Fer ràdio mai havia estat tan fàcil. Programes i apps gratuïts permeten produir infinits programes. Desenes de plataformes ofereixen canals de distribució instantània. A partir d’aquí, triomfar depèn de la qualitat del contingut, de la capacitat de difusió, de la constància i, a vegades per què no, de la sort.

No cal retrocedir gaire temps per trobar un escenari completament diferent, on la difusió de continguts de tot tipus era molt més complicat tant tècnicament com social. Sortint de la dictadura franquista, corrien rius de tinta i les ones s’inundaven de nous sons. Uns anys en què les ràdios lliures i comunitàries apareixien com a escletxes en el mur que fins al moment havia dominat el NO-DO.

Un fenomen, el de les ràdios lliures, que existeix arreu del món i que el doctorand en comunicació Eloi Camps Durban ha estudiat al nostre país. Per Camps, en les darreres dècades “hi ha hagut una persecució legal, fruit d’una manca de regulació. Estan contemplades per llei, però a la pràctica se’ls ha negat el dret a existir”. Les que han sobreviscut al llarg del temps ho han fet sota la fórmula d’associacions culturals, com per exemple, Contrabanda FM.

La funció social de les ràdios lliures

“L’aparició de les ràdios lliures va servir per reivindicar l’espai radioelèctric com un espai públic o d’accés públic”, explica Camps. El doctorand, que el 2019 va publicar el llibre ‘Fem-nos escoltar! Història de les ràdios ciutadanes de l’espai català de comunicació (1977-2017)’ (Ed. Gregal), recorda que aquests estudis van obrir la porta a col·lectius socials i polítics amb “identitats soterrades i invisibilitzades”, dotant un espai on crear la seva pròpia informació i difondre-la. Així va ser el primer espai on es podien expressar lliurement col·lectius LGTBIQ+, feministes o el moviment veïnal.

Juntament amb aquesta obertura d’horitzons, tant de forma com de contingut, les ràdios lliures van fer “un primer paper de normalització lingüística del català”, afirma Camps. Sense proposar-s’ho, moltes ràdios van entrar als transistors de les llars en català, la seva llengua materna, i ho van fer abans que apareguessin les ràdios locals. Especialment al País Valencià, aquest fet va representar un pas important per constituir uns mitjans de comunicació d'àmbit local -públics o comunitaris- en llengua catalana.

A nivell de base social, “cada ràdio era, i és, una plasmació de la mobilització social i cívica del seu entorn”, diu Camps. Graelles radiofòniques impregnades de les inquietuds socials de cada moment. L’investigador ho il·lustra: a la Vall d’Albaida feien un programa sobre producció ecològica, impensable a un entorn urbà, mentre que a ràdios lliures de Barcelona es llegien cartes per a presos, difícil en nuclis allunyats de centres penitenciaris.

La societat civil al micròfon

“Les ràdios acaben sent un punt de referència d’un entorn, de cercles més o menys reduïts”. I és que més enllà de l’evolució tècnica, més enllà de si els continguts s’emeten per l’FM o en podcast, les ràdios lliures i comunitàries mantenen la “filosofia de la comunicació contra hegemònica”, apunta el comunicador.

A cada moment i situació social, els grups que han impulsat les ràdios lliures i comunitàries han adaptat les seves formes de comunicar-se a l’hora que perseguien els seus objectius. De grups informals -molt compromesos- a associacions culturals, iniciatives comunitàries o projectes sota el paraigües de cooperatives. D’objectors de consciència a treballadores de la llar. “És un llegat viu” -sentencia Camps- del que caldrà seguir fent memòria per alimentar les ones lliures.