Maria Gordillo: “Volem que la cuina sigui un espai de trobada que la gent senti seu”
Comparteix
‘Cuina per a tothom’ és un projecte que cerca facilitar l'accés a una cuina a les persones del barri de Monestir-Sant Francesc de Sant Cugat que no poden cuinar a casa per les seves condicions d'habitatge.
Tenir aliments a casa no sempre vol dir poder cuinar-los. Per a algunes persones del barri de Monestir-Sant Francesc de Sant Cugat del Vallès, les dificultats d'accés a l'habitatge i la necessitat de compartir espais amb altres famílies compliquen una activitat tan bàsica i quotidiana com preparar els àpats. Per donar resposta a aquesta realitat neix ‘Cuina per a tothom’, una iniciativa impulsada des de l'economia social i solidària que vol posar una cuina cooperativa al servei del veïnat.
Parlem amb la Maria Gordillo, membre del pol cooperatiu La Politja, una de les entitats impulsores del projecte, sobre els orígens de la iniciativa, el seu funcionament o la voluntat d'aprofitar excedents agroecològics, així com els reptes de consolidar un model de cuina comunitària que pugui tenir continuïtat.
En què consisteix el projecte ‘Cuina per a tothom’?
El projecte neix d'una necessitat que vam detectar al barri de Monestir-Sant Francesc de Sant Cugat. Hi ha persones que tenen aliments, perquè els compren o els reben, però que no poden cuinar-los. La problemàtica de l'habitatge té moltes derivades, i una és precisament aquesta, especialment quan diversos nuclis familiars es veuen obligats a compartir espais molt reduïts. Per això vam pensar a obrir la cuina d'un obrador cooperatiu i posar-la al servei del barri.
Qui ha impulsat la proposta?
Tot plegat sorgeix d'un espai de treball conjunt entre cooperatives, associacions de l'economia social i solidària i l'Ajuntament. Volíem veure com podíem donar resposta a les problemàtiques socials de la ciutat amb un projecte que no fos assistencial, sinó basat en la intercooperació amb la comunitat.
Com vau començar a donar forma al projecte?
Vam fer un mapatge dels barris, de les necessitats i de les entitats que ja hi havia organitzades, i vam veure que a Monestir-Sant Francesc hi havia problemes concrets, però també moltes possibilitats d'articulació comunitària. Teníem pagesia que produeix aliments agroecològics a Collserola, cooperatives de restauració amb un obrador i una xarxa comunitària al barri. La idea va ser articular tots aquests recursos.
Aprofundim en aquesta realitat social de Monestir-Sant Francesc.
Hi ha cada vegada més gent que viu de lloguer o en habitacions rellogades, una realitat que sovint queda amagada. Les dades de renda mostren grans diferències dins de Sant Cugat. Mentre que a Monestir-Sant Francesc la renda mitjana neta per persona és d'uns 16.000 euros, en altres zones arriba als 40.000. És una realitat que queda amagada darrere la imatge d'una ciutat que aparentment és un èxit, però que només ho és per a alguns. A més, és un barri amb molta població treballadora, orígens diversos i realitats complexes, que fa temps que reclama més equipaments públics.
Com s'ha articulat la col·laboració entre les agents implicades i quin paper té cadascuna?
Inicialment, el motor del projecte han estat les entitats de l'economia social i solidària, que hem fet la feina de diagnosi, hem pensat la proposta i hem aportat espais i recursos humans. L'Ajuntament, per la seva banda, va rebre una subvenció de l'Àrea Metropolitana de Barcelona que ens ha permès dedicar-hi temps i recursos. Per a nosaltres, un element clau és que, tot i que els recursos són públics, hem pogut definir i crear el projecte des de les mateixes entitats, en un espai de treball conjunt amb l'administració.
La previsió era començar aquest novembre. Ja heu fet les primeres sessions? Com funcionarà, a la pràctica, una jornada de ‘Cuina per a tothom’?
Encara no, estem acabant d'ultimar els detalls per començar. La idea és obrir la cuina els diumenges, de deu a dues, i organitzar dos torns perquè hi pugui participar el màxim de gent possible. Per les dimensions de l'espai, però també pel plantejament del projecte, es cuinarà conjuntament, amb una olla comuna. Es prepararan com a mínim dos plats diferents i cada grup decidirà què vol cuinar. Com que també volem aprofitar excedents de producció, els aliments disponibles segons la temporada ajudaran a decidir què es cuinarà la setmana següent.
A qui s'adreça la iniciativa i com s'hi pot participar?
En principi, està pensada per a persones del barri que comparteixen pis amb tanta gent que no poden fer un ús adequat de la cuina de casa. Aquest és el punt de partida, tot i que haurem de veure com evoluciona quan el projecte estigui en funcionament. Per participar-hi, hi ha un telèfon de contacte i una persona de la xarxa comunitària del barri que s'encarrega d'informar sobre els horaris, què cal portar i com funcionarà la iniciativa.
No deu ser senzill adaptar el projecte a les diferents realitats del barri.
Hi ha aspectes del funcionament que encara hem d'acabar de concretar. A la presentació ja van sorgir qüestions sobre com adaptar el projecte a situacions com les de les famílies monoparentals. També hi ha persones que volen implicar-s'hi i que potser no tenen necessitat d'una cuina, però sí altres necessitats que hem detectat al barri, com la soledat no desitjada. Haurem de veure com acabem de cosir tot això.
“Es gasten molts diners perquè la gent tingui aliments, però si l'aliment no es pot cuinar, no és aliment.”
Més enllà de preparar els àpats, què aporta que les persones puguin cuinar per elles mateixes i compartir aquest espai?
Jo crec que hi ha sobretot aquest punt de trobada, de crear vincles. L'alimentació és importantíssima per a la salut i volem que cuinar sigui una cosa que es pugui fer amb gust, de manera oberta, en un espai compartit amb gent diferent i que la gent senti seu. Que allò que la situació d'habitatge no permet fer a casa ho permeti aquesta cuina.
Un altre dels objectius del projecte és reduir el malbaratament alimentari aprofitant els excedents agroecològics de La Rural de Collserola. Com funciona aquest aprofitament?
La Rural produeix aliments tant per a cistelles de consum familiar com per a escoles, entre altres. Això fa que, de vegades, una part de la producció no tingui sortida. Per exemple, poden plantar bledes i no aconseguir distribuir-les totes. Són aquests excedents els que podrem aprofitar a la cuina.
Quin ha de ser el següent pas?
Ara, aquest impuls inicial s'ha d'anar traslladant al grup motor, perquè la gent es faci seva la cuina. També ens ha fet reflexionar sobre com aprofitem els recursos que ja existeixen. Es gasten molts diners perquè la gent tingui aliments, però si l'aliment no es pot cuinar, no és aliment. Cal repensar els recursos públics i les ajudes perquè siguin més efectius, donin més autonomia a les persones i s'allunyin de les lògiques assistencialistes.
La iniciativa neix com una prova pilot. Què caldria perquè el projecte tingués continuïtat?
Una de les parts que encara no hem pogut desplegar, i que per a nosaltres és molt important, és portar la cuina als equipaments públics. Ara partim d'un obrador cooperatiu, però creiem que es podria fer una gestió comunitària i participativa d'espais com els casals o centres cívics, que tenen cuines que s'utilitzen per a cursos i tallers, però que no estan ocupades tot el temps. Tant de bo puguem fer aquest pas durant la prova pilot, perquè seria una manera de donar continuïtat al projecte.
No és la primera vegada que plantegeu aprofitar aquests espais.
No, de fet, ‘Cuina per a tothom’ parteix d'una proposta que no es va poder tirar endavant, que era aprofitar la cuina de l'escola del barri, que a les tardes no s'utilitza, com a espai comunitari. Per fer-ho, necessitem recursos i que l'administració entengui que les coses es poden fer d'altres maneres. Hi ha impediments legals i burocràtics, però de vegades és més útil aprofitar els espais que ja tenim que plantejar altres solucions que no resolen el problema.
Quines dificultats heu trobat a l'hora de posar en marxa la iniciativa?
Sobretot, que les coses demanen el seu temps. L'administració té els seus ritmes i procediments interns, tot i que treballar des del cooperativisme, amb espais propis, fa que aquesta part sigui menys feixuga. A més, els projectes col·lectius necessiten temps perquè tothom pugui dir-hi la seva. I els processos comunitaris també requereixen teixir confiances, aconseguir que persones que viuen situacions complicades vegin el sentit del projecte i puguin superar les vergonyes que puguin sorgir. Al final, aquestes coses es couen a foc lent.
Afegeix un nou comentari