Daniel López: “El desenvolupament humà no és un tema de diners, sinó una qüestió cultural”
Comparteix
Entrevistem una de les cares visibles i històriques de Caldes Solidària, una associació amb més de tres dècades de treball a l’esquena per fomentar la solidaritat des de Caldes de Montbui.
La frase del Daniel López que serveix per titular l’entrevista resumeix perfectament la mirada que guia des de fa més de tres dècades la tasca de l’associació Caldes Solidària, una entitat nascuda a Caldes de Montbui l’any 1991. No es tracta només de fer projectes i acumular subvencions, sinó teixir relacions llargues que ajuden a millorar la vida de comunitats i persones.
Des de la construcció d’un centre social i una escola de formació professional a Mampatim, al Senegal, fins a un projecte sanitari per reduir la contaminació a les llars de comunitats rurals del Nepal, Caldes Solidària ha fet molta feina al llarg de les més de tres dècades de trajectòria. Avui, repassem la seva història amb el Daniel López, una de les persones que van fundar l’associació i que ha estat una de les seves cares visibles des dels inicis.
Què us va moure a crear Caldes Solidària aquell ja llunyà 1991?
L’origen de l’entitat està en el moviment pacifista. Primer, vam ser un grup d’objectors de consciència al servei militar, quan encara no hi havia llei d’objecció. De fet, vam tenir el privilegi que el Pepe Beúnza, el primer objector de consciència, es traslladés a Caldes i amb ell vam fer grup. Més endavant vam començar a fer objecció fiscal, un grup de prop d’una desena de persones de Caldes. En aquell temps, encara no estava tot informatitzat i la declaració es feia en paper. Deixàvem de pagar la quantitat corresponent al ministeri de l’exèrcit, però no ens ho estalviàvem, sinó que ho destinàvem a altres finalitats.
On destinàveu aquells diners?
Adjuntàvem un rebut a la declaració segons havíem donat aquells diners, que era una quantitat respectable per a l’època, unes vuitanta mil pessetes anuals, a finalitats socials. Vam veure la necessitat de garantir un ús responsable i de qualitat d’aquells diners, i va sorgir la possibilitat de fer-los arribar a l’escolapi Josep Artigas, que estava —i avui continua— treballant al Senegal. Vam establir una relació amb ell i li vam facilitar recursos econòmics.
Ja us havíeu constituït com a associació en aquell moment?
No, érem una associació informal, per dir-ho així. Arran de la col·laboració amb el Josep Artigas, vam veure que treballar en cooperació al desenvolupament tenia tot el sentit, i era complementari al treball per la pau i per l'objecció de consciència. Això ens va portar a crear Caldes Solidària. Vam fer una crida local i diferents persones de diferents grups ens vam aplegar i vam constituir l’associació.
Els objectius fundacionals de l’entitat es mantenen vigents més de tres dècades després?
No només continuen vigents, sinó que els hem ampliat. Inicialment, la idea era treballar en cooperació al desenvolupament per facilitar la millora de les condicions de vida de les poblacions amb un índex de desenvolupament humà més baix. Més endavant, però, quan va començar a arribar immigració a Caldes, vam veure la necessitat de contribuir a afavorir la seva integració. No tenia sentit intentar millorar les condicions de vida de poblacions del Senegal i donar l’esquena, per exemple, als malians que venien a Caldes, que van ser dels primers a arribar.
En quin moment es troba actualment l’entitat?
Pel que fa a la nostra activitat en cooperació, tenim l’avantatge i el privilegi de disposar d’una experiència acumulada i d’una xarxa d’actors amb qui treballem. Això ha fet que la qualitat del nostre treball sigui molt superior a la dels inicis, quan encara érem aprenents.
"El més important de la cooperació és mantenir una relació al llarg dels anys; d’aquestes relacions en surten beneficis en ambdues direccions".
Quins aprenentatges us van deixar aquells primers anys de l’entitat?
Sempre explico que el primer projecte de cooperació important que vam impulsar va ser la construcció d’una escola a la comunitat de Mata de Piña (El Salvador). Estàvem molt feliços d’haver passat d’un terreny pla a tenir una escola ben equipada, però amb el temps ens vam adonar que una part de la feina no havia estat correcta: durant un temps a l’escola hi van impartir classe joves que no tenien prou formació, i això ens va fer veure que el més important, més enllà dels recursos econòmics, són les persones.
Si vols fer una escola, el fonamental és garantir mestres i formació docent. Va ser un aprenentatge. Amb tot, l’escola es va fer als anys noranta i avui continua en funcionament, i forma part de la xarxa pública. Per tant, malgrat no haver actuat amb prou intel·ligència, el resultat final ha estat extraordinari.
En aquest sentit, i amb l’experiència que acumuleu, quina és la vostra filosofia de cooperació?
Tenim clar que el desenvolupament humà no és un tema de diners, sinó una qüestió cultural. Els canvis es produeixen generacionalment, quan el jovent entén la importància de formar-se, de tractar l’aigua o d’una alimentació adequada. Per això, el més important de la cooperació és mantenir una relació al llarg dels anys, perquè d’aquestes relacions en surten beneficis en ambdues direccions.
En quin sentit?
Al Senegal, per exemple, les comunitats que han rebut formació en agricultura han creat petites empreses locals i cooperatives; i alhora, a Caldes els nostres joves han ampliat la seva visió del món. No disposem de poder econòmic per transformar-ho tot, tot i que els recursos són necessaris per als projectes, però sí que podem contribuir a una transformació cultural indispensable per a un canvi sostenible.
Quines són avui les principals línies d’acció de Caldes Solidària en l’àmbit de la cooperació?
Ara mateix, principalment, estem impulsant tres projectes de cooperació. Un d’ells, especialment complex i encara en fase de maduració, consisteix a construir i estructurar una escola de formació professional amb reconeixement públic en agricultura i pasturatge a l’Alta Casamance (Senegal), al poble de Mampatim, que té unes dimensions similars a Caldes. Allà ja vam ajudar a tirar endavant un centre social que és una meravella. Estem col·laborant amb en Josep Artigas, tot i que ja té una edat avançada i això fa que hàgim de calibrar si finalment podrem tirar endavant el projecte.
A Mampatim fa molts anys que treballeu.
Inicialment, volíem fer l’escola de formació professional quan en Josep Artigas va arribar a Mampatim, però ell de seguida va constatar que, perquè un projecte d’aquesta magnitud tingués sentit, calia un reconeixement social que en aquell moment no teníem. Ell venia de la Baixa Casamance, on la realitat cultural és diferent.
Abans, calia guanyar-se la confiança de la població.
Sí, per això vam decidir impulsar primer un centre social que permetés guanyar aquest reconeixement i oferir oportunitats. L’Institut públic, situat a pocs metres, no té llum a les aules, i disposar d’una aula amb ordinadors era imprescindible perquè l’alumnat aprengués i pogués continuar estudiant. A més, el centre també acull grups de noies de Mampatim que treballen per l’alliberament i la defensa dels drets de les dones.
Un altre projecte important l’heu desenvolupat al Nepal.
Va ser també un dels primers llocs on vam treballar en cooperació. Primer, vam col·laborar en la construcció d’orfenats i, arran del terratrèmol, vam reprendre la cooperació amb un projecte de reconstrucció basat en tecnologies antisísmiques. Amb la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) —jo soc professor a la UPC— i amb un arquitecte especialitzat en construccions sismoresistents per a contextos amb pocs recursos, vam desenvolupar solucions senzilles i efectives, com per exemple l’ús de travessers de fusta, per fer les cases més segures. El projecte es va portar a terme amb estudiants i professorat de la UPC, així com amb arquitectes i col·laboradors de l’associació Amics del Nepal.
I no us vau quedar aquí.
Quan la crisi del terratrèmol va quedar superada, vam engegar un altre projecte per afrontar un altre problema: la contaminació intradomèstica. Al Nepal, com en molts altres indrets, es cuina encara amb foc dins de casa, sense xemeneia —tres pedres a terra i foc—, fet que provoca una contaminació intradomèstica molt elevada. Segons les dades, aquesta contaminació causa uns tres milions de morts anuals —aproximadament el triple que la tuberculosi i molt per sobre de la malària—. Per això van impulsar el projecte ‘Cuines sense fum’, dins del programa ‘Awasuka’, que fomenta la instal·lació de cuines optimitzades amb xemeneia.
En què consisteix?
Es tracta de tallers on es preparen els materials per construir les xemeneies. El responsable del programa, un nepalès, identifica les famílies amb més necessitat: elles aporten una part del cost i la resta prové de la cooperació internacional. Perquè una cosa que tenim clara és que si tot es regala, no es valora. Ja se n’han construït unes 900, amb diversos finançadors, entre els quals destaca Caldes de Montbui.
N’heu pogut avaluar els efectes?
En col·laboració amb la UPC, s’està demostrant l’impacte d’aquesta solució. Es van instal·lar sensors de qualitat de l’aire a deu cases, abans i després de posar les cuines, per mesurar CO₂, gasos i partícules, com el PM10 i el PM2.5. Els resultats mostren una millora clara en la qualitat de l’aire. A més, es va fer una enquesta seguint criteris de l’OMS per avaluar l’estat de salut de les dones, que també evidencia una millora significativa.
Aquest treball ja s’ha presentat en congressos d’epidemiologia i de cooperació a Espanya i, actualment, s’està preparant un article per publicar-lo en una revista científica. Per tant, estem treballant no només en la part de cooperació, que tindria una part una mica de servei, sinó també en la part de definir polítiques.
M’has parlat de tres projectes. Quin és el tercer?
El tercer projecte, iniciat enguany, es desenvolupa a l’Hospital de Gambo, a Etiòpia, en col·laboració amb el pediatre català Iñaki Alegria. L’objectiu és millorar els mil primers dies de vida dels infants, des de l’embaràs, reforçant la xarxa de dispensaris i centres de salut de l’entorn, amb formació per als agents de salut i amb la infraestructura necessària. El repte central és aprendre com estructurar una xarxa pública amb pocs recursos, treballant braç a braç amb les autoritats sanitàries locals. Davant la manca de personal format, la clau és capacitar agents de salut i incorporar eines informàtiques que en facilitin la tasca. És un projecte que tot just comença, però amb vocació de llarg recorregut.
També coordineu el programa ‘Vacances en Pau’.
El programa ‘Vacances en pau’ el coordinem des de fa molts anys, i fins i tot durant un temps vam portar la coordinació al Vallès Oriental. Per a nosaltres és imprescindible, perquè tothom coneix la situació dramàtica del poble palestí, però el poble sahrauí fa cinquanta anys que viu en les mateixes condicions i amb molta menys visibilitat. Ara costa trobar famílies disposades a acollir, però a Caldes estem satisfets: aquest estiu vam tenir tres infants sahrauís, una xifra que ens situa per sobre de la mitjana catalana.
No tota la vostra tasca la dueu a terme fora de les nostres fronteres.
Aquí tenim una escola informal pensada per ensenyar català i castellà, amb una educadora professional. Amb tot, l’objectiu real és ajudar els alumnes a entendre l’entorn: des de comprar al mercat fins a conèixer com funciona l’escola. Hi participen persones d’orígens molt diversos, des de persones analfabetes que mai han anat a l’escola fins a estudiants amb una formació cultural elevada, i això planteja reptes diferents. El projecte funciona bé i és enriquidor. A més, col·laborem amb l’Ajuntament en programes conjunts, com el de mentoria, que ha estat reconegut amb el premi ONCE en l’àmbit social.
Què em pots explicar d’aquest programa de mentoria?
Té un funcionament molt senzill. Es tracta de formar parelles entre una persona calderina i un jove que ha arribat fa poc a la vila perquè s’acompanyin. Es creen vincles d’amistat i, alhora, un suport que facilita la integració de les persones nouvingudes i un avenç en les dues direccions.
També us podem trobar reunits tots els dimecres.
Sí, formem part del grup que impulsa una concentració cada dimecres a les set de la tarda a la plaça de l’Àngel de Caldes, que nosaltres coneixem com a Canaletes. L’objectiu és mostrar la nostra indignació per la situació que viu el poble palestí en aquests moments. Ens mantenim en contacte amb persones vinculades a Aturem les Guerres, amb qui compartim la denúncia i el compromís per la pau i la justícia. De fet, un personatge molt valuós del grup és calderí, el Pepe Beúnza, qui forma part del nostre equip.
Des de la vostra experiència i el vostre treball a favor de la pau i els drets humans, com veieu el moment que vivim actualment?
En els darrers anys, la situació ha esdevingut molt preocupant. L’augment del racisme i la xenofòbia és un problema global greu i inquietant. Això va lligat al ressorgir del militarisme, amb pressupostos militars que creixen de manera desmesurada, cosa que no ens protegeix, sinó que ens aboca a una espiral d’armament sense fi. I l’objectiu de tot plegat és fer negoci: els Estats Units, principals venedors d’armes, pressionen perquè l’OTAN destini fins al 5% del PIB a despesa militar.
Paral·lelament, països com Alemanya estan plantejant recuperar el servei militar obligatori i França augmenta el pressupost militar mentre retalla en polítiques socials. Tot plegat és un còctel molt perillós. A més, avui la societat mostra menys compromís solidari que fa trenta anys i tendeix a centrar-se en els seus problemes, oblidant-se dels altres.
Quines diries que són les principals dificultats amb què us heu topat com a entitat a l’hora de fer la vostra tasca?
Si parlem de finançament, un dels problemes recurrents de les entitats, hem aconseguit que l’Ajuntament de Caldes destini el 0,7% a cooperació. Aquesta lluita l’hem guanyat i, per sort, tenim un ajuntament molt conscienciat. El nostre alcalde va ser president del Fons Català i ara n’és vicepresident, i està fortament implicat en cooperació. Per exemple, ara estan organitzant un viatge —ja n’han fet un— al Sàhara ocupat. La dificultat més important, però, és la manca de persones disposades a assumir un compromís permanent amb aquest tipus de treball.
El relleu generacional.
Clarament, aquesta és una dificultat important. Alguns iaios com jo ja hauríem de començar a abandonar la batalla (riu). Igualment, tenim jovent molt potent i famílies joves que mostren moltes ganes de participar en aquest treball de solidaritat. Per tant, confiem poder superar també aquest repte.
Quins reptes de futur teniu al cap per a Caldes Solidària?
Els reptes principals són els tres projectes que hem comentat: tirar-los endavant, garantir la seva continuïtat en el temps i incrementar les persones vinculades a l’associació. Aquests són, realment, els dos reptes importants.
Per altra banda, sempre va bé recordar que no vivim sols: estem en un món cada cop més globalitzat, amb interaccions econòmiques, culturals i socials enormes. Treballar en cooperació és, per tant, treballar també pel nostre benefici; no és una donació purament altruista, sinó una contribució per millorar el futur de la nostra societat.
Afegeix un nou comentari