Smartphones i infància: el consens social està canviant

Fa poc, Josep Angel Guimerà, professor de comunicació de la UAB, em comentava, mentre preníem un cafè, la seva sorpresa davant el moment social que vivim: per primera vegada des de la irrupció de les tecnologies digitals i internet, la societat s’ha plantat i ha demanat revisar l’adopció d’una tecnologia. Semblava que el vector de la innovació digital era de direcció única, però, de manera inèdita en trenta anys, la societat s’està qüestionant si no hem anat massa lluny i reclama ajornar l’arribada de l’smartphone. Ara mateix la seva presència ronda el 80% entre els infants de 12 anys. És això possible? Sabrem fer marxa enrere i limitar el seu ús en funció d’edats i espais per afavorir un millor desenvolupament dels menors? Són tantes les coses que han canviat en un any i mig que alguns ens atrevim a respondre amb un tímid, però contundent, sí.

No estem parlant d’una dinàmica efímera o només local. Quan, al novembre de 2023, un grup de famílies del Poblenou de Barcelona vam voler respondre al malestar que ens generava un consens social enquistat (la idea que el pas a secundària era el moment establert per a donar el mòbil a un nen) i desenes de milers de famílies arreu de l’Estat s’hi van sumar, no pensàvem pas que arribaríem tan lluny. A escala global, ja hi havia moviments actius des de feia temps, com Wait Until 8th i altres que es van afegir aprofitant la onada, com Smartphone Free Childhood. I aquí, un cop la metxa estava encesa, diferents col·lectius s’hi han anat sumant, començant per la professió pediàtrica, que ha emès diferents comunicats recomanant l’arribada dels smartphones al final de l’adolescència, o la comissió d’experts del Ministeri de Joventut, que explicita els 16 anys com el moment propici per a l’arribada d’aquesta tecnologia.

A aquestes alçades, ja ningú no dubta que l’smartphone és una font de conflicte innecessari: augmenta la distracció, dificulta la concentració, és una porta lliure d’accés a pàgines de contingut nociu i inadequat i té un impacte negatiu a nivell escolar, de sociabilitat i familiar. I fins i tot si això no es dona sempre, el que segur podem afirmar és que significa un cost d’oportunitat enorme per un adolescent que avui, de mitjana, dedica més de quatre hores al dia al telèfon. L’error ha estat nostre, per massa ingenus, assumint acríticament qualsevol novetat tecnològica, fascinats per les seves promeses d’hiperconnexió. I també d’empreses digitals, que han aprofitat aquesta porta d’entrada a la intimitat d’un 'gadget' com el telèfon mòbil, convertit ja en un apèndix del nostre cos, per aprofitar-se de totes i cadascuna de les nostres vulnerabilitats.

Alguns consideren que plantejar una adolescència lliure de mòbil és un pas enrere, que és com tornar a les cavernes. Tot el contrari: un moviment com aquest demostra que la tecnologia ha d’estar al servei de les persones i que no és aquesta (ni els interessos que s’hi amaguen) qui ens ha de marcar el ritme de l’adopció tecnològica. Dient no a allò que ens sembla deshumanitzador, estem recordant-nos de nou que som sobirans del futur que volem construir. Es tracta de recordar, amb sentit comú i humilitat, aquelles constants universals pròpies de la condició humana: la necessitat de poder desenvolupar la capacitat d’atenció, de limitar una dinàmica d’acceleració que s’ha tornat antropològicament no digerible i de fer-ho en aquelles etapes de creixement en què la persona és més vulnerable i necessita referències estables on aferrar-se.

Ara mateix, una comissió a nivell català impulsada per la Conselleria d’Educació està valorant la idoneïtat de la normativa que fa de les escoles espais lliures de mòbils. El repte, evidentment, és garantir una bona educació digital i unes competències en computació, pensament algorítmic i abstracte, imprescindibles avui en dia, però que s’han de poder transmetre sense necessitat que els nostres fills duguin un smartphone a la butxaca. Això implica també revisar tots els canvis en innovació digital que s’han fet a les aules els darrers anys i que, sembla, no han tingut els resultats esperats, ans al contrari.

Evidentment la clau de tot plegat segueix estant en les famílies, que són les que entreguen la tecnologia digital als fills abans del que seria recomanable. Per això, cal seguir impulsant una millor formació, un coneixement dels riscos associats i una aposta per la creació de pactes entre famílies. Aquests pactes permeten que la pressió social perquè el nostre fill no sigui exclòs del grup d’amics s’esvaeixi. Ens arriben notícies d’algunes escoles i instituts on, arran d’haver implementat aquests pactes, a primer d’ESO gairebé el 80% dels nens i nenes no tenen smartphone propi.

Sovint oblidem que, tot i que l’entorn hagi canviat molt, l’ésser humà continua sent el mateix que fa centenars d’anys i que les coses més bàsiques i fonamentals (aprendre a relacionar-nos, a tenir esperit crític, a llegir i escriure, a equivocar-nos i reconèixer-ho) segueixen sent un repte avui, igual que ho eren llavors. La nostra relació amb la tecnologia, doncs, no s’ha de convertir en una fugida cap endavant ni en una excusa per oblidar la difícil tasca d’humanització que tenim per davant, sinó en una nova oportunitat per reflexionar sobre allò que és realment fonamental en l’educació i la criança. Posar la tecnologia al seu lloc, dotar-nos del temps i l’espai necessaris per integrar-la a la nostra vida amb criteri -o negar-nos-hi si així ho creiem millor per nosaltres-, serà l’única manera de garantir el nostre benestar, el nostre futur i el de les properes generacions. I avui, tot ens diu que ajornar l’arribada de l’smartphone al final de l’adolescència és l’opció amb més sentit.