Com organitzar 'sessions de proximitat', una iniciativa del Pacte Nacional per la Llengua

Imatge principal a portada: 
Aquestes sessions ofereixen un espai de debat i participació ciutadana. Font: gencat.cat
Autor/a: 
Maria Bombardó Soro
Resum: 

Les sessions de proximitat poden ser organitzades per les entitats i tenen l’objectiu de generar propostes d’ús i actualització de la llengua catalana en el marc del Pacte Nacional per la Llengua.

Una sessió de proximitat és un espai de trobada ciutadana on les persones participants poden debatre i proposar accions, projectes i d’altres activitats en relació amb el futur de la llengua catalana. Es tracta d’una iniciativa en el marc participatiu del Pacte Nacional per la Llengua 2022, un projecte del govern per incentivar l’actualització del català i de les seves eines, a partir d’aplegar el màxim nombre de veus de la població.

Imatges secundàries: 
Aquestes sessions ofereixen un espai de debat i participació ciutadana. Font: gencat.cat
Subtitols: 
Informar-se
Organitzar la sessió
Temàtiques, reptes i propostes
Programació
Difusió
L’entitat és la dinamitzadora
Formulari de proposta
Continguts: 

El primer pas abans de començar ni tan sols a pensar en l’organització d’una sessió de proximitat és plantejar-se què se sap en el si de l’entitat sobre la situació del català, sobretot en l’àmbit al voltant del qual girarà el debat. A l’informe ‘Un marc sociolingüístic igualitari per la llengua catalana’, també fruit del Pacte Nacional per la Llengua, es poden trobar tota mena de dades en relació amb això. Des de la situació demogràfica fins al món digital, passant pel marc jurídic.

Aquest pas servirà a l’entitat organitzadora en la definició de la sessió, donant-li eines per a la selecció dels àmbits temàtics que li interessin i per al plantejament detallat del debat i la dinamització.

Com amb tots els actes d’aquest caire, cal fer una organització prèvia molt exhaustiva de les sessions de proximitat i la seva logística. El primer és decidir el dia i el lloc o la virtualitat. En relació amb això també s’ha de decidir quins seran els col·lectius participants, i definir els horaris en funció de la seva disponibilitat.

En aquest estadi també és interessant decidir quina serà la durada de la sessió, que mai hauria de superar les dues hores i dos quarts, així com l’àrea temàtica sobre la qual es debatrà.

En aquest sentit, és aconsellable que les sessions se centrin en un únic tema o eix temàtic. Aquí l’entitat o grup organitzador ha d’emmarcar el debat en alguna de les dotze propostes incloses a les guies del Pacte Nacional per la Llengua: administracions públiques, món educatiu i de recerca, cohesió social i acolliment, món de la cultura, món audiovisual i mitjans de comunicació, món digital i tecnologies de la llengua, món socioeconòmic i laboral, salut i atenció sociosanitària, lleure, esport i món associatiu, relacions entre els territoris de llengua catalana, àmbit estatal, europeu i internacional, i qualitat de la llengua.

Dins d’aquests eixos, les persones dinamitzadores podran organitzar la sessió de forma totalment flexible, però es recomana que es plantegi l’acte qüestionant-se quins reptes cal abordar, quins obstacles té avui el català en l’àmbit escollit. Com a resultat d’aquest debat, hauran de sortir propostes de possibles solucions, així que el repte escollit s’ha de poder definir de forma senzilla.

La qüestió dels eixos és important perquè quan s’hagi decidit el dia, l’hora i l’àmbit temàtic, l’entitat haurà de programar la sessió a l’agenda del procés participatiu a través d’un formulari, que haurà de ser omplert per cada eix escollit. Per fer aquesta programació l’entitat haurà de marcar “sí” al camp “l’activitat proposada és una sessió de proximitat”, i un cop s’hagi enviat rebrà un codi d’autentificació que s’haurà d’entrar quan, un cop acabada la sessió, s’enviï la proposta en un altre formulari.

Si així es demana, el govern farà difusió de les sessions de proximitat que hagin estat pujades a l’agenda. A part d’això, l’entitat organitzadora hauria de fer una crida per la seva banda, per exemple per xarxes socials. Per fer això, les associacions i grups disposen de diversos recursos digitals i gràfics a la pàgina del Pacte Nacional, així com materials de consulta que també haurien d’acompanyar aquesta difusió.

Ja durant la sessió de proximitat, el paper de l’entitat és el de facilitar el debat, dinamitzar l’acte, per tal d’assegurar un ordre. Per fer això, ha de tenir una posició neutral, facilitar els materials necessaris, tenir cura del compliment dels temps de la sessió i les intervencions, vetllar perquè totes les veus siguin escoltades, motivar la formulació de propostes, recollir-les i trametre-les al formulari final.

Així, l’associació serà l’encarregada d’estructurar tot l’acte. Aquest, s’iniciarà amb una introducció del funcionament de la sessió i la informació disponible sobre la temàtica, així com una explicació dels reptes i preguntes que s’hauran definit prèviament i que han de servir d’orientació. Això facilitarà la definició de propostes durant el debat, en el qual l’entitat farà la moderació. Cap al final de la sessió, també tindrà el rol de resumir els punts i arguments i, entre totes les participants, es consensuarà com a mínim una proposta que pugui solucionar els reptes exposats.

Això últim serà el que l’entitat haurà d’entrar a la ja assenyalada ‘proposta’, on podrà entrar introduint el codi d’autenticació que va rebre en el moment d’enviar la programació a l’agenda del procés participatiu. Aquest estadi és la raó de ser de les sessions de proximitat, i canalitzen el seu objectiu final: oferir propostes que puguin ser avaluades i incorporades al Pacte Nacional per la Llengua.

field_vote: 

Com fer un acte de presentació

Imatge principal a portada: 
Un acte de presentació d’un projecte ha de ser creatiu i estar ben estructurat.  Font: Pixabay
Autor/a: 
Maria Bombardó Soro
Resum: 

Les entitats poden buscar suport per les seves accions, programes o projectes fent-ne presentacions prèvies, exposant els seus objectius i metodologia.

Una de les parts essencials en l’arrencada d’un nou projecte, tasca o investigació a les entitats és la seva presentació al públic. I això té moltes similituds amb la presentació d’un producte en una empresa, i l’objectiu és quasi el mateix. En un esdeveniment de presentació, les entitats i associacions han d’exposar detalladament l’activitat o tasca que duran a terme, el marc del projecte, posant el focus en trobar finançament i donar-se a conèixer.

Imatges secundàries: 
Un acte de presentació d’un projecte ha de ser creatiu i estar ben estructurat.  Font: Pixabay
Subtitols: 
Definir els objectius i el pressupost
Quan, qui, on
Enviament d’invitacions
Esmorzar, dinar, sopar...?
Una presentació estructurada i creativa
Decoració i recordatori
Difusió posterior
Continguts: 

Com amb tot, el primer pas del plantejament d’un acte de presentació en una entitat és tenir clars els objectius. Això és clau per poder definir detalladament el tipus de jornada, així com d’altres qüestions organitzatives com el nombre d’assistents i el pressupost. Així, s’haurà de tenir clar la raó de ser de l’esdeveniment, les prioritats i les qüestions més secundàries, ja que no està de més aprofitar la presentació per ensenyar els resultats d’altres projectes i accions.

En aquest primer estadi també és necessari qüestionar-se pel finançament de l’esdeveniment. Quins mínims i quins màxims poden anar destinats a aquest esdeveniment? De quina partida sortiran aquests diners? Respondre a aquestes preguntes ha de ser prioritari, ja que definirà tots els altres factors de la presentació del projecte.

Un cop ja es té clar perquè s’organitza l’esdeveniment i quant pot costar, el següent pas és determinar els temes definitoris de la jornada: el dia, les persones assistents i l’espai.

Pel que fa al dia, s’ha de tenir en compte primer que no siguin dates especials ni festius perquè desinflaria l’assistència. De fet, aquesta s’ha de tenir en compte a l’hora de decidir la data i l’hora de l’esdeveniment, ja que depenent de qui siguin les persones convocades s’haurà de fer en cap de setmana o laborable, a la tarda o al matí.

La definició del lloc també dependrà del nombre d’assistents i el pressupost, així com del tipus de projecte que s’està presentant, per si es pot trobar un espai relacionat amb la seva temàtica. És important que el lloc compti amb bons equips audiovisuals i que estigui ben comunicat per tal de facilitar les coses a les persones convidades.

Així, tenir ben clar el nombre d’assistents és clau en aquest apartat. S’haurà d’elaborar una llista amb les persones o grups que es vulguin convidar, així com del perfil que les defineix per assegurar-se que la jornada és fructífera per les dues parts. En aquest sentit, aquí també s’hauria de decidir si es vol cridar algun mitjà, quin i per què.

Ja amb la llista d’assistents elaborada arriba el moment de fer arribar la convocatòria a les persones interessades. Això és important fer-ho amb temps per garantir que tothom sabrà la data amb prou antelació per a organitzar-se per venir.

Pel que fa al format, normalment les invitacions s’envien per correu digital. En elles s’ha d’incloure tota la informació sobre la jornada, i és recomanable que siguin el més personalitzades que sigui possible, perquè això acostarà el projecte a les persones interessades i les convidarà a venir més directament. I aquí és aconsellable que es faci servir la creativitat, i es creïn invitacions originals, potser fins i tot interactives, i amb quelcom que les faci destacar. S’ha de recordar també que si és a persones sòcies, donants o voluntàries, es pot aprofitar i fer la convocatòria a través de butlletins.

A banda, una altra opció és fer-ho a través de les xarxes socials, creant un esdeveniment a Linkedin o utilitzant plataformes com Google Forms per poder portar un control de qui assistirà. Això de fet és molt útil per convidar a les persones vinculades a l’entitat.

Mai està de més comptar amb alguna cosa per menjar o beure, i les persones assistents solen agrair-ho. A més, depèn de l’hora a la qual se celebri l’acte de presentació, és recomanable comptar amb un espai d’una mitja hora al programa per fer un descans i prendre alguna cosa. Hi ha qui fins i tot contracta un càtering, però no és necessari. Cafè, sucs, fruita, petits entrepans o pastes... No és tan important el qué, com sí tenir present que s’ha de fer aquesta pausa, ja que permet que les persones convidades paeixin la informació, es relacionin i s’agafin la resta de la jornada amb més ganes.

En la preparació de la presentació, s’ha de tenir clar el programa, així com les estructures de les diferents xerrades. És recomanable fer un discurs de benvinguda, seguit d’una introducció a l’entitat i un primer retrat del projecte o acció que es vol dur a terme, que després s’haurà de desenvolupar en les diverses parts de la presentació: objectius, raons de ser, passos a seguir, possibles col·laboracions, oferta de voluntariat... Aquesta, a més, ha de tenir sempre un punt de creativitat. Això sempre es pot assolir a través de recursos audiovisuals: diapositives, fotografies, infografies, música, vídeos... Tot val, però és aconsellable que tot això tingui un accent comú, que casi amb la caracterització de l’entitat, per exemple, amb el color corporatiu.

Una forma de fer encara més entretinguda la jornada podria ser incloure alguna activitat participativa. Enquestes ràpides a mà alçada, intervencions individuals en rondes de paraula o inclús jocs o petits concursos com el Kahoot, no només faran la presentació més amena pel públic, sinó que també farà que aquest se’n recordi amb més facilitat de la informació que se li ha donat.

En la línia de la qüestió creativa, també és recomanable que s’adapti mínimament l’espai a la presentació del projecte. A les parets es poden penjar fotografies, informació diversa sobre l’acció en concret o l’entitat, eslògans... Farà que l’experiència sigui un punt més immersiva i, de nou, ajudarà a recordar els temes tractats al públic.

En aquest sentit, també és una bona opció entregar petits regals o recordatoris a les persones assistents. Això depèn del projecte o acció que s’estigui presentant, però si pot ser quelcom relacionat amb allò que s’està exposant influirà positivament en la implicació del públic un cop la jornada hagi finalitzat.

La presentació del projecte no és exclusiva per al públic assistent. Un cop aquesta ha acabat, és interessant utilitzar-la com a pretext no només per informar del projecte i aconseguir finançament per aquest, sinó també per oferir un retrat general de l’entitat al món. Això es pot fer (i s’hauria de fer) en dues vies: la via tradicional, amb els mitjans periodístics, i la digital, a través de les xarxes socials.

Per la via periodística es dependrà de les persones professionals, per la qual cosa s’haurà d’enviar una convocatòria als mitjans que puguin interessar a l’entitat per tal que el dia de la presentació hi assisteixin i tinguin tota la informació necessària per difondre’l.

Això pel que fa a la difusió externa, però internament l’entitat també ha de donar a conèixer l’acte celebrat. Les xarxes socials avui en dia són la millor eina d’informació gràcies al gran abast que tenen. No només serveixen per fer la convocatòria, sinó també per mostrar els resultats després. Amb texts, imatges, vídeos, i les etiquetes pertinents, les xarxes seran un canal per trobar noves vinculacions a l’entitat i implicar a les persones que ja en formen part mitjançant les interaccions.

field_vote: 

Una forma de fer voluntariat internacional

Imatge principal a portada: 
Al voluntariat internacional, les persones assistents reben educació no formal i ofereixen un servei. Font: Pixabay
Autor/a: 
Maria Bombardó
Resum: 

El Servei de Voluntariat Europeu buscar implicar la joventut en la vida democràtica i social europea.

Existeix un format de voluntariat que permet conèixer altres indrets mentre es desenvolupen accions socials diverses. Es tracta del voluntariat internacional, una mena d’iniciatives que neixen amb l’esperit de promoure una participació activa dels joves en les problemàtiques de països aliens al seu.

Imatges secundàries: 
Al voluntariat internacional, les persones assistents reben educació no formal i ofereixen un servei. Font: Pixabay
Subtitols: 
Requisits per participar-hi
Què finança
Destinacions i projectes
Entitats d’enviament i d’acollida
CV i carta de motivació
Sol·licitud i preparacions finals
Ja al voluntariat: formacions i acompanyament
Un cop a casa
Continguts: 

Al SVE hi poden participar joves d’entre 17 i 30 anys que resideixen en un dels països que formen part del programa o en un país que hi estigui relacionat d’alguna manera. Les persones que es vulguin presentar també haurien d’estar compromeses amb iniciatives d’educació no formal i ciutadania activa, així com estar obertes a noves capacitats i experiències, tant personals com interculturals.

Aquest és un projecte subvencionat. Com a tal, les persones participants tindran cobertes diverses despeses: un import fix entre els 20€ i els 830€, segons els quilòmetres recorreguts del punt d’origen al de destinació; una altra quantitat fixa per l’allotjament, la manutenció i el transport local que varia segons el país; diners per a despeses personals per a cada participant, també variable segons la destinació; un curs lingüístic per a països amb projectes de més de dos mesos, presencial o en línia; totes les despeses en relació amb la diversitat funcional de la persona participant, si s’escau; i totes aquelles despeses excepcionals derivades de les vacunacions, visats, permisos de residència...

El primer pas que han de fer les persones que volen participar en el SVE és pensar en una destinació i una temàtica de voluntariat. El projecte ofereix diverses activitats i països que podran encaixar amb els interessos de la persona i que es troben detallats a la seva base de dades.

Pel que fa a les temàtiques, el SVE ofereix projectes dedicats als esports, la cultura, la joventut, el patrimoni cultural, l’art, la protecció civil, el medi ambient, diferents temes socials, la cooperació per al desenvolupament...

En relació amb els països participants, en essencial són tots els estats membres de la Unió Europea i Noruega, Islàndia, Liechtenstein i Macedònia. També s’inclouen alguns països veïns de la UE que poden participar si compleixen algunes condicions concretes. Es tracta dels Països del Mediterrani Meridional, els de l’Associació Oriental, els Balcans Occidentals i la Federació de Rússia. A banda, també hi ha programes que involucren d’altres països: Andorra, San Marino, Mònaco, Ciutat del Vaticà, Suïssa, Iran, Iraq, Iemen i alguns països de l’Àsia, l’Àfrica i l’Amèrica Llatina.

L’oferta és molt àmplia, i es recomana sempre escollir el projecte segons els interessos temàtics, deixant la destinació com una segona referència, ja que el més important és la tasca a desenvolupar.

Un cop s’han escollit els projectes desitjats, les persones que hi vulguin participar s’hauran de posar en contacte amb les anomenades entitats d’enviament. Aquestes ajudaran al nou voluntariat a escollir quin projecte s’ajusta més als seus interessos, així com a fer tots els tràmits de la sol·licitud, i, en alguns casos, també oferiran formació preparatòria.

Les entitats d’enviament donaran suport al voluntariat abans, durant i després de la seva estada. Les persones participants, però, també tindran l’ajuda de les anomenades entitats d’acollida, les que han posat en marxa el projecte, que rebran el voluntariat, el formaran, tutoritzaran, acompanyaran i integraran lingüísticament i culturalment dins l’entorn on es duu a terme el projecte. També pot ser que els projectes comptin amb una tercera entitat, la de coordinació, que s’encarrega de gestionar els processos administratius, financers i pràctics.

Les organitzacions d’enviament i acollida són entitats sense afany de lucre o no governamentals, organismes públics, entitats del camp de la joventut, organitzacions governamentals internacionals i, en algun cas, organitzacions amb afany de lucre. La llista d’aquestes entitats i els seus projectes es pot trobar aquí.

Després del primer contacte amb l’entitat d’acollida, les persones participants hauran d’enviar el seu currículum i una carta de motivació per a cada projecte triat a les entitats receptores corresponents.

Pel que fa al CV, haurà de ser redactat segons el model Europass, que és el format homogeni a tota la Unió Europea, Noruega, Islàndia, Turquia i Liechtenstein. Les cartes de motivació hauran de reflectir bé els motius de l’elecció de cada projecte, i per això és aconsellable redactar-les tenint en compte quina és l’entitat que l’organitza. Pel que fa a l’idioma, si no es coneix la llengua del país receptor, s’haurà de redactar en anglès. Tanmateix, si la persona voluntària no parla anglès tampoc, les entitats d’enviament donen suport en aquest àmbit.

Poc després d’haver enviat el CV i les cartes de presentació, el voluntariat potencial començarà a rebre respostes de les diverses entitats d’acollida. Un cop escollit els projectes dels quals s’ha rebut una resposta positiva, arriba el moment de fer la sol·licitud. Aleshores, s’haurà d’avisar a l’entitat d’enviament perquè aquesta es posi en contacte amb l’organització d’acollida per presentar la sol·licitud.

Això s’ha de fer en uns terminis: si l’inici de l’activitat és entre l’1 de gener i el 31 de maig, la sol·licitud haurà d’haver estat presentada abans del dia 4 d’octubre. Si, en canvi, les actuacions comencen entre l’1 de maig i el 30 de setembre, el contacte s’haurà d’establir abans del 2 de febrer. Per últim, si l’inici del projecte és entre l’1 d’agost i el 31 de desembre, les sol·licituds s’hauran de presentar abans del 26 d’abril.

Un cop feta la sol·licitud, la resposta tarda en arribar unes sis setmanes. Si aquesta és positiva, el nou voluntariat ja podrà començar amb les preparacions per marxar. En aquest moment, la persona voluntària i les entitats d’enviament, coordinació i acollida hauran de firmar l’anomenat ‘acord d’activitats’ (activity agreement). Es tracta d’un document que formalitza les responsabilitats, drets, tasques i horaris de la persona, així com els objectius d’aprenentatge.

El voluntariat tindrà l’acompanyament de quantitat d’agents durant la seva estada: l’entitat de recepció, les persones tutores i mentores, i, si cal, també l’entitat d’enviament. La comunicació constant permetrà que totes les parts puguin dur a terme les accions de la forma més planera possible.

De fet, per aquesta raó durant el procés totes les persones participants hauran d’assistir a formacions i avaluacions de la mà de les Agències Nacionals o el Centre de Recursos SEE SALTO. Així, només arribar s’oferirà una formació al país d’acollida per ajudar al voluntariat a la integració. També, si els projectes són de més de quatre mesos, es demanarà a les persones participants la realització d’una avaluació intermèdia, per tal de valorar les experiències viscudes fins al moment.

L’experiència no acaba quan el voluntariat puja a l’avió. De tornada al país d’origen, totes les persones participants hauran de realitzar una avaluació conjunta amb l’entitat d’enviament i podran començar a difondre la seva experiència. La idea és que aquelles que han pogut gaudir d’aquesta oportunitat ho comparteixin amb altres persones.

A més, tot el voluntariat podrà extreure el seu Youthpass, un certificat que s’atorga a totes les persones participants d’alguna de les iniciatives del programa Erasmus+ i que recull les seves accions i competències adquirides per tal de, entre altres coses, millorar el seu accés al mercat laboral.

field_vote: 

Bones pràctiques en la incorporació de voluntariat

Imatge principal a portada: 
L'acompanyament és una de les bases d'una bona incorporació del voluntariat. Font: Pixabay
Autor/a: 
Maria Bombardó Soro
Resum: 

La incorporació de persones voluntàries ha de seguir una bona estructura i tenir en compte els detalls per tal de garantir una entrada adequada dels nous equips.

La fase d’incorporació s’entén com el primer pas en l’entrada de nou voluntariat en una entitat. És un moment d’adaptació en el qual les persones coneixen l’organització i descobreixen com dur a terme la seva feina. Per això, l’entitat ha de comptar amb diversos protocols que contemplin acompanyar les noves incorporacions en aquesta primera presa de contacte.

Imatges secundàries: 
L'acompanyament és una de les bases d'una bona incorporació del voluntariat. Font: Pixabay
Subtitols: 
Sistematitzar el procés
Sempre orientat a les persones
Informar en tot moment
Avaluar les candidatures
Assegurar el compromís
Primer contacte i acompanyament
Formació inicial
Primera rotació
Continguts: 

El primer de tot és comptar amb una estructura clara que detalli pas per pas com es durà a terme la incorporació de les persones voluntàries. Fer això permetrà a l’entitat assegurar una acollida organitzada, així com no haver-se de preocupar pels possibles contratemps que puguin sorgir. Una bona estructura contribuirà a fer l’experiència de la persona voluntària més positiva, sense haver de renunciar per això a una certa flexibilitat i personalització.

Les bases i la columna vertebral d’una entitat són sempre les persones, no només aquelles que formen part del col·lectiu beneficiari de l’activitat solidària, sinó també aquelles que conformen el gruix de voluntariat. Això s’ha de tenir en compte durant tot el procés d’incorporació de persones voluntàries, assegurant sempre un tracte personal amb elles.D’aquí que s’hagi de prioritzar sempre una acollida personalitzada i transversal en tots els àmbits que configuren la fase d’incorporació del voluntariat.

Ja en la selecció i les entrevistes a les possibles persones voluntàries és necessari proporcionar informació sobre l’organització i les tasques que s’han de dur a terme. En el moment de la incorporació, però, aquesta informació s’ha de continuar donant, aprofitant per personalitzar cada cop més les dades que es donen, i establint un diàleg constant amb la persona voluntària per tal que el projecte al qual sigui assignada s’adeqüi als seus interessos.

Durant el procés d’incorporació, l’entitat ha de tenir al cap en tot moment que hi ha persones que no podran desenvolupar les tasques que els pertoquen. Cal fer una avaluació contínua des del procés de selecció fins que faci un temps que la persona és voluntària per tal de determinar si serà capaç d’adaptar-se a les circumstàncies que vagin sorgint.

Per això, en tot moment s'ha de mantenir un diàleg directe amb la persona responsable per tal de detectar problemes. L’equip coordinador són referents per tot el voluntariat nou, que s’haurà de dirigir a aquestes persones si detecten cap obstacle. De fet, el dia de la incorporació la persona voluntària s’hauria de reunir amb algun integrant d'aquest equip, de forma que puguin avaluar conjuntament el seu paper a l’entitat.

Moltes vegades, en el moment de la incorporació la persona voluntària ha de firmar un document que detalla per escrit el seu compromís amb l’entitat. Això és molt recomanable perquè recull formalment els drets i les obligacions tant del voluntariat com de l’organització.

Tanmateix, hi ha el perill que aquesta firma dilueixi el fet que una col·laboració com aquesta suposa una autèntica missió. Per això, més enllà de la formalització del compromís, és primordial que l’entitat s’asseguri de fer una motivació continuada al seu voluntariat.

Un dels moments clau de la incorporació és el primer contacte, la benvinguda. És recomanable que això es faci de forma dinàmica, amb tot l’equip, per tal que la persona voluntària es faci una imatge de la gent que forma l’entitat. Això és important especialment per posar en contacte el personal remunerat i el nou voluntariat, quelcom imprescindible per assegurar la complicitat necessària entre els dos grups.

Un cop els dos col·lectius s’han conegut, es pot aprofitar per visitar conjuntament les instal·lacions o els espais on l’entitat desenvolupa la seva activitat. Això servirà perquè la persona voluntària pugui veure de primera mà les accions que durà a terme quan estigui del tot incorporada. Aquí també podrà, si s’escau, participar en una activitat pràctica prèvia abans de la incorporació definitiva, el que permetrà tant al nou voluntariat com a l’entitat valorar si l’entrada és adequada.

Durant la incorporació, és important oferir al nou voluntariat tots els recursos pràctics i teòrics que pugui necessitar durant el seu període de relació amb l’entitat. Aquesta formació té un vessant teòric en el qual s’informa sobre l’organització i les raons de les accions que es duen a terme, i un vessant pràctic, que es duu a terme durant el primer contacte que s’ha esmentat abans.

Els coneixements adquirits es posen en pràctica en conjunt en les accions diàries del voluntariat. És molt recomanable que les noves incorporacions provin les diverses activitats que poden dur a terme, per tal de conèixer de primera mà totes les opcions i escollir aquella que millor encaixa amb els seus interessos. Aquesta primera rotació serveix també perquè les persones voluntàries adquireixin un coneixement encara més extens de l’entitat i agafin més seguretat en el dia a dia de la realització de tasques.

Després d’aquesta primera rotació en la qual el voluntariat nou passa temps breus en cada posició, s’aconsella que repeteixin l’itinerari però allargant els períodes d’estada, fins a quedar-se finalment al seu àmbit d’actuació de preferència.

field_vote: 

Guia per fer un pla de voluntariat accessible

Imatge principal a portada: 
Les entitats han de garantir un accés al voluntariat en igualtat de condicions per a tothom. Font: Pixabay
Autor/a: 
Maria Bombardó Soro
Resum: 

Qualsevol persona, amb tota mena de capacitats, ha de poder entendre i participar en el voluntariat de les entitats.

Les persones voluntàries són una de les columnes sobre les quals se sostenen les entitats. Les funcions socials que es desenvolupen al teixit associatiu depenen directament de la cohesió social que deriva en voluntariat. Això necessita d’una inclusió de tota la societat en els plans de voluntariat, de forma que aquests tinguin en compte que cada persona compta amb habilitats i capacitats diferents.

Imatges secundàries: 
Les entitats han de garantir un accés al voluntariat en igualtat de condicions per a tothom. Font: Pixabay
Subtitols: 
Ja als inicis, en la captació
Durant la selecció
En la fase d’acollida
En la incorporació a l’equip
Per la formació
Mentre es fa l’acompanyament
En la desvinculació
Continguts: 

El procés d’incorporació de voluntariat ha de ser inclusiu des del començament, assegurant una bona entesa de les tasques a desenvolupar per part de les potencials persones voluntàries. Això s’inicia fent una definició del perfil buscat que no compti amb requisits excloents, que posi el focus en les motivacions de la persona i que descrigui acuradament però de forma simple les tasques. També passa per saber de primeres quantes persones es necessiten per cadascuna d’aquestes tasques, per assegurar-se que aquelles que siguin finalment seleccionades no es trobin amb massa feina o amb massa poca.

En els anuncis sobre la cerca, que és recomanable difondre per diversos canals per tal de diversificar les persones a què arriben, s’hauran d’evitar tecnicismes i llenguatge rebuscat, així com indicar quins són els criteris d’accessibilitat de l’entitat.

Les entrevistes són un moment clau de la selecció. Per tal d’assegurar que totes les persones tinguin una igualtat de condicions, ja abans de començar el procés se les ha d’informar clarament dels objectius i activitats a realitzar i les capacitats necessàries per fer-ho, sempre amb un llenguatge concret i accessible, adaptat als canals de què la persona disposi.

Pel que fa a l’entrevista en si, cal tenir clar el guió, però aquest ha de ser prou ampli i flexible com per deixar que la persona entrevistada s’expressi lliurement i ho faci de la forma que li calgui. L’objectiu és sempre garantir l’accessibilitat sensorial i cognitiva, i per això ja abans d’iniciar el procés de selecció s’han de tenir a mà diversos sistemes de comunicació, com és el cas de la llengua de signes, la lectura fàcil o els pictogrames.

Per aproximar-se a aquesta forma de fer, és molt recomanable que les entitats desenvolupin treball en xarxa, de forma que puguin derivar voluntariat a d’altres associacions, observar entrevistes i formar-se conjuntament.

L’accessibilitat ha de ser una qüestió de tot l’equip associatiu. Així, cal una formació transversal en aquest sentit, que asseguri que podrà ser garantida també un cop les persones voluntàries s’incorporin als diversos grups de treball existents. El primer pas en aquesta incorporació és l’acollida, pas en el qual es formalitza el voluntariat i es dona la benvinguda a les noves incorporacions.

Per assegurar l’accessibilitat en aquesta fase cal acompanyar la persona en tot moment, donant-li suport en la firma de documents i, si ho necessita, en l’activitat voluntària. Per fer això és recomanable utilitzar eines com elements gràfics i documents adaptats, a vegades inclús l’assistència d’una altra persona, que pot ser algú assalariat que tingui formació en aquestes qüestions. Aquest suport ha de ser personalitzat, sempre adaptat a les necessitats de la persona voluntària.

La fase d’entrada al voluntariat és una inversió de temps. Fer una bona incorporació, assegurar-se de conèixer bé a les persones i les seves necessitats, resultarà en una relació més llarga i gratificant per a totes les parts. Això també significa, de nou, atendre de forma personal a cada integrant del voluntariat, fent servir recursos accessibles. Cal fer que l’espai de treball de la persona estigui ben adaptat a ella, tant físicament com cognitivament. Transport, accés, rètols, documents... Tots els elements relacionats amb la tasca a desenvolupar han de ser accessibles. Per fer això, és molt recomanable consultar persones expertes en aquesta matèria.

A banda de l’adaptació d’espais i materials, també cal assegurar una accessibilitat des de la resta de persones membres de l’entitat. Això es pot aconseguir amb trobades amb tot l’equip de l’entitat, assalariat, no assalariat, jove, veterà, de coordinació...

Durant aquesta fase l’associació pot aprofitar per autocrítica i plantejar-se si tot i els seus principis està garantint realment una accessibilitat, o si cal millorar en aquest aspecte ja sigui per manca de treball previ o de recursos.

Formar al voluntariat significa oferir-los els coneixements per fer la seva tasca de la millor forma possible. Per fer-ho de forma accessible, totes les persones, sense excepció, han de poder adquirir en aquesta fase les competències necessàries per al seu àmbit de treball. Això implica que en aquesta etapa s’hauran d’incorporar tutories de seguiment, formacions amb una part pràctica per poder-les experimentar, persones docents capaces d’adaptar els continguts, i tota mena d’eines que permetin una flexibilitat en aquest sentit.

L’adaptabilitat suposa que qualsevol persona, amb tota mena de capacitats, ha de poder entendre i interactuar en la formació. Una forma d’aconseguir l’accessibilitat formativa és cercar el que s’anomena accessibilitat de contingut i tecnològica. La primera es pot assolir amb imatges amb descripcions escites, textos comprensibles i vídeos i àudios amb subtítols. La segona s’assoleix si la web i d’altres materials informàtics compleixen les normes WACG (Web Content Accessibility Guidelines) i W3C (World Wide Web Consortium)

L’acollida i la formació no són el final del suport al nou equip de voluntariat. Al principi, s’ha de dur a terme un acompanyament, per tal d’assegurar que tothom té clares les tasques i sap com actuar davant els possibles imprevistos que puguin sorgir. Una forma d’assegurar que això és accessible i adaptat a totes les persones és comptar amb un document per avaluar, al llarg del temps, les necessitats que va tenint la persona voluntària, si continua tenint les mateixes motivacions o no, si està realitzant adequadament les tasques i si s’estan complint les expectatives inicials.

Com dèiem, l’accessibilitat s’ha de garantir en totes les fases del voluntariat, també quan aquest s’acaba. Així, per norma general, la persona que gestiona la desvinculació haurà de tenir coneixements sobre resolució de conflictes, així com saber adaptar el comiat i comunicar de forma inclusiva. Tant si la desvinculació és iniciativa de l’entitat com si ho és de la persona, caldrà també fer una revisió de quines són les creences i prejudicis de l’entitat i quina influència han pogut tenir, assegurar que la persona voluntària es pugui acomiadar de les persones beneficiàries i fer-li arribar els agraïments necessaris per la seva tasca.

Si és l’entitat la que decideix desvincular la persona voluntària, haurà de comunicar-ho de forma clara, sincera i respectuosa, deixant clars els motius de la seva decisió i assegurant que la informació arriba correctament, amb exemples concrets centrats en la tasca a realitzar, no en la persona. També, si aquesta vol, se li haurà d’oferir una reorientació.

En canvi, si la decisió de desvincular-se la pren la persona voluntària, el primer és saber quins són els seus motius, per la qual cosa se li haurà d’oferir un espai segur i de confiança per expressar-se lliurement. De forma complementària, se li pot demanar que ompli un formulari d’avaluació, de forma que les seves opinions quedin escrites, perquè quedi constància i pugui ser una referència de millora per a l’entitat

field_vote: 

Bones pràctiques en la publicitat d’ONG

Imatge principal a portada: 
Una publicitat responsable des de les ONGs ha d’incloure tota la història.  Font: RawPixel, Freepik
Autor/a: 
Maria Bombardó Soro
Resum: 

La publicitat és una eina per aconseguir donacions, però en cap moment pot deixar de banda uns valors. Les ONG tenen la responsabilitat d'anunciar les seves accions mostrant una visió completa de les persones beneficiàries.

El sector de les ONG i altres entitats d'aquest estil també necessita la publicitat per donar-se a conèixer i recaptar fons. Tanmateix, moltes vegades, les peces resultants de les seves campanyes manquen de responsabilitat ètica, i exploten elements dubtosos que no encaixen amb els principis del sector, o, inclús, amb els mateixos valors de l'acció publicitària en general.

Imatges secundàries: 
Una publicitat responsable des de les ONGs ha d’incloure tota la història.  Font: RawPixel, Freepik
Subtitols: 
Primer, els bàsics
Les experiències no són recursos explotables
Explicar tota la història
Empatia, no llàstima
Representació no simplista de l’alteritat
Sobre les imatges
Continguts: 

La publicitat en una ONG no deixa de ser publicitat. Això significa que les campanyes que es duguin a terme en el si d'aquestes entitats hauran de seguir els principis generals de la publicitat responsable, delineats ja per diversos autors que coincideixen en el següent grup de valors: ha de ser vertadera, ha de protegir la privacitat, no pot incitar a pràctiques negatives, ha de demostrar equilibri i ser justa, no pot ser ofensiva, ha d'evitar estereotipar i cal que protegeixi la infància.

Des de les ONG és important que s'estableixi una comunicació constant amb les persones beneficiàries dels programes. Buscar històries personals només quan s'ha de dur a terme una campanya publicitària no només reduirà a les protagonistes a eines comunicatives, sinó que a més resultarà un obstacle per a aconseguir una narració completa i real de les problemàtiques que hi ha sobre la taula.

De la mateixa manera, ha de ser la persona que explica la història qui guiï la narració. L'estructura no ha de ser tant fruit de la feina publicitària com sí el resultat d'allò que les persones exposen. S'haurà de confiar en elles, seguir les seves indicacions sobre quines històries explicar i com, elles són les qui conviuen amb les problemàtiques dia a dia i, per tant, les que millor poden explicar-les.

En línia amb l'apartat anterior, la publicitat no ha de reflectir només la problemàtica en qüestió. Les persones tenen una història llarga que no es limita als obstacles que hi ha al seu voltant, i reduir-les a aquestes qüestions pot dur a victimitzar-les i a presentar l'organització com l'heroïna de la història.

Per tal d'evitar això, quan se cerquen històries és important preguntar a les persones entrevistades per altres aspectes de la seva vida: qui són, com està la seva família, de què treballen, quins plans de futur tenen... Exposar una fotografia completa humanitza els subjectes beneficiaris, evita limitar les seves històries a una agenda externa.

En el sentit de la qüestió anterior, explicar una història basada només en els problemes que s'encaren desperta llàstima en les persones receptores, i això només engrandeix les distàncies entre les persones donants i les beneficiàries. En canvi, oferir la història completa d'algú obre espais d'empatia.

Saber quines aficions tenen, si són mares o filles, com participen en la comunitat, a més de fer un retrat de les circumstàncies dolentes que les envolten... Tot això facilita moltíssim que les persones donants es trobin a si mateixes en les històries d'aquelles a qui poden ajudar a través de l'organització.

Fer tot això que s'ha anat indicant també ajuda a la realització d'una altra bona pràctica en publicitat per ONG, i és vetllar perquè la representació de la imatge social de les persones a qui es vol ajudar que sigui fidel i no caigui en estereotips. Les entitats, a través d'adoptar una postura responsable, tenen el paper d'emmirallar les realitats d'un grup o un país i ajudar a la construcció d'un imaginari social d'aquesta alteritat que abandoni el simplisme i sigui obert.

Fer una campanya de publicitat també és un model de solidaritat, i és una oportunitat per a les ONG d'aprofundir en la comprensió i el compromís amb una comunitat, d'ajudar a canviar la narrativa sobre ella, i deixar de banda l'emocionalitat superficial. Això passa per donar una informació contrastada a les persones donants, i permetre que aquestes comparteixin i opinin sobre ella.

La qüestió de les imatges és un factor molt discutit per les persones expertes. Aquestes coincideixen, tanmateix, en el fet que les fotografies i imatges han de tenir el consentiment de la persona que hi surt. Aquesta, per la seva banda, ha de saber per a què s'utilitzarà i com, i veure el resultat final abans de la seva publicació.

És molt fàcil tendir a la ja anomenada pornografia de la pobresa o a la prostitució de la llàstima en el tractament de les imatges. Així que si no hi ha possibilitat de fer el que s'ha dit al paràgraf anterior, un bon truc per evitar una mala pràctica seria preguntar-se: si la persona que hi ha a la fotografia fos familiar meva, voldria que aparegués a l'anunci? Si la resposta és no, significa que no hi ha lloc per aquesta imatge a la publicitat de l'organització.

field_vote: 

Com fer una campanya de màrqueting des de les associacions

Imatge principal a portada: 
El màrqueting associatiu segueix la mateixa estructura que el que no ho és. Font: Pixabay
Autor/a: 
Maria Bombardó Soro
Resum: 

El màrqueting associatiu implica traduir les missions i els objectius d’una entitat en una marca de valor que difongui les seves accions a les persones que poden arribar a ser associades o que ja ho són.

El màrqueting és una eina que les organitzacions i empreses utilitzen per dur a terme la difusió i comercialització d'un producte. Amb aquest esperit, les associacions també poden aprofitar els beneficis d'una campanya, per tal de fer una captació estratègica i assegurar la fidelització de les persones ja associades. L'objectiu del màrqueting associatiu és professionalitzar l'activitat de l'associació a través de plasmar comunicativament els seus valors en format d'un benefici més tangible.

Imatges secundàries: 
El màrqueting associatiu segueix la mateixa estructura que el que no ho és. Font: Pixabay
Subtitols: 
Analitzar la situació actual
Definir els objectius
Estudiar el públic objectiu
Establir el missatge
Planificar les accions i estratègies
Calcular els resultats
Continguts: 

La primera pregunta que s'ha de fer una associació que vol iniciar un nou pla de màrqueting és en quina situació es troben tant els seus plans de comunicació com la mateixa organització. Primer s'ha de tenir present especialment quins són els recursos i el pressupost disponibles i quina és la competència de la marca.

Pel que fa als projectes de màrqueting ja s'han posat en marxa, cal analitzar si estan complint els objectius o no. Per fer això es poden tenir en compte els anomenats 'Key Performance Indicators' (KPIs) o 'Indicadors Clau de Rendiment', unes mètriques que indiquen diversos aspectes sobre l'associació. Interessen especialment els KPIs de branding o marca, sobretot l'anomenat 'top of mind' que indica la facilitat amb què la marca apareix a la ment de l'audiència; i els KPIs en engagement o compromís, que mesuren el vincle que la marca associativa té amb la clientela (això és, els socis), a través de l'anàlisi de la web, les consultes, les vendes...

Aquí també s'ha de començar a pensar ja en el final de la campanya, i decidir les eines que es faran servir per registrar els resultats de les accions.

El següent pas és definir de forma específica quina és la causa de l’associació i a partir d’aquí establir una llista d’objectius per muntar la campanya de màrqueting. La causa és la raó de ser d’una entitat, per exemple, la lluita contra el sensellarisme. Els objectius de la campanya donen servei a aquesta causa difonent les seves accions, i s’han d’establir de forma realista, basant-los en dades i campanyes anteriors, i sempre prioritzant aquells que s’acostin més als propòsits de l’organització.

Alguns tipus d’objectius que es poden establir són: incrementar l’engagement, captar noves persones membres, fidelitzar les sòcies, detectar les seves necessitats, incrementar les quotes i els ingressos atípics, millorar la representació d’interessos i augmentar la visibilitat i la notorietat de la marca.

És a dir, les persones donants, sòcies i voluntàries, siguin reals o potencials. La identificació del target en les campanyes de comunicació és el següent punt clau, i s'ha de tenir al cap durant tot el procés. El públic de les associacions són aquelles persones que, en última instància, donen suport econòmic a la marca, són la clientela.

En el cas de les associacions, hi pot haver fins a tres grups de públic: persones donants, que contribueixen econòmicament de forma espontània; persones sòcies, que ho fan mitjançant una quota periòdica; i voluntariat, que dedica temps a realitzar accions dins l'associació. Tot això, com ja s'ha indicat, podria ser públic que ja forma part de l'associació en un d'aquests perfils o que ho podria arribar a fer.

Així, alguns dels espais a què es podrien dirigir les accions són: gremis, fundacions, col·legir i associacions professionals, federacions, clústers i associacions empresarials, organitzacions polítiques, cambres de comerç, agrupacions, clubs culturals i educatius, mutualitats, empreses i entitats públiques i privades, confederacions, cooperatives, comunitats online, administració pública i ONGs.

Un cop ja s’ha escollit el públic, el següent pas és saber què se li dirà. Per tant, abans de començar les accions, és important tenir present què ha de recordar l’audiència, quin missatge es vol donar. Això és rellevant perquè no només assegura una compenetració dels diferents departaments, sinó també perquè simplifica les campanyes de màrqueting i permet organitzar les audiències, quelcom essencial en entitats com les associacions on hi ha múltiples grups de públic objectiu.

I és que el missatge pot i ha de variar segons l’audiència, ja que d’altra manera la campanya perdrà força. La personalització és una part molt necessària de les campanyes, i el missatge és el millor recurs per facilitar-la.

Partint dels objectius i donant ús als missatges establerts, l'últim pas de la definició d'una campanya de màrqueting és decidir les estratègies que duran a l'acompliment dels objectius. Passar directament a aquest pas sense haver fet les anàlisis i les preparacions prèvies assegura el fracàs de la campanya. Això es deu al fet que les accions hauran d'estar dividides segons els projectes que estan en marxa i el públic a què van dirigides, i sempre segons els missatges definits. Una forma de simplificar això és organitzar un calendari d'accions comunicatives.

En la creació d'aquest calendari s'hauran de tenir en compte com seran i qui moderarà les accions, quin pressupost hi ha disponible i quina és la previsió de despeses, i quan i com es durà a terme, amb quines tàctiques.

Les tàctiques poden tenir diferents canals: xarxes socials, butlletins, esdeveniments... Les opcions són moltes i diverses, però no totes funcionen per a tota mena de campanyes, així que, de nou, s'hauran de definir les eines segons els missatges, públic i objectius.

Un cop les accions s’hagin realitzat, és molt aconsellable mesurar com han funcionat, si han tingut èxit o no. Això serveix per saber si en un futur es poden seguir les mateixes estratègies o cal canviar l’enfocament. Per fer-ho, caldrà establir mètriques per definir com les accions han influït en l’acompliment d’objectius, quelcom que, com ja s’ha indicat, es realitza durant tot el procediment. És especialment aconsellable configurar les mètriques per a cada acció abans de dur-la a terme.

Una eina gratuïta i molt senzilla que permet mesurar la majoria de campanyes de comunicació és Google Analytics.

field_vote: 

Tendències per a la creació de butlletins

Imatge principal a portada: 
 Font: Pixabay
Autor/a: 
Maria Bombardó Soro
Resum: 

Actualment, la realització de newsletters està tendint cap a una certa bilateralitat. Es busca la interacció del públic amb el butlletí, mentre aquest al seu torn s’inclina cap a la personalització i l’apel·lació directa.

La difusió d’informació unidireccional i fluida és la principal característica i avantatge dels butlletins. Les entitats fan servir aquesta eina per comunicar al seu públic els seus projectes, plasmar quina és la feina que duen a terme gràcies a les seves donacions i actualitzar sobre qualsevol possible canvi que s’hagi pogut dur a terme. En els últims anys, les campanyes d’emailing han recuperat el lloc que el 2010 van prendre les xarxes socials, donat que s’està duent a terme una renovació de continguts i formats.

Imatges secundàries: 
Les newsletters abandonen cada cop més la recepció passiva Font: Pixabay
Subtitols: 
Personalització
Crida a l'acció
Impacte de les donacions
Interactivitat
Disseny responsiu
Monetització
Automatització
Continguts: 

Per tal de diferenciar el seu butlletí, les entitats poden optar per personalitzar-ne el contingut. Això implica una segmentació del seu públic en funció de perfils de demogràfics, geogràfics, de vinculació o de comportament, entre molts altres. Això es fa a través d’eines de filtració de dades, molt vinculades al màrqueting, com és el cas de Funnel. També existeix l’opció d’enviar directament enquestes als subscriptors per conèixer-ne el segment i els interessos.

En tota newsletter és molt recomanable incloure un apartat on l’entitat proposi accions de voluntariat, animi a participar en els projectes i tallers, demani diferents donatius... I tot això en funció de la personalització que s’ha dut a terme, ja que permetrà conèixer al públic i oferir-li les opcions més idònies.

En la línia de l’anterior apartat, és important mostrar al públic com els seus donatius ajuden al desenvolupament de les accions que fa l’entitat. Explicar les històries de les persones que se n’han beneficiat, mostrar fotografies, exposar l’evolució de les dades... És una forma de mostrar gratitud i a la vegada difondre la feina de l’organisme i animar a continuar col·laborant.

Avui cada cop més s’imposa la recepció activa de la informació, i els butlletins no s’han de quedar enrere. No es tracta només d’incloure-hi links o diferents dimensions, lletres i colors, sinó també de crear butlletins que convidin a interactuar a través de contingut gràfic com gifs o vídeos, enquestes, formularis i inclús petits jocs.

Sens dubte, la gran majoria de persones usuàries llegeix el correu electrònic des del mòbil, d’aquí que també consumeixin els butlletins als quals tenen una subscripció en aquests dispositius. Per això, és important optimitzar les newsletters per tal que siguin funcionals en tota mena de pantalles, el que també assegura una accessibilitat més gran perquè es podrà llegir a qualsevol lloc.

La majoria de persones que reben butlletins ho fan perquè ja fan donatius a l’entitat en qüestió. Així mateix, hi ha formes de monetitzar aquests elements per tal d’aconseguir un benefici més directe, potser per part de persones que no donen regularment. Hi ha diverses eines que faciliten això, com és el cas de Substack, que també proporciona analítiques del públic i suport al disseny.

Junt amb la personalització per segments, l’automatització és la millor aliada per a les entitats que envien newsletters. Eines com HubSpot permeten gestionar de forma automàtica gran quantitat de llistes d’adreces, el que estalvia temps a les organitzacions. Assegura també una comunicació regular, molt important per mantenir l’interès de les persones subscriptores.

field_vote: 

3 ajudes bàsiques per a la contractació en les ONG

Imatge principal a portada: 
La contractació de noves persones pot ser una qüestió complicada per a moltes entitats.  Font: Pixabay
Resum: 

Coneixem els programes de Garantia Juvenil, 30 Plus i l’ACOL, ajudes per a incentivar la contractació de les entitats.

Quan una entitat vol professionalitzar el seu equip, o bé fer-ho en el seu moment fundacional, per donar resposta a les necessitats de manera més adequada, són molts els problemes que sovint té davant. A Xarxanet hem publicat un gran nombre de recursos relacionats amb la gestió, el treball en equip i els drets laborals, entre d'altres qüestions útils i pràctiques al respecte.

Imatges secundàries: 
La contractació de noves persones pot ser una qüestió complicada per a moltes entitats.  Font: Pixabay
Subtitols: 
Garantia Juvenil
Programa 30 plus
ACOL
Continguts: 

Aquesta iniciativa anual és un programa a nivell europeu que té per objectiu reduir l’atur juvenil. Els i les joves, menors de 30 anys, que es trobin sense estudiar ni treballar i que estiguin inscrites com a demandants de feina i en aquest programa poden ser subjectes de contractació. Uns contractes que van de la mà d’un programa formatiu al llarg de la relació labora.

L’ajuda a la contractació, gestionada a Catalunya pel Servei d’Ocupació de Catalunya, ofereix unes condicions especials per a que les organitzacions de l’economia social i cooperativa puguin acollir-s’hi. Per aquest tipus d’entitats, les bases de la convocatòria, comprenen: es cooperatives, les mutualitats, les fundacions i les associacions que duguin a terme activitat econòmica, les societats laborals, les empreses d'inserció, els centres especials de treball i les societats agràries de transformació.

L’import màxim de la subvenció a la que una entitat pot aspirar és el corresponent al salari mínim interprofessional (SMI) per un període màxim de 12 mesos i mínim de 6, comprenent aquells mesos complets d’alta a la Seguretat Social.

Per a estimular la contractació de persones més grans de 30 anys, i per tant a qui ja se suposa un bagatge laboral, el SOC planteja el Programa 30 plus. Una proposta que inclou entre un mínim de 20 i un màxim de 100 formatives i una durada de la contractació laboral d’entre 6 i 9 mesos.

Poden ser beneficiàries d’aquest programa les empreses, professionals autònomes, societats civils privades i les institucions sense afany de lucre L’import salarial s’establirà en base al conveni de sector o d’empresa que estigui en aplicació, mentre que l’import subvencionat és el relatiu al SMI.

Aquesta proposta és una ajuda a la contractació i, sobretot, esdevé una eina cabdal per tal que aquelles persones que no en tenen, puguin obtenir l’autorització de residència a l’Estat. Una línia de subvencions especialment disposada per a que persones migrades puguin regularitzar la seva situació administrativa.

Una opció que pot ser especialment interessant per a aquelles entitats que compten amb persones migrades en situació administrativa irregular a la seva base social, ja sigui per voluntàries o bé participants de programes.

ACOL és un programa subvencionat en què s'abona a les entitats la totalitat d’un contracte de treball d’una durada de 12 mesos a jornada completa.

field_vote: 

Justificació de les necessitats en els projectes socials

Imatge principal a portada: 
El tresorer ha de dur el seguiment de la gestió econòmica Font: Pixabay
Autor/a: 
Antoni Lluch Rovira
Resum: 

Repassem alguns dels principals factors a tenir en compte a l’hora de justificar les necessitats socials d’un projecte, ja sigui de nova creació o de continuïtat.

Una de les primeres qüestions que es plantegen en la formulació dels projectes socials és la justificació del projecte i a quines necessitats respon. La qüestió a abordar aquí és el per què del projecte. S’ha d’exposar l’origen de la iniciativa i d’on partim en la seva formulació. L’objectiu de la justificació del projecte és demostrar que es té una coneixement acurat i actualitzat de la problemàtica social en la que es pretén intervenir i del col·lectiu social a qui s’adreça el projecte.

Imatges secundàries: 
El tresorer ha de dur el seguiment de la gestió econòmica Font: Pixabay
Subtitols: 
L’origen de la idea i avaluació prèvia
Projectes de continuïtat i de nova creació
Detecció de les necessitats del projecte: dades i argumentacions
El context del projecte. Causes i efectes
Què aporta de nou el projecte que no s’hagi fet en aquest context i localització
Consideracions finals. Referències bibliogràfiques i legals
Continguts: 

El coneixement de la necessitat ha de ser precís i no es pot fonamentar en impressions o vaguetats, sinó que ha de ser comprovable. Qualsevol observador ha de poder verificar objectivament el que s’argumenta. S’ha de ser capaç de concretar en l’escrit el que de vegades no són més que impressions. Un fet pot semblar i ser molt greu però pot ser un cas puntual i aïllat. Probablement això no justifica un projecte sinó que requereix una altre tipus de resposta. Si la justificació de les necessitats és vague o inconsistent difícilment la resta de la formulació tindrà coherència.

La proposta ha de ser centrada en la realitat, el més planera i entenedora possible fugint per tant de consideracions massa genèriques o d’altres pretesament intel·lectuals.

Com en tantes ocasions convé recordar que no es pot donar res per suposat. El coneixement de la situació i del marc de referència del qui formula el projecte no és el mateix del de la persona que rebrà el projecte i haurà de valorar-lo i prioritzar-lo. Per a un, el que és una evidència per l’altre és una afirmació a demostrar.

Els projectes poden ser de continuïtat o de nova creació i la justificació forçosament és diferent. En el cas de projectes de continuïtat, s’ha obtingut ja un cert coneixement de la realitat social, dels possibles usuaris, dels agents que intervenen en el territori i del context social en el que es desenvoluparà. Aquest coneixement ha de ser el màxim objectiu possible i per això s’ha de basar en les avaluacions dutes a terme anteriorment. Una bona avaluació que comprengui indicadors quantitatius i qualitatius constitueix una bona eina per a fonamentar una justificació precisa.

Per contra, en un projecte de nova creació l’exercici de justificació serà diferent però igualment important exigint un plus d’investigació o d’anàlisi de la situació. Exigirà revisar algunes fonts d’informació i tractar de fer una diagnosi de la problemàtica. Sabent sempre que el que pel qui presenta el projecte és una novetat o un problema nou pot haver-hi d’altres que ja hi estan treballant en el mateix entorn o en altres territoris.

La justificació de la formulació ha d’exposar la necessitat concreta a la que es pretén donar resposta. No s’ha de confondre la necessitat amb l’objectiu ni amb les activitats. La necessitat obeeix a la pregunta 'per què?'. Les necessitats poden ser ben diverses: una detecció d’una problemàtica nova apareguda recentment i no satisfeta (hi ha manta exemples durant la COVID-9), una reivindicació d’un determinat col·lectiu, una activitat habitual de l’entitat, una celebració puntual. Totes poden tenir el seu espai i la seva convocatòria. Un bon coneixement de les convocatòries i les seves bases permet ajustar millor el projecte a cada convocatòria, cercant la que més s'adeqüi.

La justificació ha de comprendre tot tipus de dades qualitatives i quantitatives. En les dades quantitatives s’han de seleccionar les dades realment rellevants i significatives, el més actualitzades possible citant la font de que s’han obtingut i de preferència fonts oficials publicades i contrastables. S’ha d’evitar una profusió de dades de qualitat diversa que enlloc de situar el problema, focalitzar-lo i concretar-lo el poden desdibuixar i confondre al lector. Si se cita la font, la institució que ho valori ja ho podrà verificar.

De vegades manquen dades específiques del col·lectiu o del fenomen del que es tracta en ser problemàtiques emergents o minoritàries i per tant la justificació s’ha de basar en estimacions. En aquest cas, cal argumentar com s’han fonamentat les estimacions tant si són pròpies com si ens basem en estimacions alienes. S’ha de ser acurat en aquesta justificació ja que normalment una realitat de gran abast sol tenir un correlat numèric.

Alerta que no hem de confondre abast d’un problema amb la seva importància. Posem per exemple el cas de les malalties rares que afecten poques persones i que solen ser de molt difícil estimació en no existir diagnòstics clars però són prou importants i greus. La manca d’estimacions o dades haurà de substituir-se per una justificació qualitativa acurada.

Les dades numèriques sense les consideracions qualitatives són poca cosa. Igualment les consideracions qualitatives si no es poden acompanyar d’estimacions numèriques fiables dificulten la comprensió del problema.

Les necessitats poden ser tant individuals considerant les que tenen cada una de les persones afectades com col·lectives considerant el seu conjunt com a grup que comparteix uns hàndicaps determinats. Aquest relat de necessitats permetrà posteriorment dissenyar uns tipus d’activitats o altres, ja siguin individuals o de grup. Es pot aprofundir en la justificació i assenyalar la diversitat de les persones ateses i les necessitats especifiques que poden tenir cada grup com ara persones grans, dones, minories, persones amb discapacitat, infants o altres, tant per si es poden considerar com a víctimes d’una discriminació com per a que requerissin d’una atenció especial.

En la justificació s’exposa una determinada problemàtica social i per tant és imprescindible argumentar les causes de la problemàtica i les seves arrels i els efectes o conseqüències que tenen sobre la població destinatària i la població en general. De l’anàlisi de les causes en podran sortir els objectius que ens marquem.

La justificació pot incloure una reflexió sobre el que podria passar si no es fes el projecte i no es respongués a la necessitat. Aquí assenyalem un element molts cops oblidat, i és el valor preventiu del projecte, no només allò que es proposa ans també el que es pretén evitar. Suposa un valor afegit per a establir la prioritat i interès de la proposta.

Hem d’assenyalar també el context territorial i social en que es desenvolupa el projecte, no és el mateix una proposta que es desenvolupi en un barri amb alts índexs d’exclusió social, que en el conjunt d’un poble amb una situació més heterogènia. Tampoc és el mateix intervenir en un barri amb un ampli conjunt de recursos públics i privats que fer-ho en una localitat en risc de despoblació.

Si fos el cas, es pot justificar que el projecte ocupa un determinat nínxol territorial on hi ha un clar buit social i que la iniciativa ve a cobrir aquest dèficit, contribuint a resoldre una determinada problemàtica. El coneixement del context exigeix també que coneguem els agents que intervenen en el territori i amb els quals s’ha de col·laborar.

Si el projecte es pretén desenvolupar en un zona on ja hi ha iniciatives similars s’ha de plasmar el valor diferencial de la intervenció i com complementa altres accions existents o si es proposa arribar on altres entitats no arriben o intervenir amb unes metodologies noves i diferents que millorarien els resultats.

La justificació de la necessitat també conté una certa priorització, el per què s’aborden primer unes necessitats enlloc d’unes altres i en base a quines consideracions es fa. Aquesta seqüència es traslladarà posteriorment a la formulació dels objectius i han de mantenir la màxima coherència amb el que s’ha exposat a la justificació.

Si es tracta d’un projecte de gran abast pot anar acompanyat finalment d’unes referències bibliogràfiques que completin la justificació del mateix i aportin el marc social teòric en el que es desenvoluparia la intervenció. No sol ser habitual i es pot incloure en algun apartat anterior citant els articles o fonts del que s’han extret les dades o alguna reflexió sobre les necessitats.

En ocasions els projectes obeeixen a una adequació a uns canvis legislatius, a una determinada normativa o a una nova reglamentació que s’ha d’adoptar. Si aquest és el cas, és bo de citar la normativa a fi de fer explícit que el projecte s’ajusta a la mateixa i que a més hi ha una empara legal i dels efectes que podria tenir no donar-hi compliment.

També es pot exposar com s’inscriu el projecte en el si de l’entitat fent explícit que correspon a la pròpia línia estratègica i que no és una iniciativa extemporània allunyada de la missió. Cap projecte no hauria de ser una illa solitària sinó que ha de contribuir a enfortir la pròpia entitat i consolidar-la en el seu àmbit i territori.

Finalment hem de ser conscients que la justificació de les necessitats pot tenir un cert biaix degut al bagatge previ, a inèrcies tècniques, a interessos institucionals o a determinades concepcions ideològiques que distorsionin la percepció de la realitat. S’ha d’evitar que aquest fets condicionin o contaminin el propi projecte: una visió esbiaixada de la problemàtica conduirà a un plantejament erroni.

field_vote: