Formació

La identitat sexual i de gènere són aspectes que determinen el desenvolupament de l’individu en certa forma, i és especialment important saber abordar aquestes qüestions en la infància, no només per a donar suport a les persones que es troben en un món on encara hi ha massa espais intolerants, sinó també per a evitar que l’àmbit educatiu esdevingui un d’aquests espais.

Per a fer un abordatge integral a tot el centre, el Departament de Drets Socials de la Generalitat de Catalunya va publicar el desembre del 2022 la guia ‘Com podem incorporar la perspectiva LGBTI+ als serveis i recursos de la direcció general d’atenció a la infància i l’adolescència’.

Aquest document recull informació com el marc normatiu d’aquest àmbit, la importància del llenguatge en l’abordatge de la diversitat, alguns indicadors d’avaluació que es poden seguir per a analitzar l’estat del centre educatiu en matèria LGTBI i una sèrie d’activitats per a treballar-la, entre d’altres coses.

De manera semblant, FLG – Associació de Famílies LGTBI va publicar la ‘Guia de mares i pares LGTBI’, que si bé està orientada especialment a famílies, compta amb apartats per a tractar aquestes temàtiques a l’escola.

Un altre document, aquesta vegada específic per a infància trans, és el ‘Protocol per a l’atenció i acompanyament de l’alumnat transgènere en els centres educatius’, un document oficial elaborat pel Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya que no és només una eina per a l’abordatge adequat dels nens i nenes trans, sinó també per al compliment de la 11/2014.

Les persones encarregades de l’educació i el lleure de la infància han de tenir clar que hi haurà nens i nenes amb transfons diferents, provinents de contextos diversos. És possible que alguns no entenguin la situació, o inclús que hi hagi situacions d’exclusió al mateix espai educatiu. A més, en tot cas, sempre és interessant poder abordar qüestions i problemàtiques que formen part de la vida diària i que poden haver sentit a les notícies o a casa.

Un d’aquests temes pot ser la pobresa energètica. Per això, Enginyeria Sense Fronteres i Aliança contra la Pobresa Energètica van posar a disposició de les famílies i els centres educatius la guia metodològica ‘Drets energètics en mans de la infància’, extreta d’uns tallers amb infants de sis i set anys al Casal dels Infants del Raval.

Per a un acostament més analític de l’exclusió en la infància, la Fundació Pere Tarrés va elaborar l’informe ‘Habitatge, infància i salut’, aquest cop centrat en la situació de les famílies davant la problemàtica de l’habitatge.

Un espai educatiu necessita escoltar les necessitats i demandes de la infància. És important, doncs, fomentar una participació activa, de manera que els hàbits assertius i respectuosos es traslladin també fora de l’aula.

Per a això pot ser útil el document ‘Volem participar: participació infantil i juvenil. Experiències del projecte Laboratori d’Acció i Innovació Educativa als agrupaments’, de Minyons Escoles i Guies de Catalunya, que recull diverses experiències que exemplifiquen bones pràctiques en matèria de participació de la infància i la joventut.

També, per tal d’estendre aquests costums a l’àmbit municipal, també pot ser útil la guia pràctica ‘Impulsem la participació dels infants en els serveis i projectes municipals’, de l’Ajuntament de Barcelona, que ofereix consells sobre com implicar la infància en la presa de decisions dels espais que els pertanyen, especialment pel que fa als municipals.

L’Estratègia del Patrimoni Natural i la Biodiversitat de Catalunya és un projecte impulsat per la Generalitat de Catalunya per a definir el full de ruta de les polítiques de conservació de la natura fins al 2030.

En aquest marc, ha publicat una sèrie d’infografies sobre la biodiversitat a Catalunya i la seva conservació, i els efectes que té sobre ella el canvi climàtic, l’activitat agrària i ramadera, les espècies invasores...

El Departament de Biologia de la Universitat de Barcelona compta amb un banc de dades en forma de mapa on es poden consultar les espècies del territori. Per a consultar les llistes, es pot clicar al quadrant del mapa desitjat, i també es pot filtrar per algunes classes (vegetació, flora, briòfits, algues, fongs, líquens, vertebrats, invertebrats, artròpodes, flora al·lòctona). El mapa també permet fer cerques d’espècies pel nom popular o el nom científic i mitjançant un arbre, el que permet veure amb quina freqüència i a on es troben ubicades les espècies.

Per cada espècie seleccionada, la pàgina ofereix informació completa: la fitxa biològica amb algunes imatges, les dades genètiques, els usos que se li pot donar (etnobotànica), alguns sinònims, la bibliografia utilitzada i els comentaris on s’ha citat.

Finalment, la pàgina també permet consultar estadístiques i enllaços d’altres registres i deixar comentaris.

L’Ajuntament de Barcelona ofereix un servei d’atles de la situació de la biodiversitat a la ciutat. En un mapa interactiu dividit per barris i platges mostra el nombre d’espècies de la capa seleccionada (plantes dels espais verds, arbres de la ciutat, ocells que fan niu, papallones, peixos o altres vertebrats) o espais (basses naturalitzades i comunitats vegetals) i que hi ha a cada fracció marcada.

Clicant a cada barri, es mostren totes les espècies que hi viuen, amb una foto, una breu descripció i un botó que mostra en quins altres espais es troba. D’altra banda, en un comandament lliscant, el mapa permet veure el nivell de cobertura vegetal de la ciutat.

Aquest atles és el resultat d’un projecte de ciència ciutadana de l’Observatori del Patrimoni Natural i la Biodiversitat. La iniciativa, sota l’empara de la Generalitat i diverses institucions científiques, obre a la població general la possibilitat de participar en el registre i l’estudi dels mamífers del territori català.

Les persones interessades rebran una formació prèvia sobre el protocol a seguir, i tindran l’oportunitat de participar en la planificació i la gestió de la fauna de Catalunya. La seva tasca formarà part de l’atles, que serà publicat físicament en acabar el registre. Serà un dels primers atles de mamífers realitzat amb ciència ciutadana.

Les associacions d’estudiants universitàries no són grups temporals. Per a anomenar-se ‘associació’ s’han de constituir com a tal, el que vol dir que la seva existència no és efímera, sinó que tenen una durada indefinida. Per a crear una associació universitària s’ha de tenir la voluntat de perdurar en el temps.

A part d’això, aquest tipus d’entitats no tenen una temàtica ni un funcionament únics, sinó que depèn de les persones que les creen i conformen al llarg dels anys. De fet, solen ser associacions amb una tendència molt participativa, perquè només existeixen perquè hi ha persones que en volen formar part.

Generalment, hi ha dos tres tipus d’associacions en una universitat. Aquelles més relacionades amb el lleure, on s’inclouen grups esportius o culturals; les que fan tasques de solidaritat i que tenen diferents característiques i finalitats; i aquelles de caire representatiu, que tenen l’objectiu de donar veu als i les estudiants en els òrgans de govern de la Universitat.

En tots els casos, les associacions solen promoure i organitzar una gran diversitat d’esdeveniments i accions com xerrades, revistes, actuacions musicals, exposicions...

Una associació universitària ha d’estar formada per tres estudiants com a mínim, i un alt percentatge de les seves persones membres ha de ser de la universitat on es constitueix. A més, cal que l’associació estigui oberta a tot l’alumnat, sense discriminació o diferenciació.

Un altre requisit és que l’entitat s’hagi constituït com a associació d’acord amb la legislació vigent i que estigui inscrita al Registre d’Associacions de la Generalitat de Catalunya o d’algun òrgan d’àmbit estatal. Això vol dir que haurà de complir els requisits del registre i pagar una taxa de 62,55€ per al tràmit.

Aquestes són qüestions que tota associació, universitària o no, ha de satisfer.

Per a fer la inscripció al registre de la universitat corresponent, no és suficient amb presentar l’acta fundacional i els estatuts de l’associació. La majoria de centres requeriran altres documents relacionats amb els tràmits que s’han de dur a terme.

Així, la sol·licitud d’inscripció, haurà d’anar acompanyada per documents com l’acreditació de la inscripció al Registre d’Associacions de la Generalitat de Catalunya, una certificació amb el nombre d’associats estudiants de la universitat, la firma del mínim nombre requerit d’estudiants pertanyents al centre i la relació de les seves dades: nom i cognoms, número de DNI, adreça, telèfon, adreça electrònica, i vinculació amb la universitat.

Aquest tràmit, a banda de ser requerit legalment, està pensat per donar algunes facilitats a les associacions. En la majoria dels casos, la inscripció al registre de la universitat durà al centre a facilitar a l’associació ajudes econòmiques, accés als espais i recursos i ajuda en la difusió de les activitats.

És important tenir en compte, però, que per a mantenir l’associació cal renovar la inscripció al registre periòdicament, normalment cada curs acadèmic. La majoria de centres demanen retre comptes per a la renovació, així que el document d’inscripció en aquest cas haurà d’anar acompanyat d’una memòria o informe de les activitats realitzades, junt amb justificacions econòmiques i el grau de compliment dels objectius; i d’un projecte per a les activitats futures.

També caldrà informar dels canvis estructurals, del nombre de membres o qualsevol altre tema rellevant.

La majoria d’universitats catalanes disposen d’un espai en línia dedicat a les associacions d’estudiants. Allà, l’alumnat pot cercar i inscriure’s en una entitat ja existent, mitjançant el directori, o crear-ne una de nova, accedint al seu registre. A continuació es recullen algunes d’aquestes pàgines:

• Associacions d’estudiants de la Universitat de Barcelona
• elDirectori de la Universitat Autònoma de Barcelona
• Associacions d’estudiants de la Universitat Pompeu Fabra
• Associacions d’estudiants de la Universitat Politècnica de Catalunya
• Associacionisme Universitat Rovira i Virgili
• Associacions d’estudiants d’ESADE
• Directori d’Associacions del TecnoCampus
• Associacions de la Universitat de Girona

La persona encarregada o responsable de la formació no té per què ser també formadora, però és usual que coincideixi. Una cosa és ser docent i l’altre gestionar la docència, i és important no confondre-ho.

I és que la persona responsable tindrà tasques més enllà de l’aula: detectar les necessitats formatives, establir un pla de formació adequat i implementar-lo, concretar les activitats que en formaran part i avaluar els resultats.

Aquesta responsabilitat pot recaure en una única persona o en un equip. En tot cas, hi ha d’haver una comunicació constant amb tots els agents implicats, tant en la gestió de la formació com en la formació mateixa, això és des dels i les docents fins a la direcció de l’entitat, passant per les diferents responsabilitats i col·laboracions externes.

Es tracta, doncs, de ser la persona de referència en matèria de formació, el que vol dir que tindrà un paper primordial en els primers passos de la incorporació de nou equip o voluntariat. Caldrà que tingui bones habilitats de comunicació, organització, lideratge i resolució.

La detecció de necessitats va més enllà de senzillament observar les diferents situacions. També hi ha diferents instruments i mètodes, però en tot cas la manera més eficaç serà sempre parlar directament amb el voluntariat. Caldrà fer-ho en un espai adequat i reservant tant de temps com faci falta. D’aquí que sigui també interessant partir de l’observació, perquè pot ser aquesta sessió molt més eficient.

En aquest sentit, la persona responsable de la formació haurà de saber escoltar, i caldrà que s’asseguri que entén veritablement el que li estan explicant per a donar una resposta adequada. També seria interessant compartir amb l’equip de persones voluntàries el Pla de Formació resultant, per si tenen alguna esmena que pot fer-lo més complet.

Com totes les persones que desenvolupen tasques de gestió, els i les responsables de la formació en una entitat hauran de tenir la capacitat d’organitzar-se i d’organitzar als equips docents i a l’alumnat. Tenint al cap les necessitats detectades, tant aquelles més formals (els dies i horaris de la formació) com les que tenen a veure amb qüestions com el contingut, haurà de poder elaborar un Pla de Formació hi respongui adequadament.

Això significa plantejar els mecanismes d’avaluació prèviament, situant-los abans, durant i després de la formació, per tal d’anar adequant-los si és necessari. Això vol dir que caldrà organitzar reunions de seguiment, per recollir tot el que va sorgint, especialment al final de cada activitat formativa establerta en el Pla.

De manera semblant, caldrà preveure també l’establiment d’un canal de comunicació i difusió de la informació per a totes les persones implicades, de manera que ningú estigui desinformat quan assisteixi a les reunions.

El joc ofereix un espai segur on experimentar de forma artificial la presa de decisions i la igualtat que suposa que tothom segueixi les mateixes regles, on practicar la comunicació i la sociabilitat, on conèixer a les altres persones i a una mateixa, on entrenar la comprensió...

És, per tot això, una font de reflexió per a preguntar-se i fomentar la gestió de les emocions. I, de totes les menes, els jocs competitius són els que fan aflorar unes emociones més intenses, d’aquí, precisament, el seu interès.

Però no es pot limitar el joc a la seva natura artificial. Precisament perquè genera emocions fortes i que no solen aparèixer en el dia a dia de la infància, el joc competitiu pot ser una eina per a transmetre i treballar valors com l’acceptació de la derrota, la victòria sana, el treball de l’estratègia, les relacions de cooperació...

Gemma Garcia comenta com, tenint en compte que els valors són eines per a interpretar el món, i que a occident es premien actituds com la competitivitat i l’individualisme, és interessant aprofitar el joc competitiu, que fomenta aquestes actituds, per a fomentar-ne una aproximació crítica.

A més, el joc competitiu fa aflorar reaccions que d’altra forma no sortirien. Per exemple, la ràbia després d’haver perdut. Pere Bolet recomana no abusar de la frase “l’important és participar", perquè és una pedagogia sense finalitat. Proposa, en canvi, preguntar per l’enfadament, ajudar a gestionar-la i compartir-la amb el grup. En resum, aprofitar l’oportunitat educativa que presenta.

Una de les tipologies de joc competitiu que detalla l’equip de Minyons és el de cooperació-oposició, és a dir, el joc per equips. D’aquesta característica es poden desprendre valors com la col·laboració, entenent-la com el treball conjunt per a millorar les possibilitats de guanyar entre totes les persones. Cal anar amb compte amb les relacions que s’estableixen, perquè pot ser que els perfils més competitius i forts eclipsin a la resta.

És una opció molt recomanable per a trencar el gel, però també per a gestionar emocions i conflictes latents. Els jocs d’equip generen emocions molt intenses, per la qual cosa és senzill que explotin disputes, noves o en curs. Ben dirigides, però, aquestes activitats creen espais on encarar les problemàtiques i a comunicar els sentiments.

L’última classe de jocs competitius que esmenta l’equip de formadors de Minyons són els individuals amb eliminació. Com a l’apartat anterior, també són activitats on tothom juga contra tothom, però aquesta vegada la derrota suposa l’eliminació, de manera que només acaba guanyant una persona.

Precisament per això, les sensacions de victòria o derrota, i la tensió i la frustració resultants, són encara més grans que en la resta de jocs competitius. Són activitats interessants per a grups que ja es coneixen bé, perquè permeten donar de si a les persones i portar els seus comportaments a l’extrem.

Seria ideal deixar aflorar aquestes sensacions per a, un cop acabat el joc, treballar-les i reflexionar-hi conjuntament.

L’educació és un dels puntals de tota societat. La formació que es dona a les noves generacions té un efecte directe sobre les seves persones, i aquestes, al seu torn, són les qui donaran forma al futur. Treballar amb elles per a la construcció d’un espai igualitari, cooperatiu i crític amb els estereotips establerts, és primordial per a la transformació de la societat.

I cal fer això en tots els fronts de l’educació: llenguatge, contingut, materials i moments de lleure. Tots aquests àmbits reprodueixen d’una manera o d’una altra rols de gènere, a la vegada que són espais amb molt de potencial per a incorporar noves actituds i reflexions.

Un dels primers àmbits on començar la revisió de l’educació sexista és el llenguatge utilitzat a les classes i activitats. És primordial fugir del masculí genèric (els alumnes, tots, els professors, l’home, recepta del metge...), i cal intercanviar-lo per formes neutres (l’alumnat, tothom, l’equip docent o el professorat, l’ésser humà, recepta mèdica...).

A vegades, en comptes del llenguatge neutre, hi ha qui usa els desdoblaments. És aconsellable no abusar d’aquest recurs, perquè exclou identitats de gènere no binàries. Per això és preferible la forma neutra, que també ajuda a canviar l'hàbit de pressuposar que algunes professions són masculines o femenines (personal de neteja millor que dones de la neteja, monitoratge en lloc de monitors...).

L’adopció d’un llenguatge no sexista ha d’anar acompanyada d’una revisió del currículum, amb l’objectiu de garantir la paritat al temari i visibilitzar les aportacions que les dones han fet a la història, la literatura, la ciència, la tecnologia, la cultura, la política... Es tracta de fer una reparació, però també, i sobretot, oferir referents no hegemònics a l’alumnat.

En aquest sentit, també és important visualitzar models d’homes que trenquin amb la masculinitat preponderant, representar famílies no heteronormatives i fomentar la cooperació sense diferències ni jerarquies a través d’activitats que es qüestionin pels escenaris que ocupen els gèneres, el lideratge, la subordinació i la competència.

Aquest qüestionament implicarà també assenyalar que en certs àmbits realment no hi ha hagut espai per a les dones i altres grups, i permetrà iniciar debats al voltant de com ha afectat i com afecta això al present.

La classe i l’educació més ‘formal’ és un bon espai per empènyer a l’alumnat cap a aquesta actitud crítica. Tanmateix, és important seguir amb aquests esforços al pati, a les activitats, a les converses a l’aula i al lleure, on si bé el contingut perd força, continuen reproduint-se estereotips de gènere, però de forma més física o d'actitud, amb el llenguatge no verbal.

És sabut que a causa del sistema patriarcal, els homes i els nens solen ocupar més espai físic i simbòlic: fan més interrupcions, dominen un espai més gran al pati, demanen més torns de paraula... És primordial que el professorat i el monitoratge facin un esforç actiu per detectar aquestes actituds.

Per exemple, a la classe, potser caldrà donar veu a les nenes i les joves, si els costa més intervenir que als nens. En activitats de lleure, es poden proposar jocs mixtos i cooperatius, o inclús reduir l’espai de joc de pilota, de manera que es faci un ús compartit i igualitari del pati i la pista de joc.

També pot ser interessant incloure moments de cura i neteja a la classe i altres espais educatius, i involucrar a tothom en la mateixa proporció, posant el focus en la importància que tot el grup col·labori per fer una millor feina i acabar abans. Això fomentarà que els nens i joves reprodueixin aquesta experiència a casa, on poden seguir actius certs estereotips de gènere.

La formació a distància es caracteritza per tenir lloc íntegrament per internet. Cada vegada hi ha més cursos amb aquesta característica, cosa que subratlla els seus avantatges.

L’e-learning ofereix el contingut de les formacions en una diversitat de formats, i tot i que tots ells comparteixen la possibilitat de gaudir-se des de qualsevol lloc, sense necessitat de desplaçar-se a les aules, tenen característiques i formes de consum diferents.

Així, a banda de les classes en línia en directe, hi ha materials com els vídeos, els àudios o podcasts, els textos, els continguts gamificats, els webinars...

L’equip principal i necessari per a la formació en línia és l’ordinador. Aquest fet, que té els beneficis exposats, també té una sèrie d’inconvenients relacionats amb l’accessibilitat.

I és que primer cal tenir accés a aquest equip i saber fer-lo servir. Avui en dia és estrany que algú no disposi d’ordinador i internet, però pot passar i s’ha de tenir en compte. Una forma d’evitar aquest problema és habilitar la formació perquè es pugui fer a través del mòbil, un dispositiu que és encara més difícil que no es tingui. També caldrà contemplar que una part de l’alumnat pot no saber fer servir l’equip.

D’altra banda, l’e-learning demana disciplina i capacitat d’organització, cosa que no passa tant amb la formació presencial, que té uns horaris i una estructura més marcats. En aquest sentit, una cosa que també es complica molt és la transmissió de valors i actituds. A distància, transmetre coses que són més vivencials que teòriques requereix un esforç extra.

Ja abans de plantejar-se la temàtica per al webinar, cal tenir present quines són les persones que hi participaran, la seva demografia, si provenen només de l’entitat o hi ha un públic potencial que no en forma part, si hi ha possibilitats d’aconseguir noves persones sòcies, voluntàries o participants per a l’organització...

Aquest pas previ passa per preguntar-se també quins són els objectius de l’associació, per què vol fer el webinar, però també quines són les necessitats de la possible audiència, sobre què voldrien formar-se.

I aquí també cal preguntar-se si la sessió serà gratuïta o de pagament. La gratuïtat és interessant per a publicitar-se, i segurament va més alineat als valors d’una entitat, però un preu simbòlic pot convertir la sessió en una activitat de captació de fons.

Els webinars no es poden dur a terme en un espai de videotrucades qualsevol, ja que poden tenir un nombre de participants elevat. Tenint això en compte, caldrà escollir l’eina que més s’adapti a les necessitats de la sessió. També cal pensar en si es tracta d’un instrument totalment gratuït o té limitacions.

Per exemple, Zoom té un molt bon funcionament i és molt intuïtiva, però, sense pagar, només permet fer sessions amb un màxim de 40 minuts. En canvi, si s’opta per l’opció Premium, aquesta eina és més barata que la majoria. Google Meet és una altra plataforma molt recomanable, ja que és totalment gratuïta i permet l’entrada de fins a 100 participants. L’únic problema, però, és que limita la duració de les reunions als 60 minuts.

A banda, sempre queda l’opció més clàssica: You Tube. La pàgina té la prestació de fer ‘streamings’ gratuïts sense límit de persones participants.

Finalment, algunes bones plataformes amb un període de prova gratis són: Demio, WebinarNinja, WebinarGeek, LiveWebinar, Click Meeting o Get Response.

Un cop programat i planificat el webinar, és el moment de promocionar-lo, d’anunciar-lo als mitjans de què disposa l’entitat. Això bàsicament es farà per tres vies: Primer, a través del correu, per a fer-li arribar la informació a les persones que o bé estan directament implicades a l’entitat o només subscrites, per exemple, al seu butlletí. També seria interessant penjar un article al blog o web de l’entitat, amb una informació més detallada.

Finalment, com és evident, caldrà publicitar el webinar mitjançant les xarxes socials, per a arribar a la comunitat ja existent, però sobretot a la que és susceptible de crear-se. Per a aquest cas, caldrà plantejar una estratègia de comunicació, i decidir quines plataformes són les més adients per a fer la promoció. El missatge haurà d’indicar el dia i l’hora de la sessió i el preu (si s’escau i si no s’ha fet el pagament en la inscripció). També és molt recomanable preparar un formulari d’inscripció i incloure’l a les comunicacions.

Això és perquè el més segur és que l’organització no tingui clar el nombre de persones que participarà, per la qual cosa crear un formulari d’inscripció facilitarà la feina de filtratge. Una plataforma molt adequada és el Google Forms. Això també crearà una via de comunicació, ja que permet obtenir el correu electrònic on després es pot enviar l’enllaç de connexió.

Un cop finalitzat el webinar, és aconsellable fer un seguiment a través d’un formulari. Als mateixos correus on s’han enviat els enllaços de connexió es pot fer arribar un qüestionari per saber l’opinió de les persones assistents sobre el desenvolupament de la sessió i si s’han quedat amb cap dubte.

També caldrà pujar la gravació del seminari en alguna de les plataformes de què disposa l’entitat, per exemple en forma de reels a Instagram o com un vídeo a You Tube que es pot promocionar també a xarxes.

Com ja s’ha assenyalat, els recursos formatius són tot el conjunt d’activitats i materials que es poden fer servir per formar a una persona.

En concret, les activitats poden tenir diversos formats (cursos, jornades, presentacions...), durades, continguts (sobre l’actuació que du a terme el voluntariat, sobre el context en què treballen...) i modalitats (presencial, en línia...).

Pel que fa als materials i documents que donen suport a les activitats, també hi ha molta varietat. Poden ser impresos o electrònics, referents concretament al contingut o més genèrics (articles, llibres...), de text o de vídeo, elaborats per la mateixa entitat o externs...

Tota entitat que compta amb voluntariat hauria de tenir una persona o àrea encarregada de buscar recursos formatius. Aquestes, haurien de treballar conjuntament amb els i les responsables de voluntariat en el moment de fer la cerca, perquè aquests últims coneixen millor l’equip i saben quines necessitats tenen.

És molt aconsellable centralitzar la recerca en un grup especialitzat, perquè això evitarà la dispersió de materials i facilitarà molt la compilació. A més, en la mesura que sigui possible, aquest mateix equip podria dedicar-se a recollir recursos també fora de les accions formatives, per tal d’incorporar-los a futures actualitzacions del pla o posar-los a disposició del voluntariat.

Un cop s’ha acabat la formació, els recursos encara poden aprofitar-se, especialment pel que fa als documents i altres materials. Així, s'haurien de guardar en algun espai o sistema de dades (depenent de si són electrònics o físics), per tal que estiguin sempre a l’abast de l’equip. Això és una manera de fomentar i facilitar l’aprenentatge autònom.

A més, a banda de desar-los, també es pot optar per difondre’ls a tot l’equip mitjançant el correu electrònic o les xarxes socials, per arribar també a aquelles persones que no han fet la formació.

Els objectius generals de l’acció formativa sorgiran de la concreció de les finalitats prèviament establertes al pla de formació integral. Si, per exemple, una d’aquestes finalitats és “millorar la relació entre les persones que formen l’equip de treball”, primer s’hauran de determinar els temes i coneixements que han d’assumir les persones. Un cop això s’ha fet caldrà decidir els objectius específics de les diferents activitats i sessions.

Per fer això és necessari valorar el nivell de capacitació del grup, per assegurar que compta amb el coneixement adequat per assolir l’aprenentatge. Si no és així, primer s’haurà de preparar una formació complementaria que aporti a l’equip aquestes idees prèvies.

Una de les qüestions més importants en la planificació d’una acció de formació és quin és el procés d’aprenentatge de les persones que hi participaran, per així poder escollir el millor procés. Hi ha cinc estils: aprenentatge actiu, que es basa en l’experiència; aprenentatge reflexiu, que implica reflexió; aprenentatge teòric, que parteix de les classes magistrals i el pensament abstracte; aprenentatge pràctic, que es construeix provant sobre la marxa; i aprenentatge significatiu, construït per l’alumnat.

La planificació és essencial per al bon funcionament d’una acció formativa. Cal apuntar totes les parts del procés i deixar clar cadascun dels passos a seguir i les tasques a desenvolupar. Les activitats hauran de seguir una seqüència lògica, i seran programades segons els propòsits de l’acció i els trets del grup format.

Essencialment, per cadascun dels objectius s’hauria de planificar un contingut a treballar i una metodologia a seguir, tenint en compte les tècniques, recursos i estratègies que calen. També s’haurà de fer la programació segons el nombre i la durada de les sessions.