De debò que cal tornar-hi? De veritat que cal tornar a dir com n’arriba a ser d’important, la formació?

Sembla que ja no caldria. O que no caldria, almenys, en un entorn com aquest nostre: associatiu, de voluntariat, d’entitats. Un entorn on les persones lectores, en principi hem militat des de sempre a favor de la formació continuada. I on els lectors de noves fornades s’apunten a consultar aquest butlletí amb prou bagatge i convenciment sobre la importància del repte formatiu. Comptem amb un consens antic i que ve de lluny sobre la rellevància de la formació.

Però tot indica que, de tant en tant, toca tornar-hi. Per tant, humilment abordo el tema des d’un altre angle. Pretenc que no em llegiu en diagonal, si és possible, en un moment com el nostre, tan frenètic i accelerat.

Us proposo que visualitzeu la formació com una bombolla feta de pel·lícula de sabó, brillant, que gira delicadament amb cada bri d’aire, amb cada buf d’alè. Com ho són les bombolles d’en Pep Bou i els seus espectacles insòlits.

Una bombolla vibrant que flota enmig d’un espai compartit. Tothom la veu, tothom la mira... És fràgil i esmunyedissa, i s’escapa si algú s’hi apropa per tocar-la, però es fa present i s’imposa en silenci per la via de la invisibilitat.

La formació és un bé preuat i no fa soroll. Tenir-hi accés és un luxe i un privilegi, i ho sabem. Però no ens ho diem prou, fins que no ens plantem davant la injustícia que suposa que un determinat segment de població (les nenes, les dones, els joves, les persones amb discapacitat, les persones immigrades, les afectades de salut mental) pateixi les conseqüències de no poder formar-se.

Terrible, el desert que els toca de creuar, a aquestes persones, sense la companyia de la formació. Queden atrapades en una travessa sense horitzons, sense autoconeixement, sense reptes, sense gaudir de les pròpies competències. Escoltem de vegades, com se’n deleix, qui no pot recórrer a la bombolla d’oxigen de la formació! Emmalalteix, literalment.

A casa nostra, a la FCVS, la bombolla és tractada amb molta cura. Hi dediquem moltes hores i estimació. En acabar l’any 2021 a l’Escola haurem fet fins a trenta-set formacions, entre càpsules pròpies, cursos reconeguts, i encàrrecs d’ajuntaments i d’entitats privades. Hem creat una sala Zoom per impartir-hi els nostres cursos i hem capacitat de nou als docents en eines per la dinamització online de formacions, tot buscant sempre millorar la qualitat de la proposta i l’experiència de l’alumnat.

Tanmateix, s’ha evidenciat un cansament de la modalitat online entre l’alumnat. Per això, durant aquest darrer trimestre estem recuperant el format presencial, sobretot en les formacions destinades a persones voluntàries. I és que s’està fent palès que la cura de la bombolla demana el contacte humà i el frec a frec, tal com ens deia l’Enric Canet a l’article ‘Sense el frec-a-frec, no servim per a gaire’.

És cert que l’any 2021, “post-pandèmia”, ens ha permès d’aprendre noves maneres d’impartir les formacions, de prestar més atenció a l’alumnat, tot i la distància, i d’avaluar, encara més, l’acció formativa i la pròpia gestió des de l’Escola. Potser per això valorem, de cara al 2022, d’incorporar l’opció d’streaming i permetre que la bombolla alimenti el miracle d’hibridar el contacte humà presencial amb el virtual.

D’altra banda, a l’Escola més enllà de les formacions a l’entorn del voluntariat i la seva gestió, anem aprenent a crear debat i a generar reflexió sobre temes que afecten el sector, com ho hem fet en el Cicle de Comunicació Social amb la sessió ‘Com arribar al públic jove’ o la que farem el 28 d’octubre sobre perspectiva de gènere.

Ens sembla ben obvi que, a l’entorn del voluntariat, la bombolla s’ha demostrat com un espai d’aprenentatge bàsic i d’intercanvi de coneixements, però sobretot a nosaltres ens està sorprenent com permet també d’incorporar-hi el des-aprendre, la descoberta dels propis prejudicis o presupòsits, la necessitat de trencar esquemes, la nuesa d’arrencar de zero.

En definitiva, tot apunta a contemplar com s’enlaira la bombolla. La formació per competències ja s’està manifestant com el proper equilibrisme fet sota la carpa de la gran aventura d’aprendre. Però això serà motiu per a un altre article, escrit més endavant, en un futur proper.

A nosaltres, la nova etapa ens trobarà, ben segur, gronxant-nos dalt el trapezi mirant de tocar amb la punta dels dits la bombolla inabastable.