Com desenvolupar les finances ètiques a les associacions

Imatge principal a portada: 
La banca ètica treballa a través d’una mirada col•lectiva.  Font: Pixabay
Autor/a: 
Maria Bombardó Soro
Resum: 

Els principis de la banca ètica rebutgen el funcionament de les finances tradicionals i aposten per una gestió dels diners amb un impacte social positiu.

La majoria d’associacions, siguin o no sense ànim de lucre, generen moviments econòmics. D’ells surten, al cap i a la fi, els seus recursos. D’aquí que calgui fer-ne una gestió segura però adequada tenint en compte els principis ètics de l’organització. Per això cal conèixer de primera mà les opcions més ètiques a l’hora de gestionar els dines d’una entitat.

Imatges secundàries: 
La banca ètica treballa a través d’una mirada col•lectiva.  Font: Pixabay
Subtitols: 
Què són les finances ètiques?
Quines entitats en formen part?
Qui pot accedir a les finances ètiques?
Per què optar per la banca ètica?
Dues opcions de banca ètica
Continguts: 

El concepte ‘finances ètiques’ es refereix no tant a un tipus de bancs, sinó a un ecosistema d’entitats o cooperatives que ofereixen gran part dels serveis financers que té el sistema bancari tradicional: custodien estalvis, concedeixen préstecs, financen altres projectes...

La diferència amb els bancs, però, és que l’impacte mediambiental i social es troba al mateix nivell de prioritats que el benefici econòmic. Això es reflecteix, entre altres coses, amb els projectes que financen.

Per fer això, la banca ètica treballa a través d’una mirada col·lectiva, analitzant detalladament l’impacte dels projectes que cauen sota el seu paraigua. De fet, moltes de les entitats que conformen aquest ecosistema tenen una gestió cooperativa en la qual totes les persones que en són clients són també sòcies participatives dels processos de decisions.

Existeixen set característiques que identifiquen les entitats que es consideren membres de l’anomenat ecosistema de les finances ètiques. Totes aquestes qualitats tenen a veure precisament amb els valors ètics i morals de les entitats i amb si aquestes són conseqüents amb ells tant en l’àmbit exterior com estructural.

Així, justament, la primera qüestió que caracteritza les entitats de les finances ètiques és precisament això: que siguin ètiques per dins i per fora, de manera que els seus principis impregnin tant el seu funcionament com la política d’inversions. En aquest sentit, una altra qualitat definitòria és l’exclusió de tota inversió que vulneri els drets humans o la justícia social i ambiental.

Una altra qüestió de les finances ètiques és que treballen amb “economia real”. Això significa que deixen de costat els projectes especulatius, així com aquells que no repercuteixen activament i positivament en la qualitat de vida de les persones.

Però la banca ètica no és pas exclusiva. Dues més de les seves característiques principals són la inclusió i la participació. Amb el coneixement que la meitat de la població adulta mundial no té garantit l’accés a serveis financers, un dels seus objectius és facilitar l’accés al crèdit a col·lectius que en solen ser exclosos. També permet, com ja s’ha assenyalat, la participació democràtica de les persones sòcies.

Finalment, aquesta mena de finances es basen en la sostenibilitat, en tant que usen criteris que avaluen la responsabilitat social, mediambiental i ètica dels projectes que demanen finançament; i en la transparència, de forma que tots els moviments que fan són transmesos a la ciutadania i a la clientela.

Per tal de fer valdre aquests principis característics i mantenir el funcionament ètic, les entitats que conformen aquest ecosistema són molt curoses amb quines persones, projectes i organitzacions s’incorporen a la seva xarxa.

El criteri bàsic és que els projectes que volen ser finançats han de buscar, a més de la seva viabilitat econòmica, l’assoliment de criteris ètics i l’impacte social, cultural o ambiental. La idea és que els beneficis de la iniciativa o l’entitat no vagin només per a les persones que la conformen sinó també cap a l’exterior, de manera que funcionin com una eina d’acció transformadora i comunitària.

Això es deu al fet que les finances ètiques aposten sempre per contribuir a l’economia social, solidària i cooperativa, i això mateix han de fer tots els projectes i organitzacions que cauen sota el seu paraigua.

Així, la banca ètica utilitza dos mètodes per analitzar els projectes. L’anàlisi tècnica és un estudi que també es fa a la banca tradicional, i implica calcular la rendibilitat econòmica de la iniciativa, per tal d’assegurar que aquesta prosperarà i podrà tornar els diners i els interessos. En canvi, l’anàlisi eticosocial és exclusiu de les finances ètiques, i és bàsicament un estudi de l’impacte social, cultural o ambiental del projecte.

Les entitats que volen ser conseqüents amb els seus valors i principis cal que es plantegin de quina forma i a través de quina institució gestionen els seus diners. La confiança dipositada en un banc no és només en relació amb l’administració que fa de les finances, sinó també als seus actes externs. Això, tanmateix, és difícil de descobrir en la banca tradicional per la poca transparència que la caracteritza.

De fet, aquesta és una de les raons per les quals les entitats haurien de plantejar-se passar-se a la banca ètica. Mentre les finances tradicionals tenen influència en els mitjans de comunicació i fins i tot en els governs, les caracteritza una grandíssima opacitat. Contràriament, la banca ètica té la transparència com un pilar fonamental, actualitzant constantment la seva informació.

Tot i el seu hermetisme, és un secret de domini públic que la majoria de bancs financen la guerra. S’especula que tres de cada quatre armes surten de la banca tradicional. L’aplicació #PetjadaEnArmes permet cercar l’impacte armamentístic que tenen una gran quantitat de bancs d’arreu del món. Això no succeeix a les finances ètiques, que tenen el principi de garantir els drets humans.

De manera semblant, els bancs tradicionals solen ser impulsors de desnonaments, a la vegada que acumulen gran quantitat d’immobles buits. A diferència d’això, les banques ètiques promouen un habitatge digne i accessible, especialment a través de cooperatives.

En aquesta línia, les finances ètiques destinen les seves inversions a cooperatives de comerç just del sud global i projectes que impulsen la sobirania alimentària i una reducció de la petjada ecològica. En canvi, els bancs tradicionals solen especular a la borsa amb recursos bàsics i financen empreses que exploten l’entorn i les persones del sud global.

Una altra qüestió a tenir en compte a l’hora de valorar si passar-se a la banca ètica és el seu model de gestió horitzontal i participatiu. Això no succeeix a la banca tradicional, que és liderada sempre pel mateix segment de la societat, en un format inaccessible en el qual molt poques persones acumulen molt de poder.

Actualment a Catalunya operen dues banques ètiques. Fiare Bancaetica és una cooperativa que nasqué de la unió de Banca Popolare Etica, d’Itàlia, i Fiare, d’Espanya, el 2005. Seguint els principis d’aquestes dues entitats, Fiare Bancaetica vol ser una eina per la transformació social basada en la intermediació financera transparent i democràtica i l’economia social i solidària.

Triodos Bank és una altra banca ètica que va néixer el 1980 amb l’objectiu de promoure un ús conscient dels diners que generi beneficis pel conjunt de la societat i el medi ambient. Actualment treballa en cinc països europeus i ha finançat més de 21.000 vivendes sostenibles o en transició cap a la sostenibilitat a Europa el 2021.

field_vote: 

Competències cognitives del voluntariat

Imatge principal a portada: 
És un dels grups de capacitats que el voluntariat desenvolupa en la seva acció. Font: Pixabay
Autor/a: 
Maria Bombardó Soro
Resum: 

Qualsevol gest o acció demana una valoració. La persona voluntària haurà de ser capaç de processar informacions i actuar-hi a conseqüència, posant en marxa les seves competències cognitives.

Les persones que decideixen entrar a formar part d’un equip de voluntaris no només s’enduen l’experiència, sinó que també tenen l’oportunitat de desenvolupar gran diversitat de competències. Amb aquesta dada en ment, el Departament de Drets Socials ha elaborat el ‘Catàleg preliminar i diccionari de competències i metacompetències de l’acció voluntària’.

Imatges secundàries: 
És un dels grups de capacitats que el voluntariat desenvolupa en la seva acció. Font: Pixabay
Subtitols: 
Pensament crític
Pensament lateral i sistèmic
Raonament abstracte i conceptual
Raonament analític i sintètic
Raonament espacial
Raonament esquemàtic
Raonament numèric
Raonament verbal
Continguts: 

La capacitat de construir arguments, qüestionar idees i distingir incoherències, errors lògics o fal·làcies és la base del pensament crític. En la seva versió primerenca, aquesta aptitud implica dubtar i qüestionar afirmacions, així com allò que socialment es considera inqüestionable. En el segon nivell es desenvolupa per avaluar amb detall aquestes afirmacions, detectant incoherències.

Un cop totalment desplegat, el pensament crític implica la capacitat d’argumentar de forma lògica idees originals, apartades de la norma, no estàndards, quelcom molt necessari a la tasca diària del voluntariat.

El pensament lateral és la capacitat de plantejar i resoldre problemes de forma divergent, establint relacions de coneixement diferents i fent preguntes i donant respostes creatives. El pensament disruptiu i l’associació de conceptes de forma no convencional són signes d’un pensament lateral de primer nivell. Si es practica, el pensament lateral pot dur a la persona a oferir perspectives àmplies i diferents i generar solucions disruptives.

Està una mica relacionat amb el pensament sistèmic, en tant que aquest segon implica l’habilitat de veure relacions entre diversos esdeveniments. Es tracta, al principi, de la capacitat d’assenyalar les causes, els efectes i les conseqüències, però en el seu desplegament permet a la persona trobar més d’una solució als problemes plantejats, identificar i explicar els processos de desenvolupament d’una tasca i prendre decisions a partir dels efectes que els diferents elements d’un fenomen poden tenir.

Ambdues competències despleguen la possibilitat d’acostar-se als problemes des d’una multiplicitat de direccions i punts de vista, quelcom molt útil en l’acció voluntària.

El raonament abstracte és l’habilitat d’una persona de resoldre qüestions lògiques amb agilitat. En les seves fases més desenvolupades, aquest raonament permet establir relacions i seqüències entre conceptes i dades no verbals, així com fer deduccions i identificar patrons de seqüències.

El raonament conceptual suposa identificar models o patrons així com assenyalar qüestions clau en assumptes complexos. D’aquesta manera, el que en un inici comença com l’habilitat de captar vincles entre situacions passades i actuals evidents i recollir-ne les dades més importants, pot evolucionar cap a la percepció de similituds i claus entre situacions molt complexes que no són obvis per a la resta de persones ni han estat apresos prèviament.

L’habilitat de comprendre i resoldre problemàtiques a partir de separar-ne les parts és el raonament analític. El que comença com la capacitat de fragmentar tasques per tal de solucionar problemes específics i habituals, pot evolucionar cap a una versió més complexa i completa on la persona voluntària descompon amb facilitat qualsevol situació, essent capaç d’assumir tasques complexes.

D’una manera semblant, però en la direcció contrària, es produeix el raonament sintètic. Aquesta habilitat permet a les persones comprendre situacions i fenòmens i resoldre problemes a partir d’unir les parts individuals que els constitueixen. Això els permetrà crear i recopilar idees més o menys abstractes i utilitzar-les per a dissenyar plans d’acció nous i solucions efectives.

És interessant que les persones voluntàries desenvolupin la capacitat de raonar sobre l’espai, visualitzant mentalment les perspectives de les sales i els objectes. En un estadi avançat, aquesta habilitat és molt útil en tasques com el plantejament i la gestió d’activitats i altres accions, ja que implica la possibilitat d’interpretar i dissenyar patrons, esquemes i circuits així com qüestions més específiques com llegir documents cartogràfics a escala.

El raonament esquemàtic és la capacitat de representar de forma gràfica un fenomen o procediment a través d’un esquema. És una habilitat molt necessària en les fases de gestió de projectes i accions de voluntariat. Una persona que l’hagi desenvolupat, serà capaç d’estructurar fàcilment grans quantitats d’informació i dissenyar diagrames per a resoldre problemes complexos.

Aquesta capacitat s’atribueix típicament a les persones que tenen bones habilitats matemàtiques. Tanmateix, el raonament numèric té molt a veure amb la resta de capacitats, i més que ser una competència per fer càlculs mentals, serveix especialment en la gestió d’equips i projectes.

Així, les persones que desenvolupen aquesta capacitat no són només capaces de comprendre, resoldre i inclús crear fórmules, sinó també d’utilitzar els mètodes inductiu i deductiu en la quotidianitat i utilitzar-los per a resoldre els problemes que puguin sorgir.

Aquesta capacitat, com passa amb l’anterior, també sol estar limitada en l’imaginari social, que l’entén únicament com la capacitat d’escriure i parlar bé. Així i tot, el cert és que un raonament verbal ben desenvolupat permetrà a la persona voluntària expressar idees complexes i abstractes adaptant-les al seu públic, tan divers com sigui, i mitjançant gran diversitat de punts de vista, i sempre de la manera més efectiva.

field_vote: 

Claus per a elaborar una estratègia d’incidència política

Imatge principal a portada: 
Primer cal tenir clara la problemàtica, després, generar el missatge.  Font: Pixabay
Autor/a: 
Maria Bombardó Soro
Resum: 

Una de les raons de ser de moltes organitzacions és provocar algun canvi social o polític. Per fer això cal una preparació prèvia, un plantejament que permeti donar sentit a les accions i assentar les demandes.

Un dels objectius de la majoria d’entitats i organitzacions és tenir un cert grau d’incidència política o social. La finalitat de les accions que duen a terme és sempre, com a mínim, posar problemàtiques sobre la taula, assenyalar qüestions que s’han menystingut o reformar algun aspecte del sistema institucional o administratiu.

Imatges secundàries: 
Primer cal tenir clara la problemàtica, després, generar el missatge.  Font: Pixabay
Subtitols: 
Identificació de la problemàtica i l’objectiu
Documentar-se
Com funciona la gestió?
Identificar els públics
Definir les estratègies
Seguiment
Mantenir el diàleg
Continguts: 

El primer pas en tota estratègia és tenir clara la problemàtica sobre la qual es vol incidir. Sovint, aquesta qüestió és difícil de determinar. Cal reduir, si cal, les expectatives i ser capaç de resumir la problemàtica a un únic assumpte (política, pràctica o actitud), identificable amb una frase. Això permetrà estructurar l’estratègia de forma realista i concreta.

Caldrà que també es defineixi l’abast de la problemàtica, pel que fa a la geografia i als àmbits de la societat que implica.

A partir d’aquí, s’establirà l’objectiu base de tota la campanya. Aquest ha de ser mesurable i intel·ligible per a totes les persones que es veuran involucrades en el procés. És recomanable també generar alguns missatges clau despresos de l’objectiu que es podran utilitzar durant la campanya, així com imaginari o simbologia, si escau, que ajudi en la transmissió.

Per tal que l’entitat que vol fer l’estratègia s’asseguri un establiment d’objectius ben fundat i un disseny realista de la campanya, cal que es reculli tanta informació com sigui possible. Caldrà recopilar estudis i dades fiables que assenyalin clarament la problemàtica per tal de poder identificar solucions viables i realistes.

A més, comptar amb aquesta base és primordial per a compondre arguments sòlids amb què construir les accions d’incidència. En resum, la fase de documentació oferirà a l’estratègia les bases per a poder aixecar-se fins a la realització dels objectius.

Les investigacions poden provenir de l’interior de la mateixa entitat o d’agents externs, sempre que aquestes fonts siguin fiables i contrastades.

Una altra de les qüestions sobre la qual una entitat que vulgui fer incidència haurà d’informar-se és com es gestionen les polítiques en l’àmbit d’actuació i quines són les fases del procés legislatiu que du a terme: quina és l’agenda de govern, quin recorregut farà la proposta de llei fins a la seva aprovació, el temps que tardarà a ser aplicada...

És primordial conèixer i entendre com es prenen les decisions. Contràriament, les propostes que es facin no seran solucions polítiques realistes i concretes, per la qual cosa la incidència perdrà efectivitat.

En el disseny d’una estratègia d’incidència política s’han de tenir en compte tots els agents i públics objectius afectats o implicats en la problemàtica i en la solució proposada. Això inclou tant a les persones simplement interessades pel tema o afectades directament pels esforços realitzats.

Això segurament donarà com a resultat una llista bastant llarga. Tanmateix, aquesta identificació és necessària per a establir possibles aliances i fer partícips a les persones del procés, ampliant la base social de les accions i possibilitant fer una predicció dels possibles riscos inherents a l’hora de fer canvis.

Per a facilitar l’acte de determinar el públic, aquest es pot classificar de diverses maneres. Primer, dins els grups afectats es troben persones amb un interès directe en les solucions proposades perquè estan afectades directament; o persones que senzillament s’interessen per la problemàtica i, per tant, són susceptibles a implicar-se a les accions.

A la vegada, aquests agents poden ser aliats o adversaris. Els primers donaran suport a la campanya, mentre que els segons no estaran d’acord amb les accions i consideren que els canvis proposats tindran un impacte negatiu en ells. En tots dos casos cal identificar les motivacions dels grups per intentar entendre les seves posicions i actuar-hi de forma adient.

Per últim, els públics també es poden separar segons si són primaris, el que significa que caldrà reptar les polítiques, conductes o actituds d’aquestes persones o institucions; o secundaris, grups amb una certa influència sobre l’objectiu primari que, a vegades, poden ser primordials per a generar l’efecte desitjat.

Un cop s’hagi identificat el context i es tingui present tota la informació en relació amb el públic i a les polítiques públiques on fer la incidència, caldrà començar a planificar les accions que es duran a terme.

Hi ha diverses tècniques que es poden fer servir. Pel que fa al to de l’acció, existeixen les tècniques de confrontació i les col·laboratives. Alguns exemples de la primera tipologia són manifestacions, campanyes de cartells i publicitat, assegudes, encadenament, vagues de fam, aturades laborals... D’accions de col·laboració hi ha actuacions com consultes populars, difusió d’informació amb responsables polítics, formacions, xerrades...

També existeixen diferents tècniques segons el seu abast. Les tècniques d’acció privada apel·len o fan pressió de forma més directa. Poden ser reunions, intercanvis d’informació, assessoraments... Les tècniques d’acció pública, en canvi, tenen un enfocament més general, dirigit a la ciutadania. Poden ser campanyes de comunicació als mitjans, manifestacions pacífiques...

Aquesta definició d’accions caldrà fer-la tenint en compte també els mitjans amb què es compta d’inici, quins recursos manquen i caldrà reunir i quines eines s’utilitzaran en la realització de la campanya. Seria interessant fer, doncs, un inventari d’allò de què es disposa i, si escau, un pressupost.

Un cop les accions ja s’han dut a terme, és molt recomanable registrar-ne el nivell d’èxit per a conèixer el seu impacte i millorar els resultats de les estratègies futures. Això significa que quan es desenvolupa una actuació cal tenir al cap els objectius establerts prèviament i calcular el nivell d’assoliment, d’aquí que aquests hagin de ser mesurables.

Algunes preguntes que poden ajudar a fer aquest càlcul són: quantes persones han assistit a l’esdeveniment? S’ha produït un cert canvi d’actitud en la ciutadania o en les persones assistents? Què en pensen els agents implicats? I les persones que conformen l’organització? Ha augmentat el suport a la posició que es reivindica a les accions?

Aquesta avaluació no s’hauria de fer només immediatament finalitzada l’estratègia. És interessant fer un seguiment de la problemàtica de manera dilatada en el temps i tant si la campanya ha tingut èxit com si no.

En la línia de l’apart atanterior, és important no abandonar la comunicació amb el públic objectiu un cop l’estratègia ha finalitzat. L’estratègia d’incidència política, es podria dir, no acaba mai. No es tracta només d’aconseguir uns objectius a curt i mitjà termini, sinó que també implica crear un ambient de confiança, inclús quan els interessos deixen d’estar en joc.

Aquest esforç posicionarà l’entitat com un soci fiable, implicat. Cal doncs continuar informant la ciutadania i altres agents implicats dels avenços del canvi que s’ha provocat i de les noves propostes, així com permetre a les institucions polítiques conèixer el desenvolupament d’altres accions.

Es tracta de crear una gran xarxa de suport que ajudarà a encarar els nous reptes de futur, particulars i conjunts.

field_vote: 

Com millorar la comunicació interna en una entitat

Imatge principal a portada: 
La comunicació interna ha de fomentar la participació i la cohesió a les entitats.  Font: Pexels
Autor/a: 
Maria Bombardó Soro
Resum: 

Sovint, les organitzacions donen més importància a la comunicació externa que a la interna. Tanmateix, aquesta última és necessària per al bon funcionament de les entitats.

Una de les funcions de les entitats és transmetre els seus valors la societat, funcionar com un altaveu d’aquells principis que les representen. D’aquí que la comunicació sigui tan important. No obstant això, més enllà de la difusió, les organitzacions han de tenir sempre present el seu equip, mantenint-lo informat i garantint la seva participació en la presa de decisions.

Imatges secundàries: 
La comunicació interna ha de fomentar la participació i la cohesió a les entitats.  Font: Pexels
Subtitols: 
Què: el missatge
Qui: les persones implicades en la comunicació
On: els canals de comunicació
Transparència i participació
Fidelització
Mecanismes de comunicació interna
Continguts: 

Tot acte de comunicació té un objectiu i una intencionalitat. El primer que una entitat ha de tenir en compte quan planifica la seva comunicació interna és que val més un únic missatge, concís i atractiu, que convidi a participar, que no un enfilall constant de publicacions, correus i circulars. Això només farà que cansar l’equip, i es perdrà de vista el propòsit de la comunicació.

Així, abans d’iniciar la comunicació, s’ha de tenir en compte què és exactament allò que es vol comunicar i quina intenció hi ha darrere el missatge. Només així l’entitat podrà garantir que aquest és informatiu alhora que transformador.

Això no significa, tanmateix, que es deixi informació de banda. És molt recomanable que l’entitat doni a conèixer tots els processos que experimenta: projectes, plans de treball, presa de decisions... Només si totes les persones implicades estan al dia es podrà generar el treball col·laboratiu. Cal apostar per la transparència, l’escolta activa i el diàleg sense abandonar l’assertivitat i la precisió.

A més, també és important reservar un espai a la comunicació interna per als missatges en clau positiva, que recullin i valorin la participació de les persones integrants de l’entitat.

Primer, cal tenir present qui s’encarregarà de generar el missatge. Si bé, com s’assenyalarà més endavant, la participació és clau en la comunicació interna, en primera instància hi ha d’haver una font, això és una persona o una comissió que s’encarregui de gestionar el diàleg en el si de l’entitat, així com a fora. La comunicació, interna i externa, ha de seguir una estratègia que ha de recaure en un grup específic.

A banda d’això, totes les persones implicades en l’entitat han de formar part de la comunicació interna que s’hi generi. El voluntariat i les persones treballadores agrairan estar informades de la realitat de l’entitat on col·laboren o treballen. Oferir-los això i aprofundir el seu sentiment de pertinença i alineació amb els valors de l’entitat, ajudarà a enfortir i allargar la relació i les motivarà a l’hora de fer la seva tasca.

De la mateixa manera, les persones sòcies tenen dret a estar informades en tot moment de les activitats de l’organització i de com s’usen els recursos. Aquí es tracta més aviat d’una rendició de comptes i s’hi hauran de dedicar accions comunicatives que se situen al punt mitjà entre la comunicació interna i externa.

Això mateix passa amb les persones usuàries dels serveis, que cal que coneguin en tot moment les accions que desenvolupa l’entitat per poder-hi participar, així com han de tenir també la possibilitat de comunicar-se amb els equips i conèixer altres qüestions que els afecten indirectament.

Igual que cal variar els missatges sense inundar les persones receptores amb contingut, també cal diversificar, a la vegada que limitar, els canals de comunicació. És important que es contempli la transmissió d’informació per la via tan física com en línia.

Tots dos formats ofereixen un gran ventall de possibilitats que cal explotar. Els espais de l’entitat són tan crucials com les seves xarxes o la seva intranet. Això últim, per cert, és una eina molt necessària, un espai on aglutinar avisos, enquestes, crear calendaris, gestionar el personal...

Si bé és important no bombardejar les persones implicades en una entitat amb informació, cal assegurar que el diàleg que es crea és constant. I això s’ha de donar en el vessant formal i informal, garantint la creació d’espais de participació, generant un clima distès però eficient i repercutint en la cohesió del grup.

Així, tot i que la informació provindrà, en principi, d’una única font, la comunicació ha de ser un procés bidireccional, i en la majoria dels casos no acaba fins que l’organització rep la resposta. Aquesta resposta pot prendre moltes formes (enquestes, trobades, un canvi de comportament...), però sempre ha d’estar contemplada pels plans de comunicació interna.

D’aquesta manera, les persones responsables de les entitats han de contemplar la recollida d’informació mitjançant la participació activa. Cal vetllar per mantenir uns canals d’interacció eficaços, de manera que el retorn dels i les membres sempre es tindrà present.

El plantejament de la comunicació interna ha de contemplar la interacció constant entre l’organització i els seus i les seves membres. Es tracta de generar un sentiment de pertinença en totes les persones relacionades amb el funcionament de l’entitat, fomentant la seva fidelització i la satisfacció amb la seva tasca.

A banda, assegurar unes bones relacions en el si de l’entitat també motivarà a les persones implicades a parlar-ne un cop acabada la seva jornada, en un to informal, distès, que pot ajudar a expandir els missatges de l’organització.

Les accions de comunicació interna per excel·lència són les reunions. Programar assemblees generals periòdicament per discutir plans d’acció i debatre sobre les novetats ajuda a crear una relació més propera entre totes les persones membres i genera un espai de diàleg directe. El cara a cara és primordial per evitar distorsionar el missatge i personalitzar l’organització.

A banda d’això, hi ha diversos mecanismes de comunicació interna que varien segons si el missatge és vertical, de dalt a baix o a l’inrevés, o horitzontal, a tall de diàleg.

Habitualment, les accions comunicatives que surten de les persones responsables de l’entitat són informatives. Així, s’hauran de plantejar mecanismes que assegurin una transmissió clara i concisa. Alguns d’aquests mecanismes hauran de ser periòdics, com és el cas del butlletí electrònic, que anuncia les novetats de les entitats a les persones membres.

Amb el mateix esperit que el butlletí, però amb més flexibilitat hi ha recursos com el taulell d’anuncis, on es poden penjar ofertes de feina o nous voluntariats, i els calendaris, que permeten recordar visualment els esdeveniments. També existeixen els correus personalitzats, que comparteixen esdeveniments de la vida de l’entitat: premis, comiats, reflexions...

D’altra banda, també es poden crear continguts atemporals als quals les persones implicades en l’entitat poden recórrer per ajudar-les a desenvolupar la seva tasca. Per exemple, hi ha el manual de l’organització, que defineix la filosofia d’aquesta i els drets i deures de les persones membres.

Els mecanismes assenyalats permetran garantir la transparència a l’organització. A banda, cal generar espais on les persones membres puguin expressar-se. A banda de les reunions, és recomanable crear una bústia de suggeriments i fer enquestes de satisfacció de manera periòdica. Ambdues són eines que permeten escoltar les opinions sobre l’entitat i treballar-hi.

Amb aquest mateix objectiu de crear un lloc d’expressió, és necessari utilitzar eines que ofereixin l’oportunitat de dialogar. Per exemple, hi ha les videoconferències, on es poden encabir un nombre més gran de persones que a les trobades físiques. També, és recomanable organitzar, de tant en tant, esdeveniments informals com un dinar o una sortida, accions que fomenten la cohesió.

Finalment, és important que les persones que conformen l’entitat coneguin tots aquests canals. Així, el protocol de comunicació interna, que detalla tots els mecanismes comunicatius, ha d’estar a disposició de tot el personal.

field_vote: 

Com fer un tríptic informatiu

Imatge principal a portada: 
Continua sent una eina comunicativa molt utilitzada.  Font: Pexels
Autor/a: 
Mireia Juan i Badia i Maria Bombardó Soro
Resum: 

Moltes vegades les organitzacions sense afany de lucre volen fer difusió de l'entitat o d'una activitat o servei determinat i no disposen de massa recursos per portar-ho a terme. El tríptic és una opció senzilla i econòmica.

La comunicació és un component molt important de les entitats, especialment avui en dia. Actualment, totes les formes de difusió estan impregnades de l’àmbit digital, i és molt difícil trobar dinàmiques informatives que no hagin pujat al tren de les xarxes socials. És comprensible, és una manera de fer econòmica, ràpida i flexible.

Imatges secundàries: 
Continua sent una eina comunicativa molt utilitzada.  Font: Pexels
Subtitols: 
La importància del tríptic
Grup destinatari
El contingut
En la redacció
Estructura
Disseny i format
Continguts: 

El tríptic informatiu és la targeta de presentació de tota associació. Tot i la seva (suposada) vinculació al món físic en un context cada cop més digital, avui en dia continua sent un element imprescindible per tal de donar-se a conèixer a possibles socis, persones voluntàries o entitats finançadores.

Una de les coses que ha fet que el tríptic es mantingui com una de les eines comunicatives més utilitzades és el fet que no cal destinar molts recursos a la seva elaboració. L’important és que consti d’un missatge apropiat per a les persones destinatàries, i que l’entitat se senti identificada amb la seva forma i el seu missatge.

Una de les primeres coses que cal fer abans de ni tan sols redactar el tríptic és pensar en quines seran les persones a qui es destinarà el document. Pot tenir un to més o menys general o específic, depenent dels objectius, però, sigui com sigui, sempre és aconsellable acotar-lo mínimament.

Caldrà identificar les particularitats del públic, i on es troba (en tots els sentits). Així, algunes preguntes que s’hauran de plantejar són quina és l’activitat i a qui pot interessar, quina és l’edat del grup destinatari, on viu i treballa aquest, què llegeix, com rep la informació i quin llenguatge utilitza.

S’haurà de preparar el contingut del tríptic abans del seu disseny, tot i que ajudaria saber-ne les dimensions exactes abans, per no redactar més del compte. En el moment de definir el text caldrà tenir presents els objectius de la comunicació. Primer, tot fulletó té les mateixes finalitats generals, que solen ser generar coneixement, impulsar la participació, modificar actituds o preferències, o incrementar la incidència política.

D’altra banda, tots els tríptics tenen també uns objectius específics que s’hauran de definir a priori, perquè d’ells surt el contingut textual. Aquests són alguns exemples: difondre i donar informació sobre l’entitat o sobre una determinada activitat o servei, fer una campanya de sensibilització, denunciar algun fet o reivindicar una acció concreta, captar recursos econòmics o persones voluntàries, informar dels contactes de l’entitat...

L’entitat ha de procurar plasmar el seu esperit en el tríptic. Això bàsicament significa que tant el llenguatge com les imatges seleccionades han d’anar lligades amb la missió de l’associació, posant per davant de tot la coherència entre els valors i el que projecta el fulletó.

El text resultant ha de ser concís i breu. La qualitat ha d’anar per davant de la quantitat, perquè això facilitarà i convidarà a la lectura. En aquest sentit, s’aconsella construir frases en positiu i evitar l’ús abusiu de l’imperatiu.

Caldrà redactar el tríptic tenint en compte que consta de tres parts: una portada, la part interior i una contraportada. El contingut que s’inclogui en cada part és de lliure elecció, però es recomana que, en general, segueixi sempre un mateix ordre i estructura, perquè això, de nou, facilitarà la comprensió.

S’aconsella que a la portada es presenti l’entitat o l’activitat de forma breu però cridanera. S’haurà d’incloure el nom, una frase resum, el logotip de l’organització i alguna imatge relacionada amb la tasca de l’organització o l’activitat que es realitza.

A la part interior es pot explicar de forma més extensa allò que s’ha presentat a la part davantera del tríptic. Algunes qüestions que es poden tractar són la història de l’entitat, la seva missió o objectius, les activitats i serveis que ofereix, els àmbits d’actuació i els col·lectius destinataris, les àrees territorials on treballa... També es pot optar per indicar qüestions de transparència i participació, com mostrar l’ús del finançament i els recursos a través de gràfics, detallar les formes de col·laboració o assenyalar les formes de contribució econòmica i desgravacions.

La contraportada ha de tancar el tríptic oferint informació de contacte. S’hi hauran de recollir coses com l’adreça completa de l’entitat i les delegacions, el número de telèfon i fax, el correu electrònic, la pàgina web, els mitjans de transport més propers, l’horari d’atenció al públic, les xarxes socials i el nom o els logotips d’altres institucions col·laboradores.

Opcionalment, també es pot incloure una pestanya amb un retallable en què les persones interessades, sòcies o voluntàries puguin inscriure’s a l’activitat, sol·licitant-hi dades personals i bancàries i les quotes de periodicitat.

Per muntar el tríptic s’hauran de tenir clars els continguts i la seva prioritat. El contingut principal marcarà la posició de la resta d’elements, i caldrà saber a priori què anirà al principi del document i què al final. A banda, també és necessari dotar el tríptic de sentit estètic i fer-lo atractiu per les persones que el llegiran.

Algunes coses a tenir en compte són: col·locar el text d’esquerra a dreta i de dalt a baix, utilitzar tipografies entenedores, prioritzar l’ús de text negre sobre fons blanc (és el que millor es llegeix), escollir els colors segons les emocions que es vulguin transmetre, redactar esquemàticament sempre que es pugui i equilibrar la imatge i la lletra. És molt aconsellable seguir un estil homogeni per a tot el material gràfic de l’entitat, com els cartells i les memòries, i això inclou també aplicar aquest to al tríptic.

Per fer el disseny hi ha diverses plataformes digitals molt intuïtives per a les quals no cal tenir massa coneixements de disseny. Dues de les més recomanables són el Canva i l’Scribus.

Pel que fa al format, s’ha de tenir en compte que els fulletons no cal que siguin només físics. Poden ser editats en format digital i enviats per correu electrònic, o penjats a les xarxes socials i a la web de l’associació. En aquests últims casos, es pot optar per incloure vídeos, àudios o inclús elements interactius.

field_vote: 

Com reduir el consum de plàstic en una entitat

Imatge principal a portada: 
Evitar això demana encoratjar l’ús d’ampolles reutilitzables.  Font: Pexels
Autor/a: 
Maria Bombardó Soro
Resum: 

Deixar de consumir plàstic demana canviar els hàbits totalment. És una transformació integral, des de com es beu i es menja fins a com es fa la compra, passant per com se celebren els esdeveniments.

Cada any es produeixen 300 milions de tones de plàstic al món. És un material que tarda entre 100 i 1.000 anys en descompondre’s. Amb unes xifres com aquestes, deixar de beure refrescs amb palletes de plàstic és una mesura que està lluny de ser suficient. Tampoc ho és descartar l’ús de bosses fetes d’aquest material, tot i que hi hagi un dia internacional, el 3 de juliol, dedicat a això.

Imatges secundàries: 
Evitar això demana encoratjar l’ús d’ampolles reutilitzables.  Font: Pexels
Subtitols: 
A la cuina i a l’oficina
Fent la compra
Dispensadors d’aigua i cafeteres
Màquines expenedores
Als esdeveniments
Plàstic reciclable
Continguts: 

Gran part dels objectes que les entitats i altres organitzacions fan servir diàriament estan fets de plàstic i no tindrien per què. Alguns dels espais on més s’usen materials de plàstic, i a sobre d’un sol ús, són la cuina i el menjador. S’haurà d’evitar la vaixella de plàstic i optar o bé per comprar-ne una de normal (que a la llarga surt més econòmic) o demanar a l’equip que porti els seus propis estris.

Pel que fa al material d’oficina, es pot optar per canviar alguns dels objectes utilitzats per d’altres amb una durada més llarga. Per exemple, es poden adquirir bolígrafs recarregables fabricats amb materials reciclables, així com repartir llibretes amb anelles amb paper intercambiable.

A l’hora de comprar subministraments per a l’entitat, hi ha dos grans canvis que es poden fer per reduir el consum de plàstic. El primer és dur sempre una bossa de tela o vímet per transportar les adquisicions. També, si l’organització compta amb els mitjans, es pot provar de motivar l’equip a agafar també aquest hàbit regalant-los bosses que, per exemple, poden ser commemoratives d’algun acte o dur publicitat.

L’altre gran canvi en aquest àmbit és començar a comprar a l’engròs, per tal d’evitar els embalatges innecessaris. Això significarà deixar de banda el supermercat i anar a establiments més petits i locals, el que també té molts altres beneficis. Això no s’aplica només als aliments, sinó també als productes d’higiene i neteja. Per exemple, ja són comuns els contenidors de sabó i els esprais recarregables.

La forma més fàcil d’evitar que l’equip d’una entitat compri ampolles de plàstic és instal·lant dispensadors d’aigua a l’edifici. Si hi ha una font, només caldrà que les persones portin els seus gots o ampolles de casa, i comprar aigua en una botiga esdevindrà l’opció menys pràctica.

Si es compta amb els mitjans, l’organització pot optar per regalar ampolles reutilitzables, de metall, per exemple, a les persones treballadores i voluntàries. Això els estalviarà haver-ne de comprar una i les motivarà a fer-les servir als altres àmbits de la seva vida.

D’altra banda, pel que fa al cafè, una entitat que vol eliminar els plàstics haurà de desestimar les màquines i les cafeteres de càpsula. El més eficaç serà utilitzar cafeteres tradicionals, que a més permetran a l’equip posar-se la quantitat de cafè desitjada.

Tenir un parell de màquines de menjar pot ser un al·licient per a les persones que treballen en una organització. És una forma ràpida d’adquirir menjar. Tanmateix, la majoria d’aquests aparells venen productes embolcallats en plàstic. Si es vol comptar amb màquines expenedores, es pot optar per adquirir-ne alguna que vengui menjar i begudes sense plastificar i, a poder ser, de proximitat.

Fins ara s’han donat consells per reduir l’ús de plàstic en el dia a dia de les entitats, però és una dinàmica que no es pot perdre durant les celebracions i esdeveniments de l’organització, tot i que augmenti el nombre de les persones involucrades. Això significa emprar una vaixella real o alternatives de coberts, plats i gots d’un sol ús sense plàstic (per exemple, de fusta).

També s’ha d’anar amb compte amb les decoracions, ja que la gran majoria de garlandes i confetis estan fets de plàstic. Caldrà també oblidar-se dels globus. El més aconsellable és fer una decoració casolana, utilitzant materials sostenibles. Això no només deixarà el plàstic fora de l’esdeveniment, sinó que també permetrà crear guarniments personalitzats.

field_vote: 

Com posar en marxa un projecte cultural

Imatge principal a portada: 
Es pot centrar en les tradicions d’un territori.  Font: Pexels
Autor/a: 
Maria Bombardó Soro
Resum: 

Els projectes culturals responen a qüestions distintives d’una comunitat. Per això cal posar cura en la seva planificació.

La cultura la conformen totes les pràctiques en el si d’una comunitat, grup ètnic o societat específica. Es tracta d’un terme molt ampli que engloba hàbits, rituals, creences, tradicions, celebracions i imaginaris. Un projecte cultural s’emmarca en aquest context, enfocant-se en assolir objectius relacionats amb aquests trets.

Imatges secundàries: 
Es pot centrar en les tradicions d’un territori.  Font: Pexels
Subtitols: 
Punt de partida i planificació
Elements contextuals
Objectius
Tasques a realitzar
Recursos necessaris
Justificació i descripció del projecte
Continguts: 

El primer pas en l’elaboració d’un projecte cultural és assenyalar el punt de partida. Això es pot identificar a partir d’observar els processos creatius d’un artista o col·lectiu, les pràctiques culturals d’una comunitat, les problemàtiques dins l’àmbit d’actuació d’una entitat... En tots aquests casos, l’origen de l’hipotètic projecte sorgeix com a resposta a situacions que es donen en un context concret. Aquesta connexió serà la raó de ser del projecte.

Un cop això estigui clar, caldrà començar amb la planificació del programa. Aquesta no només facilitarà la realització del projecte sinó que també podrà funcionar com a eina de comunicació. El plantejament s’haurà de fer en dues etapes: el disseny, que serà un procés de diagnòstic de la realitat, i la formulació, que correspondria a l’estructuració del projecte.

La primera part de l’etapa de disseny és analitzar i descriure el context en què es durà a terme el projecte. Aquesta anàlisi ha de contemplar les persones a qui es destinarà la iniciativa i les dinàmiques territorials i sectorials que es generen a la comunitat en qüestió.

Tot projecte compta amb un grup destinatari. Aquest està format per persones que comparteixen certes característiques. S’haurà de fer aleshores una exposició detallada de quins són aquests trets, segmentant la societat per determinar quina és exactament la comunitat en la qual s’inserirà el programa cultural. Es faran servir criteris com l’edat, el gènere, les àrees de residència, el nivell de formació, les pràctiques artístiques...

Una anàlisi de la dinàmica territorial implica recollir els trets característics de l’espai geogràfic (natural o administratiu) en què es durà a terme el projecte. Pot ser des d’una plaça fins a un continent, passant per un barri, una ciutat o un país. Sigui com sigui, el que cal és determinar quin serà exactament aquest territori i assenyalar-ne els factors econòmics i culturals, entenent això últim com la infraestructura, oferta i nivells de consum d’aquest àmbit, així com l’impacte dels mitjans de comunicació.

L’últim element contextual que caldrà examinar és la dinàmica sectorial. Aquesta qüestió és específica del món dels projectes culturals, i ve a indicar quina és la branca o disciplina en què s’emmarca la intervenció. L’objectiu seria analitzar el comportament que té aquest espai en concret. Alguns exemples de sectors als quals es pot dirigir un projecte són les arts escèniques, les festes populars, el patrimoni cultural, el turisme, els mitjans de comunicació o la moda.

A la fase de disseny també es pot aprofitar per identificar els problemes que sorgeixen al context descrit, per tal de facilitar la definició d’objectius a l’etapa posterior.

Determinar quins objectius es perseguiran amb el projecte és el primer pas en la formulació d’aquest. Aquesta fase consistirà en l’esquematització de les accions, d’aquí que definir detalladament les finalitats de la iniciativa sigui tan important, perquè permetrà a l’entitat simplificar i concretar les tasques i els recursos necessaris. S’hauran d’assenyalar dos tipus d’objectius: un de general i alguns d’específics.

El primer té un to més ampli, i es desprèn directament de la qüestió que ha estat el punt de partida del projecte. És la finalitat última de la iniciativa, i hauria de poder-se expressar en una única oració i amb verbs en infinitiu.

Els objectius específics sorgeixen directament de l’objectiu general. En forma de llista, s’hauran de recollir les grans línies d’acció del projecte, que haurien de respondre a com dur a terme l’objectiu general. Es tracta de fins més concrets que han de ser avaluables, perquè un cop finalitzat el projecte faran de rúbrica per a la seva valoració.

A partir dels objectius definits s’hauran de decidir les accions a dur a terme per a assolir-los. Cal que estiguin ben detallades en un cronograma on s’inclogui la data exacta en què s’hauran de fer i la seva duració. Aquest apartat és molt important, perquè garantirà que les activitats arribin a desenvolupar-se, i facilitarà el repartiment de tasques entre les persones participants.

Partint de les tasques i també dels objectius, cal que l’entitat determini exactament quins són els mitjans necessaris per al projecte. És crucial poder visualitzar bé els recursos que calen abans d’iniciar les tasques, estimar-los prèviament i fer-ho de manera realista i concreta. Aquí s’inclouen l’equip humà i els mitjans materials i tècnics.

D’aquesta definició s’haurà de desprendre el pressupost del projecte. D’aquí que també sigui molt recomanable decidir com s’aconseguiran i s’ingressaran els recursos econòmics, per tal d’assegurar que en el moment d’iniciar una tasca es comptarà amb els diners per fer-la. Seran subvencions, ingressos propis, beneficis extrets del mateix projecte (usual en un projecte cultural), mecenatge o micromecenatge...?

Caldrà fonamentar la iniciativa en les necessitats detectades a la fase de diagnòstic, explicant la urgència de la problemàtica que s’està intentant solucionar i l’adequació del programa a aquesta resolució. També és aconsellable explicar de quina manera concreta es beneficiaran del projecte les persones a les quals s’adreça.

En aquest apartat de la fase de formulació també es podran detallar les característiques del pla. Es poden exposar qüestions com on es durà a terme, qui se’n beneficiarà, quines són les seves etapes i activitats, la data i lloc d’aquestes, algun antecedent de l’entitat o de la comunitat on actuarà...

És molt recomanable recollir aquesta part en un document independent, formalitzar-la, de manera que pugui servir per fer comunicacions sobre la iniciativa, per difondre-la i aconseguir finançament o persones participants.

field_vote: 

Consells per comunicar sobre malalties mentals

Imatge principal a portada: 
Les comunicacions han d’incloure narracions en primera persona.  Font: Pixabay
Autor/a: 
Maria Bombardó Soro
Resum: 

Cal ser un altaveu per a les realitats diverses que conformen el col·lectiu de persones amb malalties mentals. Sense estereotips ni paternalismes, mitjans i entitats han de vetllar per oferir reivindicacions i missatges d’esperança.

És important que la societat rebi informació completa i objectiva sobre les malalties mentals i les persones que les pateixen. Es tracta d’un col·lectiu que continua carregant grans prejudicis, el que dificulta la defensa dels seus drets.

Imatges secundàries: 
Les comunicacions han d’incloure narracions en primera persona.  Font: Pixabay
Subtitols: 
Són persones
Parlar de l’experiència
Veus i enfocaments
Sense estereotipar
Un altaveu
Mostrar l’estabilitat
Les imatges
Continguts: 

Un canvi molt bàsic però molt necessari en les comunicacions sobre malalties mentals és referir-se a les persones que ho pateixen com a això, persones amb una condició, i no condicions en sí. Algú que conviu amb un problema de salut mental és molt més que el seu diagnòstic, i el vocabulari utilitzat ho ha de reflectir.

A vegades és tan fàcil com col·locar el mot ‘persona’ a davant de la malaltia, si és que parlar-ne és necessari. D’altres, cal fer un treball per recollir a la comunicació d’altres aspectes de la identitat de la persona, que són tant o més importants que la condició que té.

Més enllà dels símptomes i del diagnòstic que tinguin les persones amb patologies mentals, cal que les comunicacions se centrin en les experiències dels individus. Les condicions de cada persona poden canviar, inclús si tenen la mateixa patologia.

Cal doncs descartar, sempre que es pugui, els termes psiquiàtrics i centrar-se en allò que les persones estan experimentant. Això permetrà que el públic entengui la salut mental i les condicions lligades a les seves complicacions com un espectre ampli de realitats.

Lligat amb les accions exposades als dos apartats anteriors, cal que les comunicacions sobre malalties mentals destaquin les capacitats de les persones que les pateixen, subratllant que tenen relacions familiars, socials i laborals, així com projectes de vida independents a les seves condicions. També caldrà aplicar la perspectiva de gènere i atendre a la diversitat de tota mena (sexualitat, raça...). La malaltia mental és només un fragment de la identitat de les persones.

A banda, és important que les comunicacions incloguin les narracions en primera persona. Per parlar de malalties mentals, el que més hauria d’interessar és escoltar a les persones que viuen cada dia amb elles. Les comunicacions, més que informar sobre elles, s’haurien d’interessar per ser l’altaveu de les seves reivindicacions.

La informació sobre fets que involucren persones amb problemes de salut mental s’ha d’oferir de forma cautelosa, sense perpetuar estereotips negatius sobre aquest col·lectiu. Cal evitar termes sensacionalistes i morbosos, demostrant sensibilitat per la diversitat de realitats existent. Per exemple, en les notícies i altres informacions sobre successos violents, els mitjans i altres entitats hauran de limitar-se als fets observables sense destacar la malaltia mental.

A més, a la societat, constantment s’utilitzen diagnòstics psiquiàtrics de forma incorrecta. Les persones professionals de la comunicació poden tenir una influència important en un canvi de tendència cap a una població més informada i sensible amb la salut mental.

Tot això s’haurà de fer evitant el paternalisme, sense dramatitzar. El propòsit de les comunicacions no pot ser despertar llàstima, ja que aleshores només faran que repetir estereotips. S’haurà d’adoptar un to esperançador, que traslladi el sentiment que les persones que conviuen amb problemes de salut mental també ho fan amb un amplíssim ecosistema d’interessos, experiències, gustos i objectius vitals.

Si es vol situar la malaltia mental al centre de les comunicacions, haurà de ser a tall de reivindicació. Com ja s’ha assenyalat breument més amunt, els mitjans i les entitats haurien de desenvolupar el seu paper d’altaveu, assenyalant la manca de recursos i el dret de les persones a rebre una atenció adequada.

Una altra forma de lluitar contra el paternalisme és oferir informació sobre les persones amb patologies mentals que estan estables i viuen el seu dia a dia amb regularitat. Serà una prioritat donar-los visibilitat, escoltar els seus testimonis. Poden ser els i les agents de l’eliminació dels prejudicis, demostrant que la seva malaltia és només una diferència més que ha de tenir lloc en una societat inclusiva.

A més, mostrar individus que es troben en aquest estadi de la seva condició mental implica oferir no només informació molt útil sobre els tractaments, sinó també un missatge esperançador per a les persones que acaben de rebre un diagnòstic i les seves famílies.

Les fotografies utilitzades a les comunicacions hauran de reflectir tot el que s’ha exposat fins ara. Cal que el material gràfic destaqui allò que el col·lectiu o una persona amb una patologia mental ha aconseguit més enllà de la seva condició: inserció laboral, projectes personals, vida independent i familiar... S’han de reflectir els aspectes positius, i abandonar les imatges que transmetin obscuritat i aïllament.

field_vote: 

7 publicacions sobre el col·lectiu LGBTIQ+

Imatge principal a portada: 
Són eines per sensibilitzar la societat.  Font: Pixabay
Autor/a: 
Maria Bombardó Soro
Resum: 

Són textos que il·lustren sobre la realitat social del col·lectiu i fan recomanacions sobre el seu tractament des d’alguns ens.

Hi ha moltes maneres de conèixer i reivindicar la comunitat LGBTI. Revistes, vídeos, publicacions a les xarxes socials, peces artístiques, pel·lícules, podcasts... Aquest és un petit recull de publicacions escrites, sobretot de Catalunya, que busquen posar llum a certes tendències socials en relació amb aquest col·lectiu, i també recomanacions sobre el seu tractament en diversos àmbits.

Imatges secundàries: 
Són eines per sensibilitzar la societat.  Font: Pixabay
Subtitols: 
Recomanacions sobre el tractament de les persones LGBTI als mitjans audiovisuals
Indicant el camí
Atención a menores con diversidad de género
Colors del territori
Interalia
Estudios LGBTIQ+ Comunicación y Cultura
La LGBTI-fòbia a Catalunya
Continguts: 

Aquesta guia es va publicar el juny de 2017. Va ser redactada per persones expertes del Consell de l’Audiovisual de Catalunya, el Col·legi de Periodistes i el Departament de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat de Catalunya. És el resultat de la implementació de la llei 11/2014 a Catalunya, segons la qual s’han de garantir els drets de lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres i intersexuals, també des dels mitjans de comunicació (article 15).

Aquest document vol contribuir a adaptar la visió social al nou marc jurídic europeu, vetllant per la sensibilització continuada de la societat i la divulgació dels drets de totes les persones. La redacció d’aquestes recomanacions es va fer amb l’esperit d’avançar en la construcció de noves referències que parteixin de relacions basades en la igualtat. És una transformació en la qual els mitjans de comunicació tenen un paper primordial, fent un retrat fidel de les diferents realitats i rebutjant i denunciant la discriminació.

El llibre ‘Indicant el camí: guia d’indicadors clau per a les polítiques públiques LGBT als ens locals’ va ser redactat el 2019 també arrel de la llei 11/2014, per part de persones provinents d’entitats del col·lectiu a través de l’Àrea per a la Igualtat de Tracte i No-Discriminació de persones LGBTI de la Direcció General d’Igualtat de la Generalitat de Catalunya.

Es tracta d’un text que vol ser d’ajuda a tot el territori, conscient del nombre de localitats existent, així com de la diversitat de realitats i de professionals. Pretén ser un sistema d’indicadors compartit que permeti diagnosticar i implementar polítiques públiques LGBTI a tota Catalunya, amb els mateixos paràmetres. D’aquesta manera, la guia serà útil no només pels ens locals, sinó també pels moviments associatius i la societat civil en el seu conjunt.

Es tracta d’una guia redactada en el marc del ‘Programa LGTB’ de la Comunitat de Madrid el 2015, des de la Consejería de Asuntos Sociales. És un text molt recomanable per a les escoles, entitats de lleure educatiu i altres ens que treballen amb nenes i nens, però també necessari en aquesta feina de sensibilització dels individus, les famílies i la societat en general.

Aquest text és el resultat de l’acumulació d’anys de peticions d’assessorament que les famílies feien al Programa LGTB de Madrid sobre el gènere i l’expressió d’identitat dels infants. És una situació que va fer palesa de la necessitat de conscienciar la societat per tal de facilitar l’accés d’aquestes nenes i nens a l’etapa adulta amb normalitat.

Es tracta d’una realitat molt desconeguda, per la qual cosa aquesta guia vol ajudar a fer entendre a les persones, menors o no, que la diversitat de gènere no és quelcom a corregir, i que el desenvolupament de la infància que forma part del col·lectiu estarà condicionat en gran part per l’acceptació que rebin.

Colors del territori’ és una publicació anual iniciativa de l’entitat H2O: Col·lectiu Gai, Lesbià Bisexual i Transsexual del Camp de Tarragona, i editada conjuntament per aquesta mateixa organització, l’associació de la Catalunya Central TalComSom, el col·lectiu LGTBIQ de Lleida Colors de Ponent, i LGTeBre, una agrupació de lesbianes, gais, transsexuals, bisexuals i intersexuals de les Terres de l’Ebre.

Les entitats esmentades treballen en xarxa per l’elaboració d’aquest projecte, que vol ser la prova que “el territori ha sortit definitivament de l’armari”, expliquen a la publicació del 2021. La revista fa una feina de coordinació al marge d’aquelles impulsades per Barcelona, així com un esforç per fer difusió de la realitat LGBTIQ+ als pobles de Catalunya.

Aquest ‘Journal of Queer Studies’, o revista d’estudis queer, és una publicació acadèmica cooperativa de teoria LGBTI de diversos àmbits. L’edició és anual, i inclou continguts en castellà, anglès i polonès. Permet publicar articles a qualsevol persona, però totes les peces són revisades per persones expertes del món acadèmic. Algunes de les temàtiques que s’adrecen són la traducció de conceptes queer cap a diferents marcs lingüístics i culturals, la relació entre teoria i activisme o temes de gènere, raça, classe, edat i sexualitat.

A més, en aquesta revista també es publiquen, sense l’edició de l’equip, peces literàries i artístiques, crítiques de llibres, manifestos, comentari, i altres materials fora del mer marc dels principis acadèmics.

Aquesta publicació de la Universidad Complutense de Madrid va néixer el 2021. Se centra en els estudis LGBTI i la seva relació amb la cultura i la comunicació, i es configura com la primera, i, de moment, única, revista científica de l’espai iberoamericà dedicada a aquest àmbit de coneixement.

La revista es publica anualment, i actualment compta amb articles publicats tant en castellà com en portuguès i anglès, amb autories d’universitats d’Espanya, Regne Unit, Alemanya, Brasil o els Estats Units. Es tracta d’una publicació que, tot i ser acadèmica, vol mantenir-se connectada i compromesa amb la realitat social.

L’estudi ‘Primera radiografia de la LGBTI-fòbia a Catalunya. 5 anys de llei: denúncies i accions’ de la Generalitat de Catalunya es va publicar el 2020, i va ser editat per CEPS Projectes Socials. Es tracta d’un estudi que recull com s’han respost les denúncies per discriminació per raó d’orientació sexual i identitat o expressió de gènere a Catalunya des del 2015 fins el 2019.

Busca ser un full de ruta per suggerir millores en l’acció administrativa en aquest camp, prenent com a base la implementació de la llei 11/2014. Així, l’estudi no només quantifica i analitza les denúncies i els procediments en aquest àmbit, sinó que també, entre d’altres, compara les accions administratives, penals i laborals i descriu les actuacions del govern en matèries de polítiques públiques.

En aquesta línia, per a les persones que vulguin aprofundir i actualitzar-se en aquest tema, el 2021 el Departament d’Igualtat i Feminismes de la Generalitat de Catalunya va publicar un ‘Informe sobre les denúncies i incidències per LGTBI-fòbia a Catalunya'. Es tracta d’un document que vol donar resposta a la necessitat apuntada també per la llei 11/2014 de comptar amb estadístiques oficials per idear polítiques públiques contra la discriminació del col·lectiu LGTBI.

field_vote: 

Com dissenyar una campanya de crowdfunding

Imatge principal a portada: 
És un tipus de finançament que prové de moltes donacions.  Font: Pexels
Autor/a: 
Maria Bombardó Soro
Resum: 

A les entitats a vegades els és difícil obtenir finançament per als seus projectes, especialment si són petites. El micromecenatge és una alternativa a la subvenció institucional.

El micromecenatge o crowdfunding és una de les formes que tenen les entitats d’aconseguir finançament per als seus projectes al marge de les institucions. Es caracteritza perquè els fons provenen de petites donacions d’un nombre gran de persones a través de plataformes en línia. Es tracta de webs que permeten una interacció entre les dues parts implicades de forma segura a canvi d’una tarifa.

Imatges secundàries: 
És un tipus de finançament que prové de moltes donacions.  Font: Pexels
Subtitols: 
Fer comunitat
Punts clau
Escollir la plataforma
Fer difusió
Després de la campanya
Continguts: 

Una vegada l’entitat ha decidit fer un projecte i finançar-lo amb micromecenatge, el primer que ha de fer és cridar l’atenció de les persones que podrien estar interessades. Ja inclús abans de saber la quantitat exacta que necessitarà, l’equip haurà de fer servir les xarxes socials per crear una comunitat al voltant de projecte, creant continguts de qualitat sobre la temàtica de la iniciativa.

En aquesta comunicació prèvia cal donar tants detalls com sigui possible, i assenyalar ja que en un futur necessitarà persones que financin el projecte. El més aconsellable és fer això en estructura de storytelling, és a dir explicant la història des de l’inici, exposant com va néixer la idea, quines persones en són les protagonistes, quin serà el desenvolupament...

A la vegada, i aprofitant el retorn que oferirà l’audiència d’aquesta primera presa de contacte amb el projecte, s’hauran d’anar definint els punts clau de la campanya de crowdfunding. Aquí no només caldrà decidir l’objectiu econòmic exacte, sinó també quin és el públic objectiu, quines plataformes s’utilitzaran per a la difusió de la campanya, el pla de promoció d’aquesta i el pressupost que hi ha disponible per a les accions, incorporant aquí també la comissió que s’endurà la plataforma de crowdfunding utilitzada.

Hi ha entitats que tenen una plataforma de micromecenatge pròpia, però això és poc habitual, especialment pel cost que té. Així, el més aconsellable és escollir l’espai que millor s’adeqüi al projecte i les seves necessitats.

Per fer això s’han de seguir també alguns criteris, com el públic al qual està dirigit, la natura del projecte, si el sistema de recaptació és automàtic o no es transfereixen els diners fins que s’ha arribat a l’objectiu, quina comissió s’endú la plataforma, quins mitjans de pagament ofereix, si la persona donant obté un reconeixement per l’aportació, si s’obtenen les seves dades de contacte i si hi ha límits temporals a les campanyes.

En general, hi ha quatre tipus de plataformes de crowdfunding: d’inversió, la qual ofereix ofertes o accions a les persones en retorn per la seva donació; de préstec, en la qual hi ha una comissió per al donant; de recompensa, on les persones que han fet el finançament reben una gratificació no econòmica; i de donació, en la qual les donacions no impliquen cap benefici. Aquesta última és la més utilitzada per les ONGs i d’altres entitats de treball social.

Un cop ja s’ha activat el crowdfunding a la plataforma escollida, cal començar amb la promoció de la campanya. Les millors plataformes per fer això són les xarxes socials, on s’haurà de publicar informació del projecte de forma concisa i fresca, que hauria d’anar acompanyada d’un vídeo. També és important comptar amb l’e-mail màrqueting i els butlletins que s’enviaran a les persones subscriptores. Al marge d’això, és aconsellable incorporar d’altres accions, com l’enviament d’una nota de premsa o l’organització d’un esdeveniment de presentació.

Els tres primers dies de la difusió són claus. En aquest període entraran les primeres contribucions, que vindran d’aquelles persones que han seguit el projecte des de l’inici, i sobretot, les que ja coneixen l’entitat. Tanmateix, la durada de la promoció hauria de durar entre 30 i 45 dies, amb un màxim de 90.

Per evitar el cansament de l’audiència i mantenir la campanya activa és necessari crear un pla de comunicació, que reculli amb tot detall els missatges i el públic de cada plataforma. A més, habitualment aquests plans contemplen anar publicant un seguiment que informi les persones donants de l’avenç del finançament.

Un cop l’entitat ha aconseguit el finançament necessari per al seu projecte i l’ha posat en marxa, cal mantenir informades les persones que l’han fet possible amb les seves donacions. Això s’haurà de fer a través de les xarxes socials, on també es podrà aprofitar per exposar a la resta de persones interessades l’avenç de la iniciativa. També es pot optar per recompensar les donacions convertint la gent que ha participat en el crowdfunding en ambaixadors del projecte o organitzant un esdeveniment.

A més, si s’ha contactat prèviament amb els mitjans, caldrà enviar-los una altra nota de premsa exposant els resultats de la campanya de micromecenatge i la seva incidència en la realització del projecte.

field_vote: