Avui, el sistema educatiu al nostre país albira reptes que superen l’àmbit escolar. La implicació de la societat en el procés de transformació educativa és imprescindible. Ho tenen molt clar des de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica (FMRPC), que ha fet paleses les oportunitats i reptes que es plantegen amb el nou curs.

En parlem amb la Núria Larroya, mestra i presidenta de la federació, que assenyala la necessitat de superar les desigualtats educatives i avançar cap a un model d’escola inclusiva real, entre altres.

Quina tasca feu des de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya (FMRPC)?

Som l’agrupació de totes les associacions del professorat de Catalunya, i anem més enllà perquè comptem amb entitats federades, com Fundesplai o la Fundació Escolta Josep Carol, perquè la nostra mirada educativa no es vol limitar a l’àmbit escolar. A nosaltres ens agrada parlar sempre d’educació en majúscules. A banda, també formem part de la Confederació Estatal de Moviments de Renovació Pedagògica.

En resum: som aquelles docents que després de la jornada laboral ens reunim a les nostres associacions i parlem d’educació i de com millorar el dia a dia.

Avui, la transformació educativa no té marxa enrere. Anem per bon camí?

Ens hem de posar al cap que la transformació educativa és un tema social, amb això vull dir que les escoles no ho poden fer soles. Hem d’entendre que tothom educa d’alguna manera, parlo d’entitats, administració, professorat… Només cal veure l’últim informe mundial de la Unesco, en què es posa èmfasi en conceptes com la visió comunitària o el bé comú.

Són idees que les docents sempre heu fet vostres.

Sí, i així ho vam expressar en el compromís ètic del professorat, per exemple, on exposem que estem compromesos amb l’infant, amb la família, amb els centres educatius, però també amb la societat. El professorat forma part d’aquesta transformació social, i aquest procés no es pot entendre sense que es transformin moltes altres coses. Cal anar de bracet amb moltes altres agents socials, perquè l’educació és un engranatge força complex que necessita la participació de totes.

S’ha escoltat prou la vostra veu?

Durant la pandèmia, per exemple, vam estar força desorientades perquè hi havia mesures sanitàries i educatives, i si no eren coherents les unes amb les altres nosaltres anavem perduts. Amb això vull dir que ens hem d’escoltar les unes a les altres, perquè incidim en aquestes personetes que són infants i joves, i és bàsic que parlem totes. Convé que no oblidem que som agents socials.

Quins són els principals reptes de futur que es plantegen aquest curs?

Jo no parlaria només del nou curs, sinó més aviat de reptes sobre el futur de l’educació que ja venen de lluny. A més, venim d’una pandèmia i les coses també han canviat, és a dir, tot allò que arrossegàvem s’ha accentuat. Segons el nostre parer, els reptes que hem de treballar es poden basar en dos eixos principals: treballar contra les desigualtats educatives i per l’escola inclusiva.

La pandèmia ha agreujat les desigualtats socials. Això també ha passat a l’escola?

I tant que ha passat, nosaltres ho veiem cada dia. De fet, ja vam percebre abans de la pandèmia que les coses no rutllaven bé en aquest sentit, que la desigualtat anava a l’alça. A l’escola, és com si totes les crisis s’adverteixin una mica abans que esclatin.

Què es pot fer per revertir aquesta situació?

No cal inventar res, sinó posar en pràctica les mesures i millores que ja estan sobre la taula, aplicar els plans que ja estan dissenyats. I et poso un exemple: el Pacte contra la segregació escolar. Cal que posem fil a l’agulla de veritat, i no només ho diem nosaltres, hi ha informes del síndic de greuges en aquest sentit.

Un altre exemple és la qüestió dels temps educatius.

Absolutament. No estem parlant només del calendari escolar, que també. Ja hi ha propostes sobre això. La reforma horària no es pot aplicar només dins de l’escola, sinó també a l’àmbit sanitari, laboral… Insisteixo: són temes que han d’implicar tota la societat i cal que molta gent es posi d’acord. Sabem que això costa, però s’ha de fer.

És una evidència que l’educació va molt més enllà de l’escola.

I tant, el temps de lleure, per exemple, també és un temps educatiu. Nosaltres sempre ho hem entès així. Per això es tracta d’assolir un temps de lleure de qualitat, que ja ho és per la bona feina de les companyes monitores, però és bàsic també que sigui per a tothom, no només per a les famílies que es poden permetre pagar-ho. Això és molt important.

Ho és perquè, al cap i a la fi, l’educació és l’eina més poderosa que tenim contra les desigualtats.

Sí, per això és tan cabdal que arribi a tothom. I per fer-ho el sistema s’ha d’adaptar a les diferents realitats que hi ha al nostre país. No es poden aplicar receptes uniformes arreu. En aquest sentit, per exemple, els municipis coneixen molt bé les diverses realitats territorials. Com a moviment nosaltres ho veiem molt clar, perquè estem arreu de Catalunya, a les escoles rurals, a les escoles d’adults…

Una de les claus és la inversió, abocar-hi recursos?

De vegades no es tracta tant d’invertir recursos, sinó de com es posen i com s’organitzen. Si no es coneix bé l’engranatge d’una escola i, per exemple, s’hi posen recursos per comprar pissarres, i ja n’hi ha, mentre el que realment es necessita més són materials de psicomotricitat, no avançarem. És a dir, cal conèixer bé el territori i abocar recursos adequats a les necessitats reals.

Per exemple, per caminar cap a la universalització del servei de menjador.

No cal anar molt lluny per trobar models que funcionen. A Portugal, que d’alguna manera és similar a Catalunya, hi ha una bona inversió en aquest àmbit i el preu del menjador és igual a tot el país. Ens hi podem emmirallar, no fa falta que mirem als països nòrdics. Catalunya té el segon preu més alt de tot l’Estat en el servei de menjador. La qüestió sempre rau en cap a on volem destinar els recursos. Si a una escola tenim el 90% de l’alumnat becat, vol dir que alguna cosa passa, perquè una beca s’entén com un fet puntual, no generalitzat.

"A les escoles, sovint percebem les crisis i les dificultats abans que esclatin"

Parlem de l’escola inclusiva. Com avalueu el desplegament del Decret 150/2017, aprovat ja fa cinc anys?

Manquen recursos i implementar aquests plans de millora de la inclusió. Alhora, pensem que és necessari redefinir papers, per exemple dels Equips d’Assessorament i Orientació Psicopedagògica (EAP), que tenen necessitats que han canviat. Si jo, com a tutora, detecto mancances, però després l’EAP va massa desbordat, no avançarem. Vull dir que no pot ser que les docents detectem circumstàncies i després no hi hagi recursos, ni psicòlegs o psiquiatres per respondre a aquestes necessitats.

Hem de pensar en el benefici de l’alumnat i ajudar-les com abans millor, perquè els problemes empitjoren.

Com a societat, som conscients de la importància de tenir una escola inclusiva?

De nou, és un tema que ens concerneix a tots i totes. Necessitem professionals, com psicòlegs o infermeres, que ens ajudin i que entrin a l’aula. Cal obrir-los les portes de les aules per assolir una inclusió real.

Des de l’FMRPC també reivindiqueu que urgeix un Pla de Formació del professorat en actiu.

Necessitem que hi hagi un pla de temes curriculars i competències. Estem treballant sobre esborranys i volem que ens formin sobre això, i que aquestes formacions es facin per a iguals. Nosaltres com a federació, a banda de la formació que ens fa el departament, tenim escoles d’estiu en què també compartim com ha anat el curs.

Per exemple, hem fet uns seminaris sobre com s’aplicarà el nou currículum perquè és quelcom que ens neguiteja. Malgrat que en molts casos són coses que ja fèiem les escoles, és una modernització que feia molta falta, i ara ho tenim sobre un paper. Si hi ha un acompanyament adequat, tots els canvis aniran molt millor.