Marta Rovira: "A l'associacionisme li falta capacitat per ser proactiu en la integració dels nouvinguts"

La Marta Rovira actualment és la presidenta de la Fundació Congrés de Cultura Catalana, acaba de rebre el premi Carles Rahola pel seu llibre 'La transició franquista. Un exercici d'apropiació de la història' i, juntament amb Enric Saurí, se li ha concedit la 1a Beca d'Estudis de l'Associacionisme Cultural Català per una proposta d'anàlisi sobre l'associacionisme i la immigració. La Marta ha encaminat la seva carrera cap a la sociologia, tot i que compta amb estudis de periodisme, on de seguida va veure que era a les classes d'anàlisi de la societat quan es trobava a casa seva, i no pas en els exercicis davant de micròfon i càmeres que es fan a la facultat simulant programes informatius.

Ara bé, com a tot periodista, encara que no n'exerceixi, a la Marta la mou la realitat, i és la realitat dels nouvinguts davant de l'associacionisme el que li ha ocupat bona part de les seves hores al llarg de l'estudi, anomenat 'Diversitat i integració en l'associacionisme cultural català', que l'Ens de l'Associacionisme Cultural Català va premiar amb la beca.

Quina ha estat la proposta de l'anàlisi?

Hem treballat per esbrinar si hi ha un procés d'obertura de les entitats de l'associacionisme cultural cap als nouvinguts. És evident que s'ha fet un esforç en temes de llengua, però volíem veure com s'estava treballant la inclusió a les entitats de cultura popular.

Quin ha estat el resultat?

Queda molta feina per fer. Comparant-ho amb d'altres àrees d'intervenció com per exemple les polítiques locals d'integració, el discurs encara és bastant diferent i encara s’ha de fer feina. Li falta discurs. També s’ha de dir que no tots els sectors culturals tenen la mateixa incidència. Per exemple en el cas del món casteller hi ha hagut una campanya explícita en aquest sentit... S’ha de reconèixer però, que hi ha limitacions organitzatives. Les entitats amb més volum de socis tenen més capacitat per destinar-hi temps i recursos a aquestes tasques, tot desenvolupant polítiques d'acollida.

Com valores, en els casos que s'han dut a terme, aquestes accions?

Diria que hi ha molta espontaneïtat encara. De fet és lògic, ja que estem parlant de l’associacionisme, un moviment que no és institucional, que depèn de la voluntat de la gent i del temps que hi dedica... Però amb comparació amb les polítiques de caire més social destinades a la immigració o a la incorporació dels immigrants a la normalitat de la vida del país, a l’associacionisme li falta aquesta capacitat per ser proactiu.

Tanmateix té una incidència real...

Si ho fa, ho fa sense plantejar-s'ho gaire o no s'ho planteja en els termes diguem de les polítiques públiques habituals. L'associacionisme té un gran potencial integrador no sols des del punt de vista dels immigrats, sinó de tota la societat, ja que l'element de cohesió social és fonamental pel país. L'horitzó desitjable seria aquesta barreja, compartir espais comuns.

Així doncs què és el que s’ha de fer?

El que s'ha de promoure és el contacte, no pots dissenyar el com serà la cultura catalana d'aquí a vint anys. No ho podem fer des d'un laboratori o des d'un despatx. A mi m'agradaria que als actes que organitzem des de la Fundació Congrés de Cultura Catalana o des d'Òmnium hi hagués més presència d'aquesta societat civil nova que hi ha al nostre país. També són societat civil i no deixaran de ser-ho. Malgrat que actualment s'hagi parat el flux migratori, sempre hi ha gent que arriba i gent que s’en va i per tant sempre hi haurà aquests espais d'aterratge, de solidaritat mútua dels nacionals d'un determinat país.

Com es podria ajudar des de l'administració?

Pel que fa a la política de subvencions crec que cal que potenciïn projectes on participin diverses entitats de diferents perfils amb un clar objectiu de potenciar la creació d’espais de trobada, on es puguin fer coses amb recursos que permetin que la gent pugui desenvolupar la seva activitat. És una tasca molt important que s'ha de fer des de la vessant pública, però també els mateixos protagonistes de la cultura popular cal que donin a conèixer els seus treballs i trenquin barreres amb el gran públic. Hi ha molta gent experta que fins ara no es gaire coneguda pel públic intel·lectual del país. Ens hem de preocupar de difondre i publicar idees i fer possible el contacte de tots nosaltres amb la realitat del carrer.