Carles Palau: “Impulsar projectes per recuperar plantes aquàtiques en risc d’extinció ens ha fet singulars”

En un país on gran part dels espais humits han estat transformats o degradats, el Viver Tres Turons ha dut a terme una tasca clau per tornar la vida a rius, estanys i llacunes. La cooperativa, pionera en el cultiu de plantes aquàtiques autòctones, ha obert camí en un camp pràcticament inexistent fins fa pocs anys.

Per això, la seva tasca acaba de ser reconeguda amb un dels Premis Natura i Societat de la Fundació Privada Girbau, que ha valorat la seva contribució a la conservació d’espècies amenaçades i a la repoblació d’hàbitats vulnerables. Conversem amb el Carles Palau, biòleg i un dels fundadors de l’entitat, sobre com han arribat fins aquí, els reptes de conservar flora a qui gairebé ningú presta atenció i la urgència de protegir uns ecosistemes essencials per al medi ambient.

Parla’ns del Viver Tres Turons. Com va sorgir?

El Viver Tres Turons va néixer el 2006, o sigui que l’any que ve farem vint anys. A l’inici no érem una cooperativa, vam constituir-nos com a tal més endavant, cap al 2018-2019, quan el projecte va créixer i va començar a entrar més gent a l’equip. La iniciativa sorgeix de tres biòlegs que sortíem de la universitat, després de fer tesis i recerca, amb la idea d’impulsar un viver de planta autòctona en general. Al principi anàvem molt insegurs sobre si els números sortirien i si en podríem viure, i això va fer que ens disperséssim amb moltes idees per veure per on podíem anar engegant el projecte.

Una d’aquestes idees va acabar sent la bona.

I va ser ben bé la primera. Es tractava de produir plantes aquàtiques per recuperar ambients d’aigua. Al principi, va quedar molt diluïda entre moltes altres, però amb els anys s’ha demostrat que era la idea bona, la que ens ha donat una especialització i una professionalització reals. Això vol dir poder-ne viure i començar a tenir un sou que s’assembli al de la resta de la gent, cosa gens fàcil en el món de l’agricultura. En el nostre cas, la línia de les plantes aquàtiques és la que ha anat agafant embranzida, ens ha obert camí. A més, és una feina que ens fascina.

També feu altres coses, com educació ambiental.

Sobretot fem educació ambiental centrada en les plantes dels ambients humits. També organitzem tallers que ara es demanden força, com tallers de sabó amb plantes aromàtiques o de plantes medicinals per a la farmaciola d’estiu o d’hivern, i anem a moltes escoles a fer-ne. Però, probablement, el que torna a ser més especial són els tallers d’educació ambiental al voltant de les plantes aquàtiques.

Centrem-nos en això, doncs.

Moltes d’aquestes plantes les cultivem i les venem en quantitats importants, de centenars o fins i tot milers d’exemplars, per a obres de recuperació de rius, de naturalització d’estanys o per a sistemes de depuració que funcionen amb plantes. Amb tot, impulsar projectes per recuperar plantes aquàtiques en risc d’extinció és el que ens ha fet més singulars En aquests casos, sempre treballem amb permisos de la Generalitat i dins de projectes de parcs naturals, i les plantacions es fan en quantitats petites, amb una feina molt acurada, gairebé amb lupa. Alhora, mantenim una activitat important amb espècies més comunes, com els lliris grocs, els joncs o el canyís, que ens permeten treballar a una escala més gran.

De què parlem exactament quan ens referim a plantes aquàtiques?

Ens referim a tot un ventall d’espècies. Des de les que viuen en ambients on la terra està simplement xopa, com un camp o la vora d’un riu, on la planta té les arrels en un sòl saturat, però sense làmina d’aigua visible, fins a espècies que ja entren una mica en profunditat, com un jonc o un canyís que pot tenir la base un pam per sota l’aigua i sobresortir en superfície. I encara anem més enllà, amb plantes totalment submergides que poden viure a molts metres de fondària, com les llengües d’oca, els Myriophyllum o els nenúfars. 

El nenúfar és potser l’exemple més conegut.

Sí, la gent el veu com una planta flotant, però en realitat té una arrel molt grossa al fons, el que els biòlegs en diem el bentos, clavada al fang del llac o l’estany. D’aquesta arrel en surten les fulles, amb uns pecíols llargs que pugen fins a la superfície.

Amb tot, cal deixar clar que no parlem d’algues.

Correcte. És una cosa que expliquem sovint. Encara que visquin totalment submergides, no parlem d’algues, sinó de plantes superiors. En un nenúfar és fàcil d’entendre: té arrels ben formades i, encara que la tija no sigui tan evident, en altres espècies que també conreem, com el volantí, el Myriophyllum que comentava abans, o les llengües d’oca, es veu clarament la tija. També hi ha fulles diferenciades i unes espigues que fan flors, que poden ser molt vistoses o, al contrari, molt discretes.

I què és el que realment les diferencia de les algues?

Al capdavall, passa com amb un cereal, que també té flor tot i que no tingui pètals aparents. D’aquesta flor en surt un fruit que envolta una llavor, que després pot germinar. Les algues, en canvi, gairebé no tenen aquesta diferenciació d’estructures, ni de teixits ni de tipus de cèl·lules. Les plantes aquàtiques de què parlem sí que tenen arrels, tiges, fulles i flors que donen fruits amb llavors.

Parlem de la vostra aportació en l’àmbit de les plantes aquàtiques. 

La nostra aportació o innovació ha estat, a partir del 2018-2019, començar a cultivar tot un seguit d’espècies submergides. Fins aleshores, de plantes de ribera, com el lliri groc o alguns joncs, ja se’n trobaven, però amb una oferta molt limitada, d’unes vuit o deu espècies com a màxim entre lliris grocs, bogues, canyís i poca cosa més. Nosaltres vam fer dues aportacions clares. D’una banda, vam ampliar molt la diversitat de plantes de ribera disponibles per a actuacions de millora ambiental al país, passant d'uns quants joncs a moltes més espècies i multiplicant per tres o quatre aquesta disponibilitat. I, sobretot, vam ser pioners a produir a escala tot un grup de plantes autòctones de sota l’aigua, que, a l’engròs, anomenem hidròfits.

Es pot dir que vau contribuir a ressignificar les plantes aquàtiques.

Fins aleshores, quan pensàvem en plantes submergides, en aquest sector gairebé només es tenia al cap plantes d’aquari, d’origen tropical i molt exòtiques. O bé s'abusava de les exòtiques, o bé directament no se’n feia servir en actuacions al medi natural. Si algú havia de posar plantes en un llac, les posava només a la vora i prou. I si hi volia afegir un nenúfar, solia ser un nenúfar ornamental de colors, com si hi plantessis una hortènsia, una cosa totalment no silvestre. Nosaltres vam començar a treballar amb tot un seguit de plantes submergides autòctones perquè també es poguessin utilitzar dins l’aigua en projectes de millora ambiental, pensats com a medi natural i no com si fossin un aquari ornamental.

És la idea bona de la qual parlàvem abans. 

Sí, de fet, és en aquell moment quan ens fem cooperativa, perquè tot això ho vinculem a un dels Projectes Singulars del Departament de Treball de la Generalitat, adreçat a cooperatives que desenvolupessin algun producte innovador amb valor afegit. Va ser aleshores que vam ser pioners en aquest camp, vam agafar més embranzida, va entrar més gent a l’equip i vam fer el pas a convertir-nos en cooperativa. Tot plegat va anar lligat a aquesta idea bona.

Aquesta tasca ha estat reconeguda amb el Premi Natura i Societat, que atorga la Fundació Girbau. Què ha suposat per a vosaltres?

Aquest premi, tant pel reconeixement social com pel suport econòmic, em porta directament a un moment molt concret, que és el primer cop que ens vam posar a l’aigua per agafar fragments d’una planta molt en perill d’extinció a Catalunya, el jonc florit, ‘Butomus umbellatus’. Aquell dia tot plegat venia només d’una volada de coloms amb un botànic de Girona, en Joan Font, que ens va dir que havíem de mirar de recol·lectar-ne propàguls i cultivar-ne per a fer-hi reforços poblacionals.

 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de Viver Tres Turons Cooperativa (@viver_tres_turons)

Per què?

És una espècie molt bonica i, per tant, pot despertar interès i ajudar a crear consciència sobre quantes plantes aquàtiques estan en perill d’extinció i sobre la degradació dels ambients d’aigua. En aquell moment, però, no hi havia cap projecte darrere, no era cap encàrrec.

Però us vau decidir a fer-ho igualment. 

Sí. Quan vam aconseguir els permisos per anar-ne a buscar a la zona del Baix Empordà, al Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter, pels arrossars de Pals, gairebé ni sabien per què se’ns havia acudit fer-ho. El biòleg del parc, en Santi Ramos, es va quedar molt sorprès quan va veure que havíem vingut expressament a posar-nos a l’aigua i enfangar-nos per agafar aquella planta sense cap encàrrec al darrere, sense que ningú ens ho pagués. Jo li deia que s’havia de fer, que em semblava que EN sabria i que m’hi veia amb cor. I que, si tot anava bé, ja sortiria algun encàrrec més endavant o trobaríem la manera d’integrar-ho en alguna actuació on es pogués finançar.

I la intuïció no et va fallar. 

Això va passar el 2021. Que ara, quatre anys després, hi hagi aquest reconeixement per haver engegat aquesta línia em fa pensar que potser no estava fent tant el boig i que realment valia la pena. De fet, vol dir que s’ha reconegut professionalment. Ara bé, en aquell moment és veritat que ho vivíem amb aquella sensació de dir ‘què estem fent, si això no ens ho ha demanat ningú i gairebé ningú pensa en aquestes plantes?’.

Quin projecte concret vau presentar al premi?

El projecte se centra a desenvolupar maneres de conrear aquestes plantes per poder-ne disposar quan calgui i fer projectes de recuperació de l’espècie. Per exemple, perquè un parc natural pugui reforçar una població després d’haver millorat un hàbitat o un ecosistema. És, per tant, una feina molt concreta amb plantes amenaçades o en perill d’extinció. En el moment d’agafar-ne llavor, esqueixos o algun propàgul del rizoma, segons l’espècie, comença el repte. A vegades és relativament senzill, però en altres casos pot ser molt complicat esbrinar com es cultiva correctament aquella planta.

Segur que tot aquest procés d’aprendre a cultivar-les no deu ser gens fàcil.

És clar, quan un pagès aprèn a fer planter de tomàquets, algú n'hi ha d’ensenyar o bé s’hi ha de barallar molt fins que n’aprèn, i ja no és una cosa tan trivial. Amb algunes d’aquestes plantes aquàtiques molt amenaçades passa encara més. Sovint és un misteri aprendre a cultivar-les. Pots buscar informació per internet o trobar protocols d’altres llocs, però quan t’hi poses penses ‘ostres, això no és tan fàcil’. I encara hi ha espècies de les quals no acabem de saber com fer-ho.

Sembla tot un repte.

És una feina que pot arribar a ser molt complexa pel que fa als requisits de la planta. No té res d’esotèric, simplement són coses que encara no coneixem prou bé. Sovint hi ha una distància important entre el que necessita una planta a la natura i el que necessita quan la tens en cultiu i n’has de produir cent, dos-cents o mil exemplars per a l’any següent, per a un projecte concret. Aquí és on encara cal fer molta recerca.

A Catalunya i al món, la flora aquàtica està molt amenaçada. Per què aquests hàbitats pateixen o són tan vulnerables?

Hi ha diversos factors. Des de fa segles, molts espais humits s’han assecat expressament per poder-hi cultivar terres no inundades, per construir-hi o per combatre malalties com la malària. A Catalunya, als segles XIX i XX es van fer grans obres de drenatge de llacunes, i un cas molt bèstia és el de Sils, on hi havia uns aiguamolls molt extensos que es van dessecar deliberadament.

És l’únic motiu?

No, també hi ha la contaminació, potser no buscada, però real, amb herbicides i altres productes que acaben a l’aigua. També el canvi climàtic, perquè hi ha llocs que senzillament s’estan assecant. Hi ha llacunes d’aiguamolls que han passat tot un any sencer sense tornar-se a inundar. I un altre factor clau, tant aquí com arreu del món, són les espècies invasores.

Aquestes espècies tenen un paper molt important en l’extinció de biodiversitat.

Les espècies invasores són la segona causa d’extinció de biodiversitat al planeta. La primera és la destrucció directa de l’hàbitat, com comentava abans, però tot seguit hi trobem l’arribada d’espècies d’altres punts del món. A Austràlia hi ha espècies europees, a l’Àfrica n’hi ha d’americanes, i així arreu.

Les espècies exòtiques sempre són invasores?

No, de fet, la majoria no ho són. Podem tenir un gerani o un liquidàmbar al carrer i veure clarament que no n’acaben sortint de manera espontània als marges dels rius, perquè no tenen capacitat de colonitzar. Però hi ha algunes espècies exòtiques que es comporten com autèntics Gremlins. I quan parlem del món aquàtic, tant de fauna com de flora, la probabilitat que una espècie exòtica acabi tenint un comportament invasor es dispara. En aquest àmbit, la quantitat de Gremlins, per continuar amb el símil, és realment molt alta.

Per què passa això?

Hi ha diverses teories. Tenim el cranc de riu americà, les canyes que envaeixen els marges dels rius, el visó americà, els coipús i moltes altres espècies que s’han escampat. En el món aquàtic hi ha una concentració molt alta d’espècies superinvasores que posen en risc d’extinció les autòctones de cada lloc, ja sigui per competència directa pels recursos, per ocupació de l’espai o per transmissió de malalties.

Quina funció o paper ecosistèmic compleix aquesta vegetació aquàtica? Per què és tan important?

Des del nostre punt de vista, els hàbitats aquàtics amb vegetació són enormes digestors d’aquestes aigües carregades de nutrients procedents de l’agricultura o de les aigües residuals de les ciutats. Són masses d’aigua, més o menys grans, que funcionen com grans bioreactors naturals on es produeixen processos bioquímics que permeten depurar l’aigua de manera natural. Això ho podem aprofitar i, fins i tot, fomentar-ho.

Cal entendre millor què passa dins d’aquests sistemes.

Sí, a mesura que es van estudiant aquests sistemes, es compleix tota una teoria dels ecosistemes: els més complexos i ben estructurats acumulen més processos bioquímics, poden processar més molècules i, alhora, són més resilients. Vol dir que, si passa alguna cosa que els desestabilitza, tenen més capacitat de tornar a un estat similar i continuar funcionant.

Denuncieu que amb les plantes en general, i més amb les aquàtiques, hi ha el que anomeneu ‘plant blindness’ (ceguesa de les plantes). Per què es produeix?

És bastant natural que ens fixem menys en les plantes i més en els animals. Forma part de la nostra psicologia emotiva, perquè nosaltres també som animals. Sempre et cridarà més l’atenció una cosa que es mou i que té potes i ulls com tu que no pas una cosa que no es belluga i que no té ni potes ni ulls. Ara bé, professionalment, tant des de la divulgació com des del periodisme o l’ecologia, hem d’intentar anar una mica més enllà i educar la mirada per parar atenció també a aquests elements que potser no t’hi van els ulls d’entrada, però que són molt importants.

Esmentes un exemple molt il·lustratiu d'això.

L’any passat, TV3 va emetre un ‘30 Minuts’ que es titulava ‘La sisena extinció’, sobre l’extinció d’espècies. Parlaven amb universitats, parcs naturals, molts biòlegs, el CREAF… però no hi sortia ni una sola planta amenaçada i, per tant, tampoc les feines que fem amb aquestes plantes. Imagina’t ja les aquàtiques. En canvi, sí que van trobar temps per anar a Doñana, penso que per parlar del linx o d’algun altre exemple d’àmbit espanyol, no fos cas que no hi hagués una referència espanyola…

A les xarxes vas fer notar aquesta ceguesa envers les plantes.

Sí, ens en vam fer ressò a les xarxes. També va passar amb ‘Sense Ficció’ sobre la recuperació ambiental del Besòs. Hi havia un moment en què es deia que s’havien fet plantades amb voluntariat, i em sembla que només sortia aquesta frase, quan la recuperació del Besòs és sobretot una qüestió d’estructura vegetal. És la vegetació de ribera la que crea l’hàbitat i fa possible una sèrie de processos bioquímics que milloren la qualitat de l’aigua i tot l’ecosistema del riu. Això vol dir que en aquests reportatges, tot i que hi parlen amb biòlegs i amb gent de l’administració que es dedica a la gestió ambiental, ningú posa realment el focus en aquesta part.