Projectes

La Setmana de la Mobilitat s’estructura sobre uns objectius que fan referència a la reducció de la contaminació durant els desplaçaments de la ciutadania i a promoure hàbits saludables.

El primer objectiu de la setmana és fomentar un comportament entre la societat que sigui coherent amb un urbanisme sostenible i dirigit a millorar la qualitat de l’aire, i que camini cap a la prevenció d’accidents de trànsit. El segon, en relació amb això, és sensibilitzar la ciutadania amb el desgast energètic i ambiental que suposen segons quines formes de transport i oferir-li alternatives diverses. En aquest sentit, el tercer objectiu és motivar les persones per a l’ús de mitjans de transport sostenibles com caminar, fer bicicleta, o el transport públic, i també els vehicles elèctrics.

El quart i el cinquè objectius fan referència al vessant més reflexiu de la Setmana de la Mobilitat. Apunten a la necessitat d’animar a la ciutadania a retrobar-se amb la ciutat i els seus espais i a pensar sobre l’afectació que té l’ús del transport motoritzat sobre la seva salut, tant pel que fa a la contaminació de l’aire tant en relació amb el sedentarisme.

Es tracta d’una web on les organitzacions, entitats, empreses, iniciatives civils, escoles i administracions poden promoure les seves activitats de mobilitat urbana sostenible i encoratjar noves tendències als seus municipis i regions, més enllà de la Setmana Europea de la Mobilitat. El projecte reconeix només accions de promoció, i no de natura tècnica, ja que l’objectiu d’aquest portal és motivar canvis en la cultura de la mobilitat a Europa.

Les entitats que decideixin adherir-se a MobilityActions convertiran les seves accions en part d’aquest moviment de gran abast, i, a més, podran fer-les visibles a la seva web, i podran fer servir els materials promocionals exclusius per a les seves campanyes particulars de difusió. A més, aquelles accions de gran qualitat o amb alguna excepcionalitat podran arribar a ser exposades a la seva pàgina de ‘Spotlight’ i aparèixer al seu butlletí.

MobilityAction és un projecte obert a tothom: grups de persones, organitzacions sense ànim de lucre, institucions de recerca o ensenyament, autoritats, administració pública, empreses privades... Només cal que l’entitat estigui organitzant una acció relacionada amb la mobilitat. Aquesta pot estar limitada a un dia específic o tenir una durada llarga de diverses setmanes o mesos, i per tant pot tenir lloc durant la Setmana Europea de la Mobilitat, però no és necessari.

Tanmateix, el portal demana que l’acció compleixi un seguit de condicions: el formulari ha de ser entregat en anglès, l’acció ha de promoure un canvi de comportament cap a una mobilitat urbana més sostenible, l’entitat que promou l’acció no pot estar implicada en la producció o promoció de productes o esdeveniments que puguin ser nocius per a la ciutadania, l’acció no pot encoratjar comportament il·legal o desobediència civil, i les persones inscrites han de ser majors d’edat.

Com amb qualsevol iniciativa, el primer pas per a iniciar un banc del temps és definir el projecte, és a dir, aclarir què és, què vol i com es vol dur a terme. Com a resultat d’aquestes reflexions, haurà de sorgir també un nom, un missatge i un logo identificatius per a poder difondre la iniciativa.

També pot ser interessant buscar informació i explorar quins altres Bancs del Temps hi ha a la regió. Per fer tot això, és recomanable consultar la pàgina de l’Associació per al Desenvolupament dels Bancs del Temps (ADBdT), o la web BDTOnline.

Tota entitat que vulgui perdurar en el temps haurà de constituir-se de forma legal, i en el cas dels bancs del temps, tot i que pot configurar-se com un servei públic, el millor és registrar-se com a associació amb caràcter local. La forma de funcionament d’aquestes entitats permet gestionar-les de forma democràtica, participativa i oberta, característiques necessàries en qualsevol intercanvi que vulgui ser realment igualitari. Això, a més, és recomanable que quedi plasmat en uns estatuts interns.

Un altre dubte que pot sorgir durant la creació d’un banc del temps és si cal una assegurança. Les persones associades a un banc del temps no són voluntàries, ja que no treballen de manera altruista ni solidària, per la qual cosa no cal tenir la classe de cobertures per a aquest tipus de personal, com l’assegurança per accidents o malalties o la responsabilitat civil. L’únic aspecte necessari en aquest sentit, doncs, és la protecció legal de les dades dels associats i les associades.

Un pas també important en la creació d’un banc del temps és decidir com es durà a terme la gestió. Quins procediments se seguiran quan arribin noves persones sòcies, com gestionar els ‘deutes’ de temps, com assignar tasques... En aquest sentit, és interessant comptar amb un software de gestió específic per a aquest tipus de projectes. Són eines que informatitzen les fitxes de les usuàries, registren el temps i les activitats...

Un dels programes que es recomana és ‘TimerOverflow’, de l’ADBdT. També hi ha el software ‘Cyclos Communities’, que està disponible de manera gratuïta en castellà. Al wiki ‘programes de gestió’ sobre els bancs del temps hi ha un llistat molt ampli sobre els softwares que existeixen. És recomanable fer-los una ullada per trobar el que més s’ajusti a cada projecte.

Un cop posat en marxa el projecte, cal mantenir un funcionament coordinat i dinàmic. Això comença per mantenir un registre de les persones membres i programar espais d’organització i participació. La interacció entre persones impulsa la innovació i l’aprenentatge, i és important aprofitar-ho.

Per a dinamitzar el banc del temps caldrà que l’equip estigui obert a integrar gradualment noves persones que aportaran noves perspectives i valor al projecte. És important evitar que el banc del temps esdevingui un espai tancat, ha d’estar obert a tothom per a motivar la creativitat i el canvi.

Per fer això és interessant desenvolupar activitats que afavoreixin la convivència i la interrelació, tant entre les persones membres com amb les altres entitats del barri o el municipi. Cal que el banc sigui actiu en el seu entorn, i això no farà que aquest sigui coherent amb els seus principis, sinó que també en garantirà pràcticament la sostenibilitat, l’estabilitat i la durada en el temps.

La comunicació aquí es refereix tant aquella que duen a terme els mitjans com la que sorgeix de les entitats i organitzacions. El terme ‘internacional’, d’altra banda, fa referència a tots aquells continguts que tenen a veure amb àmbits externs al país des del qual es comunica, ja sigui per a captar fons, buscar sòcies, demanar voluntariat o ajudes, o difondre informació d’interès.

Igual que es plasmen les causes i tot allò vinculat amb els problemes, també és important descriure les possibles solucions. Es tracta de plasmar els acostaments que proposen els diferents agents, explicant les accions que plantegen i el paper que hi juga la societat civil.

L’objectiu és contribuir a la reflexió, i deixar veure que en cap cas s’està parlant d’una causa perduda, i que tothom pot tenir una mínima contribució a les solucions.

En relació amb els paràgrafs superiors, cal que les comunicacions mostrin els països on hi ha les problemàtiques com a agents actius, implicats en les accions de cooperació internacional i en el seu propi desenvolupament. Això vol dir donar veu a la ciutadania, el govern i les persones professionals locals. Són testimonis directes, fonts primàries, amb més capacitat de retratar fidelment la situació que les ONG que hi actuen.

Una forma molt senzilla de fer això és treballar conjuntament amb periodistes i mitjans de comunicació d’aquests països, demanant-los ajuda per a abordar qüestions de fons, de problemàtiques socials, sense limitar-se únicament als projectes que duen a terme les organitzacions.

Si el que es vol és precisament retratar les accions de les ONG, és important fer-ho assenyalant les aliances amb la localitat, posant les accions de l’entitat en perspectiva, i abordant la cooperació des d’una multiplicitat de vessants (polítiques, econòmiques, culturals...).

En les comunicacions internacionals és important diferenciar entre les accions de desenvolupament i les d’emergència. Per a fer-ho, és important impulsar un periodisme de seguiment, és a dir, un que abordi de manera integral en el temps les problemàtiques tractades. Això vol dir deixar al marge el catastrofisme, evitant limitar els missatges al conflicte i el desastre. Es tracta d’aportar informació regular sobre l’evolució de les situacions.

Això també vol dir fer difusions que no simplifiquin la problemàtica al conflicte, però també buscant la senzillesa, evitant la presentació merament tècnica de la cooperació i sense descuidar les dimensions polítiques que s’hi vinculen.

L’espai d’actualitat és l’apartat on es publiquen totes aquelles notícies relacionades amb el dia a dia del tercer sector. Això, en sentit ampli. Aquí es publiquen notícies, entrevistes, reportatges i llistats protagonitzats per entitats i persones vinculades al tercer sector. Solen ser continguts de caire temporal, i estan classificats en els portals temàtics ambiental, comunitari, cultural, social, internacional, projectes, jurídic, informàtic i formació.

A més, cada setmana, de dilluns a divendres, la pàgina principal estàencapçalada per una portada o monogràfic, amb vuit o nou peces lligades a dies internacionals o a temes d’actualitat del sector.

Aquestes portades solen incloure també un article d’opinió. I és que una altra secció relacionada amb el testimoni directe de les entitats és la d’opinió, on es recullen articles d’actualitat escrits per persones implicades en l’associacionisme. Totes les entitats que ho vulguin estan convidades a enviar articles d’opinió per a que l’equip en valori la seva publicació.

L’agenda de Xarxanet és una secció on es pengen esdeveniments que organitzen entitats del tercer sector. S’hi difonen, classificats, actes i formacions de l’associacionisme, i s’ordenen de més a menys imminent.

Xarxanet també compta amb una secció d’ofertes de feina en el tercer sector, on es poden trobar tota classe de llocs vacants específicament a entitats.

Qualsevol organització o associació pot penjar esdeveniments i ofertes de feina pitjant els botons ‘Publica un nou esdeveniment’ o ‘Publica la teva oferta’ de cada secció.

L’equip de Xarxanet fa un buidatge diari del DOGC, el BOE i altres butlletins oficials per a cercar subvencions, premis o beques dirigides a entitats i organitzacions del tercer sector. Un cop passat el filtre, les ajudes es publiquen a la secció de finançament, on es fa un resum de la convocatòria i s’indica el termini, el convocant i altres dades d’interès. També s’acompanya per un enllaç a les bases.

Amb aquest coneixement, anualment també es publica un calendari de convocatòries de finançament, on es recullen les subvencions que han sortit l’any anterior per a que les entitats puguin fer una previsió aproximada de les ajudes que sortiran i en quines dates.

Aquest servei és, com la resta, gratuït, l’ofereix la Generalitat però és gestionat per Xarxanet. L’objectiu és posar a la disposició de les entitats un espai de consultoria i ajuda directa.

En concret, el servei d’assessorament és via correu electrònic. S’ha de fer la sol·licitud, la d’una pregunta més aviat directa, i l’equip responsable donarà resposta per mail en un màxim de 48 hores. És específic per a consultes jurídiques i econòmiques.

D’altra banda, el servei d’acompanyament és, com la paraula indica, una ajuda de tu a tu distribuïda en un mínim de tres sessions i un màxim de cinc, sobre temes diversos. En aquest cas, un cop feta la sol·licitud, les persones encarregades es posaran en contacte amb l’entitat per a programar les diferents sessions.

Alguns exemples de temes que es poden tractar als acompanyaments són: posar en marxa l’entitat, realitzar projectes d’intervenció, millorar la gestió del voluntariat, planificar la comunicació, gestionar la captació de fons, engegar processos d’avaluació, coordinar el treball en xarxa, avançar en la sostenibilitat o implementar un model de finances ètiques.

No és cap sorpresa. Tota entitat, per petita que sigui, ha de tenir presència a com a mínim una, però idealment a dos o tres, xarxes socials. És important comptar amb una estratègia de comunicació específica per a aquestes plataformes, i també desgranar-la per a cada xarxa.

Per fer això, caldrà tenir al cap les mètriques i fer anar allò que funcioni per a cada plataforma. En general, a Instagram solen tenir molt bons resultats els ‘reels’, però és possible que en un cas concret, per la raó que sigui, vagin millor les històries.

Si una entitat encara no ha obert les xarxes, haurà de pensar quin és el seu públic objectiu i en quines plataformes podrà tenir més èxit i li serà més fàcil publicar. Per exemple: Tik Tok és una xarxa molt jove, amb una grandíssima versatilitat, però molt demandant a nivell de creativitat. Linkedin, en canvi, és una plataforma més seriosa, ideal per a publicar articles i entrevistes, però més encarada a l’àmbit professional. Es recomana sempre tenir Twitter o Instagram, o, millor encara, les dues, per a variar el format.

En tots els casos, però, cal constància, per tal de crear comunitat. L’objectiu serà sempre comunicar tot allò que pugui ser interessant per a les persones que s’identifiquin amb la causa social, els valors o l’estil de vida que promou una entitat. Als apartats ‘Informar per informar’ i ‘Quin contingut?’ s’amplia la qüestió del material que es pot destinar a les xarxes. Es tracta, sempre, de crear un espai on les persones interessades se sentin part d’una comunitat, i així crear una base social fidel.

A banda de les publicacions als murs propis, algunes xarxes socials ofereixen la possibilitat de fer publicitat o ‘ads’ que arribin més enllà del llistat de seguidors o seguidores. Això serà útil especialment per a la captació de fons però també per a la sensibilització, perquè permet apuntar a un grup demogràfic concret (gènere, edat, ciutat, gustos...).

Val a dir, però, que la publicitat a les xarxes té un cost que les publicacions pròpies no tenen. No és essencial ni necessària en una estratègia comunicativa, però sí bastant recomanable, especialment en dos dels seus vessants. Primer, les campanyes de tràfic, per a dur a les persones a la web. Segon, campanyes per a aconseguir dades per a contactar amb les persones, acumular firmes o recollir inscripcions a webinars.

Alguns recursos disponibles a Xarxanet sobre les xarxes socials són:

• Quan s’ha de publicar a cada xarxa social?
• Guia bàsica de TikTok per a entitats
• Què són els 'reels' i com funcionen?
• 8 claus bàsiques per a les vostres xarxes socials

Sembla mentida que encara calgui recordar això, però avui en dia continuen existint moltes webs que no responen bé a la visualització amb el mòbil. És important configurar les pàgines de les entitats de manera que s’adaptin a qualsevol dispositiu, perquè actualment la gran majoria d’usuaris i usuàries hi accedeixen a través del mòbil.

L’objectiu de la comunicació és en tot moment mantenir l’audiència i el públic objectiu i potencial implicats. Aconseguir fons és, en realitat, secundari, i resultarà precisament de tenir una bona base social que cal mantenir informada, interessada, compromesa i sensibilitzada. Això vol dir crear continguts de qualitat, mostrant perquè hi ha la necessitat d’una entitat, la feina que fa i la realitat a la qual s’enfronta.

Es tracta d’informar sense demanar res canvi, ni que s’associïn, ni que donin. Aquesta és una estratègia a mitjà i llarg termini que respon a una fórmula molt simple: si un o una usuària segueix a una entitat i beu dels seus continguts, observa com aquests sensibilitzen sobre una problemàtica i treballen per a resoldre-la, desenvoluparan confiança en la seva tasca i, encara més, en les persones que la duen a terme, i acabarà involucrant-s’hi.

Els continguts que es publiquin a les xarxes socials en les accions comunicatives hauran d’incloure sempre testimonis de persones que han participat o han estat partícips de l’activitat de l’entitat. Això no és només una exigència per qüestions ètiques, sinó que també permet oferir al gran públic una imatge més personal i humana.

Hi ha organitzacions que opten per treballar amb ‘influencers’. Això és una bona idea sempre que no es caigui, com ja s’ha apuntat, en el paternalisme o la victimització de les persones a les quals s’atén. És potser molt millor agafar testimonis directes de persones que es troben en l’àrea d’actuació de l’entitat, que expliquin les seves vivències i les circumstàncies en què es troben, deixar als i les espectadores entendre de manera autònoma perquè l’acció de l’entitat és necessària.

A banda, el testimoniatge pot ser un o un altre depenent de l’objectiu de l’entitat. Si per exemples es necessita augmentar la plantilla de voluntariat, pot ser interessant deixar parlar a persones que ja són voluntàries. Si el que es vol és captar fons, potser serà útil recollir intervencions de treballadors i treballadores que expliquin on van a parar els diners i quines tasques resulten de les aportacions.

És usual i molt recomanable que els ateneus estableixin una xarxa de col·laboració i cooperació, per tal de facilitar la seva activitat i donar una millor cobertura a la ciutadania catalana. Per això, és interessant que aquestes entitats coneguin l’ecosistema ateneístic de Catalunya, per la qual cosa són molt útils els mapes que ho resumeixen.

Per això, la FAC compta amb un mapa de totes les seves entitats federades. Es poden cercar per nom o filtrar per província, comarca i població. De manera semblant, la XAC té un recull geogràfic de tots els ateneus que en formen part.

Encara més complet és el mapa de la Xarxa de Casals i Ateneus dels Països Catalans, que reuneix aquelles entitats associades de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears.

Contràriament, si es vol concretar la cerca, específicament a la Catalunya Central, és recomanable utilitzar el mapa d’economia social de l’Ateneu Cooperatiu de la Catalunya Central.

Els documents llistats a l’apartat anterior són per a facilitar la gestió dels ateneus, però és millor prevenir que curar. Per això, pot ser interessant formar els equips de coordinació per a enfrontar-se a les diverses situacions que puguin sorgir.

Una manera molt pràctica de fer això són les càpsules informatives, com les que ofereix l’Ateneu Cooperatiu de les Terres Gironines, molt centrades en l’economia social i solidària i el cooperativisme. A banda, aquesta entitat també ofereix formacions en directe, molt adaptades a les necessitats del moment de les entitats.

De manera semblant, Economia Social ofereix tres seminaris sobre gestió d’entitats i cooperatives, que també poden ser molt útils per als ateneus, posat que se centren en el lideratge, la transformació i les competències comercials.

Finalment, i per tal de fomentar el treball en xarxa, és aconsellable que els ateneus estiguin al dia de l’actualitat del seu àmbit. Les diferents xarxes que han estat esmentades en aquest recurs disposen d’un espai de notícies, com la de la FAC o la Xarxa de Casals i Ateneus, o inclús amb una revista periòdica, com l’InfoFAC.

Però, si es vol estar informat o informada de tot l’ecosistema d’ateneus, és recomanable consultar l’etiqueta ‘ateneus’ de Xarxanet, per a veure totes les publicacions relacionades amb aquest àmbit.

En el plantejament d'en què consisteix un projecte, especialment en el cas de projectes d'acció social o intervenció social, apareixen alguns mots: necessitats, acció planificada, termini, objectius o activitats i resultats, entre d'altres. Aquestes serien algunes de les etapes o dels aspectes clau que han de definir qualsevol projecte. Però és moltes altres coses.

Primer, un projecte és una metodologia de treball que permet estructurar de manera coherent una intervenció o acció que pretén donar resposta a una necessitat social, tot cercant una millor identificació de la problemàtica i definició de les activitats que poden satisfer-la per tal de millorar l'impacte o els resultats. És, doncs, un filtre per observar la realitat, posicionar-se vers aquesta mitjançant uns valors i definir una actuació que retalli distàncies entre la visió de l'entitat i la realitat social, tot atenent a les necessitats d'un col·lectiu determinat.

També, a més d'aquesta dimensió estructural i d'execució de canvi social, un projecte és una eina de gestió que cerca l'eficàcia i l'eficiència orientada tant a la consecució dels objectius mitjançant la realització d'activitats diverses com a l'organització i optimització dels recursos humans, econòmics i materials.

A un nivell més metafòric, un projecte és un cicle, un procés. Les seves etapes es retroalimenten en un circuit, obert sempre a possibles canvis que puguin esdevenir-se, ja sigui tant en la situació a la qual se li vol donar resposta com als possibles actors socials. Un projecte no és lineal, és quelcom viu, donat que els resultats generats, en tant que repercussió social i aprenentatge organitzatiu, van i han d'anar més enllà del seu termini d'execució perquè generen impacte a nivell extern i intern, així com a mitjà i llarg termini.

I és que sovint es limita el projecte a una definició operacional, oblidant-se la seva dimensió més conceptual i ideològica. La forma d'obtenció de finançament i la cerca permanent d'aquest per part de les entitats no lucratives ha ajudat a contribuir a la idea que un projecte és un tràmit, un munt de paperassa burocràtica per la qual cal passar per a presentar-se a una convocatòria. Aquest plantejament, però, deixa de banda la seva essència metodològica i la seva capacitat transformadora, que converteix a la redacció del projecte en un espai per a plasmar els valors de l'entitat.

Tenint en compte tot això, una definició completa del concepte 'projecte' podria ser: És l'acció planificada i tècnica de les accions de canvi en la realitat social d'una comunitat, definint activitats a executar en un termini i amb uns recursos determinats per tal d'assolir uns objectius i uns resultats que donin resposta a les necessitats d'aquesta comunitat, que és, al seu torn, una participació activa.

La metodologia del disseny de projectes es basa en el plantejament d'una sèrie de qüestions que donaran forma, coherència i sentit al projecte: Què està succeint en la realitat en la qual es vol intervenir? Quines són les necessitats del col·lectiu sobre el qual es vol intervenir? Quines prioritats i estratègies es plantegen per la intervenció? Com, quan i amb quins recursos es durà a terme la intervenció? S'han obtingut els resultats esperats?

Cada un d'aquests interrogants es tradueix en una de les fases del projecte.

El pas previ és l'anàlisi de la realitat que envolta l'entitat. És important tenir present en tot moment el context en el qual es vol intervenir, ja que és bàsic per la concreció dels objectius que guiaran la tasca. Cal definir, doncs, a quina situació o problemàtica es vol respondre, els seus orígens, quines són les persones destinatàries i quins agents hi intervenen i com. Això anirà seguit de la detecció de les necessitats del col·lectiu. La participació d'aquest pràcticament garantirà l'èxit de la tasca.

A partir de les necessitats es podran definir els objectius, que hauran de guiar totes les decisions a prendre. Han de ser comprensibles i concrets, així com mesurables i classificats en categories (generals, específics, a llarg, mitjà i curt termini...), però també reflexionats conjuntament, fruit d'un procés democràtic.

Amb els objectius al cap, ja serà el moment de planificar la intervenció, això és, designar la metodologia i el procediment a seguir, tot identificant les tasques o activitats que s'hauran de dur a terme i el calendari. També tocarà organitzar els recursos, entenent-se això com la previsió del temps i els materials que seran necessaris per a desenvolupar les accions i elaborar un pressupost.

L'última etapa del cicle d'un projecte és l'avaluació, on les persones implicades reflexionen sobre les activitats executades i els seus resultats. L'objectiu és identificar els èxits i els errors que s'hagin pogut produir abans, durant i després de la intervenció i aprendre'n. En aquesta fase s'hauran de comparar els resultats obtinguts amb els resultats esperats, així com analitzar el projecte durant la seva execució, amb l'objectiu de garantir la seva idoneïtat i desenvolupament, essent un procés continu i permanent.

Les funcions de les persones escollides per a la representació sindical són sempre les mateixes. En primer lloc, fan una tasca d’auditoria de la transparència del centre de treball. Hauran d’assegurar-se de rebre informació sobre la situació de l’entitat o empresa, de la producció, les vendes, l’evolució de l’ocupació, les dades econòmiques...

D’altra banda, una de les seves funcions principals és la mediació entre la plantilla i la direcció del centre de treball. En aquest sentit, el comitè o la delegació haurà de tenir una còpia bàsica dels contractes de treball, les denúncies, si s’escau, i la notificació de les pròrrogues. També serà feina seva emetre els informes previs de possibles reestructuracions, reduccions de jornada, establiment de sistemes d’incentius, plans de formació...

Igual de central serà la seva tasca de vigilància del compliment de les normes laborals, la seguretat social, l’ocupació, la higiene, la seguretat, les condicions...

Així mateix, també es compten entre les funcions de la representació tasques concretes, com la de designar un o més delegats o delegades de prevenció segons el nombre de persones treballadores, que treballaran específicament en aquesta matèria.

Finalment, a causa de la natura de les seves activitats, les persones encarregades de la representació laboral hauran de tenir competències en negociació col·lectiva.

Si hi ha la voluntat de convocar eleccions per a la representació i es donen les circumstàncies descrites a l’apartat anterior, ja es podrà començar el procés. El primer pas és fer el preavís. És un document on el sindicat o les treballadores fan saber al cap, a la plantilla i a les altres persones interessades, que s’ha pres la decisió de convocar eleccions.

La redacció ha d’identificar l’empresa, el centre de treball i la data d’inici del procés electoral en què també es constituirà la mesa electoral. Aquesta data no podrà ser abans d’un mes ni després de tres mesos a partir del registre del preavís.

Per a presentar al preavís s’ha d’omplir el formulari i presentar-lo, telemàticament, a través del portal electi@, o presencialment, a l’oficina pública de registre d’actes de l’autoritat laboral pertinent dels Serveis Territorials del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies del territori on s’ubica el centre. La presentació telemàtica és obligatòria per als sindicats.

Un cop entregat el formulari, l’oficina pública publicarà al tauler d’anuncis el preavís en el següent dia hàbil.

La mesa haurà de tenir el cens laboral, que serà entregat pel cap a l’inici del procés. Amb aquesta llista s’elaborarà i es farà públic el cens electoral. Aquest registre ha de diferenciar les treballadores segons l’antiguitat: si fa més d’un any que formen part de la plantilla, estaran en un cens, i si no, en un altre.

Després de la publicació d’aquesta llista, es comunicarà el total de persones representants a escollir, a raó del nombre de treballadores. També s’indicarà si hi ha més d’un col·legi, si és un comitè.

Per al cens de les treballadores amb un contracte inferior a un any, en el total del còmput de la plantilla no compten com una entitat, sinó que depenen del total de dies treballats, de descans, festius o de vacances, en l’any anterior a l’inici del procés. 200 dies comptaran com una persona treballadora.

En el cas específic de les eleccions per a comitès d’empresa, caldrà fer un cens per cada col·legi i mesa.

La mesa fixarà el dia de la votació, que serà personal, lliure, secreta i directa, tot i que donarà l’opció del vot per correu.

Per als centres que necessitin un delegat o delegada de personal, les persones electores hauran de votar independentment a cada aspirant, com a màxim tants com llocs a cobrir.

Pel que fa als comitès, caldrà votar a una única llista formada pel mateix nombre de noms que de llocs vacants. És possible que alguna de les persones d’aquesta llista renunciïn abans de la votació. Sempre que es mantingui la llista en un 60%, això en cap cas implicarà la suspensió del procés ni de la candidatura.

Per al dia de les votacions, cada candidatura podrà nomenar una persona interventora per mesa, i la direcció podrà designar la seva pròpia representació per a la votació i el recompte.

Després de les votacions la mesa procedirà a l’escrutini i la publicació dels resultats.

Tot i les similituds, els ajuts de caire privat de les caixes compten amb algunes particularitats enfront de les subvencions públiques.

La primera a tenir en compte és que són concursos, per la qual cosa donen el finançament als millors projectes i la valoració té un grau alt d’exigència. En aquest sentit, es prioritzen projectes exclusius, innovadors i tangibles, i es valoren positivament aquells que auguren visibilitat i una viabilitat amb una data d’inici i final amb resultats mesurables.

Tanmateix, els finançaments d’obres socials compten amb uns criteris fixos i força objectius, i sempre presenten una plantilla específica que cal seguir per a la presentació, la qual cosa pot facilitar la feina. A la vegada, però dins d’aquesta fixació també entren les dates d’inici i final, a les quals cal ajustar-se, de manera que no podran presentar-s’hi projectes que se succeeixin indefinidament en el temps.

A més, aquestes convocatòries solen valorar positivament el cofinançament.

La previsió és primordial, especialment per les entitats i organitzacions més petites. Primer, és recomanable recollir tots aquells documents que se solen demanar a les convocatòries, fer una espècie d’arxiu que faciliti la feina de presentació, que ja de per si és un tràmit força feixuc, automatitzant la part més burocràtica mitjançant la planificació.

Alguns d’aquests documents que s’hauran de tenir a mà són la memòria, els estatuts de l’entitat, el pressupost anual, el NIF i el certificat de composició de la junta.

Seguint amb la dinàmica de treballar per endavant, serà molt útil comptar amb un calendari de convocatòries fixes anuals, de manera que es puguin tenir al cap aquelles ajudes que surten cada any i no tenir l’equip desprevingut. De fet, la gran majoria de convocatòries privades tendeixen a repetir les dates any rere any, i per això és recomanable prendre’s un temps per seleccionar aquelles més adients i establir un calendari.

Amb aquesta acció pràcticament es garantirà que l’entitat coneixerà la convocatòria amb temps suficient per a presentar-s’hi correctament i d’acord amb els recursos disponibles, sense arriscar-se a haver de renunciar al desenvolupament del projecte. Per trobar els finançaments, es pot optar per anar directament a la pàgina de la institució o buscar en bancs de finançaments com el de Xarxanet.

A banda de tot això un dels passos previs abans de presentar-se a aquesta mena de convocatòries és identificar quines activitats rellevants i projectes ja existents de l’entitat poden tenir ‘ganxo’ o servir d’exemple de com es desenvoluparien amb més recursos.

Les bases són un filtre fàcil i ràpid, que en gran part té a veure amb tràmits burocràtics i que sol ser una forma d’avaluació que exclou directament els projectes que no les compleixen. Una forma potser menys objectiva i de naturalesa qualitativa i gradual són els criteris d’avaluació, que també es troben, però, recollits a les bases, com ja s’ha especificat.

Són uns indicadors que assenyalen certs aspectes del projecte i de la seva definició, que les persones examinadores voldran veure reflectits en els 10 a 30 minuts que dediquin l’avaluació.

Les diferents convocatòries de caixes solen coincidir en els criteris. N’hi ha de dos grups, els referents al projecte en concret i aquells que miren cap a l’entitat, que s'exposen al següent apartat. Pel que fa al projecte, per exemple, són freqüents aquells aspectes que valoren qüestions de participació, com la col·laboració de voluntariat, la implicació de tots els agents i la promoció del treball en xarxa entre entitats.

Un altre àmbit de criteris usual és el de la viabilitat del projecte, ja sigui econòmica, garantint i plantejant propostes per a la continuïtat i sostenibilitat del projecte; tècnica, en tant que s’asseguri que es disposa dels mitjans i recursos per a desenvolupar la iniciativa; o social, en relació amb si s’adequa al col·lectiu a qui es dirigeix.

En aquest sentit, també es tindrà en compte l’efecte del projecte en les persones. Per exemple, es valoraran aspectes com l’ajustament a les necessitats i les condicions del col·lectiu beneficiari, o l’atenció a un nombre significatiu de persones a curt o mitjà termini. També qüestions com l’impacte social i la capacitat de transformació, el grau d’innovació en el territori, l’actuació o la metodologia, o la integració del projecte en marcs més amplis de desenvolupament local.

A banda de tot això, hi ha aspectes més formals, com la claredat expositiva i la coherència entre els objectius, les activitats i el pressupost del projecte, o el seu cofinançament amb altres institucions o la mateixa entitat, que també es tindran en compte en els criteris d’avaluació. També caldrà incloure en l'exposició del projecte un apartat sobre la comunicació: la seva difusió i visibilitat serà també un aspecte avaluatiu.

Hi ha alguns aspectes a tenir en compte en la redacció de projectes per a obres socials de caixes. Primer, és aconsellable no redactar un projecte només per a l’ocasió, sinó tenir-lo prèviament en ment. També cal que sigui un projecte coherent, i amb un pressupost realista. Finalment, a nivell formal, també és interessant considerar la importància del projecte.

A banda d’això, també és recomanable tenir en compte aspectes sobre la redacció mateixa del projecte i la sol·licitud. Caldrà que l’estil sigui sintètic i ordenat, així com concret, de manera que qualsevol persona pogués desenvolupar-lo amb les dades aportades. Una bona forma de garantir aquesta concreció és descriure tot allò que es pugui de forma numèrica: les dades reflectiran millor el projecte.

I és que en última instància, l’aprovació dependrà de l’entrecreuament d’aspectes com la coherència, la innovació, la visibilitat, la sostenibilitat, la creativitat... Però també de valors emergents com el treball en xarxa, la participació, el civisme, la immigració, el voluntariat... Si el projecte toca aquests temes, serà interessant recollir-ho, però fer-ho de manera precisa i conseqüent.

Finalment, i encara que sembli evident, serà important tenir sempre el cap l’activitat que fa l’entitat i les seves condicions i context. Hi ha projectes que fallen perquè intenten assolir objectius impossibles o llunyans a la seva tasca. De la mateixa manera, serà interessant conèixer la institució convocant, establir-hi relacions, per tal de conèixer quines són les seves prioritats.

Unió de Pagesos fa temps que reivindica unes millors condicions per a les persones que treballen el camp sota el crit “La pagesia diu prou!”. El febrer de 2022 van publicar aquest manifest on recullen nou demandes derivades d’una situació que, diuen, no para d’empitjorar: pujada de costos de producció, disminució dels guanys, creixent burocratització de l’activitat, discriminació per la bretxa digital que suposa la telematització de la majoria de tràmits...

A això es suma la implementació de la nova Política Agrària Comuna (PAC) de la Unió Europea, que imposa unes obligacions a la pagesia sense compensació econòmica, així com la manca d’actuacions per part de l’administració catalana per millorar les condicions de la pagesia, o la continuació d’un “model depredador de sòls agraris i paisatge en la implementació de les energies renovables”.

Per tot això algunes de les reivindicacions de la Unió de Pagesos són: legislar per a l’establiment de preus justos i equitatius per a la pagesia, frenar l’encariment dels costos de producció, modificar el Pla de la PAC a l’estat espanyol, incorporar una norma de reciprocitat amb països importadors agroalimentaris, legislar la compensació pels danys de la fauna salvatge, aturar l’especulació de l’espai agrari, simplificar la burocràcia i millorar els serveis públics rurals.

Ecologistes en Acció, en suport a les lluites pageses, va publicar el 2020 el ‘Mapa d’explotacions porcines industrials i moviments veïnals’, un interactiu que ofereix informació sobre els conflictes socials i ambientals que genera la ramaderia industrial.

És un document que l’entitat ha creat amb l’esperit de visualitzar i donar suport a les lluites contra aquest model ramader que tenen lloc a pràcticament tot l’estat espanyol i que provoquen contaminació d’aigües, despoblació i greus problemes de salut.

Ecologies en Acció vol reivindicar així la producció agrícola i ramadera a petita escala, entenent-lo com un sistema que dona suport a l’economia local i permet a les persones productores viure dignament i sense dependre de corporacions. Daniel González, portaveu de l’entitat i coordinador de Stop Ramaderia Industrial en parla així: “volem valorar el treball de les persones que es dediquen a l’agricultura i la ramaderia sostenibles i que produeixen aliments saludables”.

El mapa s’actualitza constantment, i qualsevol persona pot proposar un nou punt d’informació que després és valorat per l’equip i incorporat si s’escau.

Aquest manifest va ser escrit de forma col·laborativa per la Xarxa d’Economia Solidària (XES), el teixit d'Economia Social i Solidària (ESS) i la base social de la XES als territoris rurals el març de 2020. És un document que reflexiona i dona suport a les protestes de la pagesia, i posa sobre la taula les problemàtiques del sistema agroindustrial.

La lectura contextualitza històricament les dificultats del camp en l’anomenada ‘Revolució Verda’ del segle passat, una transformació a nivell global del model agrari en què s’implementà la mecanització de tasques, un alt consum d’aigua, adob, herbicides i pesticides, i la concentració de la terra en grans monocultius, tot amb la finalitat d’incrementar la productivitat.

Fou una revolució, diu el manifest, que “a banda d’enriquir les monstruoses multinacionals”, va resultar en gravíssimes conseqüències pel sistema agrari: “una gran pèrdua de biodiversitat agrària, el desapoderament de la pagesia, una producció petrodependent i molt contaminant, la sobreexplotació dels sistemes hídrics i els aqüífers, i l’empobriment dels sòls agrícoles”. I aquest canvi de model va ser heretat pel sistema agroindustrial actual.

Les protestes de la pagesia provenen precisament de les conseqüències d’aquesta implementació. Específicament a Catalunya, el manifest clama contra les desigualtats rurals derivades de l’augment constant dels costos de producció, provocats per l’oligopoli de la gran distribució que en controla els preus.

El manifest també declara el seu suport a les iniciatives rurals de foment del relleu generacional i canvi de model agrari, i es reafirma en la necessitat de practicar l’economia social i solidària i lluitar per la sobirania alimentària, que “proposen una transició agroecològica cap a un model agroalimentari més just i sostenible”.

Finalment, la XES demana una presa de consciència per a equilibrar les diferències entre camp i ciutat, deixant d’explotar els territoris rurals com a mers exportadors de béns i recursos per a les zones urbanes.