Les consultes tributàries

Imatge principal a portada: 
Impostos. Font: Creative Commons Font:
Autor/a: 
Cristina Ros
Resum: 

Les entitats que tenen dubtes sobre el tractament fiscal de les operacions i que volen aclarir els dubtes que els planteja la normativa, tenen la possibilitat de formular consultes tributàries a l'Administració.

Moltes vegades la legislació tributària és molt confusa per a les entitats no lucratives atesa la seva complexitat i diversitat. És per aquesta raó que, per poder garantir la correcta interpretació i aplicació de la norma, l'Agència Tributària ha creat diferents mecanismes de consulta entre els quals es troben el telèfon de consulta i les consultes tributàries.

Imatges secundàries: 
 Font:
 Font:
 Font:
Subtitols: 
Què és una consulta tributària?
Com formular una consulta tributària?
Forma de presentació de la consulta tributària
Efectes de la consulta tributària
Continguts: 

La consulta tributària és la via per la qual l'Administració Tributària -a sol·licitud d'un interessat- interpreta les normes tributàries i dóna resposta a les consultes formulades en matèria tributària que afecta a qui ha realitzat la consulta. En definitiva, les consultes permeten conèixer l'opinió de l'Administració.

L'òrgan de resolució de les consultes tributàries és la Direcció General de Tributs.

La Direcció General de Tributs sovint, quan existeix un volum de consultes tributàries considerable i relatives a un mateix tema, adopta resolucions d'àmbit general per publicar al BOE els criteris d'interpretació fixats a les consultes. Aquestes són les consultes tributàries generals.

Existeix una base de dades de Consultes resoltes per la Direcció General de Tributs:

Les consultes, les formulen i sol·liciten els obligats tributaris, mitjançant escrit dirigit a l'òrgan competent i s'han de formular abans de la finalització del termini de compliment de les obligacions fiscals o de la presentació de declaracions o autoliquidacions.

La presentació de l'escrit no comporta, en cap cas, la interrupció dels terminis establerts per al compliment de les obligacions tributàries.

La llei no especifica el contingut mínim que ha de constar a la consulta però lògicament caldrà identificar el consultant, explicar els antecedents i les circumstàncies concretes, indicar els dubtes que suscita la normativa tributària aplicable i adjuntar la documentació necessària per justificar les explicacions.

La Direcció General de Tributs posa a disposició dels usuaris un formulari electrònic per poder fer la consulta tributària.

Els passos a seguir per la presentació de consultes tributàries són els següents:

  1. Descarregar el formulari específic: Model Consulta Tributària.
  2. Omplir el formulari específic de consulta tributària segons instruccions del formulari.

Existeixen dues vies per fer la presentació de les consultes tributàries:

  1. Via Registre Físic: imprimir el model de Consulta Tributària i presentar-lo en qualsevol dels Registres i Oficines de l'Agència Tributària.
  2. Via Registre Electrònic: per a la presentació de consultes a través del registre telemàtic es requereix:

Un cop rebuda la consulta, l'Administració comprovarà que compleix amb els requisits establerts a l'article 86.2 de la Llei 58/2003, de 17 de desembre, General Tributària i disposarà de 6 mesos per donar resposta per escrit.

La resposta a les consultes tributàries tindrà caràcter informatiu per al consultant, és a dir, pot seguir o no el criteri exposat per l'Administració.

La resolució d'aquestes consultes tindrà efectes vinculants per als òrgans i les entitats de l’Administració tributària encarregats de l’aplicació dels tributs.

field_vote: 

Acreditar la solvència de l'entitat

Imatge principal a portada: 
Signatura contracte public_font:flickr Font:
Autor/a: 
Dolors Martínez Mendoza
Resum: 

Les entitats que es presenten a licitacions de concursos públics de prestació de serveis han d'acreditar la seva solvència econòmica financera, i també la seva solvència tècnica.

Aquestes acreditacions de solvència es regulen legalment al Reial Decret Legislatiu 3/2011, de 14 de novembre, pel qual s'aprova el text refós de la Llei de Contractes del Sector Públic.

Però per una entitat no lucrativa no sempre és fàcil interpretar quin és el significat d'aquests conceptes, ni com es poden aplicar a aquest tipus d'entitats que no tenen com a finalitat obtenir el lucre i que, per tant, no estan tan acostumades a expressar-se en termes empresarials.

Imatges secundàries: 
 Font:
 Font:
Subtitols: 
Concepte de solvència econòmica financera
Mitjans d'acreditació de la solvència econòmica financera
Concepte de solvència tècnica o professional
Mitjans d'acreditació de solvència tècnica
Possibles solucions si no es pot acreditar la solvència tècnica
Continguts: 

La solvència, en termes econòmics, és la capacitat per fer front a tots els compromisos financers en el llarg termini.

Dit d'una altra manera, seria la capacitat d'una entitat per generar fons per atendre, en les condicions pactades, tots els compromisos adquirits amb tercers.

Per una Administració Pública que contracti un servei, és molt important poder garantir que l'entitat o empresa que hagi de fer la feina té prou capacitat financera i estabilitat en els seus comptes com per poder dur a terme la feina encomanada, ja que en molts casos, la forma de pagament no és immediata, i haurà de finançar amb els seus propis mitjans una part de l'activitat.

La solvència financera es pot acreditar per un o diversos dels mitjans següents:

  • Declaracions apropiades d'entitats financeres o, si s'escau, justificant de l'existència d'una assegurança d'indemnització per riscos professionals.
    • Exemple: certificat de bona conducta de l'entitat bancària amb la qual treballi l'entitat. Cada entitat financera acostuma a tenir un model propi.
  • Els comptes anuals presentats en el Registre Mercantil o bé en el registre oficial que correspongui (el d'Associacions o el Protectorat de Fundacions). Si l'entitat no està obligada a presentar comptes, pot aportar, com a mitjà alternatiu d'acreditació, els llibres de comptabilitat degudament legalitzats.
    • Exemple: Comptes anuals de l'entitat (balanç de situació, compte de resultats, estat de canvis en el patrimoni net i memòria econòmica). Si estan auditats o estan registrats en alguna Administració pública, molt millor.
  • Declaració sobre el volum global de negocis i, si s'escau, sobre el volum de negocis en l'àmbit d'activitats corresponent a l'objecte del contracte, referit com a màxim als tres últims exercicis disponibles en funció de la data de creació o d'inici de les activitats de l'empresari, en la mesura que es disposi de les referències del volum de negocis.
    • Exemple: Declaració de la xifra de negoci de l'entitat, signada pel representant de l'entitat.

Si, a causa d'una raó justificada, l'entitat no està en condicions de presentar les referències sol·licitades, se l'ha d'autoritzar a acreditar la seva solvència econòmica i financera per mitjà de qualsevol altre document que l'òrgan de contractació consideri apropiat.

Per l'acreditació de la solvència econòmica i financera es poden lliurar un o diversos mitjans. Si és possible, és molt millor presentar-los tots.

La solvència tècnica o professional és la capacitat demostrable de la empresa o entitat per dur a terme els treballs acordat amb les condicions pactades.

El sentit d'haver d'acreditar aquest terme és que cal garantir que, qui hagi de prestar el servei contractat, tingui suficients mitjans personals i materials per poder dur-ho a terme de forma correcta.

Els mitjans d'acreditació de la solvència tècnica o professional són:

  • Relació dels principals serveis efectuats durant els darrers 3 anys, que incloguin l'import, dates i destinataris públics o privats, amb un mínim d'un servei de característiques similars a les de l'objecte del contracte al qual es vol licitar. Els serveis s'acreditaran mitjançant certificats expedits o visats per l'òrgan competent, quan el destinatari sigui una entitat del sector públic. Quan el destinatari hagués estat un comprador privat, mitjançant un certificat expedit per aquest o mitjançant una declaració de l'empresari.
    • Exemple: L'entitat pot fer un quadre amb els principals serveis realitzats en els darrers 3 anys, indicant tipus de treball, imports i beneficiaris. A aquest, cal adjuntar-li els certificats expedits per les Administracions Públiques o empreses que hagin estat clients de l'entitat. Si és molt complicat obtenir aquestes certificacions, normalment s'indiquen només els serveis realitzats a entitats públiques, ja que el contracte signat per la prestació d'aquell servei acostuma a ser suficient per a certificar la realització.
  • Indicació del personal mínim que s'estableix en els plecs tècnics quan a personal tècnic o de les unitats tècniques integrades o no a l'entitat, participants en el contracte, especialment els encarregats de la coordinació.
    • Exemple: cal atendre al que diu el plec tècnic del contracte concret, però normalment es presenta una declaració del personal que ha de realitzar el servei, feta pel representant de l'entitat, a on figuri un text similar a aquest: "Que per a la l’execució del contracte que té per objecte el servei de.............................(copiar l’objecte del contracte i el núm. d’expedient, la ....................(empresa) es compromet a adscriure a l’execució del contracte els mitjans materials i personals necessaris i suficients, d’acord amb el s’estableix en la clàusula .....................del plec de prescripcions tècniques de l’esmentat contracte".
  • Les titulacions acadèmiques i professionals del personal directiu de l'empresa i, en particular, del personal responsable de l'execució del contracte.
    • Exemple: titulació del personal directiu de l'entitat i dels currículums i còpies de les titulacions de cada treballador que hagi de participar en el servei. Podria ser que es demanés la compulsa de les titulacions, cal tenir-les disponibles.
  • Declaració que indiqui la maquinària, material i equip tècnics de què es disposa per a l'execució dels treballs o prestacions, a la qual s'ha d'adjuntar la documentació acreditativa pertinent.
    • Exemple: declaració emesa per l'entitat a on figuri expressament els mitjans materials que s'utilitzaran al projecte. Es pot fer servir la mateixa declaració que s'utilitzarà per a acreditar el personal, ja que es fa menció també a aquest aspecte.

En l'acreditació de la solvència tècnica s'han de lliurar tots els documents que es demanen.

L'acreditació de la solvència tècnica o professional en ocasions pot ser un obstacle important per a poder licitar per un concurs públic, bé perquè l'entitat no disposi de suficient experiència, o perquè no disposi de determinats mitjans tècnics o humans.

Si es donés aquest cas, podria haver algunes solucions per tal de solucionar-lo:

  • Constituir una Unió Temporal d'Empreses, amb altres empreses o entitats que tinguin els mitjans tècnics complementaris que li manquin, i que disposin al seu torn d'una solvència tècnica i professional que serveixi per a donar més força a la proposta de licitació que vol fer l'entitat.
  • Completar les mancances de la solvència tècnica de l'entitat amb mitjans externs, sempre que es pugui demostrar que, efectivament, es comptarà amb aquests mitjans. L'exemple més habitual en aquest supòsit és la subcontractació d'altres empreses, que s'hauran d'identificar prèviament i amb les quals s'haurà d'establir algun tipus de compromís formal de què es comptarà amb elles en cas de ser finalment els adjudicataris del contracte. Aquest document s'haurà d'incloure a la proposta com a prova de solvència.
field_vote: 

El Pla de Comptes de les entitats no lucratives

Imatge principal a portada: 
Caixa registradora vintage. Font: web Pixabay Font:
Autor/a: 
Noe Alvarez
Resum: 

El Pla de Comptes és un llistat de comptes numèrics que està dividit en 7 grups patrimonials que permetrà traduir els fets econòmics d’una entitat.

El Pla General Comptable, d’ús habitual en entitats petites i mitjanes, s’estructura en 7 grups o masses patrimonials. Cada grup patrimonial està dividit en diferents comptes i subcomptes que permetrà plasmar numèricament els moviments econòmics que tingui una entitat.

El Pla General Comptable està dividit en els següents grups patrimonials:

Imatges secundàries: 
 Font:
Subtitols: 
Grup 1: Finançament bàsic
Grup 2: Immobilitzat
Grup 3: Existències
Grup 4: Creditors i deutors
Grup 5: Comptes financers
Grup 6: Compres i despeses
Grup 7: Vendes i ingressos
Continguts: 

Els comptes d’aquest grup ens dóna la informació sobre el patrimoni d’una entitat, els resultats dels diferents exercicis i les subvencions no destinades a l’explotació.

El finançament bàsic per a una entitat sense ànim de lucre pot estar compost per:

  • Fons propis: resultats acumulats dels diferents exercicis.
  • Subvencions en capital: aquelles subvencions no destinades a l’explotació, sinó a finançar inversions.
  • Deutes a llarg termini amb entitats de crèdit: préstecs o similars a retornar amb un termini superior a un any.

L’immobilitzat fa referència als béns o drets que formen part de manera permanent a l’entitat. Consta de les inversions fetes en béns que adquireix una entitat i que es preveu que la seva duració sigui superior a un any.

Com que els béns materials no duren tota la vida i tenen una depreciació, cada any s’haurà de comptabilitzar en aquest grup l’amortització dels béns.

Les existències fan referència a les primeres matèries, productes en curs o productes acabats que l’entitat té en estoc per poder utilitzar, acabar o vendre més endavant.

El grup 4 grup fa referència a tot el que l’entitat té pendent de cobrament o de pagament.

Aquest grup per a una entitat sense ànim de lucre pot estar compost per:

  • Proveïdor/es
  • Creditor/es
  • Client/es o socis/sòcies
  • Deutor/es
  • Personal
  • Administracions públiques

Dins del grup 5 es troba la tresoreria que són els diners que l’entitat té disponible en qualsevol moment, sigui en entitats bancàries o en efectiu a la caixeta.

A més de la tresoreria aquest grup dóna la informació sobre els deutes a curt termini que té l’entitat, sigui amb grups de crèdit o altres institucions.

El grup 6 fa referència a totes les despeses que s’han tingut durant l’exercici perquè l’entitat pugui portar a terme les seves activitats.

Dins del grup 7 es comptabilitzarà qualsevol tipus d’ingressos que ha obtingut l’entitat a l’exercici, ja sigui per prestacions de serveis, venda de material, quotes de socis o subvencions.

field_vote: 

La rectificació de les declaracions tributàries

Imatge principal a portada: 
Calculadora taxes_font:Phillip on Flickr Font:
Autor/a: 
Dolors Martínez Mendoza
Resum: 

Si una entitat comet una errada en el càlcul o en la presentació d'una declaració tributària, i és ella i no l'Administració Tributària la que resulta perjudicada a causa d'aquest error, té la possibilitat d'exercir el seu dret de rectificació.

Si, per causa de l'errada, la perjudicada hagués estat l'Agència Tributària, la correcció s'hauria de fer mitjançant la presentació d'una declaració complementària o substitutiva.

Imatges secundàries: 
 Font:
 Font:
Subtitols: 
Inici del procediment
Efectes de la rectificació de les declaracions
Condicions i termini de presentació de la sol·licitud
Límits a la presentació de la sol·licitud
Contingut de l'escrit de sol·licitud
Reclamació dels possibles interessos de demora
Resposta per part de l'Administració
Resolució de la sol·licitud
Continguts: 

El procediment de rectificació de les declaracions s'inicia sempre a instàncies del propi interessat, és a dir, de l'entitat que es considera perjudicada. L'Administració Tributària no té potestat per fer-ho d'ofici.

El procediment es regula a l'article 120, apartat 3 de la Llei 58/2003, de 17 de desembre, General Tributària, i es detalla a un dels reglaments que desenvolupen aquesta llei, en concret el que regula la part relativa als procediments, el RD 1065/2007, de 27 de juliol.

Tot i que antigament estaven separats, en la actualitat el procediment de rectificació de les autoliquidacions i, si s'escau, el de reclamació de devolució d'ingressos indeguts es gestionen de forma conjunta.

En el sistema tributari espanyol s'estableix que són els propis contribuents els que han de calcular quin és el resultat de la tributació dels impostos que els puguin afectar (IVA, Societats, IRPF...), i "auto liquidar-lo" a la Hisenda pública.

Derivat d'aquestes dades i càlculs, s'han de presentar determinats models de liquidació, són el que s'anomena autoliquidacions.

Atès que els contribuents, en aquest cas les entitats, poden cometre errors en la recollida de les dades, en l'aplicació de la normativa fiscal o en el càlcul de les autoliquidacions, i que aquests errors els poden perjudicar, el sistema estableix el dret dels contribuents a fer una sol·licitud de rectificació de les seves declaracions inicials.

Això es pot fer només en cas que l'errada comesa perjudiqui els seus propis interessos, és a dir, quan:

  • La quantitat que s'ha ingressat en una declaració hauria d'haver estat inferior.
  • La sol·licitud de devolució i/o compensació resultat d'una declaració hauria d'haver estat superior a la declarada.

Amb aquest procediment, el que es fa és:

  • Demanar a la Administració tributària que es rectifiqui una declaració ja presentada
  • Si s'escau, demanar la devolució dels ingressos indeguts o una major devolució o compensació que la quantitat inicialment declarada a favor de l'entitat, amb els corresponents interessos de demora, si el temps transcorregut hagués estat suficients com per generar-los.

El mateix procediment es podrà utilitzar també per corregir:

  • Duplicitat en el pagament de declaracions del mateix tipus i període impositiu.
  • Pagament d'un deute que ja estava prescrit.

Com és lògic, per poder presentar una sol·licitud de rectificació d'autoliquidació cal que, prèviament, s'hagi presentat una declaració inicial.

També és necessari que aquella autoliquidació no hagi estat comprovada per part de l'Administració Tributària, és a dir, que no hagi estat objecte d'inspecció ni de liquidació per part d'Hisenda, llevat que la liquidació practicada per l'Administració hagi estat causada per un motiu diferent del que argumenti el contribuent.

Per exemple, si Hisenda fa una inspecció de l'IVA de l'entitat i corregeix l'autoliquidació inicial perquè troba que hi ha algunes factures que no són deduïbles, l'entitat igualment podrà presentar una sol·licitud de rectificació de la declaració perquè no havia efectuat correctament el càlcul del percentatge deduïble de les factures suportades, la prorrata del seu IVA, i en en càlcul rectificat resulta que li surt un percentatge d'IVA recuperable superior a l'inicial.

El termini màxim per poder efectuar aquesta sol·licitud és el termini de prescripció que té Hisenda per poder determinar el deute tributari i el del contribuent per exercir els seus drets, és a dir, quatre anys des que es va fer l'ingrés indegut.

No es podrà iniciar aquest procediment mentre Hisenda estigui fent un procediment de comprovació i/o inspecció respecte de la mateixa obligació tributària a on quedi inclosa la liquidació que es pretén rectificar.

De tota manera, mentre duri aquest procediment de comprovació, l'entitat podria presentar les al·legacions i documents que consideri adients per a defensa dels seus drets, i aquests hauran de ser tinguts en compte per l'òrgan que tramiti la inspecció, en la seva resolució.

La sol·licitud de rectificació haurà d'incloure, com a mínim, les informacions següents:

  • Identificació de l'entitat i del seu representant legal (normalment, el president).
  • Identificació de l'autoliquidació objecte de sol·licitud de rectificació.
  • Identificació del mitjà de pagament escollit per a la devolució, si s'escau (IBAN del compte bancari)
  • Fonamentació de la sol·licitud: fets i causes que la motiven i demandes en les qualses es concreten.
  • Identificació del domicili a efectes de notificacions.
  • Òrgan de l'Administració al qual es dirigeix, normalment, el departament de Gestió Tributària.
  • Lloc, data i signatura del sol·licitant.
  • Documents justificatius de tots els punts anteriors.

El sol·licitant té dret a instar al cobrament de possibles interessos de demora.

Si la rectificació de la autoliquidació origina una devolució, i haguessin transcorregut més de sis mesos sense que s'hagués ordenat el pagament per causa imputable a l'Administració, aquesta abonarà els interessos de demora que corresponguin sobre l'import de la devolució, sense necessitat de reclamar-los.

Aquest termini de 6 mesos començarà en la data de finalització del termini normal de presentació de l'autoliquidació o bé, si aquesta fos posterior a aquell moment, al de presentació de la sol·licitud de rectificació.

Si la rectificació causa que hi hagi una devolució d'ingressos indeguts, Hisenda abonaria l'interès de demora pel termini que va des de la data en que s'hagués efectuat l'ingrés i la data de l'ordre de devolució.

L'Administració tributària rep la sol·licitud i la sotmet al mateix procediment que si es tractés d'una inspecció, examinant les circumstàncies que determinaran si la rectificació és procedent.

Haurà de comprovar la veracitat dels fets en els quals es fonamenta la reclamació, i podrà instar a l'entitat a aportar més dades o documentació.

Si es demana una devolució, comprovarà també que l'ingrés previ hagi estat efectivament efectuat, que l'entitat no hagi recuperat per altres mitjans la quantitat reclamada (per exemple, que l'IVA suportat d'una factura que es reclama no hagi estat utilitzat també per a justificar una subvenció).

Podrà també realitzar requeriments a la pròpia entitat que ha fet la sol·licitud, així com a terceres persones que li puguin aportar les informacions complementàries que consideri necessàries.

Finalment, durant la fase d'instrucció, l'Administració podrà demanar tot tipus d'informes, inclosos els que els òrgans de Gestió Tributària poden demanar a la Inspecció de Tributs.

Al finalitzar aquesta fase, el sol·licitant rebrà un escrit amb les conclusions a les quals l'Administració hagi arribat, argumentades, i farà una proposta de resolució a la qual (en cas que no s'estigui d'acord total o parcialment) es podran fer les al·legacions que es considerin oportunes en un termini de 15 dies hàbils comptats a partir del dia següent al de la notificació de la proposta.

L'Administració està obligada a emetre una resolució a tota sol·licitud de rectificació d'una autoliquidació.

El termini màxim per fer-ho serà de sis mesos. Si ha transcorregut aquest període sense rebre notificació expressa, s'entén que la sol·licitud ha estat desestimada.

Si en la resposta s'acorda acceptar la sol·licitud, i el contingut de la rectificació afecta al deute a liquidar per part de l'entitat, aquesta inclourà una proposta de liquidació.

Hisenda no podrà fer cap nova liquidació en relació amb aquell impost i període, llevat que en una inspecció posterior es descobreixin nous fets i circumstàncies diferents als detectats i revisats durant la fase d'instrucció de l'expedient.

El procediment finalitza amb la resolució en la que s'acordarà o no la rectificació de l'autoliquidació. Si aquesta es denega o s'estima però no en els mateixos termes que sol·licitava l'entitat, s'exposaran els motius.

Si es reconeix el dret a obtenir una devolució, es determinarà qui és el titular del dret i quin import, així com els interessos de demora que s'hagin d'abonar, si s'escauen.

Finalment, si no s'està d'acord amb una resolució que tingui un resultat diferent del sol·licitat, es podrà interposar un recurs de reposició en el termini d'un mes des de la notificació.

field_vote: 

Declaracions complementàries i substitutives

Imatge principal a portada: 
Casella per indicar declaració complementària al model 303 Font:
Autor/a: 
Dolors Martínez Mendoza
Resum: 

Quan es comet una errada en la presentació d'una declaració d'impostos cal corregir-la, un cop hagi estat detectada, el més aviat possible.

A banda de l'obligació que tenen tots els contribuents de presentar les seves declaracions d'impostos de forma correcta, és important que l'entitat regularitzi la situació per iniciativa pròpia, ja que la sanció que se'ls imposaria si fos l'Agència Tributària qui detecta l'error seria molt més greu.

Imatges secundàries: 
 Font:
 Font:
Subtitols: 
Que és una declaració complementària?
Com s'han d'omplir les declaracions complementàries
Què és una declaració substitutiva? Informació a incloure
Termini de presentació de les correccions
Continguts: 

Una declaració complementària té per objectiu completar o modificar una declaració del mateix tipus i període presentada amb anterioritat en la qual s'ha produït una errada.

Però només es pot presentar quan l'error perjudica d'alguna manera a l'Agència Tributària.

Per exemple, es presentaria si:

  • El resultat de la declaració original a ingressar és inferior al que resulta a ingressar un cop es té en compte la correcció de l'errada.
  • El resultat de la correcció representa una quantitat a tornar o a compensar inferior a l'import resultant de l'autoliquidació anterior.

Si el resultat de la correcció fos a favor de l'entitat, és a dir, que resultés menys import a ingressar o més a retornar o compensar, no s'hauria de presentar una declaració complementària, sinó que el que caldria seria iniciar davant de l'Agència Tributària un procediment de rectificació de l'autoliquidació a on, si s'escau, es reclamarien els ingressos indeguts.

Cal fer esment que, en el cas de les declaracions informatives, el terme "complementària" s'utilitza en un altre sentit. S'ha de marcar aquesta opció en el cas que, després d'haver presentat la declaració original, es vulguin incorporar nous declarats que havien estat omesos completament, però conservant les dades anteriorment presentades.

Per poder presentar una declaració complementària, és condició necessària que existeixi una declaració del mateix tipus i període presentada prèviament.

En el cas de les autoliquidacions (totes les declaracions, llevat de les Informatives) la informació que s'ha de posar en la declaració és la següent:

  • S'ha d'omplir la declaració com si s'estigués fent per primer cop, és a dir, indicant les dades correctes en la seva totalitat (període pel qual es declara, les dades dels nous o modificats més les dades que es van incloure a la declaració inicial).
  • Del resultat, i a la casella a on s'indica "a deduir, resultat de l'anterior o anteriors declaracions del mateix concepte, exercici i període", s'indicarà l'import que ja hagi estat ingressat a la declaració inicial, i que es restarà del resultat de la nova declaració..
  • A l'apartat consignat a tal efecte, marcar una X a la casella de "declaració complementària" i indicar el número de justificant de la declaració anterior.

Si la complementària es presenta en relació amb una declaració a partir de la qual s'hagi obtingut una devolució que no era procedent, total o parcialment, s'haurà d'ingressar la quantitat indegudament obtinguda, més la quota que, en el seu cas, resulti de la declaració complementària.

Si la complementària correspon a una declaració informativa, la informació a incloure serà:

  • Consignar només els declarats que havien estat omesos totalment a la declaració inicial
  • Marcar la casella identificada com a "Declaració complementària per inclusió de dades", dins de la pestanya que conté les dades del declarant, i indicar el número de justificant de la declaració inicial.

Un cop es tingui omplert el model, cal generar el corresponent fitxer i fer una nova presentació a l'Agència Tributària.

Les declaracions substitutives són aquelles que es presenten per reemplaçar, en la seva totalitat, altres declaracions del mateix tipus i període que s'hagin presentat amb anterioritat en les quals s'hagin inclòs dades inexactes o errònies.

Per tant, la declaració anterior queda totalment invalidada i les dades que li constaran a l'Agència Tributària seran únicament les d'aquesta declaració substitutiva.

Aquesta opció només està disponible a les Declaracions Informatives, però no per la resta de liquidacions.

En cas d'haver de fer una substitutiva, cal marcar al programa de confecció de les declaracions, dins de la pestanya que conté les dades del declarant, la casella identificada com a "Declaració Substitutiva", i també consignar el número de justificant de 13 dígits de la declaració original.

Al igual que en el cas de les declaracions complementàries, es finalitzaria el procés generant el fitxer i realitzant una nova presentació del model.

Les declaracions complementàries i substitutives es poden presentar, sense cap tipus de penalització, dins del termini establert per a cadascun dels diferents models tributaris.

En cas que l'errada es detecti o no es pugui resoldre dins d'aquest termini establert, la declaració complementària o substitutiva s'haurà de presentar el més aviat possible, sempre que no hagi prescrit el dret de l'Administració per efectuar una liquidació paral·lela que determini el deute tributari.

Les presentacions fora de termini comportaran una sanció, que variarà en funció de si ha estat l'entitat la que ha fet la presentació de la correcció per iniciativa pròpia, o si ha estat requerida prèviament per part de l'Administració.

field_vote: 

Novetats a la tributació dels ajuts socials

Imatge principal a portada: 
Exclusió social_font:commons.wikimedia.org Font:
Autor/a: 
Dolors Martínez Mendoza
Resum: 

A la normativa de l'IRPF es donava la paradoxa que els ajuts monetaris que rebien les persones en risc d'exclusió tributaven en aquest impost i, a més, podien ser embargats si qui ho havia de rebre tenia deutes reconeguts judicialment.

A la pràctica es donava la situació que molts ajuntaments i les administracions autonòmiques concedien ajuts per pal·liar situacions de risc d'exclusió i els beneficiaris no les arribaven a cobrar mai, perquè aquestes administracions es veien obligades a executar l'embargament d'aquelles quantitats si el beneficiari tenia deutes pendents.

Imatges secundàries: 
 Font:
Subtitols: 
Exempció de tributació a l'IRPF per a determinats ajuts socials
Índex IPREM
Exempció de tributació a l'IRPF per a altres tipus d'ajut
Limitacions a la possibilitat d'embargament
Continguts: 

Amb efectes des de l'1 de gener de 2015, és a dir, per la Declaració de la Renda que s'haurà de presentar a primers de 2016, no hauran de tributar:

  • Ajuts establerts per les CCAA com a Renda Mínima d'Inserció
  • Altres ajuts establerts per les CCAA o per entitats locals per atendre:
    • col·lectius en risc d'exclusió social,
    • situacions d'emergència social,
    • necessitats habitacionals de persones sense recursos,
    • necessitats d'alimentació, escolarització i altres necessitats bàsiques de menors o persones amb discapacitats quan aquests i les persones al seu càrrec no disposin de mitjans econòmics suficients.

Aquests tipus d'ajut queden exempts fins a un màxim anual en el seu conjunt de l'1,5 l'indicador públic de rendes d'efectes múltiples (IPREM).

L'índex IPREM (Indicador públic de rendes d'efectes múltiples) és el que s'utilitza com a referència per a la concessió d'ajuts, beques, subvencions o subsidis.

Va néixer l'any 2004 per a substituir el Salari Mínim Interprofessional (SMI) com a referència per a aquests ajuts i s'estableix anualment mitjançant la Llei de Pressupostos de l'Estat.

l'IPREM, a 2015, està establert en els següents imports (en euros):

Índex IPREM 2015

Altres ajuts que també queden exempts de tributar en IRPF amb efectes a l'1 de gener de 2015 són els següents:

  • Ajuts concedits a les víctimes de delictes violents en aplicació de la Llei 35/1995, ajuts i assistència a les víctimes de delictes violents i contra la llibertat sexual, i
  • Ajuts públics concedits a les víctimes de violència de gènere previstes a la Llei Orgànica 1/2004, de mesures de protecció integral contra la violència de gènere, per tal condició.

En aquests dos tipus d'ajut, l'exempció s'aplicarà sense cap limitació.

Fins a aquest moment, els ajuts que els Ajuntaments i altres organismes concedien a les persones en risc d'exclusió social sovint eren embargats abans que es fessin efectius, en el cas que les persones que els havien de rebre tinguessin deutes reconeguts judicialment o amb l'Administració Pública.

L'RDL aprovat estableix que, a les rendes descrites als apartats anteriors, els seran d'aplicació les mateixes regles i límits per a que no puguin ser embargades que als sous i salaris, és a dir, no podran ser embargats per sobre dels límits establerts a l'article 607 de la Llei 1/2000, de 7 de gener, d'Enjudiciament Civil, i que són els següents:

Escala remuneracions embargables


El Salari Mínim Interprofessional (SMI) establert per 2015 és de:

  • 21,62 € diaris,
  • 648,60 € mensuals,
  • 9.080,40 € anuals (catorze pagues)

En cas que el beneficiari percebi més d'una renda /ja sigui per ajuts o per altres conceptes), totes elles s'acumularan per deduir un sol cop la part que no es pot embargar.

També s'acumularan a aquests efectes les retribucions del cònjuge del beneficiari quan no tinguin el règim matrimonial de separació de béns i rendes de tot tipus.

Si hi hagués càrregues familiars, el Secretari Judicial podrà aplicar una rebaixa d'entre un 10 i un 15% en els percentatges establerts de fins a cinc cops l'SMI.

field_vote: 

Canvis als tipus de retencions i a l'IRPF

Imatge principal a portada: 
Tecla de percentatge a la calculadora Font:
Autor/a: 
Dolors Martínez Mendoza
Resum: 

Les entitats no lucratives, quan paguen determinats tipus de retribucions, estan obligades a fer retencions als perceptors. Els tipus de retenció els fixa el Govern Espanyol i han anat variant al llarg dels darrers temps.

Amb la publicació del Reial Decret Llei 9/2015, de 10 de juliol, de mesures urgents per a reduir la càrrega tributària suportada pels contribuents de l'IRPF i altres mesures de caràcter econòmic, es produeix una variació dels tipus de retenció fixos per segons quins tipus de retribucions, i de l'escala de tributació, en general.

Les variacions en els tipus de retencions fixos s'han d'aplicar a partir del 12 de juliol de 2015.

Imatges secundàries: 
 Font:
Subtitols: 
Noves tarifes l'escala de tributació de l'IRPF
Càlcul dels nous percentatges de retenció
Com s'ha de fer la regularització de les retencions
Modificacions als tipus fixos de retenció
Continguts: 

L'IRPF és un impost directe, que grava els ingressos de les persones físiques, i progressiu, ja que qui cobra més, tributa per un percentatge més alt.

Tot i que es liquida de forma conjunta hi una part de l'impost que es determina per part del Govern Central, y una altra part que regulen les normes de cada Comunitat Autònoma.

La modificació que introdueix l'RDL 9/2015 afecta a la part estatal de l'impost, i als dos tipus de base de tributació: la base imposable general (rendiments del treball i d'activitats econòmiques) i a la base imposable de l'estalvi (increments patrimonials, dividends, interessos dels comptes bancaris...).

La tarifa de la base imposable general es redueix respecte al gravamen inicialment establert per a 2015 en un 0,5 pels tres primers trams de l'escala i un 1% en els dos darrers, quedant com es mostra a continuació:

Tarifa escala tributària Base General IRPF


La tarifa de la base imposable de l'estalvi es redueix en un 0,5 respecte al gravamen previst per a 2015, quedant d'aquesta manera:

Tarifa escala tributària estalvi IRPF

En funció d'aquestes noves tarifes, s'ha definit una nova escala de retencions, que seria d'aplicació amb efectes des de l'1 de gener de 2015.

La nova escala, que es mostra de forma comparativa entre el que es va aprovar inicialment per 2015 i els tipus de retenció que s'aplicaran a partir de 2016, quedaria tal es mostra a continuació:

Nova tarifa retencions IRPF 2015


Per tal de facilitar a les empreses i entitats fer de forma correcta les retencions als seus perceptors, l'Agència Tributària disposa d'un servei online de càlcul de les retencions, al qual es pot accedir des d'aquest enllaç.

Atès que durant tot el període que es porta de 2015 les entitats han anat fent les retencions conforme a l'escala anterior, i que la modificació té efectes des de l'inici d'aquest exercici, caldrà regularitzar les retencions dels treballadors per tal d'adaptar-les a la nova escala.

La regularització es farà en els primers rendiments del treball (nòmines) que es paguin a partir del 12 de juliol (o bé al mes d'agost si les entitats, per efecte dels seus respectius calendaris de pagament, optessin per aquesta data), d'acord amb l'escala que figura a l'apartat anterior.

Si la regularització es calcula mitjançant el servei online de càlcul de retencions de l'Agència Tributària esmentat a l'apartat anterior, caldrà indicar com a causa de regularització el codi 11:


Excepcionalment, no s'utilitzarà aquest codi en aquells casos en que hi hagi concurrència amb algun dels supòsits identificats amb les causes 9 i/o 10 (comunicació del dret o de la pèrdua del dret, respectivament, de minorar el tipus de retenció per pagaments de préstecs per adquisició d'habitatge habitual). En cas que es donés aquesta concurrència, caldria utilitzar les pròpies causes 9 o 10, i no la causa 11, per efectuar correctament la regularització corresponent a ambdós motius.

A banda de les modificacions en les tarifes i els tipus de retenció dels salaris dels treballadors, hi ha altres tipus de rendiments que les entitats paguen, i que també estan sotmesos a retenció.

En aquest cas, el tipus de retenció a aplicar és fix, és a dir, no va en funció de l'import dels diners que es paguen, sinó en funció del tipus de rendiment que sigui. Els més habituals en entitats no lucratives són els pagaments a professionals autònoms, pagaments a conferenciants, lloguers de locals, interessos de préstecs que no siguin d'entitats bancàries, premis que superin els 300 euros...

Les retencions practicades es liquiden a l'Agència Tributària de forma trimestral, mitjançant els models 111, 123 i 115, segons sigui el tipus de rendiment.

Els tipus fixos de retenció a aplicar a partir del 12 de juliol de 2015 són els que es mostren a continuació:

Nous tipus fixos retencions IRPF


En aquest cas, no caldrà fer cap tipus de regularització de les retencions ja practicades en dates anteriors a l'entrada en vigor de la nova normativa.

field_vote: 

Interpretació de balanços (III). Obtenir la informació i limitacions

Imatge principal a portada: 
Anàlisi de balanços Font:
Autor/a: 
Dolors Martínez Mendoza
Resum: 

Per poder començar a analitzar les dades econòmiques de l'entitat caldrà que aquesta tingui disponible determinada informació.

La principal font d'informació per poder analitzar la situació econòmica d'una entitat seran els seus comptes anuals.

Si l'entitat té la obligació d'elaborar-los, serà el punt de partida per a l'anàlisi. Si no en disposa d'ells, serà el primer que caldrà fer.

Cal ser conscient també que el procediment d'anàlisi tindrà determinades limitacions, motiu pel qual sempre caldrà prendre amb prudència les conclusions a les què s'arribi a partir d'aquesta anàlisi.

Imatges secundàries: 
 Font:
Subtitols: 
Qui està obligat a formular comptes anuals
Documents que formen els comptes anuals
Qui ha de formular els comptes i terminis
Limitacions de l'anàlisi de les dades
Continguts: 

A Catalunya, les entitats no lucratives obligades a formular comptes anuals són:

  • Entitats que tinguin la forma jurídica de fundació.
  • Entitats que tinguin la forma jurídica de cooperativa.
  • Entitats que tinguin la forma jurídica d'associació, i hagin obtingut el reconeixement de la condició d'entitat "declarada d'utilitat pública", o bé que rebin periòdicament subvencions o altres ajuts econòmics de les administracions públiques, i les que recorrin a la captació pública de fons com a mitjà de finançament de les seves activitats.

De totes aquestes, en general només estàn obligades a presentar-les a algun organisme les fundacions, les cooperatives i les associacions declarades d'utilitat pública. És el tràmit que s'anomena "rendició de comptes".

La resta d'entitats, malgrat no haver de presentar-les, sí que estan obligades a tenir-les fetes i a ensenyar-les a tothom que li pugui demanar.

Els documents que composen els comptes anuals, són:

  • El balanç de situació: estat financer que mostra la situació econòmica i financera de l'entitat en una data determinada.
  • El compte d'explotació o compte de resultats: estat financer que recull el resultat de l'exercici, a partir dels diferents ingressos i despeses de tot un període.
  • L'estat de canvis en el patrimoni net: estat comptable que recull els moviments que s'han produït durant un període en els fons propis i altres elements del patrimoni net de l'entitat.
  • L'estat de fluxos d'efectiu (només entitats grans, que hagin de formular comptes utilitzant els models normals): estat comptable que recull informació sobre el moviments dels fons de tresoreria de l'entitat durant un període.
  • La memòria econòmica: és un document escrit en el qual s'amplia, s'explica i es completa la informació numèrica aportada pels estats comptables, de forma que es pot interpretar aquesta de forma molt més acurada. A més, aporta informació qualitativa (no numèrica) que pot ser molt rellevant. Per exemple, s'informaria respecte a avals, límits disponibles en comptes de crèdit, condicions de préstecs o de deutes pendents de cobrar, garanties, possibles contingències... També s'especifiquen en ella els criteris de registre i les normes de valoració que ha aplicat l'entitat en la confecció de la seva comptabilitat, i si hi ha alguna dificultat per poder comparar les dades de l'exercici objecte dels comptes anuals amb les dels exercicis anteriors.

Els comptes anuals els ha de formular la junta directiva o el patronat de l'entitat, és a dir, l'òrgan de govern que tingui en funció de la seva forma jurídica.

Han d'estar redactats amb claredat. Tots els elements que els composen han de formar una unitat, i cal que reflecteixin la imatge fidel de la situació financera de l'entitat.

S'han de formular en el termini màxim de sis mesos immediatament posteriors a la data de tancament de l'exercici econòmic de l'entitat (per exemple, en aquelles entitats que funcionen segons l'any natural, que tanquen el seu exercici a 31 de desembre, s'haurien de formular abans del 30 de juny de l'any següent). S'elaboren amb una periodicitat de dotze mesos, llevat d'alguns casos excepcionals, com ara l'any de constitució, o en un procés d'escissió o de fusió, en què aquest període serà inferior.

Al igual que passa amb moltes de les tècniques que s'utilitzen a la gestió de les organitzacions, l'anàlisi dels estats financers té diverses limitacions, que cal tenir presents a l'hora d'interpretar els resultats de l'anàlisi i, sobretot, a l'hora de prendre decisions.

Les principals limitacions són:

  • Normalment, l'anàlisi es basa en dades històriques. Per aquest motiu, pot passar que no es tingui prou perspectiva per a saber cap a on va l'entitat.
  • Les entitats formulen els comptes anuals referits a la seva data de tancament, normalment a 31 de desembre. Pot passar que hi hagi entitats que tinguin una activitat molt estacional, en la qual el seu moment màxim d'activitat no coincideix amb el seu tancament i que, en conseqüència, les dades a aquella data podrien ser poc representatives, sobretot pel que fa a la seva situació patrimonial. Per exemple, podria ser el cas d'una entitat de lleure que durant l'any funciona només fent activitats de cap de setmana, i que el seu volum econòmic més gran es produeix a mitjans d'any amb la realització de casals d'estiu i colònies. Si s'analitza el seu balanç de situació a 31 de desembre, al ser aquest un estat comptable que s'elabora amb les dades a una data determinada, i ser aquesta una data allunyada del seu període àlgid d'activitat, probablement no es reflectirà el volum de diners que s'han mogut durant l'exercici.
  • Si han hagut canvis a les polítiques de valoració, la comparació de les dades pot portar a conclusions errònies.
  • Si les dades comptables s'han registrat d'una forma determinada a l'objecte de, per exemple, retardar el pagament d'algun impost o bé per corregir d'alguna manera el resultat, les dades a analitzar podrien no representar adequadament la realitat de l'entitat.
  • Habitualment, no es reflecteix a la comptabilitat la correcció derivada dels efectes de la inflació. Si l'anàlisi dinàmica es fa en un període de forta variació, podria presentar dades distorsionades.
  • Sovint és complicat obtenir dades d'altres empreses o entitats que operen en el mateix sector en què ho fa l'entitat. Aquest fet dificulta poder fer comparacions.
  • Sovint la informació qualitativa de què es disposa és molt escassa.
  • En ocasions, les dades que apareixen en la comptabilitat han estat registrades en base a estimacions, o bé el registre dels actius està fet sense tenir en compte possibles variacions del valor de mercat dels béns (el registre seria correcte en aplicació de la norma de registre comptable adient). A més, el més habitual és que en els estats comptables no quedin reflectides molts partides "generadores de valor", com el valor dels recursos humans o de la feina dels voluntaris que conformen la seva base social.

Per totes aquestes raons, cal prendre amb prou prudència i perspectiva les conclusions purament numèriques de l'anàlisi dels estats financers.

field_vote: 

Interpretació de balanços (II). Procediments per a l'anàlisi

Imatge principal a portada: 
Anàlisi de balanços Font:
Autor/a: 
Dolors Martínez Mendoza
Resum: 

Els Estats Financers d'una entitat es poden analitzar des de diversos angles i/o punts de vista, segons l'objectiu tècnic o els aspectes que es vulguin destacar.

La forma d'analitzar les dades es realitzarà en funció de la necessitat d'informació que tingui l'entitat i dels recursos de què disposi.

Imatges secundàries: 
 Font:
Subtitols: 
Punts de vista per l'anàlisi de les dades
Angles d'anàlisi
Anàlisi formal
Anàlisi patrimonial
Anàlisi econòmica
Anàlisi financera
Continguts: 

Les dades comptables es poden analitzar des de dos punts de vista: estàtic i dinàmic.

El punt de vista estàtic analitza els estats comptables segons la visió que s'ofereix de les dades de l'entitat en un moment determinat, el moment en que està fent l'anàlisi.

El punt de vista dinàmic analitza l'evolució de l'anàlisi estàtica en diferents períodes consecutius, de forma que es pugui veure quina és la seva tendència, per tal de preveure quina serà l'orientació de la futura trajectòria de l'entitat en termes econòmics.

La recomanació és la de treballar des d'un punt de vista dinàmic, ja tan imporant com saber com es troba l'entitat en un moment determinat és el fet d'intentar fer previsions respecte a com s'espera que evolucioni en un futur.

Els dos punts de vista esmentats a l'apartat anterior es poden estudiar, al seu torn, des de quatre angles diferents, en funció de l'objectiu tècnic o dels aspectes de la situació de l'entitat que es vulguin destacar:

  • Formal
  • Patrimonial.
  • Econòmic.
  • Financer

L'anàlisi formal revisa fins a quin punt, i a partir de les dades analitzades, l'entitat compleix amb totes les normes legals i jurídiques que la regulen, en funció de quina sigui la seva forma jurídica.

D'una banda, s'analitzen els aspectes jurídics, per exemple, en el cas d'una fundació, si aquesta disposa o no de suficient fons dotacional per dur a terme les activitats que desenvolupa.

D'altra banda, s'analitzen els aspectes legals. Per exemple, si es compleixen totes les obligacions fiscals que se'n deriven de la seva activitat i del seu règim fiscal, si es gestionen de forma correcta els seus recursos humans, si s'utilitza el pla de comptabilitat que li correspon, si s'han aplicat correctament les normes de registre i valoració, etc.

Si l'entitat fa auditoria econòmica, en principi aquests aspectes haurien d'haver estat revisats per part dels auditors externs. En tot cas, la persona encarregada de l'anàlisi haurà de comprovar l'informe d'auditoria per tal d'assegurar-se que tot és correcte.

L'anàlisi patrimonial estudia l'estructura del balanç de situació, parant especial atenció en els volums que representen les masses patrimonials de l'actiu, el passiu i el patrimoni net, de forma individual, però també en relació a com s'equilibren entre elles.

Permet, d'una forma molt genèrica, deduir quines són les fonts de finançament de l'entitat, i en què s'han utilitzat.

L'anàlisi econòmica estudia la rendibilitat dels recursos de l'entitat i el grau d'eficàcia que es mostra en el seu ús.

El que permet és estudiar quina capacitat té l'entitat per a generar fons propis (en forma de beneficis o excedents), i de fer més rendibles els recursos dels quals disposa.

Per a efectuar aquesta anàlisi caldrà utilitzar el compte de resultats i, ocasionalment, l'estat de canvis en el patrimoni net.

L'anàlisi financera intenta aportar una visió global del balanç de situació, des del punt de vista dels moviments dels recursos financers.

Es pretén amb aquest tipus d'anàlisi identificar si hi ha equilibris o desequilibris entre les fons de finançament pròpies i les alienes (proveïdors, entitats financeres, deutes amb administracions, etc.), i saber si la proporció en la qual aquestes fons estan finançant l'actiu resulta més o menys adequada.

D'aquesta manera, es pot valorar si l'entitat té capacitat per a atendre de manera adequada les seves necessitats de liquiditat, sense haver de patir sobre costos innecessaris.

Els estats comptables analitzats sota aquest angle són el balanç de situació i, si es disposa d'ell, l'estat de fluxos d'efectiu.

field_vote: 

Interpretació de balanços (I). Conceptes bàsics

Imatge principal a portada: 
Anàlisi d'estats comptables Font:
Autor/a: 
Dolors Martínez Mendoza
Resum: 

Les entitats no lucratives, com qualsevol altre tipus d'organització, necessiten tenir ben controlada la seva gestió econòmica. Però sovint les persones que les dirigeixen no tenen coneixements en aquesta àrea específica.

Per tal de donar eines de gestió als membres dels Òrgans de Govern que es troben en aquesta situació, s'inicia amb aquest una sèrie de recursos a on s'explica, en termes generals, en què consisteix l'anàlisi dels balanços, des de la vessant de les entitats no lucratives.

Imatges secundàries: 
 Font:
Subtitols: 
Fases de l'anàlisi i informació necessària
Objectius de l'anàlisi
Conceptes bàsics: l'actiu
Conceptes bàsics: el passiu
Conceptes bàsics: el patrimoni net
Conceptes bàsics: els ingressos i les despeses
Continguts: 

L'anàlisi dels estats financers d'una entitat és un instrument de treball, que ha de servir a les persones implicades a la seva direcció, i també a terceres persones relacionades.

Permet conèixer més profundament com funciona l'entitat a nivell econòmic, saber com controlar els costos o com es poden utilitzar els recursos de forma més eficient, de manera que amb els mateixos recursos es puguin oferir serveis amb major qualitat o que arribin a més beneficiaris... en definitiva, permet assolir un projecte sòlid i, sobretot, sostenible.

Qualsevol procediment d'anàlisi cal plantejar-ho seguint un ordre determinat. L'anàlisi dels estats financers, en concret, té tres fases diferenciades:

  1. Comptabilitat: és el registre de tots i cadascun dels moviments econòmics de l'entitat, tots aquells que són reals i que es poden quantificar en una magnitud en diners. És la fase a on es genera la informació.
  2. Diagnòstic: consta de dos sub-fases:
    1. Anàlisi: es fa la observació i anàlisi de les dades que proporciona la comptabilitat, mitjançant diverses tècniques i procediments.
    2. Interpretació: a partir dels resultats obtinguts a l'anàlisi, cal obtenir una sèrie de conclusions.
  3. Planificació: quan ja es disposa del diagnòstic obtingut amb les conclusions provinents de la fase anterior, i a partir del seu estudi, cal planificar cap a on ha d'anar l'entitat i prendre les decisions oportunes en aquest sentit, per tal de mantenir o millorar els resultats que s'hagin obtingut.

A mesura que vagi passant el temps i es vagi repetint l'anàlisi en períodes successius, s'aniran obtenint dades i es podrà anar comprovant si l'entitat va en la direcció adequada.

Cal fer esment a que, per completar la informació aportada per la comptabilitat de l'entitat i poder fer una anàlisi més acurada de la seva situació financera, caldrà tenir en compte altres dades que poden tenir una certa influència:

  • Informacions de tipus general: cal tenir en compte la situació econòmica general de l'entorn, que no són controlables per part de l'entitat: un canvi polític, la situació conjuntural de crisi o de períodes de més bonança...
  • Informes sectorials: en funció de quin sigui el sector a on treballa l'entitat, caldria mirar de trobar dades comparatives amb altres entitats o empreses que fan una activitat similar, per veure la seva situació pròpia en comparació amb les del seu entorn.
  • Informacions relacionades amb l'entitat: cal tenir en compte també dades de l'entitat que no figuren a la comptabilitat, com ara les que es refereixen a aspectes legals, generals, financers, comercials, dels recursos humans de que disposi... ja que aquestes podrien arribar a tenir influència en el futur a la seva situació financera.

Els objectius de l'anàlisi són variats en funció de qui sigui el destinatari de la pròpia anàlisi.

Si el destinatari és la direcció de l'entitat, l'objectiu serà consolidar els punts forts i corregir els punts febles que es detectin.

Si els destinataris són els seus creditors, o algú que hagi de proporcionar finançament, com per exemple les entitats bancàries, la finalitat serà la de saber de quina solvència i liquiditat es disposa.

Abans d'iniciar l'anàlisi de les dades, i per garantir la seva fiabilitat, cal que l'entitat estigui segura que els estats comptables s'han confeccionat aplicant correctament els principis i normes comptables, i tenir present que la situació és la d'una entitat en funcionament, és a dir, que es dona una situació de continuïtat en la seva activitat.

També, com a punt de partida, cal tenir clars determinats conceptes importants en la comptabilitat, i que s'analitzen en els següents apartats d'aquest recurs: l'actiu, el passiu, el patrimoni net, els ingressos i les despeses.

L'actiu està composat pels béns, drets i altres recursos controlats per l'entitat, independentment de si són o no de la seva propietat.

Forma part de l'estat comptable balanç de situació.

Perquè un element pugui ser considerat actiu, cal que compleixi determinats requisits:

  • L'entitat ho ha de controlar econòmicament, i ha de poder utilitzar-lo o bé treure'n algun profit. Per exemple, uns ordinadors que no estan en condició d'ús i estan emmagatzemats, no es podrien considerar actiu encara que fossin propietat de l'entitat.
  • Cal que sigui resultat d'una operació feta en el passat, bé per haver estat comprat o per haver estat produït directament per part de l'entitat. Per exemple, una opció de compra, o un contracte de prestació serveis signats abans de què s'hagi generat el propi servei, no es consideraria actiu.
  • Ha de tenir el potencial de produir beneficis econòmics, per exemple, convertir-se en efectiu o equivalent, o bé per intercanviar per un altre actiu o bé per cancel·lar un deute.
  • Ha de ser probable que, bé a partir de la seva capacitat de produir beneficis econòmics, bé a partir del seu ús o explotació, produeixi per a l'entitat beneficis o rendiments econòmics o socials. Per exemple, si s'han dedicat recursos per recerca o investigació pels quals no s'espera que arribin a obtenir resultats vàlids, no es podran reconèixer com a actiu perquè no s'arribarà mai a generar beneficis a partir d'aquests recursos utilitzats.
  • S'han de poder valorar en termes monetaris (en euros) amb fiabilitat.

El passiu, juntament amb el patrimoni net, constitueix l'estructura financera de l'entitat. Representa els fons que li permeten finançar l'adquisició de tots els elements que conformen l'actiu. Per tant, serien com "l'altre cara de la moneda" vers l'actiu. Així, la suma de passiu més patrimoni net sempre ha de coincidir amb el total de l'actiu.

El passiu és tot allò que l'entitat li deu a tercers, és a dir, els deutes que té.

Forma part de l'estat comptable balanç de situació.

Cal fer esment a que en el passiu només apareixen les obligacions en que ja hagi incorregut l'entitat, no aquelles que, encara que té compromeses, encara no s'han produït. Un exemple molt clar seria un contracte laboral amb una data determinada de finalització prevista. L'entitat estaria obligada legalment a satisfer sou i seguretat social durant tota la durada del contracte, però en el seu passiu només figuraran el net de la nòmina, l'IRPF o el deute amb la Seguretat Social meritats mes a mes, i que encara no hagin estat liquidats, però no els que corresponen a tota la durada acordada del contracte.

Tampoc es registraran com a passius les "intencions". Per exemple, si es té previst atorgar uns premis, no es reconeixeran com a deute fins que no s'hagin adjudicat als seus beneficiaris.

Finalment, una regla útil per saber quan procedir a registrar un passiu seria que es compleixi la condició que, per a liquidar la obligació que generarà, sigui probable que s'hagi de lliurar algun actiu (ja sigui deutes a cobrar, béns, o diners efectius), i sempre que es pugui valorar de manera fiable.

El patrimoni net es defineix per diferència: és el que queda dels actius, un cop deduïts tots els passius que tingui l'entitat, és a dir, el que quedaria dels actius un cop s'haguessin liquidat tots el deutes.

Forma part de l'estat comptable balanç de situació.

S'identifica amb els fons propis de l'entitat, és a dir, el resultat acumulat al llarg de la seva existència. Pot tenir origen en:

  • Les aportacions realitzades a la constitució de l'entitat (per exemple, els fons dotacionals que s'han d'aportar a la constitució de les fundacions).
  • Els resultats que s'han anat generant en els diversos exercicis (pèrdues i guanys)
  • Variacions de valor dels actius o dels passius que no formin part del resultat (ajustos patrimonials provinents de variacions de valor, per exemple).
  • Subvencions o donacions de capital o plurianuals no reintegrables que encara no hagin passat a formar part del resultat de l'exercici.

Les entitats, en el desenvolupament de la seva activitat, poden prestar serveis o vendre béns, així com tenir establertes quotes socials, ser beneficiaris de subvencions o donacions... tots aquests "fets econòmics" fa que puguin percebre diners o generar drets de cobrament al seu favor (actius) que es faran efectius al seu venciment.

Aquests fets econòmics són els ingressos de l'entitat, i ho són independentment de si s'han cobrat o no.

De la mateixa manera, les entitats necessiten adquirir determinats béns o serveis, com ara la contractació de personal, materials, despeses de telèfon, llum o assegurances, el lloguer del local de la seva seu...

Les despeses es produeixen quan l'entitat obté una contraprestació real per part de tercers, és a dir, quan es produeix el "consum" del recurs: la mà d'obra dels seus treballadors, el consum de l'electricitat del local, quan compra materials per les activitats...

Al realitzar despeses, es contrauen obligacions de pagar per elles a qui li hagi subministrat el bé o servei. Per tant, causaran un augment del passiu (si el pagament es deixa a deure), o bé una disminució de l'actiu (si es fa efectiu, ja que disminuiran els diners que tingui l'entitat).

Tant els ingressos com les despeses formen part de l'estat comptable compte de resultats o compte d'explotació.

És molt important diferenciar entre ingressos i cobraments, i també entre despeses i pagaments.

Només seran conceptes equivalents quan hi ha una coincidència temporal en el moment en què es produeixen tots dos.

Per a una correcta anàlisi, l'entitat haurà de registrar en la comptabilitat l'ingrés o la despesa en el moment en què es produeixi, i no quan es produeixi el seu respectiu cobrament o pagament.

field_vote: