Com posar en marxa un projecte cultural

Imatge principal a portada: 
Es pot centrar en les tradicions d’un territori.  Font: Pexels
Autor/a: 
Maria Bombardó Soro
Resum: 

Els projectes culturals responen a qüestions distintives d’una comunitat. Per això cal posar cura en la seva planificació.

La cultura la conformen totes les pràctiques en el si d’una comunitat, grup ètnic o societat específica. Es tracta d’un terme molt ampli que engloba hàbits, rituals, creences, tradicions, celebracions i imaginaris. Un projecte cultural s’emmarca en aquest context, enfocant-se en assolir objectius relacionats amb aquests trets.

Imatges secundàries: 
Es pot centrar en les tradicions d’un territori.  Font: Pexels
Subtitols: 
Punt de partida i planificació
Elements contextuals
Objectius
Tasques a realitzar
Recursos necessaris
Justificació i descripció del projecte
Continguts: 

El primer pas en l’elaboració d’un projecte cultural és assenyalar el punt de partida. Això es pot identificar a partir d’observar els processos creatius d’un artista o col·lectiu, les pràctiques culturals d’una comunitat, les problemàtiques dins l’àmbit d’actuació d’una entitat... En tots aquests casos, l’origen de l’hipotètic projecte sorgeix com a resposta a situacions que es donen en un context concret. Aquesta connexió serà la raó de ser del projecte.

Un cop això estigui clar, caldrà començar amb la planificació del programa. Aquesta no només facilitarà la realització del projecte sinó que també podrà funcionar com a eina de comunicació. El plantejament s’haurà de fer en dues etapes: el disseny, que serà un procés de diagnòstic de la realitat, i la formulació, que correspondria a l’estructuració del projecte.

La primera part de l’etapa de disseny és analitzar i descriure el context en què es durà a terme el projecte. Aquesta anàlisi ha de contemplar les persones a qui es destinarà la iniciativa i les dinàmiques territorials i sectorials que es generen a la comunitat en qüestió.

Tot projecte compta amb un grup destinatari. Aquest està format per persones que comparteixen certes característiques. S’haurà de fer aleshores una exposició detallada de quins són aquests trets, segmentant la societat per determinar quina és exactament la comunitat en la qual s’inserirà el programa cultural. Es faran servir criteris com l’edat, el gènere, les àrees de residència, el nivell de formació, les pràctiques artístiques...

Una anàlisi de la dinàmica territorial implica recollir els trets característics de l’espai geogràfic (natural o administratiu) en què es durà a terme el projecte. Pot ser des d’una plaça fins a un continent, passant per un barri, una ciutat o un país. Sigui com sigui, el que cal és determinar quin serà exactament aquest territori i assenyalar-ne els factors econòmics i culturals, entenent això últim com la infraestructura, oferta i nivells de consum d’aquest àmbit, així com l’impacte dels mitjans de comunicació.

L’últim element contextual que caldrà examinar és la dinàmica sectorial. Aquesta qüestió és específica del món dels projectes culturals, i ve a indicar quina és la branca o disciplina en què s’emmarca la intervenció. L’objectiu seria analitzar el comportament que té aquest espai en concret. Alguns exemples de sectors als quals es pot dirigir un projecte són les arts escèniques, les festes populars, el patrimoni cultural, el turisme, els mitjans de comunicació o la moda.

A la fase de disseny també es pot aprofitar per identificar els problemes que sorgeixen al context descrit, per tal de facilitar la definició d’objectius a l’etapa posterior.

Determinar quins objectius es perseguiran amb el projecte és el primer pas en la formulació d’aquest. Aquesta fase consistirà en l’esquematització de les accions, d’aquí que definir detalladament les finalitats de la iniciativa sigui tan important, perquè permetrà a l’entitat simplificar i concretar les tasques i els recursos necessaris. S’hauran d’assenyalar dos tipus d’objectius: un de general i alguns d’específics.

El primer té un to més ampli, i es desprèn directament de la qüestió que ha estat el punt de partida del projecte. És la finalitat última de la iniciativa, i hauria de poder-se expressar en una única oració i amb verbs en infinitiu.

Els objectius específics sorgeixen directament de l’objectiu general. En forma de llista, s’hauran de recollir les grans línies d’acció del projecte, que haurien de respondre a com dur a terme l’objectiu general. Es tracta de fins més concrets que han de ser avaluables, perquè un cop finalitzat el projecte faran de rúbrica per a la seva valoració.

A partir dels objectius definits s’hauran de decidir les accions a dur a terme per a assolir-los. Cal que estiguin ben detallades en un cronograma on s’inclogui la data exacta en què s’hauran de fer i la seva duració. Aquest apartat és molt important, perquè garantirà que les activitats arribin a desenvolupar-se, i facilitarà el repartiment de tasques entre les persones participants.

Partint de les tasques i també dels objectius, cal que l’entitat determini exactament quins són els mitjans necessaris per al projecte. És crucial poder visualitzar bé els recursos que calen abans d’iniciar les tasques, estimar-los prèviament i fer-ho de manera realista i concreta. Aquí s’inclouen l’equip humà i els mitjans materials i tècnics.

D’aquesta definició s’haurà de desprendre el pressupost del projecte. D’aquí que també sigui molt recomanable decidir com s’aconseguiran i s’ingressaran els recursos econòmics, per tal d’assegurar que en el moment d’iniciar una tasca es comptarà amb els diners per fer-la. Seran subvencions, ingressos propis, beneficis extrets del mateix projecte (usual en un projecte cultural), mecenatge o micromecenatge...?

Caldrà fonamentar la iniciativa en les necessitats detectades a la fase de diagnòstic, explicant la urgència de la problemàtica que s’està intentant solucionar i l’adequació del programa a aquesta resolució. També és aconsellable explicar de quina manera concreta es beneficiaran del projecte les persones a les quals s’adreça.

En aquest apartat de la fase de formulació també es podran detallar les característiques del pla. Es poden exposar qüestions com on es durà a terme, qui se’n beneficiarà, quines són les seves etapes i activitats, la data i lloc d’aquestes, algun antecedent de l’entitat o de la comunitat on actuarà...

És molt recomanable recollir aquesta part en un document independent, formalitzar-la, de manera que pugui servir per fer comunicacions sobre la iniciativa, per difondre-la i aconseguir finançament o persones participants.

field_vote: 

Consells per comunicar sobre malalties mentals

Imatge principal a portada: 
Les comunicacions han d’incloure narracions en primera persona.  Font: Pixabay
Autor/a: 
Maria Bombardó Soro
Resum: 

Cal ser un altaveu per a les realitats diverses que conformen el col·lectiu de persones amb malalties mentals. Sense estereotips ni paternalismes, mitjans i entitats han de vetllar per oferir reivindicacions i missatges d’esperança.

És important que la societat rebi informació completa i objectiva sobre les malalties mentals i les persones que les pateixen. Es tracta d’un col·lectiu que continua carregant grans prejudicis, el que dificulta la defensa dels seus drets.

Imatges secundàries: 
Les comunicacions han d’incloure narracions en primera persona.  Font: Pixabay
Subtitols: 
Són persones
Parlar de l’experiència
Veus i enfocaments
Sense estereotipar
Un altaveu
Mostrar l’estabilitat
Les imatges
Continguts: 

Un canvi molt bàsic però molt necessari en les comunicacions sobre malalties mentals és referir-se a les persones que ho pateixen com a això, persones amb una condició, i no condicions en sí. Algú que conviu amb un problema de salut mental és molt més que el seu diagnòstic, i el vocabulari utilitzat ho ha de reflectir.

A vegades és tan fàcil com col·locar el mot ‘persona’ a davant de la malaltia, si és que parlar-ne és necessari. D’altres, cal fer un treball per recollir a la comunicació d’altres aspectes de la identitat de la persona, que són tant o més importants que la condició que té.

Més enllà dels símptomes i del diagnòstic que tinguin les persones amb patologies mentals, cal que les comunicacions se centrin en les experiències dels individus. Les condicions de cada persona poden canviar, inclús si tenen la mateixa patologia.

Cal doncs descartar, sempre que es pugui, els termes psiquiàtrics i centrar-se en allò que les persones estan experimentant. Això permetrà que el públic entengui la salut mental i les condicions lligades a les seves complicacions com un espectre ampli de realitats.

Lligat amb les accions exposades als dos apartats anteriors, cal que les comunicacions sobre malalties mentals destaquin les capacitats de les persones que les pateixen, subratllant que tenen relacions familiars, socials i laborals, així com projectes de vida independents a les seves condicions. També caldrà aplicar la perspectiva de gènere i atendre a la diversitat de tota mena (sexualitat, raça...). La malaltia mental és només un fragment de la identitat de les persones.

A banda, és important que les comunicacions incloguin les narracions en primera persona. Per parlar de malalties mentals, el que més hauria d’interessar és escoltar a les persones que viuen cada dia amb elles. Les comunicacions, més que informar sobre elles, s’haurien d’interessar per ser l’altaveu de les seves reivindicacions.

La informació sobre fets que involucren persones amb problemes de salut mental s’ha d’oferir de forma cautelosa, sense perpetuar estereotips negatius sobre aquest col·lectiu. Cal evitar termes sensacionalistes i morbosos, demostrant sensibilitat per la diversitat de realitats existent. Per exemple, en les notícies i altres informacions sobre successos violents, els mitjans i altres entitats hauran de limitar-se als fets observables sense destacar la malaltia mental.

A més, a la societat, constantment s’utilitzen diagnòstics psiquiàtrics de forma incorrecta. Les persones professionals de la comunicació poden tenir una influència important en un canvi de tendència cap a una població més informada i sensible amb la salut mental.

Tot això s’haurà de fer evitant el paternalisme, sense dramatitzar. El propòsit de les comunicacions no pot ser despertar llàstima, ja que aleshores només faran que repetir estereotips. S’haurà d’adoptar un to esperançador, que traslladi el sentiment que les persones que conviuen amb problemes de salut mental també ho fan amb un amplíssim ecosistema d’interessos, experiències, gustos i objectius vitals.

Si es vol situar la malaltia mental al centre de les comunicacions, haurà de ser a tall de reivindicació. Com ja s’ha assenyalat breument més amunt, els mitjans i les entitats haurien de desenvolupar el seu paper d’altaveu, assenyalant la manca de recursos i el dret de les persones a rebre una atenció adequada.

Una altra forma de lluitar contra el paternalisme és oferir informació sobre les persones amb patologies mentals que estan estables i viuen el seu dia a dia amb regularitat. Serà una prioritat donar-los visibilitat, escoltar els seus testimonis. Poden ser els i les agents de l’eliminació dels prejudicis, demostrant que la seva malaltia és només una diferència més que ha de tenir lloc en una societat inclusiva.

A més, mostrar individus que es troben en aquest estadi de la seva condició mental implica oferir no només informació molt útil sobre els tractaments, sinó també un missatge esperançador per a les persones que acaben de rebre un diagnòstic i les seves famílies.

Les fotografies utilitzades a les comunicacions hauran de reflectir tot el que s’ha exposat fins ara. Cal que el material gràfic destaqui allò que el col·lectiu o una persona amb una patologia mental ha aconseguit més enllà de la seva condició: inserció laboral, projectes personals, vida independent i familiar... S’han de reflectir els aspectes positius, i abandonar les imatges que transmetin obscuritat i aïllament.

field_vote: 

7 publicacions sobre el col·lectiu LGBTIQ+

Imatge principal a portada: 
Són eines per sensibilitzar la societat.  Font: Pixabay
Autor/a: 
Maria Bombardó Soro
Resum: 

Són textos que il·lustren sobre la realitat social del col·lectiu i fan recomanacions sobre el seu tractament des d’alguns ens.

Hi ha moltes maneres de conèixer i reivindicar la comunitat LGBTI. Revistes, vídeos, publicacions a les xarxes socials, peces artístiques, pel·lícules, podcasts... Aquest és un petit recull de publicacions escrites, sobretot de Catalunya, que busquen posar llum a certes tendències socials en relació amb aquest col·lectiu, i també recomanacions sobre el seu tractament en diversos àmbits.

Imatges secundàries: 
Són eines per sensibilitzar la societat.  Font: Pixabay
Subtitols: 
Recomanacions sobre el tractament de les persones LGBTI als mitjans audiovisuals
Indicant el camí
Atención a menores con diversidad de género
Colors del territori
Interalia
Estudios LGBTIQ+ Comunicación y Cultura
La LGBTI-fòbia a Catalunya
Continguts: 

Aquesta guia es va publicar el juny de 2017. Va ser redactada per persones expertes del Consell de l’Audiovisual de Catalunya, el Col·legi de Periodistes i el Departament de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat de Catalunya. És el resultat de la implementació de la llei 11/2014 a Catalunya, segons la qual s’han de garantir els drets de lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres i intersexuals, també des dels mitjans de comunicació (article 15).

Aquest document vol contribuir a adaptar la visió social al nou marc jurídic europeu, vetllant per la sensibilització continuada de la societat i la divulgació dels drets de totes les persones. La redacció d’aquestes recomanacions es va fer amb l’esperit d’avançar en la construcció de noves referències que parteixin de relacions basades en la igualtat. És una transformació en la qual els mitjans de comunicació tenen un paper primordial, fent un retrat fidel de les diferents realitats i rebutjant i denunciant la discriminació.

El llibre ‘Indicant el camí: guia d’indicadors clau per a les polítiques públiques LGBT als ens locals’ va ser redactat el 2019 també arrel de la llei 11/2014, per part de persones provinents d’entitats del col·lectiu a través de l’Àrea per a la Igualtat de Tracte i No-Discriminació de persones LGBTI de la Direcció General d’Igualtat de la Generalitat de Catalunya.

Es tracta d’un text que vol ser d’ajuda a tot el territori, conscient del nombre de localitats existent, així com de la diversitat de realitats i de professionals. Pretén ser un sistema d’indicadors compartit que permeti diagnosticar i implementar polítiques públiques LGBTI a tota Catalunya, amb els mateixos paràmetres. D’aquesta manera, la guia serà útil no només pels ens locals, sinó també pels moviments associatius i la societat civil en el seu conjunt.

Es tracta d’una guia redactada en el marc del ‘Programa LGTB’ de la Comunitat de Madrid el 2015, des de la Consejería de Asuntos Sociales. És un text molt recomanable per a les escoles, entitats de lleure educatiu i altres ens que treballen amb nenes i nens, però també necessari en aquesta feina de sensibilització dels individus, les famílies i la societat en general.

Aquest text és el resultat de l’acumulació d’anys de peticions d’assessorament que les famílies feien al Programa LGTB de Madrid sobre el gènere i l’expressió d’identitat dels infants. És una situació que va fer palesa de la necessitat de conscienciar la societat per tal de facilitar l’accés d’aquestes nenes i nens a l’etapa adulta amb normalitat.

Es tracta d’una realitat molt desconeguda, per la qual cosa aquesta guia vol ajudar a fer entendre a les persones, menors o no, que la diversitat de gènere no és quelcom a corregir, i que el desenvolupament de la infància que forma part del col·lectiu estarà condicionat en gran part per l’acceptació que rebin.

Colors del territori’ és una publicació anual iniciativa de l’entitat H2O: Col·lectiu Gai, Lesbià Bisexual i Transsexual del Camp de Tarragona, i editada conjuntament per aquesta mateixa organització, l’associació de la Catalunya Central TalComSom, el col·lectiu LGTBIQ de Lleida Colors de Ponent, i LGTeBre, una agrupació de lesbianes, gais, transsexuals, bisexuals i intersexuals de les Terres de l’Ebre.

Les entitats esmentades treballen en xarxa per l’elaboració d’aquest projecte, que vol ser la prova que “el territori ha sortit definitivament de l’armari”, expliquen a la publicació del 2021. La revista fa una feina de coordinació al marge d’aquelles impulsades per Barcelona, així com un esforç per fer difusió de la realitat LGBTIQ+ als pobles de Catalunya.

Aquest ‘Journal of Queer Studies’, o revista d’estudis queer, és una publicació acadèmica cooperativa de teoria LGBTI de diversos àmbits. L’edició és anual, i inclou continguts en castellà, anglès i polonès. Permet publicar articles a qualsevol persona, però totes les peces són revisades per persones expertes del món acadèmic. Algunes de les temàtiques que s’adrecen són la traducció de conceptes queer cap a diferents marcs lingüístics i culturals, la relació entre teoria i activisme o temes de gènere, raça, classe, edat i sexualitat.

A més, en aquesta revista també es publiquen, sense l’edició de l’equip, peces literàries i artístiques, crítiques de llibres, manifestos, comentari, i altres materials fora del mer marc dels principis acadèmics.

Aquesta publicació de la Universidad Complutense de Madrid va néixer el 2021. Se centra en els estudis LGBTI i la seva relació amb la cultura i la comunicació, i es configura com la primera, i, de moment, única, revista científica de l’espai iberoamericà dedicada a aquest àmbit de coneixement.

La revista es publica anualment, i actualment compta amb articles publicats tant en castellà com en portuguès i anglès, amb autories d’universitats d’Espanya, Regne Unit, Alemanya, Brasil o els Estats Units. Es tracta d’una publicació que, tot i ser acadèmica, vol mantenir-se connectada i compromesa amb la realitat social.

L’estudi ‘Primera radiografia de la LGBTI-fòbia a Catalunya. 5 anys de llei: denúncies i accions’ de la Generalitat de Catalunya es va publicar el 2020, i va ser editat per CEPS Projectes Socials. Es tracta d’un estudi que recull com s’han respost les denúncies per discriminació per raó d’orientació sexual i identitat o expressió de gènere a Catalunya des del 2015 fins el 2019.

Busca ser un full de ruta per suggerir millores en l’acció administrativa en aquest camp, prenent com a base la implementació de la llei 11/2014. Així, l’estudi no només quantifica i analitza les denúncies i els procediments en aquest àmbit, sinó que també, entre d’altres, compara les accions administratives, penals i laborals i descriu les actuacions del govern en matèries de polítiques públiques.

En aquesta línia, per a les persones que vulguin aprofundir i actualitzar-se en aquest tema, el 2021 el Departament d’Igualtat i Feminismes de la Generalitat de Catalunya va publicar un ‘Informe sobre les denúncies i incidències per LGTBI-fòbia a Catalunya'. Es tracta d’un document que vol donar resposta a la necessitat apuntada també per la llei 11/2014 de comptar amb estadístiques oficials per idear polítiques públiques contra la discriminació del col·lectiu LGTBI.

field_vote: 

Com dissenyar una campanya de crowdfunding

Imatge principal a portada: 
És un tipus de finançament que prové de moltes donacions.  Font: Pexels
Autor/a: 
Maria Bombardó Soro
Resum: 

A les entitats a vegades els és difícil obtenir finançament per als seus projectes, especialment si són petites. El micromecenatge és una alternativa a la subvenció institucional.

El micromecenatge o crowdfunding és una de les formes que tenen les entitats d’aconseguir finançament per als seus projectes al marge de les institucions. Es caracteritza perquè els fons provenen de petites donacions d’un nombre gran de persones a través de plataformes en línia. Es tracta de webs que permeten una interacció entre les dues parts implicades de forma segura a canvi d’una tarifa.

Imatges secundàries: 
És un tipus de finançament que prové de moltes donacions.  Font: Pexels
Subtitols: 
Fer comunitat
Punts clau
Escollir la plataforma
Fer difusió
Després de la campanya
Continguts: 

Una vegada l’entitat ha decidit fer un projecte i finançar-lo amb micromecenatge, el primer que ha de fer és cridar l’atenció de les persones que podrien estar interessades. Ja inclús abans de saber la quantitat exacta que necessitarà, l’equip haurà de fer servir les xarxes socials per crear una comunitat al voltant de projecte, creant continguts de qualitat sobre la temàtica de la iniciativa.

En aquesta comunicació prèvia cal donar tants detalls com sigui possible, i assenyalar ja que en un futur necessitarà persones que financin el projecte. El més aconsellable és fer això en estructura de storytelling, és a dir explicant la història des de l’inici, exposant com va néixer la idea, quines persones en són les protagonistes, quin serà el desenvolupament...

A la vegada, i aprofitant el retorn que oferirà l’audiència d’aquesta primera presa de contacte amb el projecte, s’hauran d’anar definint els punts clau de la campanya de crowdfunding. Aquí no només caldrà decidir l’objectiu econòmic exacte, sinó també quin és el públic objectiu, quines plataformes s’utilitzaran per a la difusió de la campanya, el pla de promoció d’aquesta i el pressupost que hi ha disponible per a les accions, incorporant aquí també la comissió que s’endurà la plataforma de crowdfunding utilitzada.

Hi ha entitats que tenen una plataforma de micromecenatge pròpia, però això és poc habitual, especialment pel cost que té. Així, el més aconsellable és escollir l’espai que millor s’adeqüi al projecte i les seves necessitats.

Per fer això s’han de seguir també alguns criteris, com el públic al qual està dirigit, la natura del projecte, si el sistema de recaptació és automàtic o no es transfereixen els diners fins que s’ha arribat a l’objectiu, quina comissió s’endú la plataforma, quins mitjans de pagament ofereix, si la persona donant obté un reconeixement per l’aportació, si s’obtenen les seves dades de contacte i si hi ha límits temporals a les campanyes.

En general, hi ha quatre tipus de plataformes de crowdfunding: d’inversió, la qual ofereix ofertes o accions a les persones en retorn per la seva donació; de préstec, en la qual hi ha una comissió per al donant; de recompensa, on les persones que han fet el finançament reben una gratificació no econòmica; i de donació, en la qual les donacions no impliquen cap benefici. Aquesta última és la més utilitzada per les ONGs i d’altres entitats de treball social.

Un cop ja s’ha activat el crowdfunding a la plataforma escollida, cal començar amb la promoció de la campanya. Les millors plataformes per fer això són les xarxes socials, on s’haurà de publicar informació del projecte de forma concisa i fresca, que hauria d’anar acompanyada d’un vídeo. També és important comptar amb l’e-mail màrqueting i els butlletins que s’enviaran a les persones subscriptores. Al marge d’això, és aconsellable incorporar d’altres accions, com l’enviament d’una nota de premsa o l’organització d’un esdeveniment de presentació.

Els tres primers dies de la difusió són claus. En aquest període entraran les primeres contribucions, que vindran d’aquelles persones que han seguit el projecte des de l’inici, i sobretot, les que ja coneixen l’entitat. Tanmateix, la durada de la promoció hauria de durar entre 30 i 45 dies, amb un màxim de 90.

Per evitar el cansament de l’audiència i mantenir la campanya activa és necessari crear un pla de comunicació, que reculli amb tot detall els missatges i el públic de cada plataforma. A més, habitualment aquests plans contemplen anar publicant un seguiment que informi les persones donants de l’avenç del finançament.

Un cop l’entitat ha aconseguit el finançament necessari per al seu projecte i l’ha posat en marxa, cal mantenir informades les persones que l’han fet possible amb les seves donacions. Això s’haurà de fer a través de les xarxes socials, on també es podrà aprofitar per exposar a la resta de persones interessades l’avenç de la iniciativa. També es pot optar per recompensar les donacions convertint la gent que ha participat en el crowdfunding en ambaixadors del projecte o organitzant un esdeveniment.

A més, si s’ha contactat prèviament amb els mitjans, caldrà enviar-los una altra nota de premsa exposant els resultats de la campanya de micromecenatge i la seva incidència en la realització del projecte.

field_vote: 

Com comunicar correctament sobre infància i adolescència

Imatge principal a portada: 
Cal evitar marginar les seves narratives. Font: Pexels
Autor/a: 
Maria Bombardó Soro
Resum: 

En les comunicacions d'una entitat, caldrà parar una atenció especial a les narratives que incloguin informació sobre nens, nenes i adolescents. Es tracta d'un grup vulnerable que cal abordar amb tota la seva diversitat.

En les tasques de comunicació cal tenir en compte les particularitats de cada grup social, per tal d'oferir la informació de la forma més inclusiva possible. La infància i l'adolescència és un tipus de grup que demana molta cura, no només per la natura de les seves vulnerabilitats, sinó també perquè poden formar part d'altres comunitats sensibles.

Imatges secundàries: 
Cal evitar marginar les seves narratives. Font: Pexels
Subtitols: 
Els drets dels infants
Una representació no estigmatitzant
Incorporar l'infant com a font
Representar la diversitat
El llenguatge
Les imatges
Infància i violència
Continguts: 

El primer que s'ha de tenir en compte és que les comunicacions, el seu contingut i el seu format siguin compatibles amb la Declaració Universal dels Drets de l'Infant. Això possiblement estarà cobert en una entitat que treballa amb infància i joventut, però és important tenir-ho present en tot moment, i fer una redacció i una relectura posterior conscients amb aquest filtre.

S'haurà d'evitar la ridiculització i la repetició de prejudicis i estereotips, així com qualsevol altra forma de discriminació. Una bona comunicació sobre la infància ha de centrar-se a contribuir a transmetre una comprensió adequada de nens, nenes i adolescents com a subjectes de ple dret. L'objectiu ha de ser qüestionar els estigmes, subratllant la pluralitat de realitats i contextualitzant els fets.

Les comunicacions han d'evitar marginar la narrativa dels infants, així com desvincular als adolescents de representacions nocives i falses com aquelles limitades al consum de substàncies i la vagància. Fer això portarà a una subjectivació del grup, introduint-lo al diàleg i la discussió pública sense caure en el dramatisme i el paternalisme.

En la línia de l'apartat anterior, les comunicacions sobre els infants no poden inhabilitar o desacreditar el grup protagonista. Per molt que siguin nens, nenes o adolescents, són persones amb veu pròpia, i cal oferir la informació incloent-los com a agents actius, incorporant les seves opinions en els temes que els afectin. Fer això també ajudarà a fer que les comunicacions siguin tan completes com sigui possible i exposin la diversitat de punts de vista existents.

Tot això, però, no pot ser invasiu ni morbós: per molt impactant que pugui ser el relat, el més ètic no exposar l'afecció emotiva que l'infant o adolescent sent davant els fets succeïts.

L'apartat anterior ajudarà a cobrir aquest requisit d'una bona comunicació de la infància i l'adolescència. I és que és important tenir en compte que aquests grups tenen en el seu sí una polifonia: els nens i nenes tenen els seus propis orígens i vivències, i cal retratar aquesta diversitat.

És necessari que es contemplin les diferents cultures, formes d'entendre el món, contextos socials, capacitats, realitats socioeconòmiques, religions i llengües. Aquesta diferència, però, no pot ser mai la justificació de la comunicació, sinó més aviat un accessori que permeti fer una representació fidel que evitarà la generalització del grup entre l'audiència.

I això també haurà d'incloure la perspectiva de gènere. Moltes vegades, les narratives invisibilitzen les nenes i adolescents, deixant de banda la meitat integral d'un grup ja de per si divers.

L'ús del llenguatge en aquestes comunicacions ha d'emmirallar tot el que s'ha discutit fins ara. S'han d'utilitzar construccions inclusives i respectuoses, que no generalitzin, condemnin o discriminin. Per exemple: normalment, als mitjans de comunicació es fa servir el mot "menor" quan l'infant és una víctima d'algun tipus de delicte, mentre quan en les qüestions positives es troben els termes "nen", "nena" o "adolescent". Això suposa una categorització que cal evitar, per la qual cosa sempre s'haurà d'optar per la segona opció i "infància" i "adolescència".

A banda d'això, a l'àmbit de la infància també es poden extrapolar les regles d'altres grups vulnerables per a una comunicació amb un llenguatge adequat: "nenes i nens" millor que "nens"; "nen o nena amb discapacitat", i no "nen discapacitat"; "nen o nena sense llar", i no només "sense sostre"; "nens migrants" abans que "indocumentats o immigrants il·legals"; i "nens, nenes o adolescents en conflicte amb la llei" en lloc de "menors delinqüents".

A tall d'apunt, cal ser especialment curós en les situacions d'explotació sexual. Mai es parlarà aquí de prostitució, o de "menor prostitut o prostituta", i s'hauran de buscar alternatives que exposin la situació de forma adequada.

Si una entitat vol incloure fotografies d'infants a les seves comunicacions, caldrà que mostri a aquests fent accions positives, i mai en situacions dramàtiques, que només fan que explotar la morbositat i el dramatisme.

També caldrà preservar el seu dret a la privacitat, d'aquí que estigui prohibida la difusió d'imatges que permeti identificar als nens, nenes o adolescents en contra de la voluntat de les persones que en són responsables. Per fer això és recomanable evitar recursos tècnics com el pixelat del seu rostre, perquè no solen ser suficients.

Una de les qüestions amb què les entitats hauran de tenir especial cura és en la comunicació sobre infància que ha estat en contacte amb la violència. S'haurà d'evitar magnificar o dramatitzar la situació. Cal que es respecti la privacitat de totes les persones implicades, no caure en la seva victimització ni demonització, fugir del sensacionalisme i l'especulació, no discriminar... També convé reflexionar com les entrevistes al nen, nena o adolescent afectaran la seva vida, protegint els seus drets i interessos.

I aquí també és important contextualitzar, oferint informació detallada de les condicions socials, familiars i econòmiques que envolten a l'infant, i sempre amb l'objectiu de sensibilitzar la població.

field_vote: 

8 bancs d’il·lustracions gratuïtes

Imatge principal a portada: 
Il·lustració vectorial.  Font: Storytale
Autor/a: 
Maria Bombardó Soro
Resum: 

Com ressaltar les comunicacions de l’entitat? I si no hi ha fotografies? Com emfatitzar certes parts d'un text? La resposta a aquestes preguntes són les il·lustracions, que es poden descarregar gratuïtament en alguns bancs.

A vegades, quan una entitat vol fer una comunicació o publicar un article, és complicat per les entitats trobar imatges que hi encaixin. Aleshores, sovint, queden espais buits que no fan cap favor a la lectura, perquè lluny de deixar-la respirar, la fan més feixuga. Una alternativa molt flexible a les imatges són les il·lustracions.

Imatges secundàries: 
Il·lustració vectorial.  Font: Storytale
Subtitols: 
3DIcons
Iconos8.es
Storytale
Vecteezy
Drawkit
Undraw i Themeisle
Manypixels
Continguts: 

Aquesta pàgina té més de 1440 imatges renderitzades d’icones 3D. La persona usuària haurà de descarregar-se en paquet totes les peces, i podrà escollir el tipus d’arxiu: FIGMA o Blender comprimit, per poder editar les imatges; en FBX; o en PNG en tres angles, dinàmic, isomètric i de front.

És un recurs molt útil per incloure petits dibuixos en forma d’icones a les comunicacions d’una entitat.

A banda de fotos, eines de disseny i música, Iconos8 ofereix també 33 estils d’icones i il·lustracions vectorials i en 3D. A banda, per a aquelles persones amb una mà pel disseny per ordinador, en aquesta plataforma també es poden descarregar textures PBR (Physically Based Renders).

Es tracta d’una web molt completa que es recomana investigar a fons, ja que per a tots els tipus de recurs compta amb opcions de pagament i gratuïtes.

Aquest banc té gran varietat de peces il·lustratives de pagament i gratuïtes. S’hi poden trobar imatges planes i 3D de forma gratuïta, d’objectes, persones realitzant activitats, motius naturals i icones; i la subscripció de pagament permet també la descàrrega addicional de dibuixos en estil granulat, lineal o a mà.

En aquesta pàgina es poden trobar fotografies, vídeos i vectors gratuïts. D’aquests últims n’hi ha més de 650.000 classificats en diverses categories com fons, bàners, flors, menjar, paisatges, infografies, música o targetes de visita.

Es tracta d’un lloc on les artistes poden penjar les seves creacions i escollir si cal atribució per fer servir les peces o no, per la qual cosa no totes les imatges es podran fer servir de manera gratuïta.

A Drawkit hi ha il·lustracions de vectors i icones en color, plans, de línies i gravats, que es descarreguen en paquet. Per exemple, per a les entitats pot ser útil aquest grup d’il·lustracions sobre treball social, que és gratuït. A més, drawkit també permet fer peticions d’il·lustracions, un servei també freemium. A banda, aquesta plataforma també porta a una altra pàgina, Designstripe, on es poden trobar il·lustracions individuals i inclús modificar-les al seu editor.

Aquesta plataforma puja nou contingut setmanalment, i una forma de mantenir-se al dia és a través de la seva pàgina d'Instagram. En aquest post, per exemple, Drawkit anuncia la publicació d'un paquet d'il·lustracions gratuïtes.

A Undraw les entitats podran descarregar moltes il·lustracions i dibuixos a mà alçada. Tots ells tenen un mateix estil, però permet canviar lliurement de color. Illu-stations és l’apartat d’il·lustracions de ThemeIsle i funciona igual, però en aquesta segona web també s’ofereixen temes de Wordpress gratuïts, molt útils per a les pàgines web de les entitats.

A banda del buscador per conceptes, la galeria d’il·lustracions gratuïtes de Manypixels compta amb un filtre per categories, on es poden trobar temàtiques des de finances fins a menjar passant per ciutats i monuments; i també permet escollir els tipus d’imatges, de línies, monocromàtic, isomètric, pla o a dos colors. A més, de totes les peces disponibles, la plataforma ofereix canviar el color d’algunes parts.

field_vote: 

Com fer un pla d’ambientalització de l'entitat?

Imatge principal a portada: 
El reciclatge és un dels apartats que ha d’estructurar el pla.  Font: Pexels
Autor/a: 
Maria Bombardó Soro
Resum: 

Es tracta d'un document que detalla les mesures per transformar de forma transversal l’entitat cap a un funcionament més sostenible.

Un pla d’ambientalització servirà a una entitat per planificar mesures que millorin la seva sostenibilitat. Es tracta d’un document que ha de recollir propostes detallades de les actuacions que cal dur a terme, sempre d’acord amb uns objectius estratègics establerts prèviament. El pla ha de contemplar tots els àmbits d’actuació de l’entitat.

Imatges secundàries: 
El reciclatge és un dels apartats que ha d’estructurar el pla.  Font: Pexels
Subtitols: 
Diagnosi i establiment d’objectius
Mobilitat
Energia i consum
Subministraments sostenibles
Gestió de residus
Esdeveniments
Aspectes del funcionament
Flexibilitat
Continguts: 

El primer pas abans de començar la redacció d’un pla d’ambientalització és saber quines són les mètriques de consum, eficiència energètica, reciclatge, mobilitat i subministraments de l’entitat, que en última instància són els factors en defineixen la sostenibilitat.

Aquesta diagnosi de l’estat actual és un càlcul que s’haurà de fer de la manera més detallada possible. Fer això permetrà a l’organització saber d’on parteix exactament i establir els objectius a partir d’aquí. Aquests últims, a més, hauran de seguir unes línies estratègiques realistes, que tinguin en compte les particularitats de l’entitat.

Aquesta qüestió és especialment important per les entitats que treballen més enllà de la seva seu i el seu barri i necessiten fer desplaçaments de persones o material. El pla haurà de contemplar una reducció de la petjada de carboni en la mobilitat de l’entitat. Caldrà fer servir el transport públic sempre que sigui possible, quelcom que es pot aconseguir facilitant bitllets de transport a les persones voluntàries i professionals des de l’entitat.

En cas que aquesta opció no sigui possible, pel que sigui, s’haurà de contemplar la contractació o compra d’un vehicle que pugui transportar de forma comuna tot l’equip necessari per a la tasca.

Uns apartats que tots els plans d’ambientalització han de contemplar són aquells referents a l’estalvi d’energia i a diversos aspectes del consum. Pel que fa a l’eficiència energètica, hi ha molts petits gestos que les entitats poden incloure al pla per estalviar el consum. Per exemple, instal·lar persianes o substituir les llums per LEDS. Alguns canvis més grans que poden dur a terme en aquest sentit són la instal·lació de calefaccions més sostenibles o inclús contractar energies renovables.

Un altre aspecte a contemplar és l’estalvi d’aigua. El pla haurà de contemplar l’eficiència en l'ús d'aquest recurs recollint mesures com la instal·lació de cisternes amb descàrrega d’aigua amb interrupció i aixetes amb airejador.

També és important analitzar quin és l’ús del paper a l’entitat i quines mesures dur a terme per estalviar-ne. Aquí té un rol rellevant la reutilització de paper i la instal·lació de preferències d’impressió a dues cares i en blanc i negre.

Igual que s’ha de tenir en compte el consum que es fa de les eines de què ja disposa l’entitat, també cal que el pla inclogui mesures per fer una adquisició de subministraments el més sostenibles que sigui possible. Així, s’haurà de crear un protocol de compres sostenibles, tot havent revisat quins són els proveïdors i quina és la seva política ambiental.

Caldrà contemplar l’ús de gots propis i la compra de productes fabricats amb materials reciclats, articles per la neteja ecològics, bolígrafs recarregables, marcadors de text secs, adhesius i retoladors amb base aquosa... A més, sempre que es pugui, s’hauran d’adquirir els productes al comerç just i tenir en compte les etiquetes ecològiques.

Així, com s’indica a l’apartat anterior, el pla ha de garantir una minimització en la generació de residus. Tanmateix, també haurà de contemplar la reutilització i el reciclatge d’aquells que sí es produeixin. Caldrà plantejar doncs l’adquisició de cubells de reciclatge per a la separació dels residus, entre ells un on dipositar només paper. Una altra mesura interessant és instal·lar fonts per evitar el consum d’aigua envasada en plàstic.

Tot això que s’ha anat indicant haurà de tenir-se en compte també en l’organització dels actes de l’entitat. Caldrà que el pla inclogui l’elaboració d’un protocol per ambientalitzar els esdeveniments, que haurà d’indicar coses com la ventilació i la situació de l’espai, el desplaçament fins allà, la procedència del menjar i la seva adequació al nombre d’assistents, que aquest no vingui envasat en plàstic, l’ús de paper reciclat... Tot dependrà del tipus d’esdeveniments que cada entitat organitzi.

Per a cadascuna de les propostes, el pla haurà de detallar els aspectes conjunturals del seu funcionament. S’haurà de definir quins són els agents implicats, el cost econòmic, les fonts de finançament i el nivell de prioritat de cada mesura contemplada. Aquest detall és el que marcarà la diferència entre un mer pla de recomanacions i un autèntic pla d’acció.

Finalment, tot i que el pla ha d’oferir mesures concretes que donin resposta als objectius establerts prèviament, l’ambientalització ha d’estar preparada amb una certa flexibilitat. S’ha de tenir en compte que a poc a poc aniran sorgint noves possibilitats i necessitats. A més, el document resultant ha de provenir sempre de la participació i la discussió entre les persones membres de l’entitat. L’ambientalització suposa un canvi d’hàbits total i tothom s'hi ha de sentir inclòs.

field_vote: 

Com fer el llibre d’estil d’una entitat

Imatge principal a portada: 
El primer que s’ha de tenir clar és quins són els missatges clau.  Font: Pexels
Autor/a: 
Maria Bombardó Soro
Resum: 

El llibre d’estil és un dels pilars de la identitat de tota organització. En ell es recullen les normes de llenguatge, to, format i altres que totes les comunicacions d’una entitat han de seguir per emetre missatges coherents entre ells.

Les entitats, com passa amb les empreses, s’identifiquen amb una imatge mental que el seu públic té d’elles. Això és important perquè és a partir d’aquesta imatge que s’estableix la relació entre persones voluntàries, sòcies i donants i l’entitat en qüestió. És per això que, a l’hora de comunicar, aquestes organitzacions tinguin clar el seu missatge i els símbols associats a ell. Per anar bé, i no perdre la seva essència a l’intent, les entitats hauran de tenir aquestes qüestions ben definides prèviament.

Imatges secundàries: 
El primer que s’ha de tenir clar és quins són els missatges clau.  Font: Pexels
Subtitols: 
Per què és útil
Objectius i públic
To i estil
Llenguatge
Format
SEO
Xarxes socials
Varietat i actualització
Continguts: 

Definir els missatges clau, posicionar-se respecte al llenguatge inclusiu, escollir les paraules preferides o prohibides, decidir els canals... Tot això són passos molt importants en la definició de la marca d’una entitat, i el que fa el llibre d’estil és recollir-les, estructurar-les, esdevenint una pauta per establir relacions significatives amb el públic objectiu.

Això es deu al fet que aquest document plasma la intencionalitat de la comunicació, obligant a totes les persones agents de l’entitat a ser coherents amb els seus arguments i reivindicacions principals. Així, es tracta d’un manual que ajuda a unificar el missatge, actuant així d’element de cohesió.

A més de tot això, el procés de redacció del llibre d’estil obliga a les entitats i institucions a repensar profundament els detalls que caracteritzen la seva marca.

És important recollir al llibre d’estil un apunt sobre a qui es dirigeixen els missatges i quins seran aquests missatges. Tanmateix, això s’ha de tenir present ja abans de la redacció del llibre d’estil, perquè és la base de tota comunicació. Els missatges haurien de poder resumir-se amb una o dues paraules: inclusió social, ocupació, migració...

Recollir al manual quin és el missatge i a quin públic es dirigeix aquest ajudarà a les persones nouvingudes a entendre la raó rere les pautes del llibre d’estil d’una entitat.

Per a l’elaboració d’aquest apartat és útil preguntar-se com seria l’entitat si fos una persona, vinculant-la a les emocions que es pretenen generar al públic. Seria formal o propera? Divertida o seriosa? Punyent i assertiva o més relaxada? Tot això són preguntes que ajudaran a descriure la personalitat dels missatges, el seu to: pedagògic, inspirador, dogmàtic...

Un cop s’hagi definit el to, caldrà incloure eines estilístiques que l’evoquin, com l’ús d’exemples, descripcions riques, adjectius més o menys rocambolescos, l’ús de la primera o tercera persona dels verbs...

Al llibre d’estil també cal indicar l’ús que es farà del llenguatge a les comunicacions, les seves possibilitats i els seus límits. Aquest apartat haurà de poder solucionar qualsevol dubte ortogràfic, de puntuació o de terminologia que pugui sorgir. També s’haurà d’especificar quines paraules evitar i quines promoure, així com si es permetrà l’ús d’anglicismes.

Addicionalment, tot i que sigui obvi, caldrà especificar aquí l’idioma de les comunicacions, així com si aquestes incorporaran alguna traducció i com es tractaran els mots que no estan normativitzats, si es dona el cas.

Un cop ja s’ha definit quines paraules es faran servir i com, ara cal decidir quina serà la seva presentació. Caldrà doncs detallar les normes que les redaccions hauran de seguir per generar textos visualment uniformes.

Es tractarà de preguntar-se per l’ús de títols i subtítols, les tipografies i la seva variació, la mida de les lletres, l’ús de negretes i cursives, l’estructura dels textos... Els missatges tenen un estil més enllà de les qüestions morfològiques i gramàtiques, i un escrit amb parts diferenciades a través de factors més visuals sempre facilita molt la lectura i, amb ella, la transmissió de la personalitat d’una marca.

Les exigències de l’era digital han obligat a incloure un nou apartat als llibres d’estil. Es tracta de la redacció per SEO o posicionament. A la guia, és molt recomanable incloure indicacions sobre les paraules clau de l’àmbit en què a l’entitat li interessi posicionar-se, així com la forma de redactar els títols i l’ús de metaetiquetes més adequat.

En la línia de l’apartat anterior, és molt aconsellable incloure al llibre de l’entitat un apartat sobre l’estil a seguir a totes les xarxes socials de què disposi. Aquí hi haurà qüestions sobre el llenguatge i el to, de nou, però també sobre qüestions concretes de cada plataforma, com l’ús d’emoticones, gifs, hashtags, links, fotografies, comentaris...

Es tracta d’un apartat que ha de definir detalladament la identitat de l’entitat a les xarxes, d’una forma que sigui coherent amb la comunicació a la resta de plataformes però sense deixar de banda les particularitats del món digital.

El que s’ha exposat fins aquí són els elements bàsics que tot llibre d’estil ha de tenir. A partir d’aquí, ja depèn de cada entitat i els públics i diferents canals que tingui. El to i part del llenguatge s’hauran d’adaptar depenent de la destinació del missatge, tot i que el missatge en sí no hauria de canviar. Així, és important que s’incloguin apartats que plasmin això.

A més, el llibre d’estil no ha de ser mai una cosa hermètica, inamovible. Tot l’equip de l’entitat l’ha de conèixer i ha de poder proposar modificacions. Els temps canvien i les organitzacions evolucionen, i així ho ha de fer també el seu llibre d’estil, perquè és una de les columnes de la seva identitat. Per això és important revisar-lo periòdicament, i adaptar-lo a les noves inquietuds que vagin sorgint.

field_vote: 

Què cal tenir en compte per impulsar un projecte intergeneracional

Imatge principal a portada: 
Els PI han de contemplar les particularitats de cada grup.  Font: Matthias Zomer, Pexels
Autor/a: 
Antoni Lluch
Resum: 

Els projectes intergeneracionals tenen l’objectiu de motivar la transmissió de coneixement entre diferents grups d’edat. Es tracta, per això, d’uns programes que s’han d’adaptar als canvis demogràfics.

Els projectes intergeneracionals (PI) són una de les iniciatives que les entitats poden impulsar. És un tipus de programa especialment útil per aquelles organitzacions que treballen amb gent gran o amb joventut, ja que suposa la realització d’activitats i l’establiment de relacions entre aquests dos grups.

Imatges secundàries: 
Els PI han de contemplar les particularitats de cada grup.  Font: Matthias Zomer, Pexels
Subtitols: 
Elements en comú
Actualitat dels PI
Tipologies de PI
Temàtiques de PI
Beneficis i impactes dels PI
Dificultats en la formulació
Suggeriments
Reptes de futur
Continguts: 

Tot i que varien en forma, hi ha un seguit de factors característics que tots els PI han de seguir. Primer, evidentment, cal que siguin iniciatives d’interrelació entre dos grups d’edat diferenciats, i que s’emmarquin dins d’un objectiu concret, rellevant, mesurable i avaluable. En aquesta meta s’ha de contemplar sempre la realització d’un intercanvi recíproc, planificat, entre els grups participants, motivant un encreuament d’interessos entre generacions.

Els PI son programes complexos, d’aquí que sigui molt recomanable una col·laboració i coordinació d’entitats diferents amb especialitzacions diverses, però que comparteixin una mateixa visió i valors. Això ajudarà al fet que es compleixi la continuïtat necessària per a la realització d’aquests projectes, que mai han de limitar-se a una acció puntual. Això és molt útil per a aconseguir que els PI tinguin un impacte comunitari real en la millora del benestar social tant de les persones participants com també de la inclusió social en el si de la comunitat.

La realitat sociodemogràfica de molts països occidentals i el canvi en els models de família, amb el predomini de famílies nuclears formades per la generació adulta i dels infants, van originant unes noves necessitats socials a les quals els PI pretenen donar resposta.

En la mesura que es vagi produint un envelliment de la població i amb unes perspectives de vida més llargues i saludables els PI aniran trobant el seu espai, però també hauran d’adaptar-se. Així, en la realització d’aquests projectes cal tenir en compte el context social en el qual es desenvolupen.

Habitualment s’accepta una tipologia de PI que inclou quatre categories diferents. Els dos primers podrien considerar-se més aviat projectes multigeneracionals, ja que tenen un caire més unidireccional sense la reciprocitat i intercanvi inherent als PI. Es tracta dels PI en què la gent gran fa algun servei a la generació més jove, com a mentors, coachs i formadors; i PI en què la dinàmica és a la inversa, i els joves ofereixen un servei principalment d’ensenyament de les noves tecnologies a la generació gran.

Les altres dues categories en què es pot emmarcar un PI són projectes en què les dues generacions intercanvien vivències, coneixements, experiències, valors amb un impacte en els propis grups participants; i projectes on les dues generacions es proposen una acció conjunta amb un impacte comunitari, ambiental, artístic.

Al seu torn, les categories esmentades a dalt, poden tenir una diversitat de temàtiques segons on es posa el focus de les activitats realitzades.

Entre els PI més estesos trobem projectes tecnològics, on la gent jove ofereix coneixement a la gent gran sobre les noves eines tecnològiques; mentories, on la gent gran dona suport en la formació del jovent; projectes d’horts urbans o rurals, en els quals les dues generacions munten un hort conjuntament i hi realitzen activitats ambientals; accions mediambientals, en què ambdós grups col·laboren en una intervenció ambiental o comunitària; allotjament compartit, en què persones grans ofereixen una habitació a estudiants per tal d’ajudar-se mútuament; debats sobre temes socials, per tal d’intercanviar punts de vista; i diverses activitats d’oci i lleure.

Els PI poden generar un seguit de beneficis i impactes tant en les dues generacions que participen com en el si de la comunitat que es beneficia de la intervenció engegada.

Entre els beneficis per les persones participants és remarcable el profit que la gent gran traurà en termes de sentir-se valorades, vèncer la soledat, millorar la seva motivació vital, treballar la memòria i millorar el seu benestar físic implicant-se en activitats físiques, impacte emocional i relacional. Per la generació jove, al seu torn, el PI té un impacte als aspectes relacionals, en l’empatia cap a altres generacions, un aprofundiment del seu coneixement i formació, un reforç de l’autoestima i un augment de la implicació social.

A més, per tots dos grups participar en un PI suposa sortir dels espais coneguts com residències, casals, escoles, instituts i trobar un espai nou de confluència i relació.

Per a la comunitat en general, els PI suposen, entre altres, l’avenç en la inclusió social, la creació de vincles socials, la superació d’estereotips lligats a l’edat, la millora del teixit social i de la connexió social, la superació de l’aïllament social i la soledat, la conservació d’unes tradicions i d’una memòria cultural i social vinculada a pobles i barris, el resultat concret generat per una intervenció social conjunta, la sensibilització social del conjunt de la població, la promoció d’un lleure alternatiu diferent...

En la formulació dels PI ens podem trobar un seguit de problemes i dificultats que s’haurien de tenir en compte i atendre. Primer, i perquè d’això depèn la definició d’aquests programes, cal superar la idea d’una acció unilateral de donants cap a receptors, més pròpia d’una intervenció de voluntariat. L’objectiu és generar interessos comuns i un espai de confiança entre les generacions.

I és que realitzar un PI passa per vèncer les resistències de les entitats a treballar amb un sol col·lectiu com se sol fer habitualment i avançar cap a la transversalitat i la intergeneració. Així, també cal superar la visió de projectes multigeneracionals en què s’intervé amb els dos grups sense interrelació constant.

Una problemàtica relacionada amb això són els estereotips que hi ha al voltant de les generacions participants als PI. És necessari que des de les entitats es trenqui la imatge preconcebuda de gent jove en formació i gent gran en jubilació que tenen poc a compartir. A la vegada, però, també cal tenir en compte les particularitats de cada grup, per la qual cosa la planificació ha de preveure coses com l’existència de ritmes diferents.

Els PI han de promoure la participació i el protagonisme de les persones grans i joves perquè facin seu el projecte tractant que totes les persones se sentin participants no com a una tasca de voluntariat (tot i que pot contenir elements de voluntariat) sinó com a actors. I això passa per capacitar als equips professionals i de voluntariat que duran a terme el projecte per aprendre a treballar amb dos col·lectius tan diversos amb ritmes i expectatives diferents. De fet, una de les tasques d’aquests equips hauria de ser facilitar vies fàcils d’escapament per si algun participant està cansat i no vol continuar més en l’activitat.

És aconsellable també que en la realització dels programes es garanteixi la paritat de participants tant d’edat com de gènere entre els dos grups. Això ajudarà a fer més fàcil el debat, el qual ha de tenir un enfocament principal, i per això també se suggereix que es contemplin aspectes de gènere i ambientals que poden incloure formació i reflexió. I aquí seria interessant també que l’entitat es preguntés pel rol de les generacions intermèdies: participen?, organitzen?, lideren? De fet, l’interès dels PI està en saltar aquesta generació.

Un altre tema a tenir en compte és que, per fer una recol·lecció adequada dels resultats del programa, és important preveure una avaluació periòdica del projecte a fi d’identificar els aspectes susceptibles de millora i acumular una experiència per a futures formulacions.

Finalment, a banda dels aspectes anomenats, que són interns de la mateixa planificació del programa, també hi ha qüestions més externes a ell que s’han de contemplar, com és la comunicació de cara a la comunitat, important per a transmetre el missatge d’inclusió social.

Com dèiem al principi, els PI han de respondre a un context canviant. Així, als anys vinents, aquests programes es poden trobar amb un seguit de reptes nous dels quals les entitats han de ser conscients. El primer i més clar és que s’hauran de treballar els PI com a política d’envelliment actiu i de manera més intensa en la mesura que augmenti el nombre de persones grans, en millors condicions de vida i motivades per intervenir socialment.

També existirà el repte de la generació més jove de conèixer les generacions d'edat avançada i les seves aportacions i experiències en un context de canvis socials i tecnològics constants i accelerats que dificulten la capacitat d'adaptació de la gent gran i la segreguen. La gent gran pot ajudar la gent jove a reflexionar sobre la tecnologia com a eina i no com a finalitat o valor.

Això últim pot ser també una manera d’abordar el repte de mantenir la cohesió social entre generacions quan la proporció de gent gran laboralment no activa es vagi incrementant. En aquest sentit, també hi ha el repte de la creació d'espais físics i socials intergeneracionals on convisquin o es puguin trobar membres de generacions diferents i se sentin còmodes i integrats. Caldrà, doncs, superar les especialitzacions socials actuals i avançar cap a projectes més transversals i integrals.

field_vote: 

Com comunicar correctament sobre les migracions

Imatge principal a portada: 
La migració és un fenomen humà natural i cal comunicar-la així.  Font: Pexels
Autor/a: 
Maria Bombardó Soro
Resum: 

En la informació sobre els desplaçaments humans solen reproduir-se tòpics i estereotips que no mostren un retrat fidel de la realitat del fet migratori. Cal humanitzar les dades i justificar tota la informació, garantint la bona entesa del públic.

La migració és un fenomen humà històric. La Declaració Universal dels Drets Humans estableix que “tota persona té dret a circular lliurement i a escollir la seva residència al territori d’un estat”. És un factor natural que les persones es moguin. Tanmateix, al voltant d’aquest concepte hi ha una narrativa plena de negativitats, que no retrata completament ni fidelment la seva realitat.

Imatges secundàries: 
La migració és un fenomen humà natural i cal comunicar-la així.  Font: Pexels
Subtitols: 
Sense terminologia simplista
Les persones són al centre
Evitar apunts injustificats
Contextualitzar la informació per promoure la diversitat
En l’ús d’imatges
Posar el focus en el problema real
Biaix de gènere
Formació i actualització constants
Continguts: 

“Sense papers”, “il·legal”, “indocumentat”. Aquests són alguns dels termes que més es fan servir per referir-se a les persones vingudes de països extracomunitaris. Tanmateix, aquests conceptes no només no reflecteixen la realitat del fet migratori, sinó que a més redueixen a les persones que el protagonitzen a un estereotip.

Cal evitar simplificacions i generalitzacions, perquè no fan més que projectar i continuar actituds negatives com l’associació immediata i irreflexiva de migració i delinqüència, que no aporten res a la discussió pública.

Amb les migracions, sempre s’associa tot un enfilall de xifres i dades, abstractes i difícils d’entendre. Tractar així la informació, però, cosifica les persones i les redueix a nombres. Així, cal humanitzar les xifres, contextualitzar-les. Això reduirà la distància entre les persones que protagonitzen la realitat migratòria i les que en reben la informació.

Aquesta contextualització s’aconsegueix diversificant les veus, deixant que les persones que viuen la migració expliquin les seves històries. A la vegada, també és important no abusar de les fonts institucionals. Les entitats tenen més fàcil fer aquest pas, ja que és possible que ja de per si comptin amb persones disposades a compartir les seves experiències.

Aquesta humanització demana posar la persona per davant de tot. La migració mai pot ser el tret més definitori d’algú, només, si es vol, una característica més. Això vol dir que si es vol parlar d’aquesta circumstància, la forma més adequada de fer-ho és anomenar-la “persona migrant”, i mai únicament “migrant”.

En la línia del que s’ha comentat a l’apartat anterior, i per tal de garantir aquesta humanització, cal evitar reduir les persones a la seva procedència, grup ètnic o religió. Això significa que tot apunt que no aporti informació rellevant s’haurà d’obviar. Les dades que es donin han de ser justificades, perquè, si no ho estan, promouen la discriminació.

Les persones encarregades de la comunicació han de tenir en compte que, si bé la seva tasca és simplificar temes complexos, el retrat del fet migratori ha de mostrar totes les seves facetes, ja que, per contra, la informació tendirà de nou als estereotips i les fal·làcies.

En aquest sentit, ajuda molt la contextualització dels termes, dades i missatges transmesos. Això ajudarà a l’audiència a entendre el retrat complet del fet migratori. En aquest retrat també ha d’entrar la realitat de les persones migrants, d’aquí que sigui important també incorporar-hi informació sobre els beneficis de la migració, el que reduirà els efectes de la criminalització a la qual solen sotmetre els mitjans a les persones migrants.

Això últim, però, s’ha de fer sense instrumentalitzar la migració, així com sense titllar les persones nouvingudes d’exòtiques, heroïnes o víctimes passives. Això només és una altra dimensió de l’explotació de l’alteritat, quan el que cal és reforçar l’existència de valors comuns.

També en el tractament de fotografies i vídeos s’ha de fer aquesta contextualització que comentàvem a l’apartat anterior. A més, a l’hora d’escollir les imatges per a comunicar sobre migracions, s’ha d’extremar la sensibilitat, fent un treball intern des de l’entitat per garantir que no s’estan presentant retrats paternalistes o sensacionalistes, així com tampoc s’està envaint la privacitat de les persones protagonistes.

Per desgràcia, existeixen diversos factors que a la llarga desplaçaran persones de casa seva, com és el cas del canvi climàtic. De la mateixa manera, hi ha qüestions que no es poden preveure. D’aquí que les comunicacions de les entitats que es dediquen a les migracions no s’hagin d’enfocar tant al fet migratori en si com si en la lluita que l’organització du a terme a l’arrel de la qüestió. L’objectiu és subratllar les solucions que l’entitat i la societat pot aportar al problema que està obligant les persones a desplaçar-se.

Es tracta d’un acostament més aviat atemporal a aquesta realitat social, perquè el desplaçament de persones, moltes vegades, no és més que un símptoma d’un problema més profund. Si l’entitat informa sobre les seves actuacions en aquest aspecte, estarà oferint una imatge completa que farà que l’ull públic es posi en la problemàtica real que cal solucionar, i no en la migració.

A més de la inadequació en el tractament de les informacions sobre la comunitat migrant, les dones migrants pateixen el biaix de gènere. Generalment, des dels mitjans, les dones que duen a terme aquests desplaçaments són retratades estereotipadament, enfocant-se en elles només en els casos com el tràfic de persones, la prostitució i la violència de gènere.

Aquest enfocament redueix a les dones en situació migrant a víctimes passives no autònomes i sense formació. És una visió paternalista que a més perpetua els tòpics de l’alteritat.

El fet migratori és una realitat que canvia constantment, ja que està lligada a la geopolítica mundial i, cada cop més, a la geografia física. Per això és necessari que les persones que s’encarreguen de comunicar sobre aquesta qüestió es formin adequadament, s’especialitzin, i actualitzin constantment els seus coneixements per tal de ser capaces de cobrir els nous escenaris que van sorgint amb les seves particularitats.

field_vote: