Albert Biscarri: “El que nosaltres vam viure al confinament hi ha gent que ho viu de forma perllongada”

L’Associació Sumem va néixer l’any 2014 a L’Hospitalet de Llobregat, quan un grup de persones es van adonar i van posar en comú les mancances d’accessibilitat i per a les persones amb discapacitat del municipi. Albert Biscarri és president, en agafar el relleu del soci fundador Arturo Portela, de l’entitat que des d’aleshores treballa per facilitar la inclusió de les persones amb qualsevol mena de discapacitat a L’Hospitalet i altres localitats.

Personalment, com et vas involucrar a Sumem?

Arran d’una operació havia de portar un caminador i aleshores em vaig adonar de les dificultats de mobilitat: “Aquí no puc entrar, allà no puc pujar, en un altre lloc em costa si no tinc ajuda...”.

També em vaig adonar que no era només jo, sinó que això li pot passar a qualsevol persona: a qui pateix una malaltia o situació de llarga durada, però també a una persona amb discapacitat per un temps determinat. Jo vaig superar aquella situació, però quan mires notícies veus que a Espanya hi ha centenars de milers que persones que viuen recloses a casa seva. El que nosaltres vam viure durant uns mesos en el confinament hi ha gent que ho viu de forma perllongada en el temps.

I a partir d’aquí va començar la lluita.

Sí, jo ara des d’una perspectiva de cuidador. Vam començar a conèixer com treballen les administracions i el Tercer Sector i donar-nos a conèixer.

El transport públic és sovint un dels espais que genera més dificultats d’accessibilitat?

Ens estem trobant que hi ha alguns conductors que sobretot en dates concretes, per exemple, quan està plovent, et diuen que la rampa no funciona i que t’has d’esperar al següent autobús. És clar, sota la marquesina amb la pluja i el fred.

Altres vegades, els conductors et diuen que no pots entrar perquè ja hi ha una altra persona amb cadira de rodes a l’autobús. Però, de fet, la normativa estableix que hi poden haver dues persones amb cadira de rodes dins del cotxe. Pensem que de vegades els xofers fan tard i no es volen tornar a aturar. També cal que a les parades de metro, als dos accessos hi hagi l’opció per ascensor.

Però la manca d’accessibilitat no és només al transport.

Com pot ser que vagis a un CAP i no puguis accedir-hi si vas en cadira de rodes? Que t’hagin d’ajudar perquè no està fet l’accés.

Si una instal·lació, un carrer, un comerç, un parc infantil... és accessible per a una persona amb discapacitat, i no només parlem de cadira de rodes (també de la persona sorda, cega, amb una síndrome com l’Asperger...), és accessible per a tothom. Però si no es doten de pressupostos les lleis, no es poden desenvolupar.

Los padres y madres de L'Hospitalet se ven obligados a transferir a sus hijos con discapacidad, desde la silla de ruedas hasta los elementos de juego. Falta equipamiento para ellos en áreas de juego de parques. #parquesinclusivos#parquesparatodos pic.twitter.com/5LR9hPa7It

— Associació Sumem (@AssociacioSumem) February 9, 2022

De fet, l’oci de les criatures sovint manca d’accessibilitat per a totes les realitats.

Des de Sumem reclamem que els parcs no tinguin unes zones adaptades amb jocs inclusius. Per què cal fer una zona dins dels parcs i posar un cartell que diu que aquella zona és inclusiva? Fes tota la iniciativa de forma que sigui accessible per a tothom. Llavors, podrà anar-hi la persona que té discapacitat, la criatura que no té discapacitat però portada per la iaia que sí que en té...

Albert Biscarri: "Fes tota la iniciativa de forma que sigui accessible per a tothom". 

Creus que sovint actuem pensant en el que a la majoria li va bé, però no tenim en compte altres col·lectius que també són importants?

De fet, l’any 2050 la majoria serà una població envellida a l’Estat espanyol. No em vull imaginar que d’aquí a 30 anys continuem com ara. I tant que s’han fet coses molt bones i es continua pensant en positiu, però cal que posem fil a l’agulla ara. Hauríem de pensar que tindrem diversitat funcional d’aquí a uns anys.

Quines activitats dueu a terme des de Sumem?

Fomentem una sèrie d’esdeveniments que fem durant tot l’any per donar a conèixer l’entitat, sobretot a altres associacions que conformen el teixit del Tercer Sector i polític.

Celebrem la ‘marxa per l’accessibilitat universal’, una petita passejada per una de les principals artèries de mobilitat de L’Hospitalet i al final llegim un manifest. També fem un calendari solidari que fins ara tenia una foto molt reivindicativa. Per exemple, vam fer un amb la imatge del José Antonio, de l’associació, que va en cadira de rodes, exclamant-se a l’andana del tren perquè no pot accedir-hi al vagó.

Com va ser, però, l’últim calendari?

Vam crear el primer concurs de dibuix i pintura per a nens d’infantil i primària, perquè volíem copsar com ells veien la discapacitat: la seva pròpia o la d’algun conegut.

Vam rebre 310 dibuixos de tres escoles de nens de 6 a 12 anys. Quan vaig veure els dibuixos vaig enviar un missatge al grup de la junta per dir que estava plorant. Ha estat molt gratificant.

Imagino que entre aquests dibuixos alguns us van sorprendre especialment.

Una nena va dibuixar un cervell amb uns llamps, un indicador de bateria baixa, una bombeta apagada, un cor i una persona amb un cartell al cap que posava ‘aire’. Ens va explicar que el seu dibuix reflectia l’Alzheimer. En el meu cas, ma mare té un Alzheimer avançat i això em va descol·locar molt. Mai m’hauria imaginat que aquest dibuix podia significar per a una nena de nou anys l’Alzheimer.

També vam veure que la paraula més emprada no era ‘discapacitat’ ni ‘minusvalia’, sinó ‘ajuda’: ‘Jo ajudo el tiet perquè no hi veu’, ‘ajudo la iaia perquè va en cadira de rodes i no pot caminar sola’ o ‘s’ha d’ajudar les persones amb discapacitat’.

Sumem també treballa donant suport a persones amb discapacitat que ho necessiten.

Vam engegar el programa ‘Recupera, recupera’t’ que és per a totes aquelles persones que en un moment determinat necessiten ajuda, per exemple, un caminador i que després no els hi fa falta.

Hem col·laborat amb diferents entitats que ens han cedit gratuïtament caminadors, bastons, cadires de rodes, grues... Tots aquests aparells els reparem, si estan en mal estat, i un cop els hem recuperat els cedim gratuïtament a qui els necessita. També canviem les banyeres per plat de dutxa gratuïtament.

Quins reptes de futur teniu ara?

Ara falta que ens conegui més la ciutadania, poder fer més socis i que aquesta massa crítica derivi en poder fer més coses per a les persones amb discapacitat.

També ens plantegem crear una app perquè la gent des del seu smartphone pugui enviar-nos la ubicació i dir-nos, a través d’un test, si l’espai té papereres, si té el mostrador a 1’10 metres o menys, si té rampa... Això ens donarà una escala amb la qual podrem determinar si el lloc és o no accessible per a una persona amb discapacitat. Periòdicament, també farem informes indicant els punts negres per a l’accessibilitat del municipi.