“L’entramat burocràtic que l’Estat espanyol, i Ceuta en particular, imposa a les persones migrants obliga la gent a passar anys sense documentació i forçada a treballar en condicions d’esclavitud”, explica l’ONG No Name Kitchen (NNK) en una publicació a les seves xarxes socials. No es tracta d’una afirmació gratuïta ni buida de sentit, sinó que està basada en milers d’històries personals com la de l’Amira, que l’entitat ha donat a conèixer per posar en evidència el maltractament que el sistema de l’estat dispensa a les persones migrants.

Escrit per la sociòloga i col·laboradora de NNK Celia Martín, i il·lustrat amb les fotografies de Rafa del Barrio, el relat de l’Amira (nom fictici) és la prova palmària de l’atzucac a què s’han d’enfrontar milers de persones migrants per regularitzar la seva situació. Moltes d’elles, com la protagonista de la història, estan dècades sense poder-ho aconseguir i resten abocades a viure sense que es respectin els seus drets fonamentals.

Després de trenta anys residint a Espanya, ni tan sols s’ha pogut empadronar a causa de les traves administratives i legals amb què es topen les persones migrants, especialment a ciutats com Ceuta. El seu està lluny de ser un cas aïllat, ben al contrari, és una situació que es repeteix per a moltes persones que arriben a l’estat cercant un futur digne i han de fer front a un laberint burocràtic que, a la pràctica, s’erigeix en una frontera més del sistema d’acollida espanyol molt difícil de franquejar.

L’Amira, nascuda en un petit poble proper a Marràqueix, va arribar a Ceuta amb només catorze anys fugint de la situació de maltractament i explotació que patia a casa seva, a mans de la seva tia. Sense poder anar a l’escola, va decidir deixar la seva llar quan estava a punt de ser víctima d’un matrimoni forçat amb un home molt més gran que ella.

Gràcies a una germana seva que vivia a Ceuta va albirar una sortida a la seva situació. Després d’un procés migratori molt difícil, que, a més, va haver d’emprendre sent menor d’edat, va arribar a la ciutat autònoma amb l’esperança de començar de nou, lluny dels abusos i l’explotació que havia sofert des de ben petita.

La seva germana va fer els tràmits per regularitzar la situació de l’Amira fins a quatre vegades, però en tots els intents la resposta de l’Administració va ser negativa i la seva sol·licitud es va denegar sota un pretext o altre, explica l’Amira a NNK. Així, encara sent menor d’edat, no va poder obtenir papers ni escolaritzar-se.

Més de trenta anys d’explotació laboral Espanya

Durant deu anys va encadenar feines esporàdiques, sense contracte, és clar. Fins que va trobar una família que li va oferir treballar a casa seva i li va prometre fer-li un contracte per, a la fi, regularitzar la seva situació. Es tractava d’un engany més.

Després de dues dècades treballant a casa d’aquella família encarregant-se de tasques domèstiques i de cures, a hores d’ara continua sense contracte i, de retruc, sense poder legalitzar la seva situació al país. Avui, segons ella mateixa ha manifestat a NNK, treballa prop de trenta hores setmanals per un sou que no arriba als 450 euros. En ser una feina sense regularitzar, no té dret a vacances ni a Seguretat Social.

La situació de l’Amira ha empitjorat arran d’un problema greu de salut. S’ha vist obligada a pagar-se ella mateixa totes les consultes i intervencions per tractar la seva malaltia. Sense els papers en regla no pot accedir a la sanitat, però tampoc a un contracte de feina ni, en definitiva, a una vida digna.

Al llarg de tots aquests anys, ha intentat regularitzar la seva situació de totes les maneres possibles, però la resposta de les institucions sempre ha estat negativa. Ho ha procurat mitjançant advocats que ha pagat de la seva butxaca, però explica que les experiències han estat molt negatives. Calcula que, només en els últims anys, s’ha gastat uns set mil euros entre serveis d'advocacia, sanitat i costos administratius.

El tancament de fronteres per la covid, un escull més

L’adveniment de la Covid-19 va complicar encara més les coses per a l’Amira. Arran del tancament de fronteres entre Ceuta i el Marroc imposat per les autoritats arran de la pandèmia, moltes persones es van quedar sense la possibilitat de renovar els seus passaports, més enllà de la separació de famílies i la pèrdua de llocs de treball que també van comportar les restriccions.

Davant d’aquest escenari, l’Amira no va poder renovar el seu passaport marroquí. Malgrat que es van reobrir les fronteres el 2022, la situació ha canviat i les restriccions per passar d’un país a l’altre han augmentat molt, deixant a moltes persones sense la possibilitat de fer aquest trànsit.

Així, amb el document caducat i sense poder retornar al Marroc per renovar-lo ni anar al consolat d'Algesires, atès que sense papers no pot travessar l’Estret en un ferri, aquesta situació ha provocat que es congeli i es paralitzi el seu compte bancari. Tot plegat ha tingut un impacte directe en la seva salut, i l’Amira ha desenvolupat un trastorn d’ansietat greu i una depressió que l’ha portat a tenir pensaments suïcides.

En aquest punt, ha decidit posar-se en contacte amb NNK per denunciar la seva situació, de la qual són víctimes moltes més persones, i cercar noves vies per continuar endavant, com la sol·licitud d’asil. Des de l’entitat assenyales que l’asil, en la majoria dels casos, es denega, i més encara si la persona que el demana ha nascut al Marroc.

“La condició de refugiada s’atorga quan la persona és perseguida al seu país per motius d'ètnia, religió, nacionalitat, gènere, pertinença a determinat grup social o opinions polítiques; no obstant això, no contempla altres formes menys visibles de violència com les poques oportunitats de vida al teu país i la nul·la capacitat i intenció de les institucions per garantir la seguretat dels ciutadans, malgrat ser motius de migració forçada i no voluntària”, escriuen a NNK.

Malgrat tot, l’entitat que treballa per donar suport a les persones en trànsit assegura que no defallirà en l’intent de regularitzar la situació de l’Amira i retornar-li uns drets bàsics que fa dècades que se li han arrabassat. Sigui com sigui, la seva història és una de les moltes que posen de manifest la violència administrativa que pateixen les persones migrants a l’Estat espanyol i que les deixa sense una altra oportunitat que viure als marges de la societat, sense garanties ni dignitat.