Confinament i desigualtat

El Covid-19 és un perill enorme al qual estem tots exposats. Tanmateix, el confinament, necessari per frenar la corba de contagis, està generant altres perills que, en alguns casos, ara per ara només es detecten des de les entitats socials i agents que treballen als territoris més desafavorits.

A la Salut Alta, un barri entre Badalona i Santa Coloma, la nostra feina des que vam tancar el centre està essent mantenir contacte diari amb les 100 famílies que tenen fills als projectes de l’entitat: detectar quines necessitats els han sorgit que els angoixen i fer-les sentir que no estan soles, que segueixen tenint-nos per al que calgui. Coneixem, doncs, la realitat que viuen 270 infants i adolescents del barri.

El que els cal, a dia d’avui, són diverses coses que fan perillar la seva supervivència, i que amenacen amb una major desigualtat social i educativa quan finalment puguem tornar a sortir tots al carrer.

La major part de famílies vivien fent feines esporàdiques, puntuals i mal pagades, sovint en economia submergida, però que els permetien passar dia a dia. Aquesta possibilitat es va esfumar el primer dia de confinament; en pocs dies, algunes de les famílies, amb diversos fills a casa, ja no tenien amb què omplir la nevera. O bé s’alimentaven només de pa. De cop i volta, van desaparèixer les beques menjador, els berenars al centre obert... A poc a poc s’han recuperat algunes ajudes, però que malauradament són del tot insuficients i majoritàriament només es destinen a menjar (on queden els productes d’higiene i neteja?), i als que tenen fills i filles a primària (com si els adolescents no mengessin!). En alguns casos, fins i tot, les famílies encara esperen que els arribi.

Aquesta és la necessitat a la qual tothom s’ha bolcat aquests primers dies, ja que és la més urgent i genera més angoixa.

Però n’hi ha més. La degradació dels habitatges d’alguns barris han pres una dimensió nova: haver-s’hi de recloure fa més palès el perill que suposen per a la salut física (humitats, inundacions, estructura inestable, falta de llum, aluminosi) així com per a la salut emocional i mental: inseguretat, lavabos compartits (i perills d’abús), i sobretot, amuntegament (en pocs metres conviuen de vegades diverses famílies, sense espais d’intimitat ni l’espai bàsic que cadascú necessita; de vegades sense ni poder fer soroll). Com acompanyar aquestes situacions, quan deriven en tensions, en malestar, en mal humor, en violència o maltractament? Com sortiran els infants, quan puguin fer-ho, d’aquests habitatges?

A nivell educatiu, tot gira ara entorn les propostes que s’envien online des d’escoles, esplais, extraescolars, museus, biblioteques... Totes compten amb premisses base: que la família té accés a aquestes informacions; que el ritme horari diari permet una vida “normalitzada”; que els infants tenen aparells amb accés a internet; que efectivament hi ha extraescolars, esplais i altres que es preocupen de l’educació d’aquests infants. Però què fer quan aquestes condicions no es donen? Quan no hi ha ordinador, o accés a internet, o quan el ritme de casa s’ha capgirat, la nit és dia i el dia és nit, tothom va en pijama i s’han perdut els hàbits que aporta la rutina? Educadors dels centres oberts ens exprimim el cervell, no només per crear activitats educatives adaptades a aquestes circumstàncies, sinó per fer-les arribar! Whatsapp, trucades, instagram, reptes i concursos amb horaris limitats de resposta...

I més enllà, moltes famílies no tenen recursos per pagar més dades al telèfon. Viure aquesta crisi sense connexions externes online, sense poder parlar amb la família de fora, o fins i tot sense poder trucar el metge si et trobes malament és la realitat d’algunes persones. Fer els deures i mantenir el ritme escolar, en aquests casos, passa a no ser prioritari.

A la Salut Alta, de les 100 famílies que participen a l’entitat, 67 pateixen alguna d’aquestes situacions, si no més d’una. Això significa que 182 infants estan exposats, no només al virus, sinó a una mala nutrició, a problemes de salut física o mental relacionats amb l’habitatge o amb l’amuntegament, a un agreujament de la malaltia per no disposar de medicaments o a restar aïllats i no poder seguir el ritme escolar per no tenir accés a dades, internet o aparells electrònics, ni a material escolar.

És important que l’Administració tingui present aquestes persones, i que la maquinària burocràtica no endarrereixi les ajudes que reben. Les entitats socials ja ens estem organitzant i oferint ajudes i acompanyament, però cal un lideratge fort des de l’Administració, persones resolutives que desencallin els processos burocràtics feixucs que, més que mai, generen maltractament institucional avui i desigualtats socials demà.