10 conflictes que atrauran tots els focus aquest 2023

Si girem la vista cap a l’any 2022 que tot just acabem de deixar enrere, no hi ha dubte que el focus mundial es va dirigir sobre Ucraïna. La invasió russa, els bombardejos, les persones refugiades, el flirteig de Putin amb l’amenaça nuclear o les reaccions a l’agressió van monopolitzar l’actualitat internacional i van relegar a un segon pla altres conflictes que, tot i no acaparar les mirades del món, han seguit el seu curs. 

Les múltiples repercussions a escala global de la guerra que es lliura al cor d’Europa, i que continua a foc viu, anuncien un món cada cop més incert i un 2023 agitat. Així ho fa palès l’International Crisis Group (ICG), qui treballa per prevenir les guerres i promoure la construcció de la pau. Com cada any, l’entitat ha fet públic un decàleg dels conflictes més rellevants als quals caldrà prestar atenció aquest any.

• Guerra d’Ucraïna

L’anàlisi de l’ICG pel que fa al conflicte iniciat per Rússia és poc optimista respecte a la possibilitat d’un final pròxim d’una guerra que, segons diverses estimacions, ja hauria costat la vida a més de 240.000 persones des que va començar, fa prop d’un any. De la mateixa manera, cal destacar que el 2022 una de cada tres persones ucraïneses es va veure obligada a desplaçar-se per culpa de la guerra.

L’entitat assenyala que fins ara hi ha pocs indicis que facin pensar que alguna de les dues parts estigui disposada a iniciar seriosament converses de pau, una posició més comprensible per la part d’Ucraïna, que és el país agredit i ha recuperat terreny a mesura que ha avançat la contesa. Així, en aquest context d’estancament, s’albira un llarg enfrontament.

Ucraïna resisteix gràcies al valor de la població i l’ajuda d’Occident, unida a una mala planificació de Rússia, que s’ha vist obligada a redoblar l’aposta i mobilitzar 300.000 homes addicionals. Aquesta contínua escalada del conflicte per part de Putin, apunta l’ICG, està bloquejant les seves pròpies sortides de Putin de cara a un final negociat de la confrontació. 

Pel que fa a la possibilitat d’un enfrontament potencialment nuclear entre l’OTAN i Rússia, l’ICG destaca que les dues parts s’han esforçat per evitar enfrontaments directes que menin a un escenari catastròfic. 

Finalment, l’organització insta els líders occidentals, que han prestat un suport significatiu a Ucraïna, a mantenir la porta oberta a un acord que posi fi al conflicte, deixant clar a Rússia els incentius que obtindria en un escenari de pau, com, per exemple, l’alleujament de les sancions internacionals massives que perjudiquen l’economia russa.

• Armènia i Azerbaidjan 

El 2020 va esclatar una guerra de sis setmanes entre Armènia i l’Azerbaidjan pel control de la zona fronterera de l’Alt Karabakh. Les forces azerbaidjaneses van expulsar les armènies de l’enclavament estratègic, sota domini armeni des del 1990. El conflicte, que va provocar uns 7.000 soldats morts, va cloure amb un alto el foc patrocinat per Rússia.

Passats més de dos anys de l’enfrontament, l’ICG no augura bones perspectives i considera que les dues parts s’encaminen a un nou conflicte. Un escenari, a més, en què l’impacte de la guerra a Ucraïna pot ser molt rellevant per la importància de Rússia a la regió. 

L’anàlisi apunta que l’Azerbaidjan està en una situació de superioritat i s’ha enfortit respecte a Armènia, que no ha pogut acumular forces militars atesa la manca de subministraments que afecta Rússia, el seu aliat. 

Així, s’han produït diverses escalades del conflicte en l’últim any. Tant Rússia com la Unió Europa han intentat acompanyar converses de pau entre les parts del conflicte, però la guerra d’Ucraïna ha enterbolit les relacions i està dificultant trobar una sortida acceptable a la confrontació, que ara mateix està molt lluny de ser una realitat.

• L’Iran

L’esclat de les protestes contra el règim iranià i la seva furiosa reacció, amb una repressió del tot desmesurada, sumada al suport de l'Iran a Rússia pel que fa al subministrament d’armament, ha aïllat més que mai el país islàmic. 

L’ICG considera aquesta expressió popular de protesta, encapçalada per dones i joves, i que les autoritats iranianes identifiquen com un complot estranger, com l’amenaça més gran al règim islàmic des del Moviment Verd del 2009. La ferotge repressió contra les manifestants s’interpreta com un senyal de debilitat i de por del règim. 

Ara, segons el document, el principal desafiament per a les persones que s’enfronten al règim és aconseguir el suport de la població iraniana de classe mitjana, atès que, tot i que bona part simpatitza amb les protestes, temen la violència del règim o un canvi radical. 

Enmig d’aquesta situació també cal parar atenció a les converses per reactivar l’acord nuclear del 2015, estancades des del mes de setembre, que es troben en un punt mort. L’ICG anticipa que el moment clau en què els Estats Units (EUA) i els seus aliats hauran d’escollir entre la possibilitat que l’Iran adquireixi la bomba nuclear o emprar la força per evitar-ho sembla cada cop més pròxim. 

En aquest sentit, es considera l’octubre del 2023, data en què expiraran les restriccions de l’ONU sobre els míssils balístics iranians, com el moment àlgid que està per venir. Per això, l’organització demana esforços conjunts per mantenir la porta oberta a la via diplomàtica, ara molt tocada, i aconseguir, almenys, marcar uns límits i generar un espai per rebaixar la tensió.

• Iemen

L’ICG qualifica la situació actual en què es troba el país, impactat per una guerra que sembla no tenir final, de provisional, amb un acord de treva que va expirar a l’octubre i sense combats, però amb les dues parts preparant-se per reprendre les hostilitats. 

El conflicte, en marxa des del 2015, enfronta el grup partidari del govern d'Abd Rabbuh Mansur Hadi, que compta amb el suport d’una coalició internacional liderada per l’Aràbia Saudita i emparada pels Estats Units; contra la facció rebel dels houthis, xiïtes i amb connexions amb l’Iran. 

Les esperances que la treva, negociada per l’ONU, derivés en un acord més ampli fa temps que s’han esvaït. Malgrat que els combats no s’han reprès i les converses continuen, les tensions estan augmentant i ambdues parts estan acumulant forces i equipament militar. Per tant, el risc que la guerra es reactivi és cada cop més alt. 

En aquest sentit, l’ICG aposta per una treva prolongada en el temps, que possibiliti unes converses entre iemenites, probablement amb la mediació de l’ONU. No obstant això, ho considera l’escenari menys probable.

• Etiòpia

El conflicte de la regió etíop de Tigre, un dels més letals del 2022, que enfronta el Govern d’Abiy Ahmed i el Front Popular d’Alliberament de Tigre, està aturat en aquest moment. Ara bé, l’ICG creu que es tracta d’una calma fràgil, atès que les qüestions clau continuen sense resoldre’s. 

L’enfrontament, interromput per una treva el març del 2020, que va acabar a l’agost, es tradueix en dades que fan feredat: més de 385.000 civils morts i acusacions de cometre atrocitats des d’ambdues parts. En aquest conflicte es barregen elements com l’odi ètnic, les divisions territorials i la participació de tercers, com el Govern d'Eritrea i la regió etíop d’Amhara. 

La ciutat sud-africana de Pretòria va ser escenari d’un acord de treva, favorable al Govern d’Abiy Ahmed, per buscar una sortida al conflicte, que actualment continua vigent. No obstant això, qualsevol disputa menor pot ser l’espurna que ho faci saltar tot pels aires. La bona voluntat del primer ministre etíop i, sobretot, la reacció del Govern d’Eritrea, poden ser claus per consolidar la fi de les hostilitats.

• La República Democràtica del Congo (RDC) i els Grans Llacs

El sobtat ressorgiment de l’M23, un grup rebel que es mantenia inactiu i compta amb el suport de Ruanda, està causant estralls a la part oriental de la RDC. Més enllà del nombre de morts i desplaçats, existeix el temor que tot plegat desemboqui en una guerra regional més àmplia. Des de l’ICG, la revifalla de l’M23 s’atribueix a les tensions entre els Estats dels Grans Llacs i a dinàmiques locals.

Un context difícil que es complica per les eleccions generals que s’han de celebrar a la RDC aquest 2023. La suspensió dels comicis a la conflictiva part oriental del país segur que enterboliran els resultats. 

Una missió militar de l’Àfrica Oriental, amb la presència destacada de Kènia, té la missió de restaurar la calma a la regió, empènyer l’M23 a un alto el foc i fer que es reincorpori a les converses de pau amb el Govern congolès. 

Per tot plegat, la participació de Ruanda es preveu indispensable, atesa la seva influència sobre els líders del grup rebel. Tots els esforços són pocs per tal d’obrir un espai per a la diplomàcia i evitar el retorn dels conflictes que van dessagnar la regió a la dècada dels noranta i els dos mil.

• El Sahel

La regió, i en especial països com Burkina Faso, Mali i Níger, no poden parar els embats de les insurgències islamistes i la violència. Mentrestant, Occident tampoc sap com respondre als cops d’estat a Mali i Burkina Faso. 

En aquest últim país, els grups jihadistes controlen prop del 40% del territori i els combats han provocat milers de morts i almenys dos milions de persones expulsades de casa seva. A més, Burkina Faso ha patit dos cops d’estat al llarg de l’últim any i les forces de seguretat estan absolutament dividides. 

Mali també ha patit dos cops d’estat el 2020 i 2021 i l’Estat no té gairebé cap presència al nord del país, un territori que és escenari de combats entre militants jihadistes i grups rebels, majoritàriament Tuaregs. Al centre del país també es lliuren combats, marcats per les vulneracions dels drets humans. Al Níger, els jihadistes també guanyen terreny i s’apropen cada cop més a la capital. 

La intervenció exterior, de l’ONU i països com França, sembla ara centrada a evitar que els grups jihadistes s’estenguin al sud del Golf de Guinea. Des de l’ICG es creu que el més important és que els líders de la regió reconsiderin l’enfocament militar predominant per enfrontar l’extremisme jihadista i es facin esforços per millorar les relacions entre comunitats, guanyar-se la població i dialogar amb els líders militants. 

• Haití

El país viu immers en una paràlisi per l’estancament polític i l’escalada violenta protagonitzada per les bandes després de l’assassinat del president Jovenel Moïse el juliol del 2021. A més, els serveis públics estan en fallida i el còlera es propaga sense control. L’actual president Ariel Henry, en situació d’interinitat, compta amb suports internacionals, però s’ha d’enfrontar a una dura resistència haitiana. Això va fer que no es poguessin celebrar unes eleccions.

Les bandes controlen més de la meitat del país, imposen el terror i han acumulat més poder del que han tingut en dècades. La violència desfermada ha provocat una catàstrofe humanitària a Haití. La meitat de la població s’enfronta a elevats nivells d’inseguretat alimentària, les treballadores humanitàries no poden actuar i hi ha escassetat d’aigua potable, fets que han donat peu a una propagació del còlera. 

El president Henry ha demanat suport militar estranger per combatre les bandes i bona part de la població, cada cop més desesperada, ho veu amb bons ulls, malgrat els nefastos precedents de la intervenció estrangera en el passat. Igualment, apunten des de l’ICG, pocs països estrangers semblen disposats a desplegar tropes al país. Malgrat tot, potser és l’única esperança que resta per a Haití.

• Pakistan

El país asiàtic encara un any d’eleccions generals enmig d’una forta divisió política i amb l’exprimer ministre Imran Khan aplegant suport popular per plantar cara al Govern i al poderós exèrcit pakistanès. Durant la seva etapa al capdavant del país, Khan va perdre el favor de l’exèrcit i va afirmar que era víctima d’un complot dirigit pels EUA per derrocar-lo, abans de ser destituït.

La resposta de l’exprimer ministre i el seu partit, emprant una retòrica marcadament antioccidental, va ser incendiar els carrers, amb violentes protestes que es van propagar arreu del país. En una d’aquestes protestes, Khan va ser ferit d’un tret i n’ha responsabilitzat al cap de l’actual govern de coalició, Shehbaz Sharif.

Tot plegat, assegura el document de l’ICG, és un mal presagi per a les eleccions generals d’enguany. Es dona per fet que si és derrotat, Khan no acceptarà el resultat dels comicis, en els quals l’exèrcit ha promès quedar-se’n al marge. 

Aquestes turbulències polítiques se sumen a diverses crisis que impacten al país, com les derivades de les devastadores inundacions del 2022, que han afectat, sobretot, els segments de població més vulnerable. Arran d’això, el país necessita més ajuda que mai, i el cert és que ha trigat massa a arribar. Per altra banda, l’ICG adverteix del ressorgiment de les forces islamistes, atribuït al suport que reben des del règim talibà de l’Afganistan.

• Taiwan

El punt de major fricció entre les dues grans potències mundials, els EUA i la Xina, és Taiwan. Washington vol mantenir la primacia a la regió i Pequín pretén la unificació amb l’illa, un objectiu per al qual ja ha deixat clar que no descarta emprar la força. Per contra, els EUA advoquen per una resolució pacífica i es mostra ambigu sobre si actuaria en defensa de Taiwan en cas d’agressió. 

En aquest context, la visita de l’aleshores presidenta de la Cambra de Representants dels Estats Units, Nancy Pelosi, a Taiwan va tensar la situació. El gegant asiàtic va respondre amb unes maniobres militars sense precedents al voltant de l’illa. 

Des de l’ICG veuen poc probable que la Xina travessi la línia i envaeixi Taiwan, i més vistes les conseqüències econòmiques i el rebuig internacional per a Rússia que ha generat la invasió d’Ucraïna. No obstant això, cal que els EUA garanteixi que la seva política respecte a la qüestió no canviarà i no s’involucrarà activament en favor d’una separació permanent de Taiwan. 

Amb tot, nous episodis com el protagonitzat per Pelosi podrien fer escalar la tensió i les picabaralles i demostracions de força entre la Xina i els EUA. Segurament estem molt lluny d’una guerra immediata, però convé evitar els escarafalls per no apropar-nos a un conflicte obert entre les dues potències més poderoses del món.