Projectes

El ‘govern’ és el primer element del concepte ‘governança democràtica’, i fa referència al desenvolupament de la presa de decisions i la seva implementació.

En una entitat, les decisions que s’han de prendre a nivell estructural s’agrupen en tres grups: globals, d’objectius i de treball. Les decisions globals, primerament, fan referència a debats sobre la identitat de l’entitat (finalitats, principis, valors...), els estatus o la normativa, l’elecció dels òrgans de govern i l’aprovació de comptes. Sobre els objectius de les entitats, cal prendre decisions sobre l’estratègia (futur de l’entitat, visió compartida...) i el pla de gestió i de pressupost (ingressos, costos, resultats...).

Finalment, l’últim àmbit de decisió a les entitats és el de treball, que introdueix reflexions sobre l’estructura organitzativa (equips de treball, coordinació...), l’autonomia dels equips (autoorganització...) i l’autoregulació de les persones.

En tots aquests àmbits, l’acció de govern i, per tant, de presa de decisions, té un marge d’actuació de mida variable. Per a aspectes formals com els estatuts, els òrgans de govern o els comptes, l’acció de govern s’emmarca en unes qüestions predefinides formalment en el moment de la institució de l’entitat. En canvi, hi ha altres aspectes, anomenats ‘aspectes culturals’, on la governança de les entitats té molt de marge d’acció i decisió, ja que es construeixen en cada organització.

Partint de les definicions exposades als dos apartats anteriors, la governança democràtica és un marc de govern en què l’entitat incorpora les diferents veus implicades en la presa de decisions, resultant en uns processos i normes que apoderen totes les persones de manera transversal.

Així, la governança democràtica dona poder als diferents grups que estan més o menys implicats en una entitat per a que tinguin veu en les decisions que, inevitablement, els apel·len. Totes aquestes veus, al seu torn, exerciran el seu poder en l’horitzó del bé comú.

En aquest sentit, es parlarà de governança democràtica quan: es considerin primerament els objectius del grup, es cooperi en la definició d’objectius, es respecti el pla de treball col·lectiu, s’aporti el coneixement de tothom, s’assumeixin responsabilitats concretes que derivin dels acords col·lectius, es considerin tots els punts de vista, i es preparin les reunions i trobades per tal d’impulsar aquestes actituds.

En resum, aquest marc de governança s’estructura en la codecisió i la co-construcció, un espai on cap veu és ignorada, però cap veu s’imposa sobre les demés. Es tracta, com ja s’ha assenyalat, d’un principi que garanteix una millora en el funcionament de l’entitat, perquè quan una veu es manifesta i sent que aporta coses, s’implica més en l’organització, i d’aquí es camina fàcilment cap a una millora dels resultats.

La governança democràtica està formada per dos estadis o dimensions, la participació i la decisió, que es definiran de manera detallada als dos apartats següents.

L’acte de decidir és el pas definitiu de la governança democràtica, l’acció de prendre part activa en els acords que defineixen l’entitat i el seu funcionament. Es tracta d’un aspecte que, a més, té un caràcter que camina cap a la transcendència, i és que si bé s’inicia en una expressió individual de la veu, es tracta d’una onada que, a través de la influència en l’equip i, a partir d’ell, en el servei i l’organització, es projecta inevitablement a l’exterior de l’entitat cap a la comunitat on es desenvolupa la tasca o inclús més enllà.

De fet, cal escoltar les veus individuals però considerant-les de forma col·lectiva amb les agrupacions naturals, que poden tenir un pes relatiu que variarà segons la idiosincràsia de l’entitat.

La governança democràtica a les entitats només tindrà lloc si cadascuna de les parts implicades en l’entitat són escoltades i orientades cap a un bé comú. En aquest context, la veu de les persones ateses és clau, tant per enfortir l’organització com per beneficiar-les a elles mateixes.

De fet, la participació de les persones usuàries ajudarà l’entitat a desenvolupar la seva tasca d’una manera molt positiva per les primeres. La participació no només donarà un impuls a l’apoderament i l’autonomia de les persones ateses i el seu sentit de pertinença, fent-se seva la identitat de l’organització, i fent-les part del canvi. També facilitarà a l’entitat fer un disseny dels seus programes i serveis que realment s’adapti a les realitats que enfronten, però sense caure en el paternalisme. A més, podran fer això incorporant noves perspectives sorgides de les persones que atenen que els permetran innovar en els seus programes.

Cada organització és diferent, i depenent del col·lectiu que atén i les necessitats d’aquest, les possibilitats i modalitats de la participació poden variar. Tanmateix, hi ha unes pautes que es poden seguir en tots els casos per a dissenyar la participació de les persones voluntàries.

El primer pas és constructiu, i consisteix en alinear la voluntat de l’organització cap a la governança democràtica. Això és important perquè la participació no servirà de res si no es tendeix globalment i de manera transversal cap a una cultura organitzativa on les persones estiguin al centre de la presa de decisions.

La següent fase és crear un equip que tingui el rol de gestionar la participació que reflecteixi aquesta transversalitat. Això vol dir que haurà d’estar format per persones de tots els grups implicats en l’entitat, entre elles, una o més persones usuàries.

Seguidament, caldrà analitzar el punt de partida, definint els objectius i les necessitats reals de les persones ateses, i decidint les modalitats de participació, els rols, les responsabilitats... Es recomana partir dels aspectes que s’exposen a l’apartat ‘Aspectes bàsics’ d’aquest recurs.

L’últim pas de la definició de la participació de les persones usuàries és planificar l’estratègia per a arribar a la participació real, aterrant totes les decisions en un full de ruta que s’haurà de seguir al detall. Això vol dir, primer, fixar els mitjans per a que les persones puguin accedir a la informació necessària per a la participació i la presa de decisions. Alhora, també implica empoderar les persones ateses sense paternalismes en la línia dels valors de l’organització. Per últim, també s’hauran d’oferir els canals i les formes per a fer les aportacions.

L’administració pública utilitza el concepte ‘participació digital’ per a denominar la implicació d’agents diversos en la formulació de polítiques i serveis mitjançant les TIC. Aquest és també l’objectiu d’impulsar la participació digital al tercer sector, dedicant-la a donar un espai on totes les veus puguin contribuir en qüestions de gestió de l’entitat com el disseny i desenvolupament de projectes o l’execució de l’acció.

La participació digital comporta alguns avantatges respecte a la física: l’estalvi de temps i recursos, un abast més gran que pot acostar l’entitat a nous públics, el desenvolupament de formes de participació més flexibles i descentralitzades, la potenciació de la conciliació i el benestar laboral i una major capacitat d’obtenció i aportació d’informació.

El primer pas de la definició d’una estratègia de participació digital és la definició d’objectius d’aquesta participació. Per què es demana la participació? Què es vol saber? La decisió primària ha de ser si es busca que les persones facin aportacions sobre un tema concret o contribueixi a la presa d’una decisió.

A partir d’aquí ja es podrà decidir la metodologia per a aquesta participació. Per a fer aportacions, caldrà establir metodologies de recollida d’opinions i valoracions, o potser per a fer propostes i generar noves idees. D’altra banda, per a que les persones puguin prendre decisions sobre una temàtica concreta caldrà orientar els espais participatius a potenciar el debat i la deliberació (oferint informació i valorant adequadament totes les opcions) o a canalitzar la presa d’una decisió final.

L’últim pas és identificar i posar en marxa les eines digitals que poden oferir una resposta més adequada als resultats que es volen aconseguir. Algunes de les eines que es poden fer servir s’esmenten a l’apartat següent.

La participació digital és molt útil per a facilitar els processos i fer-los més eficaços. Tanmateix, és cert que tenen algunes limitacions. La més clara és la bretxa digital, que significa que hi ha entitats que hauran d’oferir alternatives de participació analògica si volen que els seus processos siguin veritablement democràtics, especialment pel que fa a les persones usuàries. En relació amb això, també caldrà respectar el dret de les persones treballadores a la desconnexió digital.

A més, és important tenir en compte que les eines digitals són les plataformes o els mitjans, però que organitzar una estratègia de participació és molt més que escollir una eina. Caldrà complementar-la amb una dinamització de persones que sàpiguen del tema, i fer una bona definició dels objectius. També serà primordial fer una combinació d’eines: difícilment una única plataforma cobrirà totes les necessitats de la participació.

Finalment, serà important que, tot i aprofitar els avantatges del món digital, no es perdin de vista les virtuts del format presencial.

En l’àmbit sanitari, es defineixen tres models de voluntariat: el propi, l’extern i el mixt. El primer fa referència a un voluntariat que penja d’una associació o fundació que es vincula al centre de salut. A l’altre extrem hi ha el model de voluntariat extern, que fa referència al voluntariat que resulta d’un conveni entre una entitat de voluntariat externa i un centre de salut on aquesta farà la seva tasca.

Per últim, hi ha el model de voluntariat mixt, que combina les dues modalitats anteriors amb equips de voluntariat tant d’organitzacions vinculades al centre com externes.

La fase de selecció consisteix majoritàriament en una entrevista que resulta o en la incorporació de la persona o en la desestimació de la candidatura. És un procés, però, on la persona voluntària també escull si vol o no implicar-se en l’entitat, per la qual cosa és un moment de coneixement i valoració mútua.

Per a fer la selecció, cal que tant l’entitat com el centre de salut estableixin uns paràmetres. Una de les preguntes que s’han de fer és quins perfils necessiten a l’equip, i quins aspectes han de ser homogenis i heterogenis. Per exemple, pot ser que interessi comptar amb persones de procedències culturals diverses, sobretot si aquest és també el context del centre. O és possible que calgui que tot el voluntariat compti amb certes competències, com per exemple habilitats digitals, unes capacitats que van ser molt necessàries durant la pandèmia.

També caldrà establir si les persones voluntàries poden ser o no treballadores del centre o haver-ho sigut. Això és important perquè s’hauran de definir molt bé els rols per evitar encavalcaments de tasques, i el voluntariat mai ha d’assumir la feina del personal remunerat del centre.

Un altre tema a tenir en compte és que algunes de les tasques de voluntariat als centres de salut demanen certes condicions físiques o mentals. És per això que l’entrevista pot ser un bon moment per preguntar, sempre amb respecte i només si és absolutament necessari, si la persona es podria trobar amb alguna dificultat per a desenvolupar determinades accions. Sempre s’haurà d’especificar el perquè de la pregunta, i, en cas d’obtenir una resposta afirmativa, es buscaran tasques adients per a ella i se li explicarà.

Després de l’acollida ve la fase d’incorporació, el moment en què l’èxit de la comunicació entre els diferents agents implicats en la col·laboració es fa evident o no. Per valorar-ho, és aconsellable organitzar una reunió amb les persones voluntàries i les referents de voluntariat de l’entitat i del centre.

Seguidament, caldrà fer una sessió de presentació del nou equip de voluntariat a totes les persones assalariades, explicant-los a aquests les activitats que duran a terme les persones voluntàries i a les últimes quines són les normes de la seva acció. En tot moment es tractarà de posar les persones ateses al centre, entenent el seu benestar com l’objectiu de la col·laboració.

S’aconsella que en el moment de la incorporació s’introdueixi un calendari compartit entre l’entitat que gestiona el voluntariat i el centre.

En tots els programes de voluntariat cal una figura referent que faci un seguiment de les persones que col·laboren durant tota la durada del voluntariat. És un aspecte necessari per a enfortir el compromís i la responsabilitat de la persona, tot establint una conversa constant que permeti identificar i ajustar les motivacions de la seva tasca.

L’acompanyament, a més, és especialment necessari al voluntariat sanitari perquè s’hi poden donar situacions de frustració, on la persona sent que no pot ajudar tant com voldria. En aquests casos, cal que la persona responsable actualitzi la seva situació per tal que continuï sentint-se part activa del programa. És un seguiment que hauran de fer alhora els centres de salut i l’entitat, però l’equilibri pot fluctuar depenent de les seves respectives realitats: per exemple, si l’entitat és petita, l’acompanyament per part del centre haurà de ser més gran.

Una de les eines per a dur a terme aquest acompanyament és l’anomenada avaluació ‘in itinere’, que ve a ser un formulari amb uns indicadors bàsics establerts conjuntament entre tots els agents implicats. L’enquesta resultant l’hauran de respondre el voluntariat, l’entitat, el centre de salut i les persones ateses.

Una altra eina útil són, evidentment, les reunions. És aconsellable que s’organitzin trobades periòdiques entre les persones responsables del voluntariat i representants del centre de salut i de l’entitat. Si s’escau, també seria recomanable incloure algunes persones voluntàries en aquestes reunions.

L’Objecció Fiscal (OF) o objecció de consciència a les despeses militars, és la negació activa a col·laborar amb l’Estat per al manteniment econòmic de l’estructura militar. Es considera un acte de desobediència civil activa que es duu a terme en el moment de fer la declaració de la renda.

Alhora, aquesta objecció es tradueix en un acte d’intercanvi en què es nega a hisenda una part de l’impost sobre la renda per a destinar-la al desenvolupament social solidari mitjançant la seva entrega a una entitat escollida per la persona declarant.

Ja fa una dècada que SIOF impulsa campanyes d’objecció fiscal, donant suport a col·lectius i organitzacions com Metges sense Fronteres o Entrepobles. Als apartats següents es detallen els passos que cal seguir per a fer la declaració de la renda en objecció fiscal.

Un cop s’ha fet la declaració, l’import de l’objecció ha de ser entregat a alguna entitat (social, de promoció dels drets humans, pacifista, solidària...) o al mateix projecte anual de SIOF. Cal fer això mitjançant un ingrés sota el concepte 'ingrés provinent de l’objecció fiscal 2023'. Un cop fet, serà primordial guardar el comprovant facilitat per l’entitat bancària, ja que s’haurà d’entregar al registre d’hisenda.

L’últim pas que esmenta el SIOF és comunicar-ho al seu servei. L’objectiu d’això és donar una projecció social a la campanya, així com coordinar totes les persones objectores introduint les seves dades en un cens. El SIOF fa una enquesta anual amb aquest recompte que els permet fer un informe sobre l’abast de la campanya i fer el seguiment de totes les accions que fa Hisenda en rebre les objeccions.

La comunicació es pot fer per correu electrònic (a obfiscal@pangea.org), a la seva web o per correu ordinari (c/Bisbe Laguarda, 4, 08001 Barcelona). En aquestes comunicacions caldrà esmentar el nom, l’adreça, la quantitat objectada i la destinació escollida per a aquesta quantitat.

Finalment, el SIOF també demana que s’ompli el cens d’objector/a fiscal, un formulari que facilitarà a l’entitat la tasca estadística sobre l’evolució de l’objecció fiscal a Catalunya.

El primer lloc on poden buscar les entitats, i el primer per a les entitats d’abast local, són les pàgines web dels ajuntaments de les localitats on duen a terme l’acció. En aquests casos, es publiquen subvencions que donen suport a activitats d’associacions que pertanyen o fan activitats en aquell municipi.

Els anuncis publicats en aquestes plataformes especifiquen els terminis de presentació, i generalment només es pot presentar una sol·licitud per convocatòria, sempre telemàticament.

A continuació es recullen les seccions de subvencions d’alguns ajuntaments de Catalunya:

• Buscador de subvencions per temàtica de l’Ajuntament de Barcelona
• Àrea d’entitats de l’Ajuntament de Mataró
• Taulell de convocatòries de l’Ajuntament de Tarragona
• Cercador de tràmits de l’Ajuntament de Reus
• Subvencions i ajuts de l’Ajuntament de Girona
• Seu electrònica de l’Ajuntament de Lleida
• Subvencions i ajuts de l’Ajuntament de Vic
• Tauler d’anuncis de l’Ajuntament de Sort
• Subvencions i ajuts de l’Ajuntament d’Olot

La majoria d’espais electrònics de subvencions dels ajuntaments es poden trobar per intrernet buscant la paraula ‘subvencions’ i el nom de la localitat al motor de cerca.

La Generalitat de Catalunya publica, cada primer trimestre, les convocatòries anuals. Aquestes es poden consultar a la seva pàgina web de subvencions i ajuts o al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC), pitjant el dia d’interès i cercant a les seccions ‘Disposicions generals’, ‘Altres disposicions’ o ‘Anuncis’.

Els formularis per a la sol·licitud de les subvencions es poden trobar a l’apartat de tràmits de la web de la Generalitat.

És recomanable per totes les entitats tenir també presents les subvencions europees, encara que no treballin en un abast tan ampli, ja que sovint aquestes ajudes també es destinen a projectes més localitzats.

Per cercar subvencions europees, es pot optar per anar directament al Cercador de convocatòries de finançament per temes de la Comissió Europea, on les entitats poden buscar finançaments pitjant a les seccions de les temàtiques en les quals treballen.

També hi ha l’opció de consultar el Taulell de convocatòries europees de la Generalitat de Catalunya, on diàriament es publiquen subvencions per a accions a fora de l’estat espanyol.

Tota persona, física, jurídica o privada, pot ser sòcia d’una cooperativa, sigui aquesta de primer o de segon grau. També s’admetran, per norma general, les comunitats de béns i les herències jacents en el cas de sòcies col·laboradores.

A més, les cooperatives de segon grau també poden incorporar cooperatives de primer grau i persones empresàries individuals.

El procés d’admissió de les persones sòcies s’ha de trobar establert als estatus socials de la cooperativa, així com els requisits d’aquesta admissió, on cal incloure la conformitat amb l’activitat, l’objecte social i altres elements definitoris de l’entitat.

El primer pas per a que una persona sigui admesa com a sòcia d’una cooperativa és que aquesta faci una formulació escrita al consell rector, que aquest ha de resoldre en un termini de tres mesos i comunicar-ne el resultat també per escrit a la persona interessada. Per a denegar l’admissió cal tenir uns motius objectius, és a dir, legals, basats en els estatus socials o d’impossibilitat tècnica, accidental o estructural (econòmica, organitzativa o tecnològica). En tots els casos, la persona sol·licitant podrà interposar un recurs si no està d’acord amb la decisió.

Si l’admissió és acceptada, la persona sòcia no entrarà a formar part oficialment de la cooperativa fins que hagi fet la subscripció i el desemborsament de les aportacions i la quota d’ingrés.

Un cop acceptada, la persona sòcia podrà agafar diferents formes: comuna, de treball, col·laboradora i temporal. Els detalls de cadascun d’aquests formats s’exposen als quatre apartats següents.

Les persones sòcies també poden ser col·laboradores de la cooperativa, que són persones que, sense ser treballadores ni dur a terme l’activitat objecte de l’entitat, col·laboren d’alguna manera amb la seva consecució (amb activitats auxiliars, secundàries o complementàries o a través d’aportació de capital). Les diferents modalitats de col·laboracions s’exposaran als estatus socials, junt amb els criteris per a una participació equitativa.

Els drets de les sòcies col·laboradores poden incloure el vot i el fet de formar part dels òrgans socials, però els estatus poden establir que això no sigui així. D’altra banda, en cap cas poden ser titulars de la presidència del consell rector.

Pel que fa a l’aportació de capital, les que facin les sòcies col·laboradores es comptabilitzaran separadament de la resta de sòcies, i en el cas que la seva única vinculació amb la cooperativa impliqui l’aportació de capital podran percebre, tot i que no necessàriament, un interès pactat als estatuts, així com la distribució dels excedents, però també poden haver d’assumir les pèrdues.

Les altres modalitats de soci podran, si així ho disposen els estatus, passar a tenir la condició de col·laboració si deixen de poder dur a terme l’activitat cooperativitzada.

Així com a les ocupacions laborals regulars, les persones sòcies que desenvolupen tasques a les cooperatives poden disposar de situacions d’excedència si així ho indiquen els estatus de l’entitat. Per a fer-ho, la persona interessada ha d’expressar la petició formalment. Si no es disposa d’aquesta condició, hi ha l’opció de passar a ser sòcia col·laboradora temporalment.

Pel que fa a les obligacions i drets de les persones sòcies en excedència, en cap cas podran ser membres dels òrgans rectors de l’entitat ni tenir un retorn cooperatiu ni vot a l’assemblea general, on sí que tenen, tot i això, dret de veu.

Segons la llei, totes les persones sòcies d’una cooperativa tenen una sèrie de drets. Són: participar en la realització de l’objecte cooperatiu, escollir els càrrecs dels òrgans i ésser escollides, participar amb veu i vot als acords de l’assemblea general, sol·licitar informació sobre les qüestions afectin els seus interessos, participar en els excedents, percebre el reemborsament de la seva aportació regularitzada en cas de baixa o liquidació de la cooperativa, i exercir els drets que estableixin les normes legals i els estatus.

Els drets de la persona sòcia només es podran suspendre temporalment si així ho expressen els estatuts socials, com una sanció o mesura cautelar, en els següents casos: que no estigui al corrent de les obligacions econòmiques, que no participi en les activitats cooperativitzades, o que deixi de complir els requisits exigits per a tenir la condició de sòcia.

Una de les accions que les administracions públiques de tot el món estan duent a terme pel que fa a la IA és treballar per la seva implementació en la millora de l’eficàcia en els seus propis processos. Tanmateix, atès el fet que una de les tasques principals de les administracions és la protecció social, l’aplicació de la IA en aquest àmbit demana d’una prudència especial, perquè l’impacte en la ciutadania és molt gran.

Actualment, la tecnologia que més fan servir les administracions públiques és la decisió automatitzada (ADMS). Es tracta d’uns sistemes que utilitzen els algoritmes i grans quantitats de dades per a automatitzar certs processos i que, en alguns casos, ho fan mitjançant la IA.

Els algoritmes venen a ser seqüències d’instruccions o passos per a aconseguir uns resultats específics, i tenen el seu màxim exponent a les xarxes socials, on s’utilitzen per a recomanar contingut a les persones usuàries. Són eines que poden tendir fàcilment a contribuir als biaixos socials, i és per això que cal conèixer-ne l’aplicació.

Segons l’informe, a nivell europeu, la gran majoria dels algoritmes s’introdueixen en l’àmbit nacional (un 54,1%), mentre que una part més petita es dedica a l’àmbit local (un 26,7%) i un percentatge més ínfim al nivell regional (10,1%) i transnacional (9,2%).

A Espanya, concretament, s’utilitzen i estan en desenvolupament o en prova pilot en les administracions públiques un total de 34 algoritmes, situant-se el país en el sisè lloc de països de la Unió Europea que implementen algoritmes en el sector públic, per sota de França (37), Alemanya (39), Estònia (50), Portugal (60), Itàlia (63) i els Països baixos (116).

El primer risc que l’informe identifica és la manca de rendició de comptes, transparència i explicabilitat dels algoritmes que impulsen la IA a l’administració pública. Això fa referència a les dificultats amb les quals es topa la ciutadania per a entendre el funcionament del mecanisme. Aquesta és una de les qüestions que es discuteixen per a l’elaboració de legislació sobre la IA, i una de les principals fonts de preocupació i lluita de les entitats tecnològiques. El clam és, en aquest cas, que les persones que utilitzen els serveis públics han d’entendre com s’ha arribat al resultat. Aquesta és l’única manera de garantir els drets socials de la ciutadania, tot posant la IA al servei del bé comú.

Un altre risc comprovat de l’aplicació de la IA a l’administració pública és la reproducció i amplificació de biaixos i discriminacions. Aquesta problemàtica sorgeix a la fase de creació del programari, quan les dades introduïdes són falses o insuficients.

Un últim risc important que assenyala l’informe és la manca de seguretat i privacitat de la informació utilitzada, quelcom altament preocupant si es té en compte que la informació que fan anar les administracions sol ser molt sensible.

El resultat de la consecució d’aquests riscos és l’afectació directa en l’aplicació de les polítiques públiques, en tant que perpetuen les desigualtats i disminueixen molt l’eficàcia de les iniciatives i el mateix funcionament de les administracions i, amb ella, la confiança de la població.

Previ a iniciar els tràmits per a constituir formalment una cooperativa, cal que l’equip fundador es reuneixi i posi sobre la taula els aspectes fonamentals de la futura entitat. S’hauran de plantejar qüestions com la seva finalitat i objecte, la viabilitat econòmica, el grau d’incidència en el territori, les pràctiques que es duran a terme, la sostenibilitat del projecte, l’equip humà necessari i al qual aspirar... Serà important tenir resposta a aquestes preguntes abans d’iniciar qualsevol tramitació, perquè serà necessari especificar-les en algunes documentacions.

També serà essencial buscar un espai que, si bé no cal que sigui la seu definitiva, sí que pugui servir per a dur a terme les diferents reunions i altres tasques de constitució de l’entitat.

El següent pas, i el primer de la formalització de la cooperativa, és sol·licitar-ne el nom mitjançant el formulari de reserva inicial de denominació social de cooperativa del Canal Empresa de la Generalitat. Es recomana incloure per ordre de preferència més d’un nom. Hi hauran de constar les dades d’una de les persones fundadores, i es podrà comprovar si no hi ha cap altra entitat amb la mateixa denominació al Servei de Registre de Cooperatives i Societats Laborals. Això és important perquè, en cas d’existir una entitat amb el mateix nom, no s’emetrà la certificació. També caldrà incloure l’afegit SCCL o SCOOPL al darrere.

Un cop fet el tràmit, el Registre Central emetrà la resolució i, en cas que sigui favorable, el certificat de la denominació, en el termini màxim d’un mes.

La primera acció que l’equip de la nova cooperativa haurà de fer és celebrar l’assemblea constitutiva. Es tracta d’una reunió de totes les persones sòcies on s’haurà d’arribar a una sèrie d’acords fonamentals per a l’establiment de la gestió de l’entitat: declaració de la voluntat constitutiva, designació de les persones representants per a les tramitacions futures, nomenament del primer consell rector i aprovació dels estatuts socials. Això últim, els estatuts socials, pot ser redactat prèviament o dedicar una part de l’assemblea a fer-ho.

En tot cas, els estatuts hauran de recollir les normes i trets principals del funcionament de la cooperativa. Són: denominació de la societat, domicili social, objecte social, àmbit territorial de l’activitat, tipus de persones sòcies, requisits d’admissió, drets i obligacions de les persones membres, normes de disciplina social, capital social mínim i determinació de l’aportació obligatòria mínima inicial dels diferents tipus de persones sòcies, regulació del dret de reemborsament, mòduls d’equivalència per a una participació equilibrada i equitativa en obligacions i drets socials, criteris d’aplicació de resultats i beneficis, format i termini de l’assemblea general, estructura i nomenament dels òrgans socials d’administració de caràcter obligatori.

Un cop finalitzada l’assemblea constitutiva, on s’han acordat aquests estatus, caldrà que totes les persones sòcies constituents signin l’escriptura pública de constitució davant del notariat. Aquesta escriptura haurà d’incloure l’acta de l’assemblea constituent firmada, la certificació de la denominació social i el certificat acreditatiu de les aportacions de les persones sòcies al capital social de la cooperativa.

Les cooperatives estan exemptes del pagament de l’impost de transmissions patrimonials (ITP) i dels actes jurídics documentals (AJD), però han de sol·licitar aquesta exempció a l’Oficina Liquidadora del Departament de la Vicepresidència, Economia i Hisenda. Per a això caldrà presentar l’original i una còpia de l’escriptura de constitució, el model 600 introduint el codi 215 al quadre ‘Exempt o subjecte modificat’ i el NIF.

Per tal de poder iniciar l’activitat econòmica de la cooperativa recentment formalitzada, cal que aquesta sigui donada d’alta a l’Impost d’Activitats Econòmiques. Per fer-ho, caldrà presentar la declaració d’alta a Hisenda o a l’ajuntament del municipi de l’activitat. És important apuntar que, a hores d’ara, les entitats que inicien l’activitat i les que tenen un volum d’operacions inferior a 1 milió d’euros a l’any, estan eximides del pagament dels dos primers períodes impositius, i que les cooperatives tenen una bonificació del 95% de la quota.

Igualment, caldrà que la cooperativa estigui donada d’alta a la Seguretat Social, de manera que li serà atorgat un codi de compte de cotització (CCC). Serà en aquest compte que tant les persones sòcies treballadores com de treball s’hauran de donar d’alta a la Seguretat Social. A més, si l’entitat opta pel Règim Especial de Treballadors Autònoms, les persones sòcies treballadores també hauran d’adscriure’s al règim d’autònoms.