’esforços per vertebrar una posició més clara i contundent per exigir a l’executiu espanyol que no miri cap a una altra banda i s’adhereixi al TPAN. “És un pas qualitatiu per assumir el lideratge d’aquesta reivindicació i incrementar les accions d’incidència coincidint amb el fet que Espanya ostentarà la presidència del Consell de la Unió Europea aquest segon semestre del 2023”, afegeix Vergés.

Un tractat més inclusiu i efectiu que el Govern espanyol no avala

Davant d’aquest context, quina és la posició d’Espanya respecte al TPAN? Si ens fixem en la població espanyola, l'opinió és molt clara, d’acord amb els resultats d’una enquesta elaborada el novembre del 2020 per YouGov, a instàncies de la ICAN, que van revelar que el 89% de la població creu que el seu govern hauria d’unir-se al tractat i el 78% considera que Espanya hauria d’estar entre els primers països de l’OTAN a unir-s’hi, fins i tot si hagués de fer front a la pressió dels seus aliats.

Ara bé, com fa palès la Lourdes Vergés, el parer del govern espanyol està lluny de l’opinió majoritària de la població: “la posició del govern és exactament la mateixa que la de l’OTAN, que es basa a considerar que el TPAN és una eina innecessària perquè ja existeix el Tractat sobre la No Proliferació de les Armes Nuclears (TNP), que se suposa que ja estableix mecanismes i articulats que en teoria han de fer-nos avançar cap al desarmament nuclear, cosa que no és així”.

En aquest sentit, algunes evidències que mostren el fracàs del TNP en la seva comesa són que les potències nuclears han augmentat en els últims anys i que les armes nuclears, malgrat que han baixat pel que fa a la quantitat arran del desmantellament d’arsenals obsolets, són més potents i estan més perfeccionades que uns anys enrere. A banda, el TNP, que data del 1968, no contempla aspectes importants que sí que té en compte el TPAN com la descontaminació, l’atenció a les víctimes o la perspectiva de gènere en la qüestió del desarmament nuclear, entre altres.

Malgrat tot, l’OTAN no només continua sostenint que el TNP és perfectament vàlid, sinó que ha anat més enllà i ha fet moviments per boicotejar la posada en marxa del TPAN, pressionant als estats perquè no el signin.

Sigui com sigui, el cert és que el TPAN ha fet el seu camí i ha continuat aplegant suports fins a arribar als noranta-dos països signants. Inspirat en els tractats que es van articular per acabar amb les mines antipersones o les bombes de dispersió, el TPAN “és molt més inclusiu i vetlla més i millor per l’obtenció de resultats efectius i el seguiment dels avenços cap al desarmament”, sosté Vergés.

En resum, la creació de l’Alianza por el Desarme Nuclear suposa un pas més en l’estratègia, a escala de l’Estat espanyol, per caminar cap a un món lliure d’armes nuclears. Un objectiu que, segons les seves impulsores, només s’aconseguirà ampliant la base de l’opinió pública en contra l’armament nuclear, fent que els països signants del TPAN pressionin aquells que encara no s’hi han adherit i, com afirma Vergés, “avançant en el desprestigi i l’estigmatització de les armes nuclears”.