La Xarxa per la Sobirania Energètica (XSE) aplega ciutadania, associacions i col·lectius que remen a favor d’un nou model energètic distribuït, renovable, democràtic, just i ecofeminista, que posi al centre el benestar del planeta i de les persones. En un context d’emergència climàtica i crisis superposades, parlem dels reptes que té sobre la taula l’entitat amb la Irene González, membre de la xarxa, qui destaca la necessitat de condicionar la transició energètica perquè sigui justa en tots els sentits i assegurar el relleu generacional a les entitats.

Quin és el principal desafiament que té al davant la XSE com a entitat?

El repte i la prioritat més important és influir en aquesta transició energètica que ja està en marxa perquè sigui justa des de diverses perspectives. Des de la social, per prioritzar les persones que ara mateix no tenen accés a l’energia; des de l’ambiental, i, per tant, que tingui com a pilars no només les energies verdes, sinó també elements com el decreixement, un plantejament d’usos energètics i una priorització de l’energia vinculada a les cures i als usos socials.

També des del punt de vista territorial, i això implica que hi hagi debats realment honestos amb el territori sobre com despleguem aquestes energies verdes i com aconseguim un model distribuït. I, finalment, una transició energètica que sigui justa globalment, és a dir, que tingui en compte la perspectiva del Sud i es posi èmfasi en els impactes de l’extracció de matèries primeres necessàries per desenvolupar les tecnologies vinculades a l’energia verda.

Què ha de passar per poder donar resposta a aquest repte?

Perquè tot això passi i puguem influir en la transició energètica, el model energètic actual necessita una democratització. Amb això vull dir que cal que aprofundeixi en estructures més democràtiques, públiques, municipals i comunitàries, que gestionin aquest model i que cada cop més tendeixin a ser-ne propietàries.

Això passa per una esmena a la totalitat del model actual.

Implica plantar cara als oligopolis que representen el model patriarcal, fòssil, poc transparent i segregador com el que tenim avui. I, per tant, impulsar les comunitats energètiques, recuperar les xarxes de distribució i aconseguir una generació distribuïda, ancorada i vinculada al territori, entre altres coses.

"El repte i la prioritat més important és influir en aquesta transició energètica que ja està en marxa perquè sigui justa des de diverses perspectives".

Hi ha molta feina per fer. I un bon relleu generacional a l’entitat per dur-la a terme?

Aquest és un altre repte, potser no tant pel que fa a temàtiques, però sí en el sentit organitzatiu. Tradicionalment, el tema energètic ha estat molt vinculat a tot l’aspecte tècnic. Per tant, és un món que sempre imposa un cert respecte, i a la gent li costa més acostar-s’hi o atrau persones de determinats perfils. Des de la XSE fa temps que fem una feia d’intentar posar per davant i enfocar-nos als impactes de gènere, socials i polítics, és a dir, mirar l’energia més des de l’economia política i una perspectiva social i dels seus usos per així aconseguir interpel·lar més gent.

El context actual tampoc afavoreix aquest relleu.

Així és, estem en un moment de moltes precaritzacions que impacten, sobretot, en la gent jove. Les noves generacions s’han anat vinculant a altres lluites com la climàtica o de caràcter més social, i potser l’energia acaba sent una qüestió més específica, tot i que també està molt lligada a altres lluites.

En conseqüència, el relleu generacional constitueix un desafiament i una dificultat en un moment de tantes precarietats, i sovint és difícil disposar del temps que es necessita per militar en entitats de debat i reflexió. Amb tot, crec que la xarxa té al voltant persones de diverses generacions, i, malgrat que la participació no és massiva, és prou diversa pel que fa a la participació de persones de diferents edats.

"El relleu generacional constitueix un desafiament i una dificultat en un moment de tantes precarietats".

El reconeixement social a la tasca que duen a les entitats és prou ampli?

En aquest sentit, penso que hi ha un percentatge petit de persones que ens coneixem entre les entitats, que sabem què fem, que ens tenim respecte, ens donem suport i ens difonem. Ara bé, també és cert que de vegades costa saltar a una escala més àmplia de ciutadania. També, insisteixo, per les diferents precaritzacions que vivim avui.

I això afecta directament la capacitat d’incidència de les entitats.

Es pot dir que sí, que costa més impulsar canvis de model. És a dir, crec que la ciutadania veu amb bons ulls la tasca de les entitats, perquè no tenen ànim de lucre i treballen des de la perspectiva de drets i de justícia; tanmateix, costa que això impliqui un canvi de model a escala més global i que això que es veu amb simpatia es traslladi a un horitzó socialment i ambientalment més just.

Així, en general, com avalues l’estat de salut de l'associacionisme a Catalunya?

Des del punt de vista personal, crec que Catalunya és molt rica en associacions en comparació amb altres territoris. Hi ha un gran teixit associatiu que, a més, s’entrellaça molt i fa que s’obrin possibilitats de fer moltes coses. Les entitats fan una gran feina en molts aspectes, com el suport a les persones, incidència política, i són avantguarda en molts temes com el feminisme i la lluita ambiental, per exemple.

Per tot això, l’associacionisme necessita més suport i més eines per assolir reptes com garantir els relleus generacionals, estructures més sòlides, més impacte i atenció per part dels mitjans de comunicació... Així i tot, el xup-xup i la solidesa del moviment associatiu hi són.