Dins el món associatiu circulen projectes que situen com a grups beneficiaris segments de població massa grans, que qüestionen la versemblança dels programes i la capacitat tècnica de les entitats: persones amb discapacitat, infants en risc d’exclusió social, persones migrades...
És important que l’organització faci un treball doble, un d’introspecció i un d’investigació externa, social. Caldrà primer tenir presents les possibilitats i els recursos de l’equip, i el màxim àmbit d’intervenció que pot abraçar. D’altra banda, també serà necessari fer una anàlisi del context social, però ha de ser una anàlisi exhaustiva, capaç de fragmentar els segments on se situï la problemàtica que es vol tractar.
La millor aposta per una entitat és dirigir els seus esforços a actuar a nivell microsocial, i d’aquí és ben segur que es promouran canvis a nivells més alts.
La forma més directa d’identificar la població diana és fent un seguit de preguntes, la resposta a les quals establirà un seguit de requisits que una persona ha de complir per ser part del col·lectiu diana de la intervenció. Això són les anomenades ‘variables tipològiques’.
Per exemple, per tal de delimitar el grup ‘persona migrant’, algunes preguntes que es poden fer són: Quin és el seu gènere? I la seva edat? I el seu país d’origen? En quina localitat viuen? Tenen estudis? Tenen família? Quant de temps porten residint a Catalunya? Quin nivell de comprensió de l’idioma tenen? La seva situació personal és legalitzada i normalitzada?
Un cop respostes totes les preguntes, i amb l’ajuda de les persones que formin part del segment escollit, es podrà definir exactament quines són la problemàtica, les necessitats, els interessos i les expectatives que el projecte pot treballar. D’aquesta manera, s’evitarà caure en supòsits o estereotips i es podrà contribuir a un nivell avaluable al canvi social.
La precisió en la definició dels i les beneficiàries facilitarà també la identificació dels agents implicats de forma indirecta en la problemàtica i en la possible solució, de manera que es podrà posar en pràctica una anàlisi de participació de totes les persones i institucions implicades en l’assoliment de l’objectiu general del projecte.
Un error freqüent que solen cometre les entitats és creure que són interlocutores del col·lectiu al qual destinen l’acció. Tota organització compta amb dos reguitzells independents d’objectius: aquells que té cap a si mateixa i aquells que es dirigeixen a la població diana. És possible que hi hagi punts on tots dos vessants convergeixen, però no té per què.
Així, en la definició del públic objectiu caldrà també determinar, a partir de les seves mancances, quins són els objectius de l’actuació. Es tracta doncs de compaginar dues dimensions: les necessitats de l’entitat i les dels subjectes a qui es destina el projecte.
Això no sempre és fàcil en un món com l’associatiu: el manteniment de relacions institucionals, la presència en entitats de segon nivell, la cerca de finançament, l’estructura de l’entitat... Són problemàtiques que fan que la percepció que l’equip de l’entitat té de la realitat s’allunyi de la que té el col·lectiu objecte de l’actuació.
Per tal d’evitar el desajust assenyalat a l’apartat anterior, és important establir canals de comunicació i participació respecte al grup a qui va destinat un projecte. És la millor manera d’assegurar que allò que l’entitat identifica com a necessitats i problemes de la població no sigui diferent del que determina el col·lectiu en qüestió. Això pot dur a l’èxit o al fracàs d’un projecte i a la seva sostenibilitat a llarg termini.
Les persones que formen una entitat solen estar fora del grup objectiu de l’acció, i pretendre conèixer què pensen, quins són els seus interessos, valors o creences és un error, i pot resultar inclús en l’agreujament del problema o situació, o en la reproducció de tòpics i estereotips. Per això és important fer partícip al col·lectiu en totes les fases d’un projecte, i molt especialment en les de diagnosi i disseny.
Les formes d’incloure aquesta participació són les mateixes que les del camp de la investigació social: el treball de camp, les entrevistes, els grups de discussió, la investigació-acció... Això durant les primeres fases, però, com ja s’ha indicat, tot el projecte ha de comptar amb canals de participació i validació per part del col·lectiu objecte de l’acció.
Una manera de fer-ho és cedir directament una part de la gestió del projecte a la població diana. Això permetrà fer una definició de la tasca més adequada a les seves necessitats, ja que aquestes persones podran sentir el projecte que a propi i aportar matisos i experiències enriquidores.
La participació, però, ha de ser programada, estructural, ben fundada. Una forma de fer això és la Investigació Acció Participativa (IAP), un mètode d’investigació que combina dos processos: el de conèixer i el d’actuar, cercant la implicació de la població o actors de la realitat que s’aborda.
La IAP és cinc recursos en un. Primer, és una forma d’intervenció social, en tant que cerca el desenvolupament de les capacitats de la població, la seva autonomia i l’apropiació dels seus processos. Segon, és un instrument per a aproximar-se a la realitat, perquè té en compte allò que les persones destinatàries del projecte saben, pensen i creuen. Per això és també una eina per a assolir la participació del col·lectiu beneficiari de l’acció.
En quart lloc, l’IAP és un mètode per a dissenyar i elaborar un projecte, ja que permet articular accions vers la situació o necessitats detectades des del punt de vista de les persones participants. Per últim, és una estratègia que garanteix la sostenibilitat d’un projecte, perquè la implicació en el projecte porta a la població a apropiar-se’n, esdevenint agent del canvi social i assegurant la voluntat de les persones de mantenir el projecte i els seus resultats.
L’objectiu d’aquesta metodologia és, doncs, conèixer i estimular la pràctica transformadora i el canvi social, mitjançant un procés d’apoderament de la població de la seva pròpia realitat, permetent-los afrontar la seva problemàtica amb els seus recursos i participació.
Per tal d’assolir l’objectiu esmentat, l’IAP és participatiu en totes les seves fases. S’inicia amb l’observació, moment en què les persones que duen a terme la investigació s’introdueixen a la realitat que s’estudiarà relacionant-se amb els diferents grups i persones que en formen part i participant dels seus processos.
Després els i les investigadores entren en el si de la investigació, i aquesta també és participativa. Es tracta de presentar al grup els diversos mètodes d’obtenció d’informació disponibles (entrevistes, treball de camp, grups de discussió...), tot explicant la seva lògica, eficàcia i limitacions, per a que aquest valori quin és més adequat, en funció dels recursos disponibles.
En aquesta fase també és la mateixa comunitat la que recull, sistematitza i analitza la informació extreta, de manera que el paper de les persones investigadores és més aviat de facilitador. A partir d’aquesta informació es produeix el tercer moment de l’IAP, l’acció, que implica tant la transmissió de les dades obtingudes a la resta de la comunitat com l’articulació i posada en marxa d’activitats de transformació de la realitat.
L’última fase de l’IAP és l’avaluació, on s’estima l’efectivitat de l’acció en relació amb els canvis assolits, el desenvolupament de noves actituds o la redefinició de valors i objectius del grup.
La importància d’aquest mètode d’intervenció social resideix en el fet que transforma la relació vertical i unidireccional que es pot donar entre l’entitat i el col·lectiu destinatari dels seus projectes en una relació horitzontal. És a dir, en una relació igualitària emparada pels principis democràtics, essent tant una eina com un valor.
L’empoderament és un procés mitjançant el qual les persones enforteixen les seves capacitats, confiança, visió i protagonisme com a grup social per impulsar canvis positius de les situacions que viuen. En aquest sentit, cal entendre l'empoderament com una estratègia metodològica que l'entitat realitza tant externament com internament.
Com a forma d’intervenció l’empoderament va més enllà del concepte de participació, essent un increment de la capacitat individual i col·lectiva per ser més autònom i autosuficient. És a dir, una estratègia que promou l'accés a l’ús i control dels recursos materials i simbòlics de persones i col.lectius mancats d’aquests recursos i poder.
En aquest sentit, l'empowerment aplicat al camp de la intervenció social significa una forma d’acció social que facilita la independència i llibertat dels col·lectius i persones més desafavorides (mancades de poder o capacitat decisiva), per tal de fer front als efectes col·laterals de les intervencions d’institucions públiques i entitats socials: la generació de dependència vers les ajudes.
L'empoderament és un procés que es realitza mitjançant quatre passos: l’accés a la informació, la inclusió i la participació, la rendició de comptes i la capacitat d'organització local. Tenint en compte això, abans de dissenyar un projecte d’empoderament, s’hauran de fer algunes accions.
Primer, caldrà realitzar una anàlisi de les dinàmiques i relacions socioeconòmiques que generen vulnerabilitat i falta de poder, per tal d'identificar les necessitats i expectatives dels individus. Després, serà necessari formular tant objectius materials com simbòlics, sensibilització i reivindicació de drets. I tot això escoltant sempre les persones amb i per a què es treballa, i donar a aquestes el protagonisme.
I és que l'empoderament no és un bé a donar, sinó un procés dinàmic del qual la mateixa gent és protagonista mitjançant els seus propis esforços individuals i col·lectius. D’aquí que fer un projecte d’aquesta mena sigui complex i generi dificultats. És difícil que una entitat jerarquitzada pugui resoldre els obstacles que de segur es presentaran. Així, cal que abans de tot l’entitat assumeixi processos de gestió horitzontals.
