Xevi Crosas: “Patel és un exemple flagrant que aquest model porcí és insostenible”

A Catalunya hi ha més porcs que persones. Es compten uns vuit milions de caps de bestiar en el marc d’un sector porcí que ha crescut exponencialment en les últimes dècades, alhora que s’ha anat concentrant cada cop en menys mans. El resultat és que un grapat d’empreses controlen bona part del negoci i han guanyat un pes i una capacitat d’incidència enorme sobre el territori, els recursos i les polítiques públiques.

En aquest escenari, la principal companyia és el Grup Vall Companys, líder del sector a Catalunya i propietari del macroescorxador Patel, situat a Osona. Previsiblement, i en bona part gràcies a la insistència del Grup de Defensa del Ter (GDT), el gerent de Patel s’asseurà al banc dels acusats per un presumpte delicte contra el medi ambient, després d’anys de denúncies pels abocaments de l’escorxador a la riera de Sant Martí.

Aquest cas, segons el GDT, exemplifica com aquest model porcí sobredimensionat genera impactes ambientals greus i persistents, però també com sovint opera amb una impunitat difícil de combatre. Amb tot, “és un gegant amb peus de fang”, adverteix el Xevi Crosas, membre del GDT, qui ho exemplifica amb l’actual crisi de la pesta porcina, que des del grup veuen com una “oportunitat per redimensionar el model porcí de Catalunya”, alhora que reclamen “no destinar més diners públics a rescatar grans escorxadors o multinacionals càrnies”. 

De la mà de Crosas, repassem, entre altres, l’origen del conflicte amb Patel, el recorregut judicial que ha portat l’empresa als tribunals i el suport que ha rebut el GDT en la campanya per afrontar les despeses del judici.

D’on ve el conflicte amb Patel?

El tema de l’escorxador Patel ve de lluny i s’emmarca en el context del creixement de l’agroindústria porcina a Osona. Patel és un cas especialment flagrant, i per això des del GDT hi hem posat especial atenció. Parlem d’un escorxador que va començar a operar a finals dels anys setanta a Sant Martí de Sescorts, al terme municipal de l’Esquirol (Osona). Des del principi, i malgrat que era molt petit, ja abocava directament a la riera de Sant Martí. Des d’aleshores, el Grup de Defensa del Ter ho hem anat denunciant. El GDT va néixer el 1989 i la primera denúncia d’aquest cas es remunta al 1993.

L’escorxador ja no és tan petit…

I tant, ha crescut molt. Amb els anys s’hi han fet millores i alguna depuradora, s’ha intentat posar al dia, però el ritme de creixement sempre ha anat per davant de la capacitat de depurar. També és un escorxador molt mal situat, perquè està enmig d’un entorn rural, sense xarxa de clavegueram, sense aigua potable i amb infraestructures de comunicació precàries. Hi ha altres escorxadors molt grans amb impacte global, però aquest ha anat expandint-se allà com un bolet. Tot s’agreuja a principis dels 2000, quan el compra el Grup Vall Companys.

Quines implicacions té aquest moviment?

Tot plegat suposa un salt quantitatiu. També hi ha un embolic urbanístic al darrere que ve de lluny, des del franquisme i un pelotazo que no va acabar sortint… Hi ha molts temes allà barrejats. Amb tot, després d’anys de molt creixement de l’escorxador i d’estar-hi a sobre com a GDT, fa aproximadament una dècada constatem que es continua abocant molt. I, és clar, en el món que vivim avui, això ja no té excusa. No pot ser que un escorxador d’una empresa tan gran estigui causant impactes tan enormes a l’entorn.

Com actueu des del GDT?

Anem recollint proves i les fem arribar als Agents Rurals i als Mossos d’Esquadra, però costa molt que es desencalli res. Al final, decidim portar el cas a la Fiscalia de Medi Ambient, on presentem tota la documentació i les proves que tenim. Això sovint és com una loteria, perquè no saps ben bé què passarà, però en aquest cas la fiscalia s’ho va agafar i va investigar durant dos anys, del 2020 al 2022. En aquest període, va enviar els Mossos a fer comprovacions sobre el terreny, moltes vegades d’amagat.

Finalment, la fiscalia mou fitxa.

Al cap d’aquests dos anys d’investigació, és la Fiscalia qui presenta una querella criminal contra Patel, perquè arran de les investigacions constaten que se sobrepassen els límits d’abocament en nombroses ocasions. Per contra, quan ho inspecciona l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) o quan es fan autoinspeccions, es busquen dies en què l’empresa no aboca. En canvi, quan hi van anar els Mossos, ho van veure de seguida. Van detectar, per exemple, dos pous il·legals i diverses altres irregularitats. I a partir d’aquí, nosaltres ens hi presentem com a acusació popular per fer seguiment del cas, evitar que s’arxivi i poder obtenir tota la informació.

Si tot va bé, el judici s’hauria de celebrar aquest 2026.

D’entrada, cal dir que la justícia cada vegada és més lenta. No sé si aquest és el quart procés judicial seriós que tenim, però com més anys passen, més s’allarguen els procediments, i això és trist. Per a una entitat com la nostra, tot i estar organitzada, costa molt sostenir processos de deu o quinze anys i que les mateixes persones hi siguem fins al final. Malgrat tot, aquests últims trenta anys hem estat constants. Ara, com que ja hem presentat l’acusació, el nostre advocat preveu que el judici s’hauria de celebrar aquest 2026.

Com es presenta?

La fiscalia demana pena de presó, però és força lleu, de dos anys, de manera que els responsables no entrarien a la presó. Nosaltres demanem una pena més alta perquè entenem que és un delicte continuat. No parlem d’un abocament puntual o d’un accident, sinó d’una situació persistent, dia rere dia, any rere any. Per això demanem delicte continuat contra el medi ambient i que hi hagi entrada a la presó. I no és perquè vulguem que ningú vagi a la presó.

És més un tema de marcar un precedent.

Exacte, com una mesura de pressió i perquè se’n faci com més ressò millor. És evident que si un directiu o un gerent del Grup Vall Companys entrés a la presó, entenem que seria un precedent interessant i ens donaria més força si en algun moment cal arribar a un pacte o negociar. Per això demanem més que aquests dos anys. Jo diria que el fet que els declarin culpables ho tenim força ben encaminat, perquè la querella de la fiscalia és contundent. El que no voldríem és que se n’escapessin amb una simple multa i que tot plegat quedés en poca cosa.

Quins són els danys que ha provocat el macroescorxador, especialment a la riera de Sant Martí i el seu entorn?

La riera de Sant Martí és molt petita i, per tant, té molt poca capacitat de dilució. El problema és que l’abocament, moltes vegades, hi aporta el doble d’aigua que la mateixa riera, de manera que la dilució és mínima. La realitat és que, des que hi ha l’escorxador, la riera ha mort. Abans hi havia peixos i vida, i ara no. En aquest sentit, el catedràtic d’Ecologia Narcís Prat va fer un peritatge i va concloure que és claríssim que l’abocament de Patel n’és la causa.

Hi ha un tram especialment afectat?

Per sort, l’afectació es concentra sobretot en l’últim tram de la riera. Amb tot, s’ha carregat un entorn que és molt bonic, on hi havia gorgs, salts d’aigua, i la gent hi anava a banyar-se. I a més, la riera desemboca al pantà de Sau. Allà hi ha més capacitat de dilució, però a la cua del pantà —amb poca renovació d’aigua— durant molts anys hi ha hagut problemes d’eutrofització i diverses mortalitats de peixos. I estem parlant del pantà de Sau, una reserva estratègica per al país.

Fins a quin punt l’abocament afecta el pantà de Sau?

En termes quantitatius, l’impacte no és gaire important perquè la capacitat de dilució és molt gran. Però el risc hi és, sobretot pel que fa a l’eutrofització. De fet, ja s’hi han produït episodis en què les algues proliferaven molt, i depurar aquesta aigua acaba costant molts més diners. És un tema delicat. Per dir-ho així, és la cirereta de tota la problemàtica. En tot cas, el més greu, sense cap dubte, és la mort de la riera.

També hi ha tot el tema de l’aigua.

Sí, i va lligat a dues coses. D’una banda, que a part de tornar-te l’aigua contaminada, aquests escorxadors gasten moltíssima aigua. Nosaltres hem estimat —perquè no tenim dades reals— que el consum és de l’ordre de quatre vegades més que el municipi de l’Esquirol, que és on l’empresa paga impostos. 

L’escorxador ha tingut molts problemes amb l’aigua.

De fet, el 2007 es va pagar una portada d’aigües des del riu Ter, a l’altura de Manlleu, cap a l’Esquirol, amb l’argument que era per al municipi. La realitat és que el 80% de l’aigua que puja cap a l’Esquirol es queda a Patel, pràcticament tot és per assegurar que l’escorxador tingui aigua. I, a més, tenen vuit pous, i l’informe dels Mossos va determinar que dos eren il·legals.

"Des que hi ha l’escorxador de Patel, la riera de Sant Martí ha mort".

El de Patel és un cas amb molts fils per estirar.

És un cas que ens interessa molt perquè posa de manifest una economia que en diríem extractivista, i Patel n’és un exemple clar. És una empresa que arriba i xucla molts recursos locals sota la bandera que crea llocs de treball o riquesa, però si es fes bé el balanç, nosaltres creiem que passa més aviat al revés, és a dir, que empobreix el territori. 

Els greuges són més que evidents.

D’una banda, perquè gasta una aigua que no tenim. Durant la sequera, per exemple, s’han eixugat aqüífers i fonts. Fa tres anys no rajaven la meitat de les fonts d’Osona, mentre l’empresa continuava gastant quantitats ingents d’aigua per exportar porc. A sobre, aquesta aigua te la tornen contaminada, perquè no fan els deures de depurar-la. I això sense entrar en els impactes més globals del sector porcí, com la petjada de carboni.

I pel que fa a les contrapartides?

Els llocs de feina que genera són molt precaris. En els últims vint anys hem vist com la capacitat dels escorxadors a la comarca ha crescut una barbaritat i, en paral·lel, s’han multiplicat les desigualtats a Osona. És una tendència que ens preocupa i que forma part d’un model que cal qüestionar.

Us heu sentit soles en aquesta lluita?

La veritat és que ens hem sentit bastant desemparats. A més, no estem parlant d’un abocament amagat. Ben al contrari, és un lloc molt públic, per on passa tothom, i que abans havia estat molt turístic. Ara ja no tant, hi havia un restaurant que ha hagut de tancar i el fet de tenir un escorxador tan gran al costat ha fet perdre l’encant a tot aquell entorn. Tot i això, encara hi ha gent que hi va a caminar, perquè hi ha el salt del Cabrit, que és molt bonic.

La societat civil sí que ha respost. Heu aconseguit amb escreix el finançament que demanàveu per afrontar les despeses del judici.

Sí, la veritat és que la resposta ha estat molt bona. Quan vam començar a plantejar el Verkami teníem sentiments ambivalents. Vèiem que podia ser una bona batalla perquè hi ha cansament i, quan al davant hi ha un gran com el Grup Vall Companys, molta gent té ganes de queixar-se i de col·laborar. Per altra banda, no sabíem com respondria la ciutadania.

Suposo que n’esteu molt satisfetes.

Sí, en prop d’un mes ja havíem assolit l’objectiu, i fins i tot l’hem superat perquè, a banda del Verkami, molta gent també ha fet ingressos directes al compte i ha aportat a la guardiola dels actes i xerrades. A més, hem sumat una vintena de sòcies noves, i això ens encanta perquè les sòcies són la nostra única forma de finançament.

Quin ha estat el paper de les administracions?

L’Ajuntament ha anat tirant pilotes fora i remetent el tema a l’ACA. I l’ACA ha respost dient que quan hi han anat, tot ha sortit correcte. Amb tot, el permís d’abocament que se’ls va concedir està totalment sobredimensionat respecte a la capacitat de dilució d’aquesta riera. Encara que complissin, això ja representa la mort de la riera. I malgrat tot això, hem demostrat que excedeixen aquest abocament.

Això també caldria canviar-ho.

Per això la nostra batalla és doble. D’una banda, anem a judici perquè s’han sobrepassat els límits; de l’altra, fa temps que pressionem l’ACA perquè permisos d’aquesta mena no es poden donar. Les directives i les lleis europees diuen que els abocaments han d’estar en relació amb el curs d’aigua on es fan, per tant, no és el mateix abocar en un riu gran que en una riera com la de Sant Martí, on l’abocament de Patel arriba a portar més cabal que la mateixa riera.

Una de les vostres demandes de cara al judici és reparar el dany causat. Hi ha marge?

La natura és resilient, i nosaltres hem estat treballant documents per plantejar com es podria reparar el dany: el primer és aturar l’abocament. Això, per exemple, implicaria ampliar la depuradora i incorporar-hi un tractament terciari per afinar la depuració. Alhora, també caldria forçar que l’empresa recuperi aquesta aigua i la reutilitzi, en lloc d’abocar-la. D’aquesta manera, com a mínim, es reduiria l’impacte del consum d’aigua i el fet de retornar-la contaminada. 

És el mínim per abordar l’afectació local que genera aquesta activitat.

Si parlem de posar-hi un pedaç, com qui diu, reclamem que l’empresa assumeixi part d’aquests costos i destini una part dels beneficis a reparar el dany causat. Amb tot, nosaltres també denunciem aquest impacte local per posar en evidència que Patel és un exemple flagrant que aquest model porcí és insostenible. 

 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida por Grup de Defensa del Ter (@grupdefensater)

Parlem-ne.

La nostra idea és anar aportant arguments perquè la gent obri els ulls i pressionar perquè es deixi d’abocar diners públics en aquest model econòmic. Necessitem diversificar. Una manera de frenar aquestes bombolles especulatives és fer que internalitzin costos. Perquè si els posem catifa vermella —si necessiten una carretera la paguem entre tots, si necessiten aigua els la portem, si la contaminen no els fem depurar— al final el negoci els surt rodó. Quan hagin d’assumir aquests costos, veurem que el negoci no és tan gran.

Denuncieu la impunitat amb què sovint actuen aquestes grans empreses.

Sí, són empreses amb molt de poder. Ara, amb aquest episodi de la pesta porcina, s’ha vist la magnitud dels diners que es mouen i com s’ha mobilitzat molta gent. En canvi, quan han passat casos similars amb ovelles o amb fauna salvatge, com cérvols, no s’ha mogut ningú. Aquesta vegada, en canvi, ha estat un tema de país perquè s’hi juguen molts diners i s’exporta moltíssim. I si això ja pesa tant a Catalunya, imagineu-vos a comarques com Osona i el Lluçanès, on el pes és enorme, i perillosament enorme. Fa molts anys que ho denunciem.

És una dependència que pot generar problemes. 

Sí, perquè encara que el PIB ja depèn molt d’aquestes empreses, si ho miréssim bé segurament ni tan sols reflecteix l’enorme dependència que hi tenim. Sovint es compta com a transport, però en realitat és transport de porcs i de pinso; o es compta com a serveis, però són serveis als escorxadors i a les granges. Al final depenem d’un sector que s’ha fet enorme i que, en el fons, té els peus de fang. 

Aquesta crisi de la pesta porcina ho ha evidenciat.

És clar, per un porc senglar que s’ha trobat a Collserola gairebé s’ensorra el sistema. És un model molt vulnerable. Per això fa molts anys que insistim que no s’hi ha d’abocar més diners públics i que cal internalitzar els costos per evitar que la bombolla del porcí continuï creixent, però no hi ha manera.

A tot això s’hi afegeixen els impactes que genera.

Parlem molt dels impactes locals, sobretot de l’aigua, però de l’aire se’n parla menys i la contaminació per amoníac també és brutal. Si mires un mapa de la península Ibèrica, diu, és espectacular: gairebé només destaquen dos punts, el Segrià i la plana de Vic, amb nivells d’amoníac estratosfèrics. 

Aquestes conseqüències també s’estenen a escala global.

És clar. Per exemple, per alimentar els porcs d’aquí, es planta soja a manta a Sud-amèrica. Allà hi ha gent que no pot plantar patates per alimentar-se perquè està plantant soja per als nostres porcs. Després es transporta en vaixell, cremant CO2, i tot plegat acaba en un circuit per exportar carn a llocs com les Filipines o la Xina. És el capitalisme en estat pur. Aquí en patim una part de les conseqüències, però si mires el global hi ha llocs que potser encara ho pateixen més.