Formació

En la majoria de carreres, excepte les d’àmbit tecnològic, les classes estan formades per més dones que homes, i el seu rendiment acadèmic també és superior (un 79% en el sector femení front un 72% en el masculí a la Universitat Autònoma de Barcelona, UAB, per posar un exemple). Tot i així encara queda camí per fer en la lluita per la igualtat de gènere a la universitat:

- Les dones universitàries després d’haver acabat la carrera majoritàriament tenen sous més baixos que els homes universitaris.

- Pocs anys després d’haver acabat els estudis universitaris hi ha una proporció més alta de dones que d’homes amb contractes temporals.

- La proporció d’homes en funcions directives i tècniques supera amb escreix la de les dones.

- Les diferències en el sou, en el tipus de contractació i en les funcions realitzades a l'empresa no es mantenen en els índexs d'ocupació, d'inactivitat o d'atur, que són més o menys iguals entre homes i dones, cosa que evidencia que les dones universitàries treballen, però en condicions pitjors.

Les xifres parlen per si soles, les dades l’Enquesta de Població Activa feta per l’Institut Nacional d’Estadística l’any 2007 revelen que a Catalunya hi havia un 52,3% de dones titulades universitàries front un 47,7 d’homes. Un 63,2% d’homes eren tècnics, professionals, científics i intel·lectuals, en canvi, tan sols un 39,5% de dones ho eren. Fen referència al professorat a les universitats públiques, un 36,2% de dones i un 63,8% d’homes ocupaven aquest lloc de treball.

Pel que fa a dades més actualitzades de la mateixa enquesta durant el primer trimestre del 2011, la falta de llocs de treball afecta més a les dones (123.800) que als homes (89.800), això és degut a la destrucció de llocs de treball i a l’increment de dones actives. La taxa d’atur masculí és del 20,76% i el femení és del 21,94%.

Segons la Disposicióaddicional onzena de la Llei Orgànica 6/2001, de 21 de desembre, de Universitat, modificada per la Llei Orgànica 4/2007, de 12 d’abril, les universitats han de comptar entre les seves estructures d’organització amb unitats d’igualtat per al desenvolupament de les funcions relacionades amb el principi d’igualtat entre dones i homes.

Algunes d’aquestes unitats són l’Observatori per a la Igualtat de la UAB, la Comissióper la Igualtat de gènere de la UB, la Unitatd’igualtat d’oportunitats entre dones i homes UdG, elCentre d’Igualtat d’Oportunitats i Promoció de les Dones de la UdL, UPF Igualtat de la Unitat de Suport a Programes Especials, l’Oficina de Suport a la Igualtat d’Oportunitats de la UPC i l’Oficina per la Igualtat d’Oportunitats entre homes i dones de les UIB. Moltesuniversitats que no figuren en aquest llistat disposen d’un Pla d’Igualtat entre dones i homes.

Dins les eines més comuns per treballar conjuntament en xarxa podem trobar el correu electrònic (s’utilitzen molt les llistes de correu), les wikis (per editar textos de forma col·laborativa) i les intranets (per gestionar equips, tasques i informació).

A part de les seves pròpies pàgines web, els col·lectius també s’han llançat a la utilització de blocs gratuïts, que segons Joan Cuevas, de la Fundació Pere Tarrés, han representat una autèntica revolució: "Ara les entitats tenen a l'abast pàgines web potents, gratuïtes i fàcilment editables. A més, els blocs peremeten aglutinar la majoria d'eines, funcions i perfils que tenen a la xarxa".

El Facebook és una de les eines més utilitzades. “Les entitats que fan intervenció directa, que són molt properes a la gent, utilizen molt el facebook”, explica Joan Cuevas. El Twitter està creixent però té un perfil més professional que pot interessar només a un determinat tipus d’entitat. Algunes universitats com la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), la Universitat Internacional de Catalunya (UIC) i la Universitat de Barcelona (UB) ja tenen perfil de Twitter,però en general encara no es fa un ús tant gran d’aquesta eina com el facebook.

Una altra eina per treballar a nivell intern seria el nou “Google for Nonprofits”, que reuneix totes les aplicacions que té Google adreçades a les ONG. Pel que fa al treball col·laboratiu entre diverses entitats, la plataforma de difusió Xarxanet.org és un bon exemple.

Per a Jaume Albaigès, enginyer que treballa en el desenvolupament d’estratègies tecnològiques per a ONL, “es nota un creixement important de l’ús del vídeo com a canal comunicatiu i de motivació a través de plataformes com Youtube, Vimeo o Blip. També comencen a aparèixer algunes aplicacions pròpies del sector, com Actuable, que permet generar peticions d’incidència política de forma molt senzilla”.El programari lliure també ofereix molts possibilitats per navegar per Internet, editar textos, imatges, so... alguns exemples son el Firefox, Joomla! i Gimp.

Encara que són moltes les eines que permeten publicar i difondre continguts “moltes entitats desconeixen les possibilitats de cada eina i normalment no tenen una estratègia predefinida” , explica Jaume Albaigès. Per ell a part de l’estratègia també falta introduir un factor valoratiu: “La majoria d’organitzacions no tenen cap dada real sobre l’impacte que pot estar generant la seva activitat a través de la xarxa”.

A moltes organitzacions els hi costa adaptar-se al canvi tecnològic, per a Joan Cuevas cal perdre la por a compartir idees, aprendre a fer la informació atractiva i aprendre també que cal perdre temps per a compartir informació i fer equip.

De moment ja fa anys que es porten a terme diverses iniciatives per formar a entitats i col·lectius de tot tipus en l’ús de les noves tecnologies. Una de les entitats que realitza aquest treball és l’Associació per a Joves TEB, que forma i assessora joves en aquests temes.

Amb tot aquest canvi de paradigma cada vegada es fa més evident la importància d’estar present a Internet. Joan Cuevas afirma que “està clar que si una entitat no està a la xarxa està perdent un gruix de públic enorme i està deixant d’apostar per un mitjà de comunicació que està en constant creixement”.

Per a en Julià Mestieri, membre del GNUAB, cal plantejar que és l’associacionisme o l’activisme en xarxa. Per una banda es podria entendre que és l’ús de la xarxa per part de les associacions, per l’altra també es podria entendre com el tipus d’associacionisme que es fa íntegrament o principalment a través de la xarxa. “En el primer cas ja es pràctica molt, moltes organitzacions estudiantils tenen el seu espai web o fan difusió a través de la web de l’ETC o via mail”, valora en Mestieri. Per a ell mereix una menció especial l’ús de xarxes socials per la difusió de diferents activitats, festes universitàries o casos més polititzats com la Festa Major de l’Autònoma. Pel que fa al segon cas, hi ha associacions com el GNUAB que s’organitzen principalment en base una llista de correu. “Les oportunitats d’Internet són clares, en quan a la difusió és una forma gratuïta d’arribar a molta gent, a més de més senzilla que cartells i octavetes. També et permet tenir discussions sense requerir una trobada dels membres en un espai/temps concret”, afirma Mestieri, que creu que per contra es posen de manifest dos dels problemes clàssics d’aquestes eines: la censura i la dependència (deixar d’utilitzar les altres vies per arribar a la gent). En aquest sentit, l’associacionisme en xarxa per a Mestieri no és imprescindible perquè hi ha altres mitjans de difusió i organització.

Jaume Albaigès considera que “aparentment el col·lectiu universitari hauria de ser un usuari poderós de tots els recursos que la xarxa ofereix, però per a molta gent l’associacionisme universitari és la primera experiència d’organització col·lectiva i té una durada molt concreta i això podria portar a que no s’aprofitin del tot les eines que es tenen a l’abast”.

La universitat acull estudiants amb inquietuds i prioritats molt diverses. És un element més de la societat i això és reflecteix en la gran varietat d’associacions estudiantils que poden néixer dins i fora de les aules. Com a organitzacions més paradigmàtiques trobem a les assemblees de facultat, els sindicats estudiantils i els col·lectius concrets que neixen en alguna facultat. A més, totes aquestes organitzacions tenen la possibilitat de presentar-se, així com les persones a títol individual, a les eleccions dels òrgans de govern de les universitats.

Les Assemblees estan formades per persones de tendències ideològiques variades, només cal ser estudiant. La seva estructura és horitzontal, es fa un treball de base i no existeix la figura del representant. Les Assembles dins les universitats treballen en dos nivells: a la facultat i a la universitat. A les facultats es treballen aspectes concrets, que afecten directament als alumnes d’aquella facultat. En canvi, a la Coordinadora d’Assemblees de Facultat (CAF) es prenen decisions i s’organitzen accions que afecten a tot el campus o universitat.

Eduald Calvo, membre d’assemblees de facultat de la UAB, senyala que una de les grans debilitats a nivell intern és que “és un òrgan molt rotatiu, en el sentit que quan algú acaba la carrera ja no pot continuar a l’assemblea, així que costa tenir una estabilitat i que els coneixements no es vagin perdent”. Tanmateix, també té grans fortaleses com seria la diversitat de gent que hi pot participar i les idees que sorgeixen de l’intercanvi de diferents visions. De cara a les oportunitats que es presenten, Calvo destaca que “la quantitat de gent que pot formar part d’una assemblea és molt àmplia i això s’ha demostrat amb les lluites contra Bolonya del curs 2009-2010”.

El Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) és un dels més forts dins les universitats catalanes, ja que pràcticament té presència en totes les universitats públiques catalanes. El SEPC és una organització estudiantil de l’esquerra independentista i treballa per la construcció d’un marc educatiu pels Països Catalans. La seva organització es basa en l’assemblearisme, el control democràtic i la plena participació. Un altre exemple d’organització estudiantil és l’Associació d’Estudiants Progressistes (AEP), que també és un dels sindicats amb més força dins del moviment estudiantil.

Els diferents col·lectius universitaris treballen conjuntament en la gestió de diferents actes o accions. Per una banda, les assemblees com a tal estan formades per diferents tipus de persones, i entre elles, gent que forma part a la vegada d’algun sindicat o una altra organització estudiantil. D’altra banda, els actors del moviment estudiantil tenen la voluntat d’organitzar esdeveniments de forma conjunta. Tal com afirma Carla Estevan, membre de l’AEP: “Sempre estem oberts a la col·laboració amb altres organitzacions, ja que això ens permet enfortir el nostre discurs i arribar a part de l'estudiantat que d'altra manera no sentiria la nostra veu”.

En el marc de les Jornades de formació sobre la participació estudiantil que es van celebrar a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) del 15 al 17 de març, la professora de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), Mariona Ferrer, va explicarl’assignatura que imparteix sobre participació estudiantil. La seva assignatura es va crear a partir de la iniciativa del vicerectorat de la UPF en un context diferent a l’actual i previ a les mobilitzacions contra Bolonya. Es pretenia incentivar l’alumnat davant d’una baixa participació estudiantil. Es va crear l’assignatura amb l’objectiu de formar i reflexionar entorn la participació estudiantil i aconseguir un espai de debat, autoreflexió i autocrítica.

“La vida de participació estudiantil és curta. Costa fer relleu generacional, marxa la gent i costa tenir memòria del que s’ha fet”, afirma Mariona Ferrer, a la vegada que es pregunta si serveix d’alguna cosa formar i fomentar la participació estudiantil tenint en compte el context i les estructures actuals, ja que el professorat i l’estudiantat no s’involucra massa en aquests afers i els òrgans de govern tenen les seves limitacions.

En el context de les mateixes jornades, el degà de la Facultat de Polítiques i Sociologia de la UAB, Salvador Cardús, va exposar les seves idees entorn la participació estudiantil, establint les amenaces i condicions d’aquesta participació. Cardús va advertir que la condescendència és la primera gran amenaça: “El voler quedar bé sabent que no es podran complir els compromisos és una manca de coratge de les autoritats”. L’altre gran perill és la desconfiança. Pel que fa a les condicions d’una bona participació, segons Cardús aquesta “s’ha de produir a partir de la definició d’uns límits clars, sabent que no tot es pot decidir a partir de la participació”. També s’ha de tenir en compte la responsabilitat de les persones i com a últim punt és molt important l’honestedat.

Aquest universitat únicament reconeix les propostes formatives d’aquelles organitzacions amb les que té un conveni vigent. En el cas de tenir aquest conveni, les entitats han de fer arribar cada curs les seves peticions.

En concret, la via que tenen aquestes entitats per formalitzar les propostes és fent arribar un informe a la Comissió Acadèmica del Consell de Govern on hi consti les següents dades de cadascú dels cursos o activitats:

• tipus d’activitat
• nivell formatiu
• programa del curs o l’activitat
• persones que imparteixen el curs o l’activitat
• tipus d’avaluació
• durada del curs o l’activitat
• lloc on es fa el curs o l’activitat
• una memòria sobre les activitats de l’oferta anterior (cas que l’entitat sol·liciti per segona vegada aquesta acció, amb les dades següents: nombre total d’inscrits a l’activitat, nombre d’estudiants de la UB inscrits a l’activitat, document de valoració de l’activitat - enquestes o altres- i altres dades que l'entitat consideri d’interès).

Més informació

Totes les organitzacions que volen oferir activitats que comptin amb el reconeixement de crèdits de lliure elecció i que aquestes siguin incloses en l’oferta general de la UPC, i d’altres tutelades per la UPC, han de fer arribar les seves propostes al Vicerectorat de Docència i Extensió Universitària.

La proposta ha d’incloure els següents camps:

• dades identificatives de l’entitat
• persona de contacte
• programa de la/les activitats
• durada
• mecanismes d’avaluació
• cost per a l’estudiant

Posteriorment, el Vicerector de Docència i Extensió Universitària, presenta una proposta d’activitats acceptades i rebutjades a la Comissió de Convalidacions, per a la seva validació. Una vegada validada la proposta, es tramita al Consell de Govern per a la seva aprovació.

En cas que la proposta de l’entitat sigui específica per a un o més centres docents, i d’altres tutelades per la UPC, aquesta se li fa arribar a la Direcció de cada centre. Posteriorment, els òrgans de govern del centre docent aproven l’oferta específica d’activitats susceptibles de ser reconegudes com a crèdits de lliure elecció per a cada any acadèmic. Abans de l’ inici de cada període lectiu, els centres docents faciliten una còpia d’aquesta oferta al Vicerectorat de Docència i Extensió Universitària.

Per presentar aquestes propostes, les entitats tenen dos terminis:

• Fins el 31 de maig per al primer quadrimestre del proper curs acadèmic
• Fins el 31 de desembre per al segon quadrimestre del curs acadèmic vigent

Més informació

Una condició sine qua non per tal que les entitats obtinguin el reconeixement de crèdits de lliure a la UdL és que les activitats han de tenir com a responsable a un professor/a a temps complet d’aquesta.

En segon lloc, s’ha de sol·licitar a través d’aquest correu electrònic eees@vd.udl.cat una clau d’accés (codi usuari i password) per tal d’accedir a l’aplicació on es fan arribar les propostes d’activitats formatives. En aquest correu electrònic s’ha de fer constar la següents dades:

• Nom persona contacte
• Entitat organitzadora
• Telèfon
• Adreça de correu
• Nom del responsable de l’activitat (professor/ a de la UdL)

Amb aquesta clau d’accés, s’ha d’introduir l’activitat proposada dins aquest aplicatiu. I, una vegada obtinguda la sol·licitud impresa, s’ha de transmetre en paper al cap d’estudis del centre on està adscrit el professor/a responsable del curs.

La Comissió d’Estudis del centre realitza un informe sobre la sol·licitud feta. Només en cas que aquest informe sigui favorable, les entitats poden continuar amb el tràmit i fer les seves peticions a la Unitat de Planificació Docent.

Posteriorment, la Comissió de Caps d'Estudis de la UdL, elabora un informe, no vinculant, on es valora la idoneïtat de les activitats presentades, així com les particularitats que es poden establir en cadascuna de les activitats. Finalment, la Comissió d’Ordenació Acadèmica és l’òrgan competent per aprovar l’oferta presentada per les organitzacions.

Més informació

Les mancances formatives són aquells aspectes del coneixement (teòric, d'aptituds, valors...) que són necessaris per a realitzar de la manera més òptima possible l'activitat que s'ha de dur a terme i que no es posseeixen (o es posseeixen parcialment).

Aquestes mancances poden venir donades per diversos motius:

• Canvi d'activitat, que pot comportar un desconeixement de la tasca en sí mateixa i del elements que cal tenir per a desenvolupar-la.
• Aprofundiment i/o especialització de la tasca que es desenvolupa dins de l'entitat. Ampliació de l'àmbit d'actuació de l'entitat que pot comportar l'assoliment de nous objectius pels quals s'ha d'estar preparat.
• Necessitat de reciclatge en els coneixements que ja es tenen per poder-se posar al dia.

Aquests motius que s'acaben de descriure són una mostra de factors que poden provocar una necessitat de formació per part del voluntari.
"

Des de l'entitat s'ha de vetllar per proporcionar als voluntaris aquests espais d'intercanvi i de posada en coneixement de la resta i de l'entitat les dificultats que troben en el seu dia a dia, així com les possibles solucions.

L'entitat ha de tenir un responsable de voluntariat que és la persona més adequada per recollir tot el que expressen els voluntaris en aquest espai. A més, no sempre els voluntaris poden tenir la solució, sinó que expressen que alguna cosa no acaba d'anar bé sense saber com sortir-se'n. En aquest sentit el responsable de voluntariat i el responsable de formació seran els encarregats de donar resposta a les mancances o de reorientar les demandes si es detecta que el que manca no és pròpiament, o exclusivament, formació (pot ser necessari plantejar-se una reorganització de tasques, per exemple, enlloc de pensar en la formació com a única solució). El fet de detectar mancances formatives ha de suposar, per a l'entitat, el replanteig del Pla de Formació i la revisió de la formació establerta, ja sigui la inicial, l'específica i la permanent.

Per altra banda l'entitat també ha de poder expressar les limitacions que té davant els plantejaments dels voluntaris, per arribar, entre tots, a trobar una solució eficaç per a tothom i que doni resposta a les necessitats expressades.

Els objectius principals del Pla de Formació són:

• Facilitar als voluntaris l'adquisició de coneixements, habilitats i destreses necessaris per a realitzar correctament la seva tasca.
• Ajudar-los a adequar-se a l'associació i a les activitats que s'hi realitzen: adquirir una determinada cultura de l'organització.
• Actualitzar els coneixements i habilitats per a poder afrontar els avenços en els camp sobre el qual es realitza l'acció.
• Fer de la formació una font de satisfacció personal, d'augment de l'autoconfiança i seguretat davant la tasca, de millora de la persona i de la seva autoestima.

Així, aquest procés ha de ser continu/permanent i flexible per adaptar-se contínuament a les necessitats formatives canviants dels voluntaris. Formació permanent i formació específica i puntual.

L'acció formativa s'ha de basar en objectius ben definits, clars i concrets, ha de traduir-se en diferents activitats coherents i coordinades entre si, ha d'estar temporalitzada, ha de ser dotada dels recursos necesaris, etc. És per això que ha d'estar estructurada en un Programa o Pla, més o menys ambiciós segons les dimensions i possibilitats de cada associació.

El pla de formació de l'associació podria estar inclòs dins d'un dels aspectes del Pla Estratègic de l'associació. El Pla Estratègic és el conjunt d'accions previstes a llarg termini per l'associació, per tant, el pla de formació del voluntariat seria una de les línies estratègiques a treballar a llarg termini.

Un cop definides les necessitats, serà el moment de decidir com serà aquesta formació i, per tant, de planificar-la.

El procés a seguir pot ser el següent:

1.- Determinar les FINALITATS del Pla de Formació, partint de les situacions problemàtiques ja detectades.
2.- Determinar els OBJECTIUS GENERALS DE FORMACIÓ, partint del llistat de necessitats de formació detectades i prioritzades.
3.- Decidir les qüestions generals que tenen a veure amb el programa, com ara: la temàtica de la formació, el tipus d'accions formatives (curs, seminari,...), lloc, formadors, durada, metodologia, avaluació...
4.- Planificar les ACCIONS FORMATIVES CONCRETES que hagueu decidit que formaran part del programa en concret. En el cas, sobretot, d'un curs, determinarem els objectius generals i específics, els continguts, les estratègies metodològiques, etc.
5.- Avaluació del Pla de Formació, no només valorar dels resultats finals sinó també de tot el procés de l'acció formativa. Els resultats obtinguts de l'avaluació us han de servir per redifinir el procés de formació i per atendre noves necessitats.

Al mateix temps que es planifiquen les activitats de formació cal pensar també en les activitats d'avaluació. L'avaluació ha de ser no només dels resultats finals, sinó d'avaluar tot el procés.
En tota avaluació haureu de tenir establerts uns criteris d'avaluació, els quals seran els que us serviran per decidir si el procés va bé o no, per què i com fer-ho millor una altra vegada.

Un primer element a tenir en compte seria l'avaluació dels participants. Mitjançant aquesta avaluació els voluntaris saben fins on han arribat, en comparació amb el nivell inicial en què es trobaven. Tot i que aquesta avaluació tradicionalment l'ha dut a terme el formador/a, és interessant que els participants puguin en algun moment realitzar la seva pròpia autoavaluació.

Una altre aspecte a avaluar seria a el grau d'efectivitat que ha tingut la formació: és a dir, si els aprenentatges han estat realment útils i han repercutit en el comportament i les tasques del voluntariat. Per això, i passat un temps de la formació, seria bo de passar algun tipus de qüestionari, o de fer alguna observació, etc. per a detectar-ho.

També caldria avaluar com ha anat el seu desenvolupament: avaluació dels elements de l'acció formativa. En aquest cas avaluareu tant l'actuació del formador, com l'adequació dels continguts, dinàmiques, metodologia, etc. En aquesta avaluació caldria demanar l'opinió tant als formadors com als participants voluntaris.

I per acabar el procés, una vegada hagueu avaluat els destinataris de la formació, i el funcionament de l'acció formativa, caldria avaluar el grau d'adequació de l'acció formativa a les necessitats inicialment detectades. Valorar si les accions formatives plantejades han estat les més adequades per assolir els objectius del programa, i si aquestes han estat adequades per a solucionar les situacions o els problemes inicials. Per a fer-ho caldria la informació tant dels voluntaris com del professorat.

Finalment, només remarcar que els resultats obtinguts en l'avaluació, us han de servir com associació per redifinir el procés concret de formació, per a detectar noves necessitats i què fer per atendre-les de la millor manera possible.