Diu Silvia Federici, escriptora i activista feminista, que la millor forma de resistència a la violència no és enfrontar-la de manera aïllada, és juntar-nos, crear formes de vida col·lectives des dels vincles.

Ràdio Nikosia és una xarxa de resistència, un multiloqui on conflueixen mirades i sentiments diversos sobre la diversitat mental des de l’experiència viscuda.

Emeten cada dimecres a les 16h des de Ràdio Contrabanda des del 91.4 de la FM. Aquí tothom és benvingut i les etiquetes es queden fora.

Com neix Ràdio Nikosia?

Ràdio Nikosia neix al 2003 seguint el projecte d’una ràdio amiga que tenim a l’Argentina que es diu Ràdio La Colifata i que emeten des de l’hospital Borda de Buenos Aires. És la primera ràdio a tot el món en retransmetre des d’un neuropsiquiàtric.

Nikosia és un espai sense diagnòstic on posar en circulació un altre coneixement sobre el patiment psíquic fora de la psiquiatria. Aquí les etiquetes no tenen a veure amb la identitat de les persones.

La idea és desarticular el diagnòstic per veure quines coses surten entre persones que hem viscut diferents experiències per a pensar temàtiques diverses amb la comunitat a través d’una ràdio lliure.

Com funciona el projecte de ràdio?

La nostra activitat principal és el programa de ràdio que fem cada dimecres de 16 a 18 h. des de la ràdio lliure Contrabanda en la 91.4 FM.

Cada dilluns tenim assemblea i entre tots planegem els programes. Són totalment autogestionats i parlem sobre temes socials que ens preocupen.

Cada programa el lideren una o dos persones i exposen les temàtiques i cadascú pensa com i des de quin lloc pot aportar. Hem parlat de racisme, sexualitats, l’antinatalisme, etc.

Moltes vegades fem entrevistes a persones que són especialistes en un tema o rebem trucades de gent que està fora com a convidats especials. Intententem teixir aliances entre lluites.

I quines altres accions i activitats a més del programa de ràdio?

Fem tallers, grups de cures, de dones i fem xerrades i sensibilització sobre salut mental. A més, acollim a estudiants de diverses rames perquè facin pràctiques amb nosaltres. Els oferim un espai per ajudar-los a pensar el que han estudiat des d’altre lloc.

Com és ser un nikosiano/a?

Nikosia és una unió entre nosaltres. Ens recolzem entre tots, parlem de les nostres coses, ens ho passem molt bé, riem molt i ens sentim realitzats. Ens ajuda bastant en el nostre procés.

És un espai de participació política directa lliure d'estigmes que ens obre portes i ens dona oportunitats, un lloc nostre on cadascú té el seu propi espai. És la nostra llar.

Aquí ens sentim recolzats i estimats i ens dona allò que necessitem en els moments de crisi i no trobem a altres espais. Perquè hi ha molta gent que es pensa que no tenim veu però si la tenim.

Respecte al projecte de ràdio, què us fa diferents?

Nikosia és una ràdio transversal perquè a la vegada participa en programes d’altres ràdios. Hem estat molt de temps a la cadena SER, a RTVE, a l’antiga COM Ràdio...

Participem en altres mitjans de comunicació per anar mostrant al món que una altra reflexió possible sobre el patiment psíquic i no només aquella que captura el diagnòstic psiquiàtric.

La psiquiatria no tracta de comprendre si no de classificar. Aquí fugim d’aquesta idea. Una de les grans potencialitats del projecte és que al no definir-se com a terapèutic, es transforma en teràpia.

Hi ha molts temes socials que es tracten des d’allò col·lectiu però què passa amb la salut mental? Sembla que socialment es veu com una cosa individual...

Totalment. Des d’aquí el que intentem és ser una alternativa, cuidar-nos entre nosaltres i contagiar per les ones a la resta amb les nostres opinions.

De manera col·lectiva recuperem allò que el sistema de salut destrueix: la identitat, la corporalitat, la subjectivitat...per tornar a pensar-nos com a subjectes actius de la societat.

La majoria hem passat per situacions complicades i tenim una sensibilitat a l’hora de tractar els diferents temes que es palpa i es transmet en els programes.

El diagnòstic forma part de la teva vida però no només ets això. El problema és pensar que social i medicament les persones són només això perquè t'encapçala i acaba asfixiant.

La normalitat es construeix des del desig de cadascú.

No vol dir que no atenem al patiment perquè ens recolzem entre nosaltres, ni que estem al marge del sistema, perquè tenim relació amb la institució mèdica i molts confien en nosaltres. Aportem altres visions per a treballar per una societat que doni cabuda a la diversitat.